cop de taló á terra.-- ¿Y com ho sabs que hi ha gelats?
--Are n' he vist passar duas grans safatas cap al carrer de Santa
María.
--Y com vejés qu' en Pepet no hi donava, prosseguí:-- ¿Encare no ho
endevinas, home? A ca'n Galcerán ¿ahont vols que vajen per allí?
--Ah, sí, sí, cuyta, cuyta que'n portin. Pero femho bé: no'n digas res
á ningú fins que 'ls tinguém. No t' esposis á un xasco.
La flaca d'en Rodón era precisament ferse sempre bocadas de rich y
espléndit. ¡Com diantre no se li havia ocorregut lo del refresch! Ca,
si parlant del gobernador y d'en Galcerán... ¡Malviatje!... Ves quin
paper s'exposava á fer are!
Y tot malhumorat, s'atansá á sos amichs, enrotllantse nerviosament
entre
'ls dits la cadena del rellotje. Justament en Tomaset, á prechs de la
pubilla, contava altre cop l'escena del desmay de la que pogué
gaudirse aixís en Rodón.
Pero la llarga corrúa de moxigangas, precedida d'un espadat de cinch,
comensava á desfilar per sota 'l balcó als atronadors desconcerts de
grallas y músicas. En Tárrega s'abocá á la barana cridant á son
costat al inseparable Rodón. La pubilla quedá entre aquest y don
Tomás, quí, pretestant poch lloch, s'aprofitá acostantse á la seva
vehina tant com pogué. "No convé fugirli 'l cos are --pensá aquesta--
més val enllepolirlo." Y son temperament d'histérica acabá
d'esvahirli aviat la primera repugnancia, fins al punt de que, al cap
d'una estona 's sentia afalagada per las guspiras que llansavan los
ulls d'aquell vellot. Mes la reaparició de donya Mercé obligá á la
parella á separarse pera que la primera ocupés lo lloch del galant.
Don Tomás, llavors, restá á segona fila, encés com un perdigot,
abalantsanse á la menor escusa sobre la tova espatlla de la Rodón.
Abdúas amigas se parlaren á l'orella, esclafiren á riure y, un cop
serenas, se giraren d'esquena al carrer, fingint prosseguir la
conversa:
--Sabeu que penso? --saltá la pubilla, mossegantse 'l llavi al veure
la perturbació de don Tomás.-- Que tot aixó confirma lo que tu 'm
deyas, Joanet.
--Jo? --preguntá 'l pubill ab sa veu esquerdada.
--Sí, tu. Que prou es ben cert que donya Isabel ha vingut de mal grat
á instalarse á Vilaniu; prou es ben cert qu' avans han tingut
disputas ab don Pau, y que 'l general es aquí pera ferli companyía
un quan temps, á veure si s'aclimata.
--Aixó 's diu? --preguntá en Tomaset, com descubrint nous horisonts.--
Y afanyós de captarse la mellor voluntat, afirmá tot seguit:
--Ah! prou es bén cert, prou es bén cert!
--Hi ha més de dos anys que morí 'l vell Galcerán... Don Pau prou
hauria vingut més aviat --mormolá donya Mercé, mossegantse un dit
en actitut meditativa pera amagar mellor la rialla. Y com girés la
cara al carrer,
--Te compte! --saltá en Rodon pera evitar á la seva dona que li fessen
mal las altíssimas banderas de gremis y germandats que passavan
tremolant en brassos de pagesos vestits ab gambetos.
--Y bé dona, dos anys enrera aquell senyoret ¿sabs? encare no era
aquí
--interposá la pubilla Tárrega, arrancant una rialla de la seva amiga,
que D. Tomás no pogué compendre per que no veya encare ahont
anava 'l tret.
Y la pubilla esbombava la mentida, ab lo més viu desitj de que fos
veritat. Aixís patiria aquell home que la va desayrar! Després que...
y lo observát al dematí!
"Quí vol dir?" pensava aquell galantejador, que la pretenia de guardar
tots los secrets escandalosos de la vila.
--Si fos lo que tu dius, no s'hauria fet pregar pera vindre, quan
precisament arriba l'altre --replicá la de Rodon, ab l'infernal
desitj d'arrancar la vena que veya devant dels ulls del encaparrat
Riudabets.
Aquest los obrí efectivament, com quí dona en la solució d'un problema
embrollat; emperó, ben prompte torná á endinzarlos per las boyras de
la discussió secreta que 'l dubte obria dins de son esperit. L' home
passava llista dels senyorets que s'havian establert derrerament á
Vilaniu, y la memoria no n' hi dava sinó un, l'Albert Merly, que
precisament arribava 'l meteix dia que la dama en cuestió. Mes ¿cóm
es possible, pensava en Tomaset, que donya Isabel puga enamorarse
d'un jove tan aixut, tan esquerp? Peró ell era á la casa, ell s'ha
estat sempre al costat d'ella, ell ha corregut ab lo pomet d'aygua de
Colonia y s'ha enardit contra 'ls que 's removian y atabalavan durant
l'accident... Peró ell --replicava l'altra veu de las duas que sentia
disputar dins de sí meteix don Tomás-- ell, aquest matí, á casa
Montellá, no ha fet tant com tu, no l'ha defensada gens ni
mica. --Pera dissimular --li advertia la veu acusadora.-- Peró es
que, dissimulant y tot, podia defensarse; es que jo no l'he vist may
més expressiu ab aquella dama qu' ab las altras; es que realment es
lógica, rigorosament lógica la conclusió de donya Mercé: si abdós
s'entenguessin, donya Isabel no s'hauria resistit á vindre, y jo dich
més: are, donya Isabel, en lloch d'estar trista com son semblant
revela, estaria joyosa, molt joyosa.
Y aquí havia arribat de sas meditacions, quan Da. Mercé, l'hábil
catequisadora que llegia perfectament en lo semblant de son novell
prossélit la perillosa batalla qu' estava sostenint, tractá
d'aplassarli la resolució reforsantlo ab una presa d'esperansa.
--Escolti, Tomaset: no li ha dit donya Isabel si anirá aquesta nit al
cassino?
--Li he preguntat, peró no m' ha dit ni sí, ni nó.
--Allí veurém si estém fent judicis temeraris.
--Es que vosté creu que donya Isabel?...
--Jo no crech res, ni la Sumpta tampoch, ¡Totas las senyoras estém tan
exposadas á una calumnia! Per aixó cal experimentar, experimentar
molt.
--Calléu, calléu, que comensa ja 'l pendó --cridá 'l pubill.
--Are vull tenir la curiositat de contar las atxas --feu sa muller.
--Y qué'n treurás, tonta? --interposá donya Mercé, temerosa de que la
suma afavorís massa als contraris de son marit.
La pubilla no per aixó abandoná son propósit, y comensá á contar entre
sí, mentres los altres comentavan la representació y calitat del
acompanyament qu' anava desfilant per sota llurs ulls, enrojits
d'enveja. Desde 'l menestral més humil fins al més rich hisendat,
tots los estaments y classes socials de Vilaniu estavan representats
en la comitiva. Per las balconadas del entorn no 's sentia més qu'
una exclamació: "¡Quina professó més lluhida! Jamay s'havia vist!"
Los pagesos acomodats hi anavan ab sos vestits de calsa curta, de
panyet negre, y faixa de seda carmesina, portant, ademés, pera major
gala y malgrat l'estació, llarch y sever gambeto. Los menestrals
lluhian també sos mellors vestits negres entre 'ls quals ressaltava
bellament l'armilla blanca. Y, á mesura que s'acostava 'l pendó,
apareixian levitas de variada edat y estisora, intercaladas ab set ó
vuyt uniformes que l'element militar de la vila podia oferir, y, de
més á més, altres tants frachs passats de moda que sols eixian en
cassos extraordinaris. Un d'aquestos lo duya, tot estarrufat, don
Ramon Merly. Per fí, tres passas avans de la copla de'n Metus, qu'
apurava tot son més distingit repertori de polkas, valsos y mazurcas,
venian los pendonistas. Lo gobernador y 'l general lluhian en lo pit
de llurs uniformes tot un aparador de creus ab las corresponents
bandas. L' hereu Galcerán anava rigorosament vestit d'etiqueta.
Al véurel, la Sumpteta no pogué estarse de compararlo ab l'escanyolit
d'en Joanet, y 's posá roja com una brasa. Son cor alabatia ab furia,
peró havia de dissimular. Y tot ensemps, donya Mercé estava tan
embeguda en aquell espectacle, que ni sentia aquesta vegada la
desvergonyida pressió que, de tant en tant, feya sobre ella 'l cos
d'en Riudabets.
--Ay, ay! --exclamá de sobte.-- Y l'Albert, donchs, que no hi va?
--No 'ls hi he dit que l'he deixat ab donya Isabel? --li respongué,
quasi á cau d'orella, en Riudabets, abalantsantse de nou.
Peró llavors, la Rodón, s'apercibí del abús, y, roja com la grana, 's
girá contra don Tomás clavantli una mirada reptadora que 'l conco
cregué deguda á la presencia del marit. "Realment era un perill;
seria més prudent."
--Ah! es ab donya Isabel? --feu la Sumpteta, ja redressantse. Y arreu
afegí molt resolta:-- Tres centas vint y quatre. --Se referia á las
atxas que ni havia contat.
--Y qué compon, per' una població de vuyt mil ánimas? --respongué en
Rodón tot seguit.
--Més valdria menos gent y més reverencia, --feu donya Mercé.-- No han
vist quíns caps de gallarets, aquella trinitat? L' hereu Galcerán
ha fet lo paperot de saludarnos. Lo general y 'l gobernador miravan
per tot arreu com dos cadets. ¿Aixó son autoritats?
Y la Rodón s'expressava en veu plena de fel, perque havia cullit dels
cordonistas una rialla de mal continguda burla. Lo gobernador,
amagant lo rostre en los plechs de la bandera, havia signat al
general hont eran las estranyesas del matí, y, quan en Poudor las
vejé, abdós, ab tota l'imprudencia de forasters, bescambiaren una
rialleta, sens presumir que
'ls hi fos atrapada. ¿Y qué significava semblant rialla en los llabis
del pare y del amich de la rival? ¿No declarava per ventura qu'
ella 'ls hi havia dit que miressen á aquell balcó, y afegit avans
alguna relació ofensiva qu' are 'ls hi venia á la memoria? La de
Rodón se callaria ben bé aquell incident pera no dar lloch á
sospitas que 'l desagrahit mirall li feya pressentir, peró per sos
Deus jurava recordarsen, y venjarsen de més á més.
En fi, la professó acabá de passar, sense que ja aquellas cinch
personas honressen ab una mirada la modesta comunitat, ni 'l
tabernacle hont anava, sota tálam, l'imatge del sant, patró de la
vila, ni l'ajuntament que presidia l'acte, ni la petita escolta de
soldats, y menos encare la llarga torrentada de beyatas que seguia
derrera, mitj confosa entre la fosca qu' anava invadint lo carrer.
Los pendonistas ab llur acompanyament davan llarga tela á retallar.
Donya Mercé s'havia ja separat de sos amichs pera que la cambrera anés
volant á buscar los gelats, mentres ella ab la cuynera encenian
lámparas y espermas, preparavan safatas y copas, y dessembrassavan la
táula rodona de la sala.
Pero quin xasco, Deu meu, quin xasco! Quan estava ja tot disposat,
quan la fosca del carrer havia ja tret dels balcons als convidats y
aquestos se removian al entorn de la desocupada táula presumint que
se 'ls preparava un obsequi, arribá la cambrera ab la nova de que no
hi havia gelats. En Manelet, que no'n feya sinó en semblant diada,
per falta de costum no havia calculat prou bé, s'havia quedat curt,
y 'ls de casa Galcerán li havian escurat las grapinyeras. Tals foren
las paraulas que tingué l'acalorada cambrera ab sos amos en
l'antessala.
--Y orxatas? --preguntá la senyora, presa de suprema angúnia.
--Tampoch n' hi ha.
--Potser al cassino, Pepet?
--Ca! al cassino se las guardarán pe 'l ball. Y dónalshi confituras.
--Ja se'n trobarán?
--Donchs xacolata.
--S' hauria de fer en tres ó quatre tongadas; la xacolatera es petita
pera tanta gent.
--Donchs deixemho corre. ¿Qué hi vols fer?... Malviatje! malviatje!...
Poséu un candelabro demunt de la táula, y convida á algú á tocar lo
piano, ó toca 'l tu.
--Tens rahó; un candelabro y tots los papers y quadrets que hi ha
demunt del piano; aixís compendrán perque hem desembrassat la táula
y no esperarán refresch.
A la fí d'aquest diálech, se sentí l'estrépit de la tronada que feya
fins tremolar totas las vidrieras del poble. Lo tálam passava per la
plassa de las Monjas.
Aquell soroll de canonadas rebotia en los cors del matrimoni Rodón com
ressó enmatzinat de las salvas al contrari. Bé sabian marit y muller
qu' aquella salva 's feya al tutelar de Vilaniu y no al diputat
rival; peró aquest anava á pochs passos de l'imatge, la festa tenia
lloch devant de sa casa y, en fi ¿á qué cercar reflexions, quan
l'ánim está exaltat, quan cada tró, per un enlluhernament
inesplicable, los hi representava aquell casal, ab sos balcons
vessant sedas, blondas y flors demunt de las quals lliscava
l'expléndida llum de cent espermas encesas en l'interior de las
espayosas salas? Era alló un memento insultant y tant més
inaguantable en quant se reproduhia ab tot l'ensanyament d'un mall
perfidiós que semblava complaures en endinzar tascons y més tascons
dins d'aquells cors prou esberlats per l'enveja.
--Vaja, vaja que ballarán un xich --digué donya Mercé, sentantse en lo
tamboret y desfogant son cor ab una atronadora escala en los
desafinats baixos del teclat.
--Nó, nó, gracias, es massa tart --respongueren varias veus.
En Rodón, frenétich d'impaciencia, agafá per la cintura al pubill
Tárrega y comensá á parlarli de com tenia las obras del chalet. D.
Tomás estava tan plé de confusions que no hi veya de cap ull. "La
Galcerán! la Galcerán ab enredos! Quína triaria de las tres? Si la
Galcerán se rendia per l'Albert, bé 's rendiria per ell que tenia més
mon. Fins de figura hi havia bastant que dir. Després, que... ab las
donas, lo tot es saberlas portar. Peró ¿y si per perseguir aquesta
perdia las altras duas, de las quals, al menos una, ni que fos la més
lletja, se mostrava accessible? Ell s'ho trampejaria. Lo mellor era
anar explorant, anar explorant..."
La pubilla s'havia refugiat á un cantó del piano, més rabiosa encara
que
'ls Rodóns. "Are seria ella la mestressa de casa Galcerán! Are
disfrutaría ella del honor que gaudia una forastera! Ah, Galcerán,
imbécil! Si ella podia li faria pagar tanta crudeltat."
### VIII
Y bé, que no vols venir á dar una ullada al ball? --digué D. Ramon á
son fill, tot fent lo nus al tovalló, després de sopar.
--No'n tinch pas gayres ganas --respongué l'Albert ab ayre emperesit.
--Y sí, home, vina; hi anirém ab los senyors de casa Galcerán. Semblas
un vell! Ja 'm fas angúnia! Quan jo era com tu, hauria ballat á
dalt d'un punxó. ¡Quin jovent lo del dia! Sembléu marmotas, res vos
desperta, res vos mou.
--Bé, no s'enfadi, home, no s'enfadi; ja vindré.
--Oh, es que tot lo dia't veig caygut y malmirós, qu' are meteix te
pendrian per un vell cansat del mon. Y convé que t' espavilis.
--Home, avuy ha dormit poch y deu estar encare cruixit del
viatje --feu la mare, ab veu conciliadora.
--Deu te fassi bona! Lo gran viatje! Y á la seva edat...? Ja veurás,
dígali de tornarse'n á Barcelona are meteix...
--Peró, pare, quí li parla d'aixó? No li dich que ja hi vindré al
ball?
--Oh, es que jo ja't conech.
--Paciencia! --feu entresí l'Albert, arronsant las espatllas y
arquejant las cellas, mentres son pare seguia:
--Es que, ja ho veurás: un cop resolt á viure aqui, cal que't
belluguis d'un' altra manera, que't presentis més content y
aixeribit, que't freqüentis ab tothom que vejin que vals y que las
personas de suposició't consideran. Si't veuhen avuy ab lo general,
lo gobernador y
'l diputat dirán: "Ola! aquest jove hi té bo." Y per aquest sol fet
ja't voldrán per advocat. Lo mon es aixís.
Da. Francisca feu peuhet á son marit pera advertirli que la Pepa 'l
sentia. Realment, aquesta estava desparant la táula y, tot apilant
plats y fent barricadas de copas, s'enterava d'aquells secrets de
familia ab la complascencia de qui atrapa la veritat indiscreta. Mes,
D. Ramon, qu' era d'aquells que, quan s'enardeixen, van costa avall
com l'aygua, sense parar, sense reparar en lo que 'ls rodeja ni en lo
qu' al pas se 'ls hi oposa, hauria seguit intrépidament l'exposició
de sas doctrinas positivistas, si l'Albert no s'hagués permés
interrompre 'l demanant á la criada un llum pera anar á vestirse.
--Peró, home, qué dirán? --exclamá donya Francisca, un cop fóra
aquella.
--Ja'n parlarém á solas, pare, --feu son fill.-- Avuy es la
festa-major, y are vosté meteix diu qu' hem d'anar al ball. Anémhi,
donchs, y no s'exalti per cosas que no valen la pena.
--Oh, es que, pera tu, res val la pena. Ja has agafat bon estiribot.
--Nó, home, no digui aixó. Y es clar que valdria la pena si 'l punt de
partida de vosté fos cert. Peró es que vosté 'm suposa d'una manera
que no soch, m' atribuheix unas intencions que no tinch.
--Digas una vegada més que no't conech. Mes que la teva mare que't va
parir, te conech! Que tanta musica!...
Y després, mudant de tó sobtadament com fa la pluja quan lo vent
amayna:
--Bé, vaja, aném al ball. Ja'n parlarém.
--Vosté no hi vé, mare?
--Jo, fill... ja no estich per aquestas cosas.
--No, si jo també tornaré dejornet --digué D. Ramon, mitj avergonyit
pe
'l contrast.-- Ja sabs que si hi vaig, es per duas cosas: perque
aquest hi vaji y perque tinch de parlar ab lo gobernador, qu' encare
no l'he pogut pescar á solas un moment.
Vint minuts després eixian de casa pare y fill, encaminant llurs
passos á la plassa de las Monjas per carrers de dressera, carrers
foscos, plens de giragonsas y solitaris, malgrat l'animació del dia.
D. Ramon, atret per l'imán de l'adoració, caminava com un
porta-plechs, salvant, apesar de sa gruixaria y de sos anys, los alts
y baixos del mal empedrat, ab lleugers saltirons, y portant devantera
á son fill. Aquest seguia quasi bé arrastrat á la forsa, ensopegant
ab las pedras, lliscant pe'ls clots.
Ni la festa major ni l'arribada de la primera autoritat de la
provincia havian sigut motiu prou poderós á fer encendre 'ls fanals
de la vila. Estavan en los darrers dias de lluna plena y, segons lo
contracte ab l'ajuntament, l'encarregat dels fanals públichs no venia
obligat á encendre mentres la lluna hagués d'eixir de nit, no importa
l'hora. "Oh, que hi á quarts en que la lluna no ix sino de las onze
en amunt, quan ja ningú tranzita, y á l'hora que'ns cal claror no'n
tenim," s'havia dit alguna volta en la sala del capítol. --No hi vól
dir res, son nits de lluna. --Peró vespres de fosca --replicava 'l
mal avesat regidor qu' havia viscut algun temps á ciutat.-- Surti á
passejar més tart, y, sinó, pagui vosté l'oli, la vila no pot
aumentar sos gastos --havia cridat en pes tot l'ajuntament. Y cada
volta qu' un innovador s'atrevia á exposar consemblant queixa, la
discussió era igual y las cosas restavan de la meteixa manera.
Després de tot, es á lo que 'ls ulls s'avesan. Si l'Albert caminava á
las palpentas, deixant apart lo que hi podia influir la distracció
que
'l dominava, era per l'enlluhernament que dóna, no la fosca en sí,
sinó la fosca sobtada. Quan los vilaniuhenchs anavan á Barcelona,
las glopadas de llum de gas qu' eixian de las botigas los feyan
caminar á tantinas pe 'l carrer de Fernando ó per la plassa Real,
y 'ls barcelonins, després de las disbáuixas de llum de festas
extraordinarias, encare ho trobavan fosch. Ab un quant temps de
fershi, l'Albert aniria per aquells carrers com son pare, com tots
sos convehins, com ell meteix avans d'anar á estudiar á Barcelona,
sense anyorar la llum, com los albins, com los gats, sabent de cor
qu' aqui s'ha de saltar un rech, qu' allí 's pot ensopegar ab lo
carro de'n Falets ó de'n Rimbau qu' está carregat, ab lo descans
vertical, las varas com duas llansas amenassant lo pit alevosament;
que no ha de tindre por d'aquell bulto negre, recolzat en tal ó qual
cantonada, immóvil, callat, recelós com un assaltador de camins. Es
en Pere ó en Pau, embolicat en la manta, qu' espera á la xicota ó al
amich, ó bé espia las anadas y vingudas d'algú que no será certament
l'hereuhet Merly. Peró 'l cas es qu' aquell vespre, l'Albert
experimentava 'ls efectes d'un tránzit brusch de la llum á la fosca,
sense que poguessen minvarlos la celístia de las estrellas que son
pare trobava molt explendent, ni aquellas clapas d'esmortuhida
claror que de las portas obertas y de las botigas s'extenian assí y
allá sobre 'l carrer. Lo contrast de la terra fosca ab los trossos
de resplandor no era prou viu pera dar l'imatge neta de la realitat.
Als ulls del Albert semblava que, demunt del pla del carrer, hi
havia un tapís vell ab grans pedassos descolorits, y s'imaginava tou
lo que després trobava dur, alt lo qu' era baix, plé lo que era
buyt, y així anava pitjor qu' un cego perque al cego 'ls ulls no
l'enganyan y á ell sí.
--Home, qu' ets llusco? Sembla que no hajis estat may al teu
poble! --li deya D. Ramon, al veure que s'enderreria d'aquell
modo.
--No, ja vinch, ja vinch, camini vosté.
Y derrera d'aixó, pataplum! una cayguda de l'Albert. Peró quina
cayguda! Una cayguda perillosíssima de la que'n podia resultar ab una
cama trencada com qui 's beu un ou.
--Deu meu, qu' has fet? --cridá D. Ramon, tornant enrera, espantat y
contrariat al hora.
Y á la reduhida llum d'una candela ab que vingué desseguida l'adroguer
inmediat, vejé á son fill bregant pera treure á fòra la cama que
tenia enfonzada dins d'un forat de cup. La llosa que devia taparlo
s'havia escantellat temps há, presentant un trep triangular capás
d'engolirse una criatura, peró ningú s'havia cuydat de fer
desapareixer aquell perill de la via pública. Y allí, allí
precisament, aná á ficar lo peu lo pobre Albert.
--Deu meu, Deu meu! quina desgracia y á quinas horas! Que t' has fet
mal? --preguntá 'l pare, esgarrifat, tot ajudantlo ab l'adroguer á
aixecarse.-- No t' has pas trencat res?
--Nó, no ho crech pas --respongué l'Albert.-- Veu? un esboranch al
pantalon, una pelada al genoll que 'm cou, res més.
--Sòrt que 'l forat de la llosa era gran; que, sinó, prou qu' al
abalansarse 'l cos á terra 's trenca la cama --exclamá
l'adroguer.-- Oh, y encare, á cop calent, no 's pot dir res --afegí
desseguida, portat ignocenment d'aquella tendencia á agravar los
fets que domina á la gent inculta.
--Mal viatge, mal viatge!... Lo dia que jo sia Alcalde no n' ha de
quedar ni un de cup al carrer! --digué, enrabiat, D.
Ramon.-- ¿Ahont s'es vist semblant abandono? Aixó es un escándol!
--Bé, mentrestant, entrin á casa, que 'l noy se posará un xich
d'árnica al cop y pendrán alguna cosa pera l'espant.
--Nó, gracias, nó; ja puch anarmen á casa nostra sense patir.
--Gracias, gracias, Baldiri; jo tampoch tinch de pendre res. Ja pot
tornarsen á dins; li estimém molt la bona voluntat. Una cosa sí li
encarrego: que diga á en Balet (don Ramon coneixia á tota la vila
per son nom y en Balet era l'amo del cup) que si demá á mitjdia no
té adobada aqueixa llosa, jo 'm queixaré formalment á quí
corresponga. Bona nit.
Persuadit lo vell Merly de que 'l cop de son fill no era cosa major, y
ja lliure del adroguer, confosos altra volta en la solitaria fosca
d'aquell carrer esgarriat, procurá dissuadir á son fill de tornarsen
á casa. "La mare tindria un espant al veure 'ls tornar tan prompte, y
si calia á l'Albert una aplicació d'árnica, ó alguna altra cosa, ja
tenia ell prou franquesa ab los Galceráns pera que li posessin."
Contradirlo hauria sigut pitjor. L' Albert recordava de sobras
l'escena del sopar, y ja estava prou mal humorat aquell dia pera
captarse més reganys ni malas caras. Y malgrat aixó, alguns se n'
hagué de sentir, tot caminant de nou cap á casa Galcerán, fent
brasset ab son pare que s'empenyá en guiarlo.
--Vina, vina ab mí, qu' are meteix no tindrás vint y cinch anys, sino
deu. A fé sembla mentida que sias d'aquesta manera. ¿Cóm vindrás
are al ball ab lo pantalon esqueixat?
--No hi vindré. Per aixó li deya que 'm deixés tornar á casa.
--Ah, no hi vindrás? Y tot per qué? Perque encare ni sabs anar sol pe
'ls carrers; sempre xupejas, no miras ahont posas los peus, vas per
aquestos mons pensant jo no sé en qué, en las cabórias que't fican
al cap aqueixos llibrots de filosofía y de versos. Y está clar, quí
bada aixís, cau. No te'n dónas vergonya de que jo t' haji
d'acompanyar? No te'n dónas vergonya del paper qu' are farás á casa
Galcerán?
L' Albert, al arribar aquí, s'aprofitá de la fosca pera sonriure
lliurement de pietat vers son pare. ¡Que bon home, que criatura es!
pensava. Y sense donarsen compte, lo bon pare anava rebaixant,
rebaixant lo nivell de sa autoritat als ulls de son fill; perque no
sabia qu' aquesta no 's pot enjegar per las corrents del calor, qu' á
aquesta no la fan ni la sostenen los anys ni la forsa, sinó que 's
nudreix y fortifica ab la prudencia, la discreció, 'l saber.