Mira, demunt del escriptori trobarás un paquet de mitjos-duros; que
la Queta 'ls vaja distribuhint á tots. No 'ls feu pas entrar;
que'ns deixin dinar en quietut.
En Pepito y l'Anita escoltaren aixó obrint uns ulls com unas taronjas,
y acabaren fent un patarrellet que hauria ben prompte esclatat en
plorallas de no adonarsen la seva mamá.
--Y no 'ls privis d'aqueix gust --digué l'avi, al notar que la
mare 'ls estava amanyagant pera convence 'ls de no ésser exigents.
--¿Qué tenen, pobrets? --preguntá 'l gobernador.
--Res, res, feren los pares.
--Sí --replicá l'avi-- Jo li diré, Dominguez, lo que tenen. Ara anirán
venint comissions de las comparsas y balls de tota aquella
moxiganga que vosté ha vist ¿sab? Y quan las pobres criaturas
voldrian contemplarlas de prop, lo seu pare dóna ordres perque 'ls
despatxin allá fora.
--¡Y tenen rahó las criaturas! Donchs no ploréu, fillets; jo só 'l
senyor Gobernador, y jo _ordeno y mando_ que las comissions entrin
aquí.
_Señor diputado, revoque usted la órden en obsequio á la honra, á la
altísima honra que recibe usted de tenerme á la mesa._
--¡Bravo, bravo! --cridá l'avi picant, de mans.
Don Pau revocá l'orde, los dos nens se xuclaren en dins las
llagrimetas tot regalant en cambi rialletas aixeridas, y desde aquell
moment comensaren á desfilar de tant en tant, per aquell menjador,
parellas y més parellas d'homes ja vells, ja jovenots, tant
extravagantment disfressats com pot concebirlos lo cervell en
desvari.
Avans d'entrar se sentia una veu grossa y fonda que desde l'escala
cridava, "Ave María" ó "Qui há assí?" y apareixian arreu, ab una
safata á la má, sembrada de monedas d'argent y coure, los estranys
pidolants. Es cert que desde aquell moment los comensals degueren
contenir la franca expansió á que s'havian entregat; peró 'l nou
espectacle valia ben bé aquest sacrifici. No hi há guardarropía de
teatre que puga subministrar una combinació tant estrafalaria de
pessas de vestir, ni lograria 'l més consumat caricaturista idear
jamay monstruositats y anacronismes com los que conseguian
candorosament aquells homens al disfressarse. En mitj del
trastocament de sexos, épocas y colors, se descubria ademés aquella
propensió á exagerar la caracterisació dels personatges que 's nota
en la comparseria de tots los teatres de la terra, y no era menos
divertit observar cóm predominava 'l desitj d'accentuar, fins ab la
postura y las miradas, los papers d'home terrible. Aixís, quan
apareixian al menjador los trabucayres de Serrallonga, ab las mantas
manresanas, la faixa enrestellada de pistolas y punyals, y 'l rostre
emboscat dins de barbassas negras y embulladas, cenyit ab un mocador
fosch y la barretina roja 'l cap, deixant entreveure sota 'l bras la
boca del trabuch, la primera impresió era per esferehirse; y quan los
comensals fixaren en aquells rostres la vista, lluny de trobarhi una
mirada riallera hi descubriren la més cómica crudeltat. Altre tant
observaren al rebrer al butxí dels _Embozados de Madrid_, vestit de
negre, ab capeta á lo Felip II, y ab un barret del temps de Felip IV,
sota de quals alas guspirejavan dos ulls ferrenys y amenassadors.
Devant d'eixas figuras, que despertavan l'hilaritat dels senyors y de
la meteixa donya Isabel, los nens s'arrimaren á la mare, com dos
pollets esporuguits á la lloca, y de gosar, haurian demanat al
Gobernador la reposició de l'orde en obsequi d'ells revocada.
--¿Qué no us agrada aixó? --digué 'l general.
--A mi m' agradan l'Enjaneta y 'ls Bastonets --respongué en Pepito, ab
accent mitj afligit.
--Jo no vull papus --exclamá, quasi plorant, la nena.
--¡Ba! ¡ba! ¡ba! ¡Vaya un valent! --feu lo general, redressant
cómicament lo cos y empunyant lo ganivet pera acompanyar sas
paraulas ab copets sobre la blanca estovalla-- Mira, Pepito:
l'home no ha de tenir por fins que 's veu lo cap á quatre passas.
Quan serás gran, jo t'ensenyaré á tirar tiros, á esgrimar lo
sabre, á matar homens, y durás uniforme y serás general com
l'avi. ¿Ho voldrás ser?
--¿General? Sí --respongué 'l nen. Peró prompte, ab ayre d'esgarrifat,
preguntá á sa mare, á cau d'orella.
--¿Qué n' ha mort l'avi, d'homens?
--Nó, fill meu --li respongué donya Isabel, desitjosa de restituhirli
la calma y esborrar de son cor ignocent la repulsió qu' hi naixía
contra l'avi. Y pera completar sa obra, feu un signe al general, en
demanda de que mudés de conversa.
Mes no calia. En aquell moment entraren al menjador dos homens
ajegantats, que feren altra vegada arraulir las criaturas al entorn
de llur mare.
L' un portava sabatas de sivella, pantalons de quadrets blanchs y
negres, casaca y jupa de seda verda, brodada ab ramatjes y flors de
colors vius, camisa de pagés subjectada al coll per un mocador
carmesí nusat á la marinera, un barret d'incroyable del que penjavan
duas patillas de crin mal enganxadas en la rostollosa cara, una gran
xeringa penjada á l'esquena, y, á la má, un paraygua enorme, de color
de foch. Son company, qu' era un pagés moreno, de cara xuclada,
gravada y plena de sechs y arrugas porosas, sobre las quals
destacava, com lo pich més culminant d'aquell rostre montanyós, un
nas extranyament conformat, anava disfressat de senyora, produhint un
efecte tant més monstruós, quant més l'home s'esforsava en imitar los
moviments femenins pera fer riure. Per gran sórt, derrera d'aquestas
horribles caricaturas que tingueren en tremolosa suspensió l'esperit
dels nens, cridava l'atenció dels comensals un alegre soroll de
cascabells qu' anava atansantse. Promovíanlo dos xicots de mirada
franca, cara oberta y arrebolada per la rojor de la joventut robusta.
Cenyíalshi 'l cap, en forma de diadema, un mocadoret de colors rosats
que, demunt de l'orella esquerra, sostenia un ramet de clavells; un
ample justillo de vellut blau guarnit de cintas y cascabells y tallat
al devant en forma roma com las zuavas, cavalcava sobre 'l fondo
blanch de la estufada camisa que 'ls hi cobria 'l pit y brassos. Una
faixa de seda carmesina, saragüells igualment blanchs y camalls també
de vellut, tatxonats de cascabells que descansavan en
l'entortolligada veta color de rosa de las espardenyas, completavan
aquella vestidura oriental, sorollosa y alegre. Eran del ball de
Cercolets.
No havian, aqueixas duas figuras d'idili bucólich, recullit lo donatiu
de mans de don Pau, qu' entrava ja en lo menjador, tot endressadet,
estirat y ab cara de pasqüetas don Ramon Merly.
--A bon' hora, á bon' hora, don Ramon!... Acóstali una cadira. Bé...
vosté beurá una copeta de champagne y'ns acompanyará á postres.
--Gracias, gracias; no s'incomodin sobre tot. Jo ja he dinat y he fet
també 'ls meus trinquis. Perque, ja ho veurán, á casa també haviam
de celebrar un xich la termenació dels estudis y arribada del meu
fill... Ab aixó, dispensin; los hi estimo la voluntat, pero no
pendré res... Nó, noy, nó; no 'm portis copas ni plats.
Y mentres feya tan feixuch compliment, s'aixugava ab lo mocador de
seda la venerable calva, llavors vermella y brillant com un paladar
postís.
--Es precís --digué don Pau-- qu' aquí refresqui l'arribada d'aquestos
senyors y la nostra instalació.
--Té rahó, don Pau, té rahó! Vinga la copa, donchs.
Y l'home, tant pera complaure á son ídol, com pera seguir l'impuls de
son ver entussiasme, s'entaulá y menjá postres y begué vins y licors,
sens pensar en lo risch d'un patatús á que l'exposava sa complexió
evidentment apoplética.
--A dalt hi há 'l senyor Rector --digué arreu lo criat.
L' hereu Galcerán, fent un gesto de contrariat, s'aixecá.
--Ja veurá, don Pau --saltá 'l vell Merly, aixecantse al meteix temps
y posantli la má á l'espatlla pera detenirlo.-- Jo m' he apressurat
á venir, ja pensant aixó: vostés acabin de dinar ab calma; jo ja ho
he fet; déiximel rebre á mí. Are, aixó será una professó feta de
gent.
--Peró...
--No hi ha peró. Déixim fer; acabi vosté entretant son fet, home.
--Y té rahó don Ramon --digué 'l general-- Are acabém de dinar en pau.
Ja pujarém després.
Peró don Pau no 's podia deixar convencer, tractantse del senyor
Rector, ja per l'autoritat que representava, ja pe 'l afecte
particular que duya á'n aquell sacerdot, company de proesas y caritat
ab lo difunt don Joseph durant lo cólera del 65.
Bén prompte, autoritats, pretendents, amichs y aduladors anavan
compareixent á casa Galcerán, demanant, uns per aquest, altres pe 'l
gobernador, altres pe 'l general, y promovent tal renou de cadiras y
passos al entrar cada nou personatje, que, desde 'l menjador,
semblava que hi hagués doble gent. Vergonya á perdre, donchs, las
personas en obsequi á las quals feyan las visitas tingueren d'acudir
á la sala, deixant pera mellor ocasió lo bon sobre-táula, que 'ls hi
prometia més gustos que 'l meteix dinar.
La profecía de don Pau se cumplia al peu de la lletra. Al bull de
visitants qu' anava invadint lo primer pis s'hi afegía are
l'atabaladora maror que crexia ja en la plassa de las Monjas. Ni
donya Isabel pogué parar en la cadira, qu' al sentir los nens
l'arribada de las músicas comensaren á remoures ab frisansa y á
estirarse 'l tovalló pera corre á la finestra. Y no bastava l'amatent
solicitut de la mare y la cambrera; cada segon era pera aquells
argent-vius, una hora. Com picats de la tarántula, 's regiravan sobre
si meteixos y descendian de las tronas, agafats com unas monas al
barrot, impedint aixís que se 'ls enllestís tan depressa com
volian. --¡Qu' us hem de rentar la cara, qu' us hem de rentar las
mans!-- Cá! Quan se vejeren á terra, d'una estrebada arribaren á
l'ansiada finestra.
--Vájisen á dinar; ja 'ls hi tindré conte --digué donya Isabel á la
cambrera, corrent derrera sos fills.
Al arribar á la finestra, desembocava la gent á remadas y, entre ella,
las grallas y'ls castellers. Aquestos vingueren á reunirse al peu de
la porta de casa Galcerán. Donya Isabel, al meteix temps, no
s'entenia de visitas. Y mentres tota la gernació de la plassa anava
espessintse, y 's poblavan los balcons, y 'ls xicots del carrer
escalavan los arbres, los fanals y las reixas més baixas del convent,
únich edifici que permaneixia fret é indiferent á la festa, en lo
rotllo dels castellers se disputava y gesticulava ab extraordinari
calor. Totas las miradas y brassos dels contendents s'endressavan á
un home petitó, magre y nervut que, per lo que 's veya, no 's deixava
convencer. Era en Llebreta que, contra 'l parer de la gent del ofici,
s'empenyava en pendre part al castell que 's preparava.
--¡Que'ns comprometerás, que'ns farás caure, tú no hi estás fet! --li
oposavan, assi y allá, 'ls castellers, empenyentlo á fora ab sos
brassos nervuts y arremangats fins al colze. Peró l'idólatra d'en
Galcerán permaneixia ferm com un pilar de ferro clavat á terra, y
del propi modo que resistia las embestidas son cos, repel·lia son
esperit las observacions. L' entussiasme li prometia forsa, valor
y agilitat; ¿per qué no ferlas jugar en honor de son amo com lo
cor volia?
--Amunt donchs --digueren los més oposats, veyent que no hi havia medi
de doblegarlo.-- Peró ¡ey! anirás á tercers; que ni per l'alsada,
ni per la forsa servirias pera primers ni segons.
--Bé, aniré á tercers; peró amunt. ¿Quin castell farém?
--Lo de tres pilans de nou.
Y redoblaren los timbals, emprengueren las grallas la tonada
característica y arreu se vejé agarbonarse una munió d'homens en cos
de camisa dintre y fora del triángul que formavan los tres primers,
separats entre sí per la llargada del bras qu' apoyavan al coll dels
que feyan de crossa, y enllassats per las urpas que mútuament se
clavavan més amunt del colze.
Los tres personatjes de casa Galcerán, rodejats de tots los de la
vila, ocuparen bén prompte 'ls balcons del primer pis, aixís com las
finestras del entresol las senyoras y senyors qu' anavan á dar la
benvinguda á donya Isabel. Tota la concurrencia de casa Montellá,
inclós las senyoras de la casa, compareixian are á oferir sos
respectes á la primera senyora de Vilaniu. Donya Francisca y son fill
que, malgrat las repetidas instancias del vell Merly, havian diferit
fins á aquesta hora 'l visitarla, arribaren poch després de fer sa
estudiada introducció don Tomás Riudabets.
--Mira --digué la Montserrat á la Delfina Roig-- las Ocas no hi son.
Quina diplomacia, eh? Ni saber amagar la rivalitat als ulls de
donya Isabel.
Y veyent que l'Albert era á la finestra qu' ocupavan aquella senyora,
'ls nens y donya Francisca, se'n hi aná, tota determinada, pera
desferse en obsequis y posturas ab las duas mamás. Mes aquestas
prosseguiren aviat la trencada conversa que girava sobre 'ls
síntomas que donya Isabel sentia.
--No tingui por, no tingui por --saltá la senyora Merly-- aixó es lo
rovell del ou; aqui 's curará.
Mentrestant, lo castell anava fentse al ritme acompassat de la gralla
qu' ab sa veu nassal ensordia la maror de la multitut. Donya Isabel,
no feta al espectacle, s'esgarrifá de veure com anavan creixent
aquellas perillosas columnas d'homens, y 's tirá enrera. Llavors la
Montserrat invitá á son amich á ocupar aquell buyt.
--Vingui aqui, Albert, vingui: vosté y jo no tenim por. ¿Quins nens
més bufons, eh?... Sembla qu' está molt trist, Albert; aném, home,
no plori, ja la tornará á veure aviat. Y si no ja correrá la
carteta.
L' Albert sonrigué de tan vulgar brometa, escabullint lo cos ab duas ó
tres frases curtas. L' embafagament d'aquella noya comensava á
molestarlo de debó.
Peró de sobte 's sentí aquella nota estrident y llarga ab que la
gralla anuncia la coronació del castell; tots los caps s'abalansaren
á fora pera contemplarlo; donya Francisca y la Montserrat empenyeren
fins á la finestra á donya Isabel. Lo castell estava realment fet;
l'enjaneta havia arribat á escalar aquella torre oscilant y buyda,
formada no més que per tres pilans de set homens cada un entre si
enllasats per lo frévol encreuhament dels brassos, y damunt l'esquena
del aixecador, qu' estava ajocat sobre 'ls setés, aletejava y en
senyal de triomf tirava al públich lo doblegat mocador ab que cenyia
son ros capet l'enjaneta. La plassa en pés doná un crit d'alegria,
tots los cors s'aixamplaren, atroná l'espay un aplauso universal...
Peró quan l'enjaneta se deixá lliscar sobre 'l seté pera comensar son
descens, se desballestá un pilar, lo castell tremolá en horribles
contorsions y, de sobte, s'esfondrá en horrenda confusió de brassos,
camas y caps com atrets per xuclador invisible. Un udól tremendo
d'espant acompanyá la súbita cayguda. Derrera l'udól callá en sech la
gralla, y 's sentí la discordant remor de crits aislats, plors de
criaturas, xisclets, comentaris y protestas que trencá, de sobte, un
nou espetéch d'aplaudiments. Al ensorrarse la torre, 'l públich
d'abaix havia rebut ab los brassos á tots los castellers; ningú
s'havia fet mal. Sols lo bon Llebreta, causant involuntari del
desastre, 's retirava de la plassa, capulat d'ossos y ab lo cap
moix.
Entre las personas acostumadas á veure castells aquell ensorrament
serví encare de distracció. Ja sabian que 'l públich es amatent á
aixecar los brassos, que 'l casteller estimbat cau aixís en un llit
de flonjíssimas mollas sense rebrer dany, y contemplaren ab fruició
estética l'efecte grandiós d'aquella enrehimada d'homens fendint los
ayres.
--¿Han vist qu' hermós? --saltá la Montserrateta.-- Sembla la cayguda
dels ángels rebelats al infern.
Mes donya Isabel, no avesada al espectacle, sentí tota la esgarrifosa
ilusió d'un gran desastre, una fonda conmoció li gelá la sanch, y
caygué en basca. L' esglay durá, no obstant, pochs minuts; era un
senzill cubriment de cor. Peró hi hagué per la casa corredissas
intempestivas, los nens ploraren, algun oficiós pujá á grans gambadas
la nova al primer pis, portantsen derrera seu á don Pau, al general,
á tota la concurrencia; un criat corregué á la farmacia á cercar
medicina de sustos, y, en fi, s'armá tal y tan inútil terratrémol que
las anadas y vingudas, los crits y 'l renou apenaren fondament á la
ben prompte retornada senyora, sense que servissen absolutament de
res més.
Los visitants ocuparen altra vegada balcons y finestras, atrets per la
gralla que tornava ja á refilar. Los castellers, picats del amor
propi, realisaren llavors ab éxit complert una proesa inaudita, un
miracle assombrós de forsa y equilibri: feren l'espadat de sis,
comensat al revés, per l'enjaneta, y devent, per consegüent, aixecar
á plom la cada volta més llarga columna pera assentarla á las
espatllas dels que successivament l'anavan aumentant d'abaix á dalt.
L' espectacle d'aquest esfors titánich que revelava quant pot la
frévol máquina humana á un crit de la voluntat; exaltava
l'entussiasme públich fins al deliri. Peró donya Isabel, pera qui 'ls
alardes de la forsa bruta no reunian cap atractiu, se quedá en lo
canapé de la saleta, rodejada de sas entenimentadas amigas, fins qu'
abandonaren la plassa 'ls castellers.
Fora aquestos, tornaren encara á lluhir las habilitats totas las
dansas sota aquells balcons, ocupats tan sols á estonas per la
jovenalla d'abdos sexos que no trobava lloch més apropósit pera
explayar suspirs y miradas d'amor. Prou s'esgargamellavan los actors
dels balls que tenian parlaments, prou s'acaloravan ab salts y
cabriolas y combinacions coreográficas los dansadors de las comparsas
idílicas, prou tiravan y més tiravan carretillas los Diables; llurs
esforsos eran incapassos pera retenir en los balcons á la gent com
cal, gayre estona. Entre eixos jochs y las portentosas proesas dels
castellers hi havia pe 'ls vilaniuhenchs la desigualtat d'atracció
que tindrá sempre l'obra de tot un poble, alló que revela forsa y
valentía, qu' encadena la mirada y penja d'un fil l'esperit, sobre lo
que sols distreu los ulls y fa riallejar l'ánima. La meteixa plassa
s'havia ja aclarit tant, que sols presentava, aquí y allá, clapas de
gent, y al mitj d'ella podia 'l pirotécnich fer la roda y la llarga
reguera de pólvora pera la tronada, sense més embarás que las collas
de xicots que 'l contemplavan moventse á son compás y entrebancantlo
distretament.
L' hora de la professó anava així acostantse, 'l sol s'escorria parets
amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos
y cobrellits qu' apareixian pe 'ls balcons, y las criadas, ab la
regadora á las mans, extenian, demunt la pols del carrer, un tapís de
madeixas d'aygua que 's teixian entre sí fins á formar aquell llens
de tinta néutra que suavisa la llum y convida á passejar
indolentment. Comensavan á passar homens rigorosament endiumenjats,
ab atxas, y alegres comitivas de noyas enflocadas; y, trencant la
remor somorta que las músicas allunyadas enviavan á la plassa, 's
sentian las peresosas batalladas de la campana grossa que cridava á
reunió.
Gracias á aquesta senyal, comensá á desfilar la concurrencia del
primer pis.
En quant al entressol, ningú pensá en anarsen, tret de don Tomás que,
ja cansat de las flors d'aquell jardí, volgué fer la papallona per un
altre. Al baixar lo general, quan l'accident de la seva filla, aquell
petimetre estantís li endressá tres ó quatre frases banals á fi de
guanyarse la seva amistat; peró encaparrat lo bon pare ab lo que
ocurria no'n feu atenció, y l'altre restá tot encorregut. Per altra
part, entre dematí y tarde, havia apurat ja la conversa ab aquellas
noyas que li distreyan molt sovint los xitxaretlos. L' Albert, á quí
acudia quan se veya posposat, li responia, segons sa costum, en
termes curts y aixuts. Donya Isabel, amohinada per lo tragí de tot lo
dia y afadigada d'aquellas visitas sempiternas, no estava tampoch tan
expressiva com altras voltas. Lo mellor era, donchs, anarsen á buscar
á la pubilla Tárrega y la jove Rodon, reynas encare de la moda
vilaniuhenca, que l'atenian més y que, potser, potser, no anavan
aquell dematí tan desencaminadas en llurs suposicions. Una ocasió
magnífica se li presentava pera dissimular son ressentiment y
justificar una retirada que no estranyava á ningú sino á ell meteix.
Donya Rosa Montellá havia d'anarsen á casa pera rebre ab son marit á
qui honrés llurs balcons, y com las noyas desitjavan quedarse ab
donya Isabel, y aquella senyora hauria d'anarsen sola, ell, model
irreprotxable d'amabilitat acaramel·lada, s'oferí á acompanyarla.
--_Todavia quedan caballeros en España, señora_ --digué á donya Rosa,
tot oferintli 'l bras, ab una postura de minuet, al replá de la
escala dels Galceráns. Y forjantse judicis y més judicis
temeraris, una volta lliure de la bona senyora, endressá sos
passos de tremolor caduca cap á casa Rodon.
### VII
Los balcons de donya Mercé, situats al carrer Major, punt excelent com
dels més céntrichs, estavan també admirablement concorreguts, si no
de vilaniuhencas, de forasteras. Las enemigas d'aquella senyora
suposavan qu' ella y son marit los havian ofert á quants forasters
havian pogut, vingués ó no á tom. Peró era l'enveja que retallava. Lo
cert es que la Rodón tenia la casa plena de gent com cal, á la qual
ajudava á instalar la Sumpta, allí present desde primer' hora.
Abdúas amigas estavan contentíssimas de l'escaramussa d'aquell matí,
sobre la qual conversavan llargament, solas en un balcó, quan vejeren
ab sorpresa entrar al senyor Riudabets.
--Oh! --feu donya Mercé, estrenyent la má del conco.-- Quant de bó per
aquí, quan de bó! Si he d'esserli franca, la veritat, Tomaset, no
l'esperava pas.
--Y ja veu que 'm feya injusticia, Merceneta --respongué, tot tou de
veures desitjat.-- Quí sab si á la fí...
--Peró no era á casa Galcerán? --interposá l'esprimatxada pubilla, ja
present y ansiosa de tallar casacas.
--Sí senyora, sí; pero si allí hi ha hagut una tragedia! --s'apressurá
á respondre, emploricant la veu,'n Tomaset.
--Una tragedia! Cóntins, esplíquinsho, ¿qué ha sigut aixó? --feren
abdúas, fingint ignorar lo que ja sabian, lo que s'havia escampat
ja per tota la vila y comentat en tots sentits als deu minuts
d'haver eixit de casa l'apotecari l'oficiós criat.
Y aquell vell ressentit descrigué l'accident de donya Isabel,
carregant la paleta de colors tan vius com li permeté sa excitada
imaginació. Mentrestant, sas oyents se banyavan en aygua de rosas. La
disposició d'esperit d'aquell infelís era la més favorable pera ferlo
instrument de la calumnia qu' un moment avans havian inventat las
duas.
--Qué diu ara? qué diu? ¡pobre senyora! --feu la de Rodón ab tó de mal
dissimulada burla.
--No té donchs fatxa d'esser tan sensible. Bah, gent de ciutat!
Posturas! ¿no ho creu aixís, Tomaset? --digué la pubilla, abaixant
la veu per las forasteras y tornant á formar rotllo separat ab sos
interlocutors.
--Qué volen que sia! Pse!... Pamplinas de criatura
contemplada, --afegí á mitja veu lo narrador, arquejant las cellas
y rodant lo cap á truco d'ensenyar la magricia de son coll,
veritable masó de bordons de contrabaix embolicats en pell de
gallina que, si en la posa natural amagavan encare bastant lo coll
postís y l'enmascarada perilla, una petita contorsió 'ls posava
llastimosament de manifest.
--Ja veurán, ja veurán. Hi há naturals que no hi poden fer més... cal
no ser injustos --replicá, seguint la seva mónita, donya Mercé.--
Ademés, segons diuhen, está tan malalta...
--Y qué naturals ni malaltías! Pamplinas, heusho aquí tot! --digué la
Sumpteta.
--Res més, senyoras, res més; si jo ho he vist. Encare afegiré qu'
estich ab vostés; es orgullosa, sí; es orgullosa, y 'l general, lo
seu pare, també.
--Ah, li ha parlat vosté?
--Sí, peró pocas paraulas; perque, ja ho saben: devant d'un estirat,
jo ni un ciri.
--Senyoras, senyors, los gegants! --cridá, desde 'l balcó, una
senyoreta forastera.
Y llavors se trencá la conversa. Donya Mercé cridá á son marit y al
pubill qu' estavan en la sala del derrera, molt entretinguts parlant
de política.
--No tingas por, Joanet, las nostras donas han de gastar; deixa que la
Sumpta gasti... Tu sempre ab mi: jo't faré home. Deixa que 'ls
nostres sigan poder.
La senyora 'ls va empenyer cap al balcó hont eran la pubilla y D.
Tomás, pera que poguessen enrahonar tots més lliurement. De quan en
quan ella ja daria una mirada als forasters y 'ls hi faria la
gara-gara. No obstant, una cosa la tragué del balcó, apenas havia
guaytat al carrer:
--Pepet, Pepet, sabs lo qu' estava pensant? Qu' hauriam de donar
refresch á aqueixos senyors. Al café d'en Manelet han fet gelats.