del tamany y forma d'una cullera, y l'acostá vers l'amiga com si
volgués donarli una cullerada més d'enveja. Una y altra, farcidas de
joyas, d'una llambregada, 's passaren revista á tota l'argentería qu'
ostentavan com aparadors ambulants.
--¿Veus? --seguí donya Mercé, endolsint la beguda ab una veu tan
melosa com pogué-- Eixirém per la porta del campanar, atravessarém
lo carreró d'en Simonet, y ab un salt som á la porta falsa que té
en Montellá al carrer del Reixat-Vell.
La pubilla oposá encare, que 'l seu marit no podria pujarhi; peró
donya Mercé insistí en que no importava, que tampoch feya propósit
d'anarhi en Rodón. Ja las deixarian á la porta. Feren una senya als
marits y eixiren, deixant lo temple gayre bé desert, la prou pesada
atmósfera carregantse més y més ab lo tuf oliós de cent cremells
fumejants.
Quan las Ocas hi arribaren, la casa Montellá sobreixia ja d'animació;
tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; sos balcons estavan
convertits en hermosas toyas d'escullidas flors, segons felís
expressió de don Tomás Riudabets, un conco acartonat de Vilaniu que,
malgrat sos cinquanta anys y figura de Quixot desgalitxat, rondava
sempre fet un mico, entre faldillas, vestit de llampants colors,
carregat de potingas y cosmétichs.
Donya Rosa Montellá que, com sa filla, 's desfeya per obsequiar á
tothom, se n' emportá á las duas elegantonas al balcó de l'esquerra
hont hi havia las mamás, entre ellas donya Francisca. Pero aquellas
trobaren ben prompte que no era pas aquell balcó 'l lloch que las hi
pertocava.
¿Qué hi havian de fer las reynas de la moda entre aquell munt de
carcamals embolicats ab faldillas de setí del any quaranta y
mantellinas de l'antigor? Ellas volian destacar entre las
poncelletas perifolladas, entre aquellas caronas frescas, coronadas
de flors y rúixas vaporosas.
--Ay, nó, no'ns posi aquí, donya Rosa, --exclamá la Rodón-- ¿no veu
que no hi cabém, que las molestarém á vostés?
--Y tal! --afegí la pubilla Tárrega.-- Nosaltres en qualsevol part.
No'ns tracti de compliment; potser allá, ab las noyas...
Tres ó quatre rialletas s'ofegaren en los llavis contrets de las
respectables mamás, ensemps que la pubilla 's tirava enrera una gran
cinta del gorro, y d'una llambregada resseguia ab pena la toquilla de
donya Rosa. Mentrestant, la Rodon s'abocava al balcó y, tot signant,
afegia:
--Veu, donya Rosa? al costat de la seva Montserrat hi ha tres nenas
que no'ns taparán gens.
--Té rahó, allí estarém divinament, y vostés quedarán amplas.
--Ah, per nosaltras no, ab molt de gust... Totas hi
cabém --respongueren las aludidas, desitjant per revenja ferlas
quedar allí.
Peró ab prechs y falsos cumpliments, las Ocas guanyaren la partida. La
senyora Montellá no tingué més remey que portarlas fins al balcó de
la dreta, arrancant d'allí á las tres nenas quan més cofoyas estavan
de figurar entre las pollas y jovenets dels quals recullian las flors
sobreras. Las més grans, al veure venir las Ocas, sentiren un
disgust.
¡Tan bé com estavan! En aquell balcó hi havia també l'Albert, sobre 'l
qual, temps há, tenia posats los ulls la Montserrat, una sabudeta
pálida é insignificant, de figura no despossehida de gracia, que
llegia á Fernan-Caballero, Trueba y Octavi Feuillet. Totas havian
celebrat l'arribada d'aquell jove que duya fama d'home de profit y
que, com fill mimat dels Galceráns, podia dárlashi novas de donya
Isabel. Per ell s'enteravan de l'estat delicat d'aquella senyora, ab
grans exclamacions de compassió y bon afecte, quan arribaren las
rivals á trencar l'entretinguda conversa.
Hi hagué un moment de confusió, durant lo qual, allá interiorment, don
Tomás va plányers de la dolensa de donya Isabel, á qui professava
cert respecte y estimació de vanitós. ¡Tan bé com l'altra vegada
havia sigut rebut! Sos ulls, no obstant, se fixaren ab certa tristesa
sobre l'esquerpa donya Mercé, pensant que potser hauria de raure
encare á las mans de l'histérica pubilla que li semblava més fácil.
Don Tomás estava ja cansat de la criada ab qui vivia sol. Després,
era ja hora de que, á la posta de tant y tant buscar, se li rendís
alguna senyora com cal. Y llensá un adolorit recort á l'única
conquista de cent anys enrera, la viuda que se li morí. Peró 'ls
compliments á la fí acabaren, resignantse las Ocas á passar á primera
fila, mentres las noyas prenian inventari minuciós de la joyería,
flochs y plomas que duyan aquellas elegants. Encare, la Rodón, si no
portés aquell sombrero rodó que li feya més bufalluda la cara, ni 'l
vestit tant estret que feya rebotre més sas desmesuradas carns,
podria passar mellor que l'espingarda de la pubilla ab aquell gran
aucell dalt del cap, que l'agegantía més y més! La primera, al menos,
era frescota com una pagesassa, tenia bons ulls y un plegat de boca
bondadós; que la segona, tan alta, tan magra, tan descollarada, ab
aquell mostatxet mal dissimulat pels polvos d'arrós y aquell ayre de
mal geni, vaja, no podia anar. Després, los colors tan mal casats,
tanta pedreria y or!
--Oh! oh! quin balcó més distingit! --saltá en Riudabets sortint de
sas abstraccions.-- Aixó es el palco real!
--Gracias, gracias...
--Don Tomás sempre tan amable --afegí la Montserrat, buscant ab una
rialleta maliciosa dirigida á l'Albert, un aplauso á son talent.
Pero aquest contemplava la bullidora plassa per las elásticas
escletxas que li deixavan los capets sedosos é inquiets, los flóchs y
plomas y ombrelas de primera fila.
--No 'm digui amable, díguim just, Montserrateta. Miri, si nó, la
plassa... Y, á propósit: ¿quan se desvesará de dirme don Tomás? Es
qu' es prou, Montserrateta, qu' encare li fassi respecte! A vosté,
una senyoreta tan ilustrada; jo, jo, que no faig respecte á ningú!
Tot lo balcó esclafí de riure, fins l'Albert, qu' aquesta vegada notá
que la Montserrat s'havia colocat al costat seu y exagerava la passió
de riure, clavantli miradas que volian dir: "¿Eh que'n es d'infelís?
Tu y jo sols ho podém apreciar."
--Ni'n vull fer, --prosseguí don Tomás.-- Oh, es que ni'n vull fer;
enténguinho be, senyoras, ni'n vull fer! Qué ne'n treu un de fer
respecte? Ser temut y no estimat... Y jo, cabalment, lo que desitjo
es amor, molt amor... _Que el amor es el consuelo de las almas bien
nacidas_ --com deya 'l poeta--... Després que, don Tomás, don
Tomás, no se que 'm fá... ompla tant la boca! En la bona societat
se suprimeixen los títuls, se procura ab diminutius aplanar la més
petita vall que separa y encongeix la fraternitat. Aixó ja ho sab
vosté, Montserrateta. Donchs ¿per qué no puch conseguir que 'm diga
Tomaset, com totas las amigas? No es veritat, Sumpteta?
--Jo ho créch que té rahó en Tomaset --exclamá la gegantina pubilla. Y
tot seguit, frisosa ja de rompre 'l foch, trencá dihent: --Y que no
ho veuhen quí hi há á Casa la Vila? En Galcerán, lo seu sogre, 'l
Gobernador... No 'ls veuhen? Qui sab si hi deu ser donya Isabel?
L' Albert no pogué contindres. Sos ulls escorcollaren lo balcó del
Ajuntament, y, entre las autoritats, vegé á son pare accionar ab
calor, mostrant al general las balconadas de gent del voltant,
després la plassa esmaltada de coloraynas com un jardí, sorollosa com
la mar.
--Eh qu' es poétich aixó? --feu la Montserrat, quasi á l'orella del
jove.
--Molt pintoresch --mormolá ell.
--Y are! Donya Isabel á casa la vila? --exclamá una de las noyas
Roig.
--Y per qué nó? --objectá tot desseguida donya Mercé.
--Si no hi ha més que senyors...
--Y qué faria si no honrarlos? --saltá en Riudabets.
--Oh, jo ho crech. Y ademés, que per la seva posició, pe'l seu talent,
pe'l seu tracte, potser alli es hont li pertoca --afegí la pubilla,
ab veu massa aspre y clavant una mirada á l'Albert qu' aquest cullí
ab l'indignada sorpresa de qui 's sent una grossería.
--Psse!... --feu la Rodón.-- Per' acompanyar al seu papá y al
gobernador, no diré que no hi vingués... peró per lo demés, qué hi
veuria aquí?
--Y es clar, una senyora acostumada á Madrid y á Barcelona, una
senyora qu' ha viatjat tant per l'estranger... francament, no crech
que puga trobar atractius en una festa de poble.
--Donchs jo tinch una idea ben diferent de donya Isabel --oposá la
Montserrat, ab tó reptador-- ¿No es veritat, Albert?
Aquest se contentá de respondre arronsant las espatllas y llensant una
mirada de llástima á son entorn.
--Tant meteix, si 's trobés entre aquest pom de flors... --insinuá en
veu enmelada en Tomaset.
--Entre nosaltres!...
--Pobretas! --exclamaren las Ocas, ab veu hipócrita.
Y la Rodón afegí:
--Que no l'ha vista, Tomaset, á l'iglesia?
--A mí no se m' escapa res de lo excelent, senyora. Tampoch se m' ha
escapat vosté.
--Y no ha notat qu' anava ab un vestit d'estar per casa?
--Ah, sí; un vestit de negligé. Aixó es molt elegant.
--No obstant --saltá la Tárrega, ab veu nerviosa-- vosté, que per tal
se té, hi anava ben estiradet, ab tot lo bó y mellor de sa
calaixera.
Don Tomás se defensá, llavors, dihent qu' ell se referia als usos y
costums de ciutat; aixó no obstant, regoneixía qu' en una vila, 'l
dia de la festa major, no devia ferse altre que lo qu' ellas y ell
meteix havian fet. Peró si donya Isabel havia patit una distracció,
era molt perdonable.
Entre las enemigas de las Ocas hi hagué un altre moviment
d'indignació. La Montserrat portá la veu, oposant en defensa de la
Galcerán qu' aquesta venia delicada de salut, que devia estar encare
fatigada del viatge y que, segurament, enfeynada per las criaturas
y 'ls forasters, ni temps hauria tingut pera vestirse. Las demés
senyoretas del balcó apoyaren la defensa ab moviments de cap é
indirectas fortas.
Los ulls de las Ocas y de la Montserrat interrogaren una volta més los
del noy Merly. Peró aquest se resistia á pendre partit, mostrantse
tancat en la més absoluta reserva. Interiorment, un mar de fel
inundava son cor. Aquella discussió osada y mesquina sobre un acte
tan inofensiu de la seva amiga, l'omplia de dolorosa sorpresa, li
feya detestar una vegada més l'atrás de sos convehins, la meteixa
simpatía que li manifestava la noya Montellá. Si ell parlava, diria
desvergonyiments á dreta y esquerra. Lo mellor, donchs, era callar,
mal que passés plassa de desagrahit envers la familia Galcerán,
objecte d'aquella escaramussa. Son orgull se rebelava á fer actes y
confessions devant d'aquella genteta. Mes, malgrat son determini,
estigué á punt de saltar quan sentí que la Tárrega exclamava ab tó
envalentonat:
--Donchs, veuhen, jo no m' hauria atrevit á presentarme al Ofici
d'aquella manera, per por que la vila pensés que 'm dava de menos
de lluhirhi lo poch ó molt qu' una té.
Y recalcá en lo possible las derreras paraulas.
--Qué vol que li diga? interposá la Montserrat, enardida pel foch del
contrari y pe'l desitj de conciliarse una vegada més las simpatías
del noy Merly.-- Aixó sembla suposar orgullosa á Da. Isabel.
Perdoni, jo l'he tractada bastant, y d'orgullosa no'n té res. ¿No
es veritat Albert?
Peró l'interpelat havia eixit ja de la sala, plé d'un fástich y
malhumor que las Ocas li llegiren á la cara. La pubilla hi quedá
pensant.
¡Hum...!
--Orgullosa! Aixó sí que no --afegí en Riudabets.-- Ja ho he dit un'
altre cop, la senyora no es d'aquí, está malalta...
--Aném, per estar anémica... No 'm fassin riure... --objectá donya
Mercé.-- Potser no té 'l decahiment de forsas que jo tinch.
Y com vegés dibuixarse la rialleta de burla en totas las caras,
s'encengué de debó y assegurá pe'ls seus Deus que, malgrat sas carns,
sentia una flaquesa de forsas extraordinaria. Peró com l'incredulitat
se retratava en tots los semblants y la corprengués la por de perdre
la batalla comensada, s'asserená y ab to conciliador prosseguí:
--Be, peró, jo sempre dich: terra á que vas, usansa que hi trobas. No
vull suposar que donya Isabel sia una orgullosa d'aquellas que ni
ho saben dissimular. Res d'aixó. També la tinch tractada y may ho
he notat. Peró, parlant desapassionadament, dihentho aquí, entre
nosaltres, --y desitjo que no 's repeteixi á fóra,-- la gent de
ciutat, com que tenen més mon, saben amagarho tot mellor. La rebrán
tan bé com vulga, li farán la gara-gara tant com vulga; peró aquí,
dintre 'l cor, ¡uy, que'n tenen de secrets! Si vosté vol
descubrilshi, no 's fixi pas en las paraulas; examini 'ls actes.
--Ah! aixó sí --exclamaren las altras y fins en Tomaset, deixantse
arrastrar per aquella enveja sumorta que suscita en los vilatans
recels contra la gent de ciutat.
--Y aném á veure --seguí aquella, coneixent qu' ab son discurs duya
camí de triomfar-- ¿qué tindria d'estrany que la jove Galcerán,
filla d'un general, esposa d'un diputat y gran propietari, rica de
sí com no n' hi ha cap més á la vila, relacionada ab lo bo y mellor
de Barcelona y ab la noblesa de Madrid, instruhida en bons colegis,
acostumada á un modo de viure que, no s'ofenguin, m' hi poso jo la
primera, á un modo de viure que cap de nosaltres tenim, se dongués
de menos, no diré d'alternar fins á cert punt, peró si d'intimar ab
las vilaniuhencas? Jo li faig justicia, ho comprench; comprench que
per aixó ha de baixar de nivell y es exigirli massa sacrifici.
Al arribar aquí, abandoná 'l balcó en Felipet, obligat á parar la
conversa ab las noyas per haverlas distret la present discussió:
--Quin alét! Com las hi apreta! --feu á l'Albert, celebrant lo talent
de l'oradora.
Peró l'Albert, sens obrir boca, se 'l mirá ab fástich, y passejantse
sol per la sala, ab lo cap baix y ab fonda amargura, exclamá:
--Quina gent! quina gent!
Mentrestant la de Rodón seguia en lo balcó posant en jóch tots los
ressórts de la seva eloqüencia y del enginy femení. Coneixia
perfectament la forsa de persuassió que té sobre 'ls demés la
humillació propia, y per' aquest camí anava atrayentse á l'auditori y
rodejant de prevencions ab tal habilitat la figura de donya Isabel,
que, fins sas majors admiradoras, quan se'n adonaren, la vejeren com
en un castell ahont sols podrian entrar si la castellana 's dignava
fer baixar lo pont llevadís. Prou sabia la Rodón qu' aixís enlayrava
á la rival, peró aixís també cavava 'l fosso d'aislament que de
moment calia, la posava en situació d'esser envejada primer, arreu
odiada, y comensava á reunir forsas enemigas pera empendre 'l siti y
enrunar un dia 'l castell.
Los ánims vacilavan encare, quan la pubilla Tárrega, havent meditat
prou sobre l'ayre de fástich ab que las escoltá l'Albert, per lo que
fos, acudí al medi grosser de tirar á volar mitjas paraulas pera fer
naixer sospitas calumniosas.
--Tu dius que 'ls fets son lo que descubreixen las intencions de la
gent de ciutat, --interposá-- Tant es veritat qu' are conjumino
aqueix retrahiment qu' observém avuy en donya Isabel ab lo que'ns
deya aquell senyor ¿sabs? y mira si tenia rahó.
--Bé, no, aixó podria esser casualitat --feu la Rodón, sabent bé que
no aludia á res, peró fingintse una vegada més possehida de la
imparcialitat major-- Jo alló no ho crech pas.
--Prou ho veurém. Jo no espero que vagi al cassino.
--Quan, avuy? Si que hi anirá, no hi té d'anar...
Y al arribar aquí, la trassuda enemiga, coneixent qu' intentar més,
aquell dia, era exposarse á ensopegar per corre massa, mudá de
conversa, portant l'atenció dels oyents als demés balcons de la
plassa, fent pronóstichs de lo que seria la professó y de cóm
estaria 'l ball, y mostrantse, per incidencia, quan la conversa s'ho
duya, la més benévola admiradora de donya Isabel y de tots los seus.
Mentrestant, la plassa bullia d'animació, los castellers feyan proesas
de forsa inaudita qu' aixís oprimian los cors com promovian esclats
atronadors de crits y picaments de mans, y en lo balcó del costat, lo
bon senyor de Montellá, un vell de bona arrel, tan sá de cos com
d'ánima, y candorós com un noy, deya molt convensut á l'Albert:
--Véus si n' es d'hermós aixó? ¡Quina pau, quina confraternitat! Aquí
tothom se barreja en una sola lliga, vinga broma y fóra
murmuracions ni etiquetas; la festa manté tots los cors alegres;
tot es bona voluntat y puresa d'intencions.
L' Albert lo mirá un moment com si contemplés un boig.
### VI
A las duas de la tarde, quan la familia Galcerán s'asseya á taula ab
son hoste, la plassa de la Vila quedava deserta, havia cessat per tot
arreu l'amohinador rebombori de la festa, y, per primera volta aquell
dia, 'ls malalts y criaturas de bolquers dormian y 'ls pardals
saltironavan tranquilament per carrers y plassas. La cridoria s'havia
recullit dintre las casas, y al soroll aixordador, qu' avans
promovian los are ajeguts timbals y grallas, havia succehit la
vidrosa remor de plats y copas que trincavan sens parar, en mitj de
las riallas de francatxela á que s'entregavan los vilaniuhenchs.
Era 'l moment en que boigs y sabis, arruixats y prudents s'aprestavan
á reparar las forsas perdudas, assaborint los plahers d'un suculent
dinar de festa major.
--Ah! finalment reposarém una estona! --exclamá 'l gobernador, tot
extenentse 'l tovalló en los genolls.
--Y no gayre temps, amich Dominguez, --respongué sonrihent don Pau,
desitjós de promoure l'expansió qu' es lo mellor amaniment d'una
taula de convidat.-- Pensi que, á las sis, haurém d'esser a la
professó, y no fassi pas propósit de dormir la mitjdiada, que no
acabarém de dinar sense que'ns amohinin las visitas, y al devant de
casa tornin á sonar grallas y músicas.
--Prou m' ho figuro, prou! --digué 'l gobernador, servintse un plat de
purée de pésols y donant á son company una mirada de conmiseració
recíproca.
--Pobre Dominguez, no 'l deixarán reposar, --interposá donya Isabel,
mentres remenava ab la cullereta lo plat de la nena que no volia
deixarsel refredar per la minyona.
--Senyora, senyora, cregui qu' ho necessito! Vosté no sab quin' una
me'n han jugada aquest dematí? ¡Pot pensar vosté com m' han posat
lo cap després, á casa la vila! Sórt qu' un ja está fet á aqueixa
eterna chismografía que brunz al entorn de tot gobernador. Sórt que
lo que m' entra per una orella me surt per l'altra.
--Ja he vist á casa la vila quan se l'enduyan pels recons
l'alcalde, 'l comandant d'armas, lo tinent de la Guardia Civil,
l'administrador de correus, lo jutje... en fí, tots los qui m' han
amohinat á mí primer
--digué don Pau. Y comensá llavors á pintar graciosament á son amich
la ridícula escena del despido d'aquellas autoritats quan volia
parlarli á solas.
L' expansió aná prenent peu ab aquella progressió rapidíssima que res
logra com la familiaritat d'un dinar, y derrera la relació de don
Pau, plogueren descripcions dels epissodis divertits qu' havian
ocorregut als tres homens públichs qu' ocupavan la taula. Lo
gobernador, que, quan s'hi llensava, manejava com ningú 'l llápis del
caricaturista, descrigué ab tals toquets la recepció de qu' havia
sigut objecte aquell matí, que produhí en tots la major hilaritat.
Tocá arreu 'l torn al exámen del artificiós panegírich de Sant Joan
qu' havia pronunciat en castellá enmidonat, un predicador foraster, y
parlant en sério, hagueren de convenir los comensals en que Vilaniu
tenia l'extranya habilitat que se li atribuhía pera celebrar solemnes
funcions religiosas. Lo que no podia admirarlos com als
vilaniuhenchs, eran l'orquesta de'n Metus ni las veus de nas dels
cantors, tan difícils d'escoltar sens'esgarrifansas com de remembrar
sense ganas de riure pera qui tingués l'oído un xich educat. Lo
senyor Dominguez probá, ademés, que s'havia fixat molt en las noyas
de la vila, elogiant la bellesa de las duas ó tres que sobresortian
per aquesta qualitat, y qu' havia ja ullat també 'l general, desde 'l
carrer, quan eixian de l'iglesia. Per últim, seguint lo gobernador la
revista de sas impresions més graciosas, l'emprengué en descriure las
duas senyoras que més li havian cridat l'atenció per llurs figuras y
enfarfegat vestir. Una d'ellas, alta com un estrenyinador,
escollarada, espatlluda y ab certs rasgos que recordavan á la geganta
de la vila, resultá ésser la pubilla Tárrega. Deya de l'altra, qu'
era grossa, de cara rodona com un girasol, y que li havia donat pena
ab son afany de comprimirse l'exhuberant musculatura que li rebotia
per tot arreu en forma d'embutifarraments. Y al fer aquesta
descripció, prou realista pera imaginarse una figura digna del cisell
de Churriguera, acompanyava encare la frase ab uns moviments de má,
semblant pinsarse las parts del cos que descrivia, com si volgués
inflárselas en la mesura que l'imaginació se las representava.
--¡Oh! no sigui cruel aixís, Dominguez, no sigui tant cruel --exclamá
la Galcerán, rihent á desdir com los demés-- vosté está fent la
caricatura de la flor y nata de l'elegancia vilaniuhenca.
--¡Ah! es la dona de'n Rodón á quí't descriu ara --cridá, entre rialla
y rialla, don Pau, qu' havent ignorat sempre las aspiracions de la
pubilla no 's fixá tant en la descripció d'aquesta.
--Y prou que ho sé. Per Déu, Dominguez, vosté es temible! Y dispensi,
no s'hi ha fixat prou bé: la Rodón es grossa, peró es guapota, molt
fresca y té molt bons ulls.
--Senyors --continuá 'l gobernador-- jo no sé qui son; per lo tant no
tinch ánim d'oféndrelas. Descrich lo que m' ha fet més gracia;
perque, francament, al veure primer aquella gegantessa espatlluda
com un penja-robas, y després l'altra, que no dubto será com vosté
diu, peró apagesada, totas duas tant plenas de pretensions y
posturas, he hagut de fixarmhi forsosament.
--Ah, ja sé, ja sé quí vol dir --saltá 'l general.-- Son unas que'l
síndich m' ha fet mirar ab uns gemelos desde dins de Casa-la-Vila,
presentantmelas com los figurins de Vilaniu, unas qu' eran á casa
Montalbá... ó Murallat...
--Cla! cla! clach! --feu lo matrimoni Galcerán al sentir la
disbaratada tergiversació del seu pare.
Y aquest seguia dihent:
--L' una duya un sombrero ab un aucell gros com un lloro, ¿no es
veritat? L' altra, aquell fardo de pa-de-pessich, me sembla qu'
anava ab un sombreret petit com una gorra de quartel xata, que li
exagerava desmesuradament la seva cara de pá de munició. ¿Son
aqueixas?
--¡Exactament! --feu lo gobernador.
--Peró per Déu --repetí donya Isabel-- no se'n rigan aixís, pobras
senyoras! Tingan en compte qu' aquí no veuhen, que no poden
comparar, que no poden educar lo gust. ¿Qué dirán vostés de mí
mateixa, quan fassi tres ó quatre anys que visca aquí? Jo seré com
ellas; jo 'm ornaré com ellas.
--¡Com ellas! Per la Verge dels Dolors, no digas disbarats, sinó t'
arranquém d'aquí tots --exclamá son pare.
Y, mentrestant, seguian encare rihent com boigs.
--Vostés, els homes, no saben que res desfigura tant com anar
descossada; que res afavoreix tant com una cotilla ben feta. Aquí
(vaja no riguin aixís, escóltinme un poch) aquí, com en tots los
pobles, lo desitj de la comoditat se sobreposa al del benveure. Es
ja corrent l'anar horas y horas descossadas las senyoras;
s'abandonan y, quan voldrian remediarho, lo cos ha perdut ja tota
la gracia. Lo meteix me passaria á mí, si 'm deixés portar per
l'exemple. Vaja, no sigan tant mofetas. ¡Mirin, mirin, com s'hi han
fixat!
--¡Oh! y 'l papá --interposá don Pau-- fins se las ha contempladas ab
unas ulleras, cregut que anava á veure unas divinitats.
Y tots s'entregaren novament á riure, menos donya Isabel que reduhí á
indulgent rialleta lo que'n los homens era ja convulsió histérica
difícil de dominar.
--Resulta de tots modos que vosté, Isabel, regoneix, com nosaltres,
que las tals son duas estranyesas.
--A poch á poch; no he confessat tal cosa --respongué l'aludida, fent
morir de riure á sos oyents al véurela embolicada en la lógica
conclusió de son contrincant.
--Bé, vosté es massa indulgent pera fer confessions d'aquesta classe;
peró si poguessem penetrar dins de la seva ánima... En fí, vosté ha
dit prou pera que nosaltres, descartant aqueix crit de sa hermosa
conciencia, hi poguém llegir una completa confirmació del meu
parer...
--Ahir, deya vosté qu' es tant difícil llegir en l'ánima d'una dona
com en un paper tirat al fons de la mar agitada.
--Senyora, jo parlava de la dona tipo, no de la dona-ángel.
En aquest moment, lo criat, qu' entrava portant en l'ayre una gran
plata sobre la qual jeya un hermós llus á la mayonese, anunciá á don
Pau la presencia del ball de Bastonets que passava la capta.