ab un llarch redoble, y saltant á terra 'l segon, se deslligá aquella
inmensa garba d'homens qu' ofegava als d'abaix. La massa humana que
durant tant de temps havia format aquell tot compacte, 's destriá
llavors com per encantament, restablintse en la plassa la suau remor
de cent conversas alegras y aquell formigueig marejador á que
s'entregan las multituts ans y després d'un espectacle.
Arreu los grallers que, per dissort del bon gust, van posposant las
tonadas características á cants artificiosos que ni s'adaptan a la
modulació de llur instrument ni mouhen com aquells las fibras de
llurs cors, romperen en una marxa d'ópera italiana y, á son compás,
abandonaren los castellers la plassa, portant derrera seu bon estol
d'aficionats. Mes, encare no havian aquestos trencat pe 'l carrer de
Santa María ab lo qual fa cantonada la casa Galcerán, que ja
atabalava á la plassa, redoblant sense parar, un timbal destrempat, y
la multitut feya ample rotllo als Diables. Ells també volian fer son
ball.
Arrenglerats á doble fila, y presidits per Llucifer y la Diablessa,
anavan y venian ab compás adalerat. Se paravan arreu; eixia un dels
diables, vestit, com tots, á manera d'arlequí antich pero ab caputxa
y banyetas, enlayrava la masseta, y moventla á compás dels passos
curts y trencats ab que caminava, anava salmodiant un parlament en
vers, salpicat d'epígramas desvergonyits contra gent de la vila,
acabant ab un foch granejat de carretillas qu' á la claror del dia
petavan y fiblavan la pell del mal precavut espectador, sense causar
á la vista cap efecte artístich.
La gent, no obstant, hi reya de bona gana. Feyan soroll, socarrimavan
sense avisar, y aixó bastava pera divertir á aquellas disfressas que
en res trobavan tan de gust com en mortificar y fer corre á la gent.
Los senyors Galceráns, no trobant atractius en semblant
espectacle, 's retiraren; no per aixó 'ls imitaren los vilaniuhenchs
del carrer, que tenian gran plaer en sentir xiscles y crits.
Mes la broma no parava aquí, qu' encare derrera 'ls Diables anaren
compareixent á la plassa dansas y més dansas, com lo pintoresch Ball
de Bastonets, de La Rosaura, lo de Damas y Vells, lo de Serrallonga,
y altres menos vistosos, entretenint als nens Galcerán y al meteix
avi, quí 's brindá de bon grat á férloshi companyía en la finestra,
desd'hont arreplegava ab semblant rialler los disbarats y
castellanadas de qu' esmaltavan llurs parlaments los personatges.
Don Pau, mentrestant, estava en son escriptori, rebent, un derrera
l'altre, á gran nombre d'arrendataris y aparcers qu' anavan á
satisferli anyadas, á rebre instruccions, á proposarli melloras.
Per tota la casa regnava un trahut de gent imponderable. Don Ramon y
en Llebreta s'havian estacionat ja en las pessas inmediatas al
escriptori, donant conversa als anants y vinents, trasmetent ordres y
recados, y ajudant á contar diners.
Al meteix temps, donya Isabel, ocupada en dirigir tot l'arreglo de la
casa y en desfer y endressar l'abalúm d'equipatges, 's trobava en
mitj de tal maremagnum que quedá tota d'una pessa al saber que
tocavan á missa major.
--Déu meu! --exclamá-- ¡ja son dos quarts de deu!
Y corregué ab sa cambrera á engiponarse un vestit qualsevol pera anar
á cumplir ab lo sant precepte.
En aquest moment entrava un criat d'en Galcerán ab la nova de que 'l
Gobernador estava per arribar, y que l'Ajuntament expedia á
corre-cuyta ordres á totas las músicas y moixigangas pera anarlo á
rebre.
--Cóm! --feu don Ramon-- no se'n vé de dret aquí casa?
--Oh, no crech que li deixin arribar --respongué 'l servidor-- Se
pensa vosté quin rebombori hi ha per la vila...?
Y don Ramon entrá corrent al escriptori á comunicarho á don Pau. Mes
aquest, dat lo determini del Ajuntament, cregué inútil moures, y
esclafí en riallas, pensant l'apuro en que anava á veures son amich.
Las atencions de son ministeri havian detingut á aquest en la capital
fins á la matinada, y, quan ja 's desesperava de la seva vinguda, un
propi, qu' havia sigut expedit per l'Ajuntament, arribá anunciantla
mitj'hora avans, rebentant, ó poch menos, lo cavall. En aquell
moment, los senyors regidors y autoritats convidadas estavan reunits
á casa la vila pera assistir en corporació á l'Ofici. Al rebre la
nova, seguint la proposició que se li acudí al síndich, acordaren
passar avís á la rectoría pera que retardés uns tres quarts la
funció, y eixir tota aquella comitiva, ab las dansas, gegants y
copla, fins al portal de Baix, per hont arribaria 'l personatge.
Aquest venia en un ómnibus de lloguer, vestit senzillament de viatge,
sense somiar en la recepció improvisada pe'l síndich.
L' objecte preferent de sa vinguda era passar un parell de dias ab son
company Galcerán, y descansar un xich de las fatigas del gobern.
Pero
'ls vilaniuhenchs, una vegada ficats al ball, ballavan fins á
rebentarse; l'animació ab que havia comensat la festa 'ls tenia
escalfats al derrer camí, y no era cosa de passar per alt un
espectacle més que la casualitat los hi proporcionava sense esfors.
--"Ja hi som," digueren los senyors regidors. Y enviant recados aquí y
allá, la recepció quedá organisada ab aquella promptitut que sols
l'entussiasme posa en joch. La nova corregué per tots quatre
cantons de la vila com un llamp. Desseguida la nombrosa
concurrencia de la parroquia deixá 'l temple poch menos que
desert, lo campaner mudá de toch, se posaren en marxa gegants,
castells, dansas y músicas, obrint pas á la comitiva oficial, y 's
vejeren per carrers y plassas estols de gent que corrian
atropelladament, uns cap al portal de Baix, altres cap á la plassa
de las Monjas hont se deya que pararia l'obsequiat. Aquí, un
atabalat topava ab lo vehí qu' eixía en aquell instant de casa
seva; allá, un xicot s'entrebancava ab las faldillas d'una dóna,
descusintli una enfilada de tabellas; més amunt, un pare 's
carregava á coll lo nen que no 'l podia seguir y reganyava al
gran, qu' anava rondinant, arrastrat per sa mare; un pagesás,
sense voler, havia posat de gayrell y matxucat ab la punta de la
vara lo flamejant sombrero d'estiu d'una senyoreta, y s'ohian
batements de portas que 's tancavan y crits de gent que perdian á
sos companys. Allá lluny, relliscava un infelís pe 'l dolent
empedrat; ensá, 's renegava del carro qu' embussava 'l carrer, y
per tot arreu regnava tal confusió de crits y empentas que
s'hauria dit que Vilaniu anava á esser enterrada pel foch com un'
altra Pompeya. Aixís arribaren la comitiva y aquellas riuhadas de
gent al portal de Baix. Alguns, no contents encare, avansaren per
abdúas voras de la carretera que fileras de plátanos escabellats
ombrejavan; y quan lo Gobernador arribá al cim del serradet
inmediat á la vila, y vejé negrejar la multitut á una banda y
altra del camí y al peu del portal, no pogué reprimir un gesto de
desagrado. Presumí la que se li esperava, y, á no lligarlo 'ls
compromisos de deferencia que l'autoritat imposa, fá girar los
cavalls y s'entorna á casa, tirant á terra 'l plan oficiós del
senyor Síndich. En fí la cosa no tenia retop, y 'l bon senyor
tingué de junyir lo cap á la voluntat d'aquell ajuntament
obsequiador fins á l'impertinencia.
--En ma llarga carrera política me n' han passadas ja tantas de
semblants á aquesta! --'s deya l'home entre sí.
Peró la veritat es que jamay hauria somniat fins ahont anavan á
sobrepujar totas las impertinencias sufertas los vilaniuhenchs. La
pretensió qu' entre l'estrépit de músicas y grallas li exposá
l'alcalde, apenas baixá del carruatge pera saludar als obsequiadors,
poch se l'esperava.
--Hem fet suspendre l'ofici pera que vostra excelencia puga ohirlo ab
las demés autoritats, y esperém que'ns honrará presidint are la
comitiva.
--Cóm! --exclamá, sorprés y contenint l'enfado que l'arborava.-- ¿No
veuhen qu' arribo plé de pols y en mala disposició pera pendre part
en un acte tan solemne?
--Tot está previst, --respongué en Godall, l'alcalde-- Véu aquella
casa blanca d'á má esquerra? Es del senyor. --Y senyalá á un bon
regidor, gras y rabassut, al qual curtejava la banda carmesina que
li creuhava 'l pit fins al punt de fer quasi escapar lo riure al
enfadat Gobernador.-- Donchs bé, --afegí l'alcalde-- pujarán un
moment á casa d'éll y vostra excelencia...
--Deixi 'l tractament --feu maquinalment l'aludit.
--Bé, donchs, vosté --continuá aquell, tot content de veures lliure
d'una fórmula que l'entrebancava pera parlar-- podrá respallarse ó
mudarse en un santiamén.
--Peró, senyors, jo 'ls faré esperar. Los sacerdots deuhen estar
revestits, la iglesia plena de gent frisosa, y trigar més es una
impertinencia de que m' acusarian ab rahó.
--Deixis de miraments, senyor gobernador; á l'hora qu' ha eixit de
ciutat no pot haver ohit missa. Y després del ofici no'n dirán cap
á la vila. Vosté ha de ohir missa; que s'esperi tothom.
--Es clar, es clar! --saltaren los oyents.
Aquell "vosté ha de ohir missa" tancava de cop. ¿Cóm podia una primera
autoritat d'un gobern d'ordre, d'un gobern moderat que posava
especial mirament en apareixer relligiós, fer paper de descreguda ó
tan sols d'indiferent, deixant d'anar á missa devant d'un poble que
sabia no n' havia ohit aquell jorn? Insistir en sa negativa,
escabullir no més lo cos del acte públich pera entrar més tart á
l'iglesia com un simple particular, era exposarse á que 'ls
vilaniuhenchs diguessen que no tenia creencias prou arreladas pera
ferne ostentació pública, y era aixó un acte impolítich que no podia
arrostrar tot un gobernador d'en Narvaez.
Bén de malgrat, donchs, lo bon senyor hagué d'arribarse á la casa
blanca y posarse á corre-cuyta l'uniforme (gracias que 'l duya ja per
la professó), rabiant y renegant de las exigencias d'aquella gent
que, en sa candidesa vilatana, esperavan á baix molt satisfets y
creguts de que
'l senyor gobernador estava contentíssim del obsequi.
Per fí aparegué á la porta l'engalanat agent del gobern, seguit
d'aquell pobre Sancho Panza de la banda curta. Lo bombo soná com una
canonada llunyana, refilaren las grallas, y derrera de tota una
llarga corrúa de moxigangas se posá en marxa la comitiva, al compás
del aturdidor desconcert qu' armavan las músicas de las dansas tocant
totas d'un plegat.
Don Pau y 'l general, que saberen escabullirse de la cerimonia ab
astut pretest, contemplaren lo pas de la sorollosa comitiva per una
escletxa del balcó. Y al veure á son hoste passejant engalanada la
continguda rábia que li bermellejava al costat de las blanquinosas
patillas, l'hereu Galcerán no pogué aguantarse 'l riure. Amich molt
de temps há de la pobre víctima, coneixent á fons son génit de
pólvora, sabent bén bé que sols al enfadarse li pujavan á la cara 'ls
colors, comprengué bén prompte lo que passava dins d'aquella ánima. Y
al descubrir lo tremendo contrast que hi havia entre 'ls desitjos que
bullirian en lo pacient y l'actitut de calma que li imposavan las
circunstancias, se li presentá l'amich en una de las situacions més
cómicas de la vida y més apropósit pera divertir á un carácter com lo
de D. Pau.
L' enfado del gobernador, no obstant, vá anar refredantse poch á
poquet, pera pendre en son ánim tot lo carácter d'un motiu de
diversió. Ja ho havia dit éll: ¡si n' obliga á fer de paperots aquest
cárrech públich! Prou temps feya que venia desempenyantlo, pera que
no sabés bén prompte ferse superior á las circunstancias. Per aixó,
un trosset avans d'arribar á la parroquia, ja estava 'l gobernador en
disposició de burlarse interiorment aixís del epissodi com de la
candidesa de sos acompanyants.
Un cop devant del temple, seguint las instruccions del alcalde, se
posá al cap de la comitiva oficial y s'encaminá al banch dels
regidors, precedit d'un masser que, per ignominia de la ilustració de
Vilaniu, vestia gramalla, y aixis atravessá, primer pe 'l carreró que
li feyan las discordants músicas, després pe 'l passadís que, de bon
ó malgrat, anava obrint l'embadocada concurrencia de l'iglesia.
Callá á fora 'l desafinat rebombori; 's tancá la porta principal com
ho permeteren las empentas de la multitut; desde 'l chor tiraren la
cortina del rosetó deixant lo temple en una mitja claror que feya
lluhir més l'innúmera constelació de ciris; la copla, ja dalt de la
tribuna, comensá á afinar los instruments de corda y á extendre en
los faristols las particel·las de la missa, produhint una remoreta de
fullas qu' esqueya ab la dels vanos qu' abaix papallonavan;
l'atapahida concurrencia se recullí com pogué, soná l'escardada
campana de la sacristía, y al apareixer en lo presbiteri 'ls quatre
oficiants, precedits dels escolanets ab ciris alts, la comunitat
emprengué son cant desde las alturas del chor. Comensava l'ofici.
### V
No cal dir si entre aquella munió de fidels que sobreixia per las
portas del temple s'hi trobava tot lo bo y millor de la vila. Allí,
sota l'alta nau, barrejadas entre la negror, que 'ls vanos aletejants
salpicavan de colors clars, al peu de la escalinata del presbiteri,
devant per devant del banch dels Regidors y á pocas passas una
d'altra, s'havian aposentat ja, molt estarrufadas, las més gastadoras
de Vilaniu, la jove Rodón y la pubilla Tárrega.
Donya Mercé Rodón, una sanguínea de cabell ros ab ulls castanys y
expressius, hauria sigut ben passadora, sense la gruixaria qu' ab lo
matrimoni anava posant, sense 'l prurit de prempsarse lo que no podia
aprimar, y sens l'afany d'adornarse com una noya ab sombreros que no
esqueyan á sa cara rodona y ja un xich cremada pe 'l sol de trenta
cinch anys.
En cambi, la pubilla era llarga, prima, desgalitxada com una I. La
magrícia ab la negror de son cabell davan al color trencat de sa cara
una morenor que no tenia, y encenian més lo brill de sos ulls petits
y clavadissos que movia ab celeritat marejadora. Tenia nas aguileny,
boca sombrejada per un bigotet bastant pronunciat, los llavis prims y
sechs, y un coll desagrahit que no sabia com tapar, quan no duya
mantellina.
Abdúas eran amigas inseparables y feyan, de costat, la silueta d'un
18; peró las vilaniuhencas, que no podian soportar ab serenitat
aquell luxo que las humillava á totas, ni l'estufament orgullós ab
que 's presentavan al passeig, las havian batejat ab lo renom d'Ocas.
Las Ocas eran de molt temps há enemigas de Da. Isabel. La Rodón per
la rivalitat política de son marit ab en Galcerán, may tan accentuada
com de las derreras eleccions ensá. Avans, encare abdúas familias se
tractavan; Da. Mercé havia visitat á l'Isabel l'única vegada qu'
aquesta aná á Vilaniu. Mentres don Joseph era viu, en Rodón se
consolava de no oposar la seva candidatura á la d'aquell senyor que
duya com vinculada en sí la representació del poble. Peró, mort lo
vell Galcerán, era ja una altra cosa. En Rodón, capitost del partit
lliberal, enriquit, ambiciós de figurar, y poch més ó menos de l'edat
de don Pau, podia posárseli bén bé cara á cara. Lluytaren de debó, en
Rodón gastá diners, promesas y saliva fent un sermó á cada poble del
districte, apurá totas las influhencias, tocá tots los ressorts, y
quedá vensut per una majoría aclaparadora. Se digué, sens esser
veritat, que don Pau havia esmersat més diners qu' ell, que las mesas
dels colegis havian fet moltas trampas, que s'havian prodigat
amenassas á arrendataris y empleats. Donchs, estava vist que don Pau
llensava 'l guant; en Rodón l'arreplegava, y guerra á mort.
"Cadascú á casa seva" --digué 'l vensut. Y donya Mercé, desde llavors,
feu propósit de no posar més los peus á casa Galcerán y de declarar
á sa vegada la guerra á donya Isabel. Si 'ls marits lluytavan en los
comicis, ellas lluytarian á casa las modistas y argenters.
Donya Mercé no trigá en trobar una aliada bén decidida. La Sumpteta
Tárrega, pubilla d'un bon patrimoni, havia somniat un temps ab la ma
de don Pau. Sos pares li havian dit mil cops: "aquí no hi ha cap
hereu digne de tú com en Galcerán" Y la noya havia comensat á ullar
al jove com á la seva mitja taronja, y á habituarse á l'idea de qu'
un dia l'hereu vindria á demanar lo que se li guardava ab la mellor
voluntat. Peró l'hereuhet se casá ab un' altra. ¿Y quan? Precisament,
quan la pubilla acabava de perdre al sobrevivent de sos pares, al
vell Tárrega, que fou qui mes l'encoratjava á esperar. Aquell
casament causá en l'ánim de la Sumpteta un desengany terrible, que
may sabria perdonar. ¡Ella que li havia guardat la flor de la
joventut, despreciant partits, refrenant la fal·lera del casori que
la consumia! Ingrat!
Llavors, plena de despit, la pubilla acceptá al actual pubill de qui
havia dit mil pestas, un pobre diable molt més baix qu' ella,
magriscolis, de veu esquerdada, més mort que viu, un calsotas,
protegit de'n Rodón á qui obehia á ulls cluchs. Lo xicot, que per
falta de pesquis y de fortuna no havia pogut ni revalidarse de
notari, buscava en lo matrimoni ab la pubilla més que la satisfacció
d'un amor que no sentia, un acomodo segur. Ell se casava per
l'interés; ella, no sols per despit, sinó per cálcul. De no poder
enmaridarse ab aquell bon mosso que per tants anys havia ocupat son
pensament, que tants anys havia inflamat sa imaginació de histérica
frisosa, volia la Sumpteta un calsotas que la deixés gobernar, la més
mínima cantitat possible de marit; y en Joanet Reig ho era en més
sentits de lo qu' ella meteixa presumia.
--Sí, tens rahó --havia dit la pubilla á la Rodón-- tens rahó; ja
que'ns murmuran tant aqueixas miserables, no més perque'ns
presentém bén vestidas, ja que tantas bocadas se fan de l'Isabel,
si aquest estiu vé, com diuhen, l'hem d'ofegar, l'hem
d'avergonyir. ¿A veure quí lluhirá més vestits y joyas? No sembla
sinó que parlin d'una reyna, quan parlan d'ella. ¡Me fan un
fástich! Sí, sí, conta ab mí. Anirém á Barcelona y'ns provehirém
bé, eh?
Y las vilaniuhencas partidarias de la Galcerán, que si no sentiren
aquella conversa la suposavan, al saber lo viatje de las Ocas á
Barcelona, esperaren ab candeletas aquell dematí. Dins de
l'iglesia 's romperia 'l foch. La derrota de las Ocas era segura. ¡Ay
quan entraria la Galcerán! Totas ellas recordavan encare,
llepantse 'ls llabis, lo bonich efecte que causá aquell estiu. Quíns
sombreros més graciosos! quins vestits més ben fets! quins chals, y
quin garbo al posarse'ls! Donya Isabel havia aparegut com un figurí
vivent. Encare la Montserrat Montellá duya una capoteta igual á la
qu' ella portava 'l dia de visitas de despido... Alló era elegancia y
sal y distinció; no pas l'enfarféch de sedas y or que 's posavan á
sobre las Ocas...
Y en aquesta disposició d'esperits, las vilaniuhencas feren cap al
temple. L' espectacle qu' esperavan devia esser per' ellas tant més
interessant en quant totas ellas veyan segura la victoria de la
forastera, molt més simpática á llurs ulls que las pretensiosas
vehinas, que las Ocas. Totas entraren en l'iglesia ja dejorn, pera
lograr bons puestos, prop de la Concepció, altar costejat pe 'ls
Galcerans, qu' havia sigut lo lloch predilecte de donya Isabel. Y tan
depressa anavan, qu' algunas ni prengueren aygua beneyta pera
senyarse. La tradicional devoció de las vilaniuhencas sofri aquell
jorn oblits de plányer. Ni las Montellás feren sa llarga salutació,
ulls á terra y mans al pit llarga estona; ni las Viures anaren á
visitar al Santíssim, ni las Roigs recorregueren los altars resant
agenolladas en lo primer grahó lo consabut parenostre, ni la reposada
viuda Marqués ordená, en veu quasi alta, al seu Felipet, un espigat
de divuyt anys, que resés las tres avemarias. Tot eran tossetas,
rich-rachs de vanos de nacre, miradas y ullets maliciosos vers hont
seyan las Ocas, enflocadas de cap á peus. Fins las menestralas més
rumbayres participavan d'aquella inquietut. ¡Y donya Isabel no
venia!... Era capás de no compareixer!
Llavors, irresistible frisansa s'apoderava de totas. Un qu' altre
vano
's plegava en séch, la seda cruixía, las miradas se llensavan
atrevidas per la negror de gent qu' ocupava l'ampla nau, y las menos
dissimuladas s'acostavan al reixat de la capella, y de peu dret, ab
més ó menys dissimulació, fitavan l'enlluhernadora clapa de la porta
gran, hont s'apilotavan aixáms de personas.
Per fí, quan menos s'ho pensavan, donya Isabel s'obrí pas entre las
donas que seyan al peu del reixat y entrá en la capella, saludant á
un cantó y altre ab imperceptible moviment de cap y discretíssima
rialleta. Donya Isabel portava un senzill vestit de llaneta blau
turquí, si tallat ab elegancia, nú de tota pretensió. Cobria son cap
una mantellineta de blonda, y sas mans, calsadas de pell de Suecia,
sostenian ab natural posat un elegant devocionari y un vano d'ébano y
setí. Las únicas pessas d'or que se li entreveyan eran l'imperdible,
que cenyia la mantellineta un poch á l'esquerra del pit, y 'ls
rosaris, que duya enrotllats com un bracelet.
Lo contrast d'aquest modo de vestir, ab las plomas, arrufats y
argentería que duyan las Ocas, era evident fins en aquella mitja
llum. Gran, molt gran y desagradable fou, donchs, la sorpresa qu'
esperimentaren las partidarias de la Galcerán; peró major fou
l'alegria, la boja alegria que s'apoderá de las rivals. La jove Rodón
se posá roja com un plat de foch, y, al tombar la vista, trobá ja tan
remoguda á la nerviosa Tárrega, que saltironava en la cadira frisosa
d'ajuntárseli.
Mentrestant, la confusió y desmay de las altras no tenia fi. Perque,
¿qué volia significar donya Isabel ab sa conducta? Era qu' al
decidirse á viure allí havia determinat no acceptar la lluyta á que
la provocaren l'altra vegada las Ocas? ¿Se li havia acabat l'humor
de vestir bé, ó l'havian acobardida aquellas ab l'afany de comprar
que las acorava? Qualsevols que fossen los motius, seria tristíssim
que donya Isabel prengués semblant determini, quan, ja per sa
figura, ja per son exquisit gust, ja per sa fortuna, tenia forsas
sobreras pera abatre y anorrear á sas rivals, ab lo qual deixaria
satisfets justíssims desitjos y 's captaria l'agrahiment de la
generalitat de las vilaniuhencas, que no tindrian ja may per
vergonyós lo veures aventatjadas en elegancia si, qui aixó lograva,
era una forastera, una dama de ciutat y, al cap y á la fí, la
veritable senyora de Vilaniu.
Mentres tal pensavan las humilladas, no assaborian prou bé 'l pler de
la victoria las vencedoras, tement que llur triomf havia d'esser
rebaixat ab suposicions que tendirian á engrandir la noblesa d'ánima
de donya Isabel. Y baix la pressió d'aquest temor, comensaren á
rumiar com contrarrestarian eixa propaganda.
Se tractava d'una astucia; buscarla donchs. Ni la orquesta, ni 'ls
cants, ni 'ls crits y conceptes del predicador pogueren
distráurelas.
Acabat l'ofici, retiradas ja las autoritats ab lo mateix soroll que
las havia acompanyat al temple, la jove Rodón, més maliciosa y astuta
que la pubilla, procurá atráuresela pera anar a veure 'ls castells á
casa Montellá. Situada, aquesta, devant per devant de casa la Vila,
era la que mellors balcons tenia pera contemplar l'espectacle. La
pubilla Tárrega, no comprenent lo plan que la proposta inclohia, se
negava á ficarse aquell dia á casa d'unas amigas de la Galcerán,
hont, sens dubte, sentiria elogis temuts, y hont ni tan sols podria
darse 'l gust de fer morir d'enveja á la rival. Perque bén segur que,
quan s'havia presentat á l'iglesia tan senzilla, era que tindria 'l
propósit d'entornarsen directament á casa á fí d'arreglar la taula
del gobernador. Peró com, tot discutint, trobés á sa amiga menos ben
posada de lo que de lluny li havia paregut y cregués qu' á son costat
aquesta havia de quedar no poch desmerescuda, acabá no sols
acceptant, sinó trobant que, contat y rebatut, no hi hauria pas
mellors balcons que 'ls de casa Montellá en tota la plassa.
--Y sí, filla. --exclamava triomfalment donya Mercé Rodon, tot fent
com qui 's posava bé lo medalló d'or penjant del collaret, á fi de
que la pubilla hi fixés l'atenció.-- Per' anar á qualsevol altra
casa, haurias d'atravessar la plassa, y ¿quí l'atravessa ab
aquestas empentas?
--¡Quín medalló més hermós! --feu la pubilla, trencantli la paraula,
no tant pera darli gust, com pera esbravar involuntariament la
preocupació que en aquell instant la dominava. Ella no li havia
vist comprar aquell medalló.
--T' agrada? Ara me 'l va regalar en Pepet.