per llur fill, objecte y fi de tots los sacrificis que s'imposavan y
de totas las aspiracions més altas d'aquell matrimoni. De cinch fills
sols havian pogut salvar de la mort á l'Albert, y quan á llurs
vellesas, D. Ramon tenia 60 anys y 48 donya Francisca, lo veyan en
camí d'esser lo que se'n diu un home, perque aixís ho prometian son
carácter estudiós y
'l seny que en sas conversas revelava, los pobres pares s'aconortavan
d'haver perdut los altres fills del cor, pensant que, si 's veyan
privats de la llur companyía, l'Albert quedava mes acomodat sense
perjudicar per aixó á sos germans que de segur eran al cel.
En quant al pervindre é inclinacions del Albert, si bé convenian tots
dos que per son talent podian augurarli dias de gloria, dissentian,
no obstant, al escullir los medis ab qu' aquell podria mellor
desenrotllar sas facultats. La mare havia observat que son fill tenia
un geni sufert, reservat, y que, lluny d'esser fret ó indiferent com
semblava, perque en las cuestions de poca importancia jamay prenia
calor, tenia un caliu vivíssim de passions y una sensibilitat
extremada que no podian excitarse sense corre 'l risch de promoure un
gran incendi. Havia notat, ademés, que 'l noy, com ella li deya, de
tres anys ensá venia tot malcontent á Vilaniu, qu' un cop aquí,
s'amagava de tothom y devorava llibres y més llibres ab tot l'afany
ab qu' un malalt s'engorja la medicina qu' ha d'aplacarli 'l dolor. Y
en sas discretas exploracions, havia arribat á descubrir aquella mare
que la causa del malestar del Albert no era pas anyoransa d'amor, com
ella havia sospitat primerament, sinó aversió irresistible al tracte
y mena de viure dels vilaniuenchs. De tot aixó deduhí ella que, ó la
familia havia de trasladarse á Barcelona hont lo noy se desplegaria á
son pler, ó que, quan menos, haurian de deixarlo instalar allí, fent,
en aras de son benestar, lo sacrifici de viure separats, mentres
vindria un desencant ó 'l cansament á tornarlo á casa com altre fill
pródich.
Pera don Ramon tot aixó eran fantasmas, falornias de l'imaginació de
mare, sempre dubtosa de la felicitat del fill. Estava seguríssim de
qu' aquest tindria la mellor clientela de Vilaniu, y "com lo travall
es la clau del benestar y 'l remey mellor contra l'aburriment," digué
de bon principi y resolgué després, que l'Albert havia de viure á
casa seva, la casa de sos avis, y fer d'advocat á la vila hont ben
prompte 's crearia una reputació y un nom envejables.
--Espera --afegia-- que comensi á guanyar quartets y anomenada, que
sont los esperons principals pera fer travallar al home, y tú
veurás com l'anyorament de la vida agitada y tonta de ciutat se li
passa. Y en quant á guanyar, no tingas por. ¿Te sembla si no haig
de portar jo á son despaig tota la gent que duch á las urnas? Per
altra banda, ell té prou talent y saber pera aixafar desseguida á
sos tres pobres companys d'aquí y ferse 'l primer advocat en quatre
dias. Lo senyor Olivó 'm deya que té tals disposicions per la
carrera, que sentia molt pérdrel del seu costat. Lo farém afiliar
al partit; los travalls qu' aixó li portará també 'l distreurán
y 'l prepararán per un cas que jo espero... que no li agradará pas
poch. --Y acabava tot baixet.-- Primer lo farém diputat provincial;
després, quan ja don Pau estiga cansat d'esserne, ell será
'l diputat á Corts, y passará hiverns á Madrit, y fará discursos al
Congrés y... figúrat!... Si ho tinch consultat ab l'hereu Galcerán y
aném d'acort. ¿Pensavas per ventura que jo m' adormo en preparar lo
pervenir de l'Albert? ¡Qué sabéu las donas, qué sabéu!
Donya Francisca havia rebut aquesta conclusió ab un cop d'espatllas
que demostrava massa bé la desconfiansa que quedava en son esperit al
resignarshi; peró 's deixá ajupir á la voluntat de son espós,
exclamant entre sí: "será lo que Deu vulga."
Resolta la cuestió tres mesos avans d'acabar l'Albert la carrera,
pensaren abdós pares en preparar lo més dignament possible
l'escriptori del futur advocat. L' elecció del local, aixís com son
ornat, los ocupá sériament molts dias. Per fi convingueren en apariar
pera tal objecte la sala y alcova qu' ells dos havian sempre ocupat,
tenint en compte qu' era la pessa mes quieta, assoleyada é
independent de la casa, com que donava á mitj dia y queya sobre
l'hort. Cridaren al mestre-de-casas, al pintor y al ebanista mellor
de la vila y 'ls hi encarregaren l'obra, dihéntloshi que volian una
cosa bona; expressió bastant pera que aquells artistas entenguessin
que podian travallar sense perdonarhi res, y lluhir tot lo gust y
destresa que tenian. Pochs dias ans de l'arribada, l'escriptori del
Albert quedava terminat á gust d'aquells pares y arrancant grans
alabansas dels vilaniuhenchs qu' anaren á admirarlo.
La saleta y alcova havian sigut convertidas en una sala rectangular de
bonas proporcions pera quedar prou clara ab la llum que rebia del
únich balcó obert en un de sos extrems, sobre la galería ó eixida.
Adornava l'oposat una gran llibreria de caoba de tres cossos
verticals; dividits per robustas pilastras estriadas que rematavan en
ménsulas d'estil Lluis XVI; sobre las ménsulas corria una cornisa
renaixement, y del mitj d'aquesta s'aixecava un grupo d'atributs,
format per un llibre obert, unas balansas y la consabuda espasa de la
lley. Lo cos inferior formava armaris tancats ab plafons, y, á lo
llarch de dalt, corria una vidriera sense deixar cap corrent d'ayre,
pera la conservació dels llibres. Tot lo fustám estava barnissat,
estrías inclusive, y 'l grupo d'atributs, sobre resultar petit,
(l'autor ne deya una monada) deixava, com travall de talla, bon tros
que desitjar. Tapava las vigas del sostre un aplafonat de guix, y, al
centre, un botarut floró qu' era un pá d'or. Trencant lo dibuix de
grá d'ordi vermell y daurat que decorava las parets campidas de color
de perla, penjavan á dreta y esquerra un planisferi, 'l mapa
d'Espanya y mitja dotzena de quadros bíblichs entre
'ls quals 's distingia una composició teatral del judici de Salomó.
Duas otomanas de reps llampants, y cadiras ab assientos de la
mateixa roba esperavan als clients arrengleradas. Prop del balcó hi
havía una taula ministre, també de caoba, ab sa corresponent cadira
de brassos encoixinada y giratoria, y adornava lo pany de paret á
ella corresponent un grabat del Cristo de Velazquez, significatiu
present de donya Francisca, com lo rellotje, un termómetre y un
barómetre metálich eran regalo de don Ramon.
La bona senyora havía, ademés, posat un transparent de paisatge
inverosímil, al balcó, y unas cortinas que feyan joch ab lo moblatje.
No cal dir si havia procurat que traguessen del enrajolat las crostas
de guix y tacas de pintura, ni si tindria brunyit tot lo barnís de la
fusta y arregladets tots los objectes d'escriptori que flamejavan
demunt la taula al entorn de l'escribanía d'argent que regalava al
Albert la familia Galcerán.
Las melloras á que 's referia don Ramon, tot encaminantse á casa seva,
eran aquestas. Pera que causessen tot l'efecte á l'Albert, res n' hi
havian dit sos pares. Quan arribá s'ho trobá tot fet. Donya
Francisca, la Pepa, cuynera de la casa que havia dut al Albert á
bras, y en Martí, lo fuster del devant, que havia fet la mampara de
bayeta y claus daurats ab que 's tancava aquell tribunal(aixís havian
batejat l'escriptori alguns entussiastas) acompanyaren al nou advocat
fins adalt pera presenciar la sorpresa.
--Puja, puja, que't mudarás, deya Donya Francisca ab la rialleta del
més seráfich candor, tot guiantlo cap al primer pis. Y l'empenyian
també ab no menos candidesa la bona cuynera y 'l fuster del devant,
tot recomanantse mútuament silenci ab lo dit als llavis.
--Peró, que m' han mudat de quarto? --exclamá l'Albert, observant que
l'encaminavan cap á las pessas del derrera.
--No, home, vina; te rentarás en lo nostre --responia la mare,
esforsantse en dissimular, mentres los altres dos acompanyants
s'esclafian de riure.
Y ja anava la bona senyora á tirar de la mampara, quan lo fuster saltá
á son costat y, prenent de la má 'l llum que la criada duya, feu
examinar á l'Albert aquella obra en tots sos detalls y conjunt, com
si 's tractés d'una preciositat. No deixava d'esserho per aquell
pobre home que no havia fet jamay una obra tan fina y de tanta
paciencia, segons propia confessió.
L' Albert, que no comprenia encare lo perqué de la substitució
d'aquella porta, y á quí, per altra banda, no podia sorpendre la
senzilla obra de son vehí, procurá, no obstant, acontentarlo,
alabantli tant com li permeté son poch hábit de fingir.
--Ja veus com avansa en Martí, eh? --digué la mare, desitjosa d'obrir
l'escriptori.
Y per últim estirá la mampara y feu entrar á son fill. Un esclat
general de riallas acompanyá son primer pas. A la llum de la lámpara
de petroli, encesa ja á prevenció, passejá l'Albert la vista per tots
los objectes que l'amor paternal havia allí acumulat á fí
d'instalarlo dignament y ferli agradosas las horas del travall que
l'esperava. Tots lo seguian ab la mirada plena de goig y oberts los
llabis en demanda d'aprobació.
Aquesta no 's feu esperar.
L' Albert comprengué ben prompte la tendríssima proba d'amor qu' alló
enclohia y, si gens admirat, perque prou sabia quant sos pares
l'estimavan, fondament conmós, doná á sa mare una estreta abrassada
en la que volgué esprémer tot l'agrahiment que sentia, ofegant d'un
cop l'ingrata veu de m' han daurat la presó qu' en son interior
aixecá l'impresió primera.
--Massa, massa pera mi! --exclamá després. Y coneixent que s'esperavan
d'ell més elogis, comensá á esmersarlos á cada cosa sobre la qu'
era cridada sa atenció, fent aixís vessar de goig á tots los
presents.
La Pepa, ab la candidesa d'un noy, tocava 'l timbre de demunt de la
taula, recullint una rialleta de bénevola admiració qu' ella cregué
de natural sorpresa; en Martí tombava y retombava la clau de la
taula-ministre pera sorpendre 'l ab lo descubriment de qu' ab un sol
pany s'obrian y tancavan tots nou calaixos. Y arreu afegia: pero
potser l'Albertet ja n' ha vist á Barcelona. Es clar, las modas,
totas passan primer per llá baix.
Peró --seguia encare, desitjós d'arrancar una alabansa pera sos
vehins,-- lo qu' has de mirar es que l'ha colocat en Jepet, aquest
pany; es á dir, que l'hem clavat aquí, y es el primer que hi há al
poble, y que, no't pensis, que vol la seva destresa, la seva
instrucció, saber manegar aquest joch conforme veus.
Al fuster li era impossible no tutejar á qui havia vist creixer de
noy.
--Ja ho crech! Vaya, me'n alegro qu' avanséu aixís --respongué
l'Albert, arrossegant las paraulas ab un traydor badall d'esperit
afadigat, que la mare traduhí á cansament del viatje.
La bona senyora, donchs, procurá posar punt á una escena que 'ls
altres haurian eternisat ignocentament. Declará á son fill la
procedencia de la escribanía, del rellotje, del termómetre y del
barométre, á fí de que regraciés als donadors, y obrí la mampara
invitantlo á que se'n anés al devant á treures la roba de camí. Da.
Francisca s'havia callat lo seu regalo; pero l'Albert ho comprengué,
y ans d'abandonar l'escriptori estampá un bes en lo front de sa
mare.
--Vosté s'ho calla, mare: pero jo ja sé que, tractantse d'obsequiarme,
vosté no podia quedar enrera. Aquell Sant Cristo déu esser lo
regalo de vosté.
Y enllassats per la cintura, eixiren mare y fill cap al devant,
conmosos un y altre de las recíprocas declaracions d'afecte que
s'havian fet.
Sols per un estrany estrabisme moral pogué don Ramon deixar de
presenciar eixas escenas qu' haurian entendrit molt més son cor de
pare, que no 'l satisféu la visita als Galceráns. Passat lo primer
cop, era inútil arrancar entussiasmes y admiracions de quí, á no ser
per l'agrahiment que sentia hauria arrancat á plorar pensant que
li "havian daurat la presó." Per aixó, quan aquell pobre pare arribá
á casa y corregué á trobar á son fill, alenant de goig, pera escoltar
alabansas de sos llabis, sentí ben prompte una decepció dolorosa. L'
Albert li digué ab veu de mal dissimulada tristesa que l'escriptori
li havia agradat, sentint emperó que l'haguessen situat allí al
derrera, perque sos pares se privavan aixís de son antich dormitori.
Y donantli ab una estreta de má gracias de tot, passá á ferli
preguntas indiferents, relativas á la festa que la vila preparava.
Don Ramon se retirá al seu dormitori, veyent ab certa amargura
confirmats los temors de sa muller. Mes, prompte pensá: "no hi ha que
temer; lo faré polítich, y l'interés de la lluyta 'l distreurá de las
puerils caborias que 'l capfican."
Mentrestant, l'Albert, ja endressat del tot, estirantse 'ls panys de
l'armilla y aixecant lo cap com clamant auxili al cel, sofocava un'
ánsia invencible de plorar.
Veus discordants dels timbals y músicas que recorrian la vila 'l
posaren á punt d'arrancar lo plor com una criatura, peró redressant
lo cos, com si degués afectar un valor que no tenia, sens saber
perqué, obrí la porta y exclamá en veu alta:
--Anemhi.
--Que ja m' havias sentit, fill meu? --preguntá de sobte donya
Francisca, desde 'l dintell.
L' Albert doná mitja passa enrera, sobressaltat per la inesperada
aparició, y refet desseguida, respongué sonrisent.
--Sí, marona meva.
--Sí, fill meu; si voléu anar á Completas hem de sopar á corre-cuyta.
Lo teu pare voldria qu' anessem á dar la benvinguda als Galceráns.
Sempre
'ls Galceráns! ¿No't sembla més prudent esperar á demá?
--Y es clar que sí. Perqué s'ha de mortificar ab visitas á una familia
qu' acaba d'arribar? No comprén lo pare que en semblants cassos la
gent no está pe'ls altres, y que l'urbanitat es l'art de no
molestar al próxim. Aném á sopar; ja 'l convencerém.
### IV
A las quatre y minuts de la matinada, l'endemá, diada de Sant Joan,
moment per moment en que 'l primer raig de sol d'aquell dia, salvant
la carena del serrat del Comte, daurava la blanquinosa penya de la
Grau de Bondalit, los campaners de la vila ventaren las campanas, en
la plassa de las Monjas lo pirotécnich calá la tronada, y las grallas
dels castellers comensaren á refilar en l'extrém oposat de la
població.
Desde aquell instant, los pochs vilaniuhenchs y forasters que ab
mellor consell havian preferit lo llit á la gatzara dels carrers no
pogueren ja dormir. Comensava la festa major, estava convingut que
tothom devia entregarse á l'alegria, y 'ls més cansats, los més
faltats de repós y d'humor, los malalts meteixos, no tenian més remey
que resignarse á la dura lley d'aquell convencionalisme que, com á
tal, era tirá y 's reya pla bé de las més respectables necessitats de
la naturalesa.
La gent més exaltada 's tirá al carrer pera rodar tot lo dia fins á
rebentarse y perdre un' altra nit ballant, apesar del rebentament,
pera poder dir que s'havia divertit com cap any. Lo servey y las
donas endressadas comensaren los preparatius de la feynada que sobre
ells havia caygut, y 'ls pochs que 's quedaren al llit esperant
moment oportú pera afegir la son tan bruscament trencada, no feren
més que girarse y regirarse pe'ls llensols sens conseguir llur fí.
Quan callavan las campanas, pujava pels balcons lo renou de la gent
bullanguera qu' omplenava 'ls carrers, ja cantant, ja cridantse uns
ab altres, ja rihent ab atronador esclat, y si quelcom apagava
aquestas veus era l'espignet nassal de la gralla, 'l rebombori dels
timbals.
Peró qui anava á matinejar per forsa seria la familia Galcerán. ¿Cóm
no anar de bonas á primeras á casa 'l diputat? Tothom se'n faria
creus. La multitut, indiscreta com sempre, no pensá já en res més
desde primer' hora.
Justament, ja de temps inmemorial la tronada 's calava á la plassa de
las Monjas. Y tots quants corrian pe'ls carrers se'n hi anaren. Un
cop allí, tapantse las orellas y apartantse com podian del perill,
resistiren l'atronador espetéch d'aquells mascles qu' al esclatar
feyan tremolar las casas y omplian l'ámbit d'un fum irrespirable,
pudent á sofre. Lo derrer tró fou celebrat ab gran cridoria. Peró
quan menos s'ho pensava, 'l públich vejé comparéixer los castells.
Era de presumir qu' aquells senyors, poch avesats á matinejar com la
generalitat, dormirian encare, ó al menos, desitjarian dormir: aixís
semblavan declararho també d'un modo bastant eloquent los balcons
tancats y barrats del primer pis. Prou ho veyan los castellers; ¿mes
quí
'ls conté?
--Bah, bah, si no ho veuhen ells ho veurá 'l servey.
Tres ó quatre criats guaytavan á las finestras del entressol, y'l
cotxero en mánegas de camisa y esclops, estava recolzat al portal,
essent l'objecte de enveja d'un rotllo de criaturas qu' haurian
sentit delicia en poder passar los llafiscosos ditets pel xarol del
carruatge qu' aquell després espolsaria.
--Y sinó, qu' ho mirin aquellas carotas --afegia un casteller,
enfilantse ja á las espatllas d'un altre y aludint á las
monstruosas canals de la barbacana que semblavan contemplarlo fit á
fit.
Los timbals, després d'un llarch redoble, emprengueren son cansat
acompanyament com pera senyalar lo compás, las grallas comensaren á
tocar y cessaren los dubtes. S' havia de fer lo castell, baldament
no 'l vejessen las personas á qui dedicat anava.
Llevat d'alguns brivalls enfilats en las pilastras de la portada del
Carme, y alguns forasters que 's retiraren al extrém més ubach de la
plassa fugint del sol qu' anava ja invadintne un tros, los demés se
concentraren devant de casa D. Pau, formant una massa atapahida de
carn humana per demunt de la qual bellugavan centenars de caps y
brassos, entre la colorayna de virolats justillos, gechs y gorras,
que de la blancor de las mánegas de camisa sobreixian. Ben prompte,
al mitj de la gentada, s'obrí un petit clar, al centre del qual se
col·locá un home espitregat, ample de pit, coll robust, macís de
camas, nervut de brassos y cap petitet, personificació vivent del
Hércules mitológich, qui ab la major naturalitat se disposava á esser
la pedra fonamental de la columna humana qu' anava á erigirse. Dos
més, rivals de la seva fortalesa, se brindaren á servirli de crossas,
agafantli 'ls brassos que col·locaren sobre llurs espatllas. Aixís
posats, lo menos una vintena d'homens s'agarbonaren al entorn dels
tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la
voluntat, constituhia una sola massa tan compacta y resistent com lo
meteix granet. Assí y allá, escalavan al primer home que tenian
devant jovens y xicots de totas midas, y, encare no 's veyan segurs
dalt de la pacient espatlla, emprenian, com per un plá pedregós,
ayrós camí cap aquell pedestal, passant per demunt de las hombreras
de l'apinyada multitut que 's prestava sense esfors, ni girant tan
sols lo cap, á servir de camí públich. La gralla comensá la tonada
del castell, lo més resistent dels que venian caminant per demunt de
la gent aná á posarse sobre las espatllas del hércules, y en menos
d'un Jesús se vejeren aixecarse cent brassos d'acer del pedestal, y
encastarse en las pantorrillas d'aquell segon altras tantas mans
ossudas y aferradissas com las urpas del lleó.
Sota d'aquella pirámide de brassos tibants desaparegueren los caps
dels que formavan fonament. Un no sabia qué admirar més de aquells
titans: si la forsa muscular de qu' anavan á dar prova, ó bé la
resistencia de llurs pulmons que, durant tant de temps, lluytarian ab
la asfixia. Mentres tant, lo segon extenia 'ls brassos mantenint ab
ells l'equilibri com un funámbul ab lo balancí, y 'l tercer, al só de
la gralla qu' havia emprés la segona estrofa de son cant, escalava
sas espatllas pausadament. Al posarse dret en ellas, sentí las urpas
del segon com se li aferravan á la corva dels genolls pera
apuntalarlo, y esperá, estés de brassos, al quart que ja anava
trepant per sa esquena mentres la gralla tocava la tercera estrofa.
Tocá després la quarta y la quinta, á mesura qu' anavan escalant y
aumentant la columna lo quart y l'aixecador ó penúltim. Llavors era
de veure com, al compás del castell, creixian l'entussiasme y
espectació de la multitut. Lo segon podia apenas sortejar ab son
enginy de casteller las convulsions que la pujada de nous indivíduos
produhia al castell cada cop més alt. Aquell feix de brassos més
forts que 'l ferro li sostenian sas camas en la més absoluta
inmovilitat, peró, dels genolls amunt, lo cos brandava de devant á
darrera, y sols ab sa voluntat, més potent encare que sas hercúleas
forsas, podia dominar la tendencia á aclofarse qu' á genolls y
cintura imposava l'enormitat de pes y de balans.
--Ay, ay, ay! --esclamavan los més llechs, al veure la tremolor que
ocasionava á tot lo castell la pujada del enjaneta.
--Ánimo, avant, avant! --cridavan los altres.
Y l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que devia coronar aquella
columna de la superbia humana, seguia sa penosa ascensió, com un gat
de mar per l'antena d'un barco fuetejat pel vent, sens mirar abaix,
hont tenia 'l perill, sinó adalt, hont tal volta veya l'esperansa
allargantli aquella má invisible á que deu l'home sas majors
empresas. Cada balanseig del castell, la més imperceptible genuflexió
d'un casteller, produhia en aquella mar de gent una corrent secreta
qu' esglayava 'ls cors y acabava esbravantse pe 'ls llavis en una
remor sorda y prolongada com la de las onas.
--Avant, avant y fora! --cridavan d'abaix. Y la gralla ajudava al
encoratjament estirant la cadencia de sas derreras notas tant com
ho consentia 'l pulmó.
De sobte, esclatá un picament de mans universal; l'enjaneta estava de
peus á dalt del aixecador, y mitj aclofat encare, feya ab los brassos
aquell moviment d'alas qu' entre 'ls del ofici s'anomena l'aleta. La
gralla, ab una nota prima, prolongada y estrident com lo gemech
suprem d'un gran esfors vensut, acompanyava á aquella senyal de
triomf. Lo castell estava fet; calia no més restablír l'equilibri,
posarlo á plom, y dret, enterch ja l'enjaneta ab sos brassets en
nansas, calgueren sols petitas inflexions de cos, imperceptibles al
espectador indocte en la materia, pera lograrho.
En aquell moment s'obrí 'l balcó del mitj y aparegueren D. Pau y 'l
general. Un espetech atronador de mans coroná l'aparició. La mar
bramulá més fortament que may, y la curiositat y 'l goig promogueren
veritables onadas en la multitut.
--Al balcó, al balcó! --cridaren los castellers.
Y 'l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un
enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre
aquellas onadas de caps qu' ab éll avansavan compactas y sorollosas
com avansa l'aygua per la platxa.
Aquell mar de caps, sonrisents, tots aixecats vers un cantó, fixos en
un sol punt los ulls, aquella marxa pausada y unánime de la multitut
acompanyant ab aclamacions la seva obra, alarde llegendari de la
forsa humana á que s'entregava, per passa-temps, tot un poble
travallat per la fatiga qu' exigeix l'aspre conreu de nostra terra;
aquella veu trista, gemegosa, de la gralla, qu' apagava lo redoble
acompassat dels timbals quasi tant com lo brunzit contínuo de las
veus humanas, eran pera conmoure al esperit més sórt á las expansions
populars. No cal dir, donchs, l'efecte que devia promoure semblant
espectacle en l'ánim entussiasta del general Poudor, d'aquell héroe
de la irreflexió que devia sos entorxats no al art de la guerra, sino
á la flayre de la pólvora y á la cridoria insultant del enemich.
--Magnífich! Avant, avant! --exclamá, mentres anava atansantse al
balcó
'l castell.-- Aixó es gent de bronzo! aixó son homes --deya á son
gendre, tot perlejantli una llágrima en las pestanyas.
En quant á D. Pau, ja mes fet al espectacle, y d'ánima poch accessible
á la tendresa, ab tot y esser á éll, més qu' al bon S. Joan, patró
del poble, á qui principalment anava 'l castell dedicat, no savia
entussiasmarse com son sogre. En sos llavis se dibuixava tan sols
aquella rialleta seva que ja may ningú lograva desxifrar si era
d'ingénua complacencia ó de mal continguda mofa.
Per fi 'l castell arribá á atracarse al balcó y, seguint la costum de
la terra, l'enjaneta saltá als brassos del amo de la casa, entre 'ls
aplaudiments del públich.
Animat lo general per l'exemple, prengué també en los seus al
aixecador. Mentres sogre y gendre donavan estrenas á un y altre, lo
quart y ters escalavan lo balcó, aferrantse 'l primer á la socalada
de ferro y guanyant la barana ab contraccions inauditas, puig que son
company, no arribant ni á la pedra, se li havia penjat als peus pera
seguirlo.