# Vilaniu
Narcís Oller
1885
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Primera part
### I
Aquella tarde 's notava á Vilaniu un brugit extraordinari. Més de
trescents forasters havian invadit la vila, y encare 'ls carruatges
qu' arribarian per tot demá 'l dematí prou ne portarian altres tants.
Tots los vehins estavan fora de pollaguera. A Casa-la-Vila, uns
donavan lo darrer cop de ma als gegants y al drach, algunas donas
recusian los domassos dels balcons, los guarda-termens netejavan
llurs carrabinas, los mossos espolsavan lo Consistori, 'ls escrivents
tot era cloure sobres, lo secretari posava firmas y segells. Dins de
l'iglesia parroquial, lo fuster feya retronar las voltas ab lo ressó
de sos cops de martell, las llántias grinyolavan pujant y baixant á
gust dels pabordes, y entre la pols que s'aixecava del altar major
com blanquinós núvol d'incens, formiguejava una munió d'escolans que
resseguian totas las cornisas y repisas clavanthi restelleras de
ciris. Fins la tranquila rectoría, per lo comú palau de condormit
repós, anava tota en l'ayre; que com si no fos prou amohino, segons
la majordona, 'l rebre y colocar convenienment las prisadas albas qu'
enviavan las monjas, espolsar y aparellar lo mellor tern, y brunyir
las porras y demés objectes de plata, encare 'l senyor rector havia
tingut la capritxada de convidar á dos amichs seus, rectors del
entorn.
Y no cal dir de lo restant del poble. ¿Quí no anava en dayna? La casa
que no tindria forasters, no per aixó deixava en pau 'ls corrals de
gallinas y conills, objecte en aquellas horas de la més terrible
persecució. Pe'ls meteixos carrers, corrian esgarriats pollastres y
gallinas qu' havian sabut aprofitar l'escletxa d'alguna porta mal
ajustada, y l'ayre s'enduya no pochs grinyols y quiquiriquichs
d'esgarrifosa paura, barrejats ab las pallas y plomissols que en
llurs branzidas y batament d'alas aixecavan los pobres perseguits.
Com los noys no tenian estudi ni costura las noyas, quí 'ls feya estar
á casa? Escala avall y á corre la vila. Mentres que 'ls més petits,
ab llurs jochs y bulangeras, eran la desesperació de las donas, qu'
en vá escombravan y regavan carrers y plassas. Las fadrinetas se
cusian lo darrer ribet de las faldillas, y per la riera Blanca y
ubagas properas, los pagesos s'afanyavan á enfeixar canyas y matas
per' enramar carrers. Tot, en una paraula, respirava animació,
moviment y festa.
Prou hi hauria bona festa-major. De tres horas lluny, carretera amunt,
ja 's veya. Dotzenas de carrets y tartanas, plens de gent alegre y
tirats per haquetas, corrian com esbarats, tot fent giragonsas entre
mitj dels feixuchs carros y de l'embalumbada diligencia á la qual
volian avansar si't plau per forsa. Los cavallets, calents de boca,
semblavan interessarse en la competencia, y despreciant la suhor
que 'ls ensabonava, trescavan á cremadent com esperitats, entre mitj
de la polsaguera qu' aixecavan ab lo repicat trepitj. D'entre 'l
terratrémol qu' armavan y del núvol de pols, sortia algun xiscle de
dona esporuguida. Peró la tralla no parava de petar, y al repiquet
d'aquellas potas infatigables com batants de molí, s'acoplavan las
riotas de la jovenalla, 'ls crits y cansons dels tartaners y 'l
soroll acompassat de picarols ab qu' anunciava sa intermitent
proximitat la diligencia.
Dins d'aquesta, no obstant, los passatgers anavan condormits, tancadas
las finestras, sens lliurarse per aixó ni de l'espessedat de pols, ni
de la calda de sol que 'ls enervava. Lo pesat armatost los gronxava
feixugament y 'l drinch-drinch dels picarols arribava á llurs
orellas, trist y endormiscat com soroll de grills en negra nit.
Mes, de sobte, un dels qu' ocupavan l'interior, obrí una finestreta.
Era D. Ramon Merly, un senyor de bon regent, cara-rodó y ulls sortits
que feya estona 's remenava. La gatzara de las tartanetas qu'
acabavan d'atrapar li serví d'excusa per' esbravar l'impaciencia
que 'l duya frisós, y despertar als demés companys sens miraments.
--Qué tant dormir, senyors, qué tant dormir! Lo sol ja baixa... Mirin,
mirin quina animació hi ha per aquesta carretera.
Dels cinch interpelats se'n deixondiren quatre: un capellá dels
convidats, lo rector de Benitarik, en Jeroni 'l graner del carrer de
San Pere, un trevallador, esquerdalench y guerxolí, y la formidable
pagesa qu' estava com dolorós tascó entre D. Ramon y son fill. La
pols enmorenia las caras y agrisava barbas, cellas y cabells fins al
punt d'envellirlos á tots y darloshi aspecte malaltís. Badallant y ab
peresa obriren com pogueren las respectivas finestretas pera
traure 'l cap. Peró un' ona de pols, encrespantse desde las rodas,
caygué sobre las finestras de má esquerra, causant en l'interior un
remolí tant espés y sofocant que feu estornudar y tossir gayre be á
tots.
--Uff! don Ramon, si no 's pot mirar --exclamaren, fregantse 'ls ulls
ja plens de brossas y apressantse á tancar altre cop.
Mes, don Ramon obrí la finestra de la portella, y la pestilenta pols
que no havia trobat encare repós entre la que 'ls enfarinava ja, eixí
bufant com fum pe'ls espiralls de má dreta. Llavors totas las miradas
convergiren sobre la carretera, qu' iluminada per un sol de juny
enlluhernava de blancor. La gresca y moviment de las tartanas seguia
omplint de vida un bon tros de camí. Entremitj d'ellas, contrastava
una feixuga galera, arrastrada per set mulas qu' anavan tirant
indiferents ab llur pell terrosa, los arnesos apedassats, las orellas
caygudas, lo pensívol esguart fit en l'ombra de llurs cossos que
s'aplanava á terra en deformat escors. Lo carreter, tant polsós com
ellas, seguia al costat, cuydantse més de desviar á las esbojarradas
tartanas que de menar las reposadas bestias del seu tiro.
Peró don Ramon no feya cabal d'aquest quadro, mal que li hagués servit
de cómoda excusa pera guaytar á fora, trencant la son dels altres.
Sos ulls escorcollavan continuament l'últim confí de la carretera que
curvas y pujadas li segavan tot sovint. Las enjogassadas tartanas y
lleugers carrets se succehian uns derrera d'altres entre polsagueras
que s'aixecavan tofudas, los embolcallavan un instant y, al
destriarse, s'arrossegavan encare carretera amunt, refregant las
ombras negrosas dels arbres y esvahintse arreu per encantament. Si de
cas dalt d'una pujada 's sostenian farandolant una estona, eran la
desesperació de D. Ramon.
Per fi, 'ls ulls d'aquest s'il·luminaren de goig. Al cim de la costa,
aparegué un break, surant entre polsaguera arrebolada, com aquells
carros mitológichs en que 'ls pintors de plafons han colocat á tots
los monarcas del passat sigle.
--Ja son aquí, Albert, ja son aquí! --feu don Ramon, tocant lo cap del
seu fill, un jove de vint y cinch anys, esprimatxat y cara-oval,
qu' era l'únich passatger qu' havia seguit dormint.
Mes aquest, rendit encare per la nyonya, obrí y tancá 'ls ulls ab la
pausa d'un agonisant, restant altre cop en la inmovilitat més
absoluta. En contra, tots los demés llansaren la vista al camí. D.
Ramon, prou enfarfegat ja per son ventre de bola, s'havia girat de
través trayent tot un colze á fora. Ab majors dificultats se vejeren
encare 'l bon rector, massís y blanch com un alemany, y la disforme
pagesa que no sabia com remoure sas ancas d'euga normanda ni
l'llargarut cistell qu' á la falda duya pera major torment de sos
vehins. Llavors, l'Albert, lo fill de don Ramon, se tombá de cara al
recó, deixant encastat en ell lo perfil de son rostre de Cristo qu'
una barba sedosa y acabada en punxa resseguia. Esblaymat per la pols,
la parpella clavada en la conca ullerosa que l'ombra de dos ó tres
rulls de cabell amoratava, semblava mort.
En aquest moment la diligencia feu una S, s'enfonzá entre un desmont,
y tres ó quatre garrofers que de las paradas altas s'aixecavan,
cobriren la visual dels miradors. Lo camí seguia en baixada, 'ls
cavalls amaynaren lo trot, la diligencia comensá á lliscar poch á
poquet, balansejantse feixugament, deixant sentir de quan en quan los
garranyichs de la fusta y 'ls grinyols que feyan las rodas al
refregar ab la trava. En cambi, tartanas y carrets no deixavan, trap,
trap, trap, son atrafegat andar.
D. Ramon retirá 'l cap de la finestra, y veyent que son fill
continuava dormint, arronsá las cellas ab desagrado y ayre de
compassió. "Quin xicot! --pensá l'home-- Res lo mou!"
--Quins vol dir que 's veuhen, don Ramon? --preguntá llavors en
Jeroni, sacudintse las solapas del jech.
--Los de ca'n Galcerán --respongué l'interpelat.
--Ja han caminat donchs, si han eixit á l'hora qu' aquest matí 'm deya
don Pau.
--Oh! es que portan dos cavalls triats, Jeroni.
--Crech que 'ls va comprar vosté ¿oy, don Ramon? Y encare com no 'ls
portá éll mateix de Barcelona? Que no'n gastava allí?
--Es que 'ls de tiro 'ls tenia un xich vells. Los de sella ja 'ls ha
dut: aquest meteix vespre han d'arribar á la vila.
--Aixó sí que no ho entench! --afegí la corpulenta pagesa, tot
capbussant ab lo trontoll del cotxe.-- D. Joseph, lo vell Galcerán,
ne tenia prou ab un de cavall, y don Pau no'n té prou ab dos pe'l
carruatge, qu' encare'n vól d'altres pera muntar! Y qué'n fará de
dos ó tres pera anar á cavall? Gastar palla y grá sense tocar en
lloch.
--Un per ell, un altre pera donya Isabel, la seva senyora.
--La seva senyora vól muntar á cavall? Aixó sí que m' agradará
véureho. No he vist cap senyora que 's sápiga tenir bé dalt d'una
somera.
¡Senyora de ciutat, que deu vindre carregada de pamplinas!
--Ja diu lo ditxo: "qui ab donas va y burros mena, tot lo camí passa
pena" --saltá l'obrer.
--Y bé, son gustos --objectá en Jeroni.
--Y qué sabeu vos de senyoras? --replicá 'l vell Merly, tot enardit,
refregantse la cerdosa y blanca sotabarba que duya retallada com un
patró de barco.
--Ay cabás! Com si no n' hagués vista cap de senyora.
--Y es clar que no n' heu vistas com donya Isabel.
--Si vos no heu vist lo mon per un forat --interposá ab ironía l'obrer
que, com bon guerxolí, era un burleta.
Lo vell Merly acabá d'exaltarse. Qui ho dubta que per aquellas terras
no hi havia cap senyora d'alto rango? Las d'aquí, certament, ni dalt
d'una somera 's saben tenir; peró á las grans ciutats ne veurian que
menan uns cavalls com unas torres y atravessan los passeigs que fan
feredat: --Com no hi aniríau vos, Antonia.
--Oh, jo, ab aquestas carns, ben segur que no.
--Y dónchs, dona? Ademés que no us cregueu que la Galcerán vinga aquí
á fatxendar per la pols d'aqueixas carreteras. Ella ha de muntar
per remey
--continuá D. Ramon.
--Per remey. Jo't tóch quinas medicinas!
--Cada terra fa sa guerra, dona.
--Ah, aixó es ben cert! --exclamá la pagesa, declarantse vensuda.
--Y donchs, crech qu' are 'ls tindrém aquí per sempre més, eh?
--interposá 'l capellá que fins llavors no havia badat boca.
--Sí, gracias á Deu!
--Aixó es bo, aixó es bo! --feu lo rector, obrint molt las vocals y
acompanyant sa aprobació ab un parell de capbussadas. Després
clogué 'ls ulls, apoyá 'l cap en lo recó encoixinat y 's prepará á
escoltar ab las mans mitj plegadas y fent ballar, un sobre
l'altre, 'ls dos dits grossos que, botarudets com eran, ho
semblavan més per lo arranadas que duya las unglas.
En Jeroni afegí, llavors, que sempre la presencia del diputat era un
bé per la vila.
--Y es clar, home, es clar. Tenintlo entre nosaltres, veyent de prop
las cosas, anirá més ben informat, com hi anava don Joseph, y, com
qui diu, sentirá creixer son amor per tot lo de la vila. Jo ja li
aconsellava de des la mort de don Joseph qu' al cel sia. Peró las
ciutats tenen ganxo, y després, la senyora y 'ls nens... Per fí la
salut meteixa de donya Isabel l'ha obligat á creurem.
Mossen Magí feu un punt d'admiració. Don Ramon explicá llavors l'estat
de la Galcerán que, desde 'l derrer part, no havía fet res de bó:
atachs de nervis á l'impresió més petita, dos gastaments en menos de
dos anys y, per fí, sembla que 'ls metges están en que té una anemia
y que sols la vida de camp la pot refer.
L' obrer, posant en dubte aquella causa:
--Vol dir que no es cuestió de pelas? --S' atreví á dir.
Malgrat la pols que l'enfarinava, á D. Ramon se li encengué 'l rostre.
Ell veya l'intenció del obrer, partidari d'en Rodón, y fins l'origen
de la mentida que 'l tal se proposava propalar. Per aixó, fora de sí,
esclatá en embestidas y reticencias prou transparents, llansadas ab
lo tó més agre possible.
--Ah! que'n aneu d'errat, Marquet! Quan al fatxenda d'en Rodón se li
acabin los marvedissos, don Pau encare 'l podrá colgar de pelas,
que vos diheu y que jo'n diria pessetas.
--Home, jo he parlat per veus que corren. Si m' hay tivocat, la culpa
será d'un altre, y no entench perque hi barrejém al Rodón...
--Lo qu' he dit, dit está --recalcá 'l vell Merly, envalentonat per la
fredor del obrer.
--Está bé, home, está bé --feu aquest, mitj somrisent-- per aixó no
cal enfadarse. Miris, no podentlos tenir jo, 'ls quartos, tant me
fá que 'ls tinga l'un com que 'ls tinga l'altre.
En Jeroni y 'l capellá discorregueren encare ab D. Ramon sobre las
duas fortunas posadas á discussió, convenint tots tres en que la d'en
Galcerán sobrepujava de molt en quantitat y solidesa á la de son
rival.
--Y 'l meteix lo seu prestigi polítich --afegí 'l senyor Merly.-- Sinó
qu' ho digan las últimas eleccions. Ja ho veuhen si s'ha bellugat
en Rodón, si n' ha fetas de cosas y de promesas. De qué li han
servit? Pera dursen un desengany més. Fa més de trenta anys que 'l
districte de Vilaniu es dels senyors Galceráns, y ja ho havia sigut
l'any dotze y l'any vint, y ho será mentres la casa conservi 'l bon
nom que du sigles ha y 'l poble no perdi 'l seny... Sinó que hi ha
qui somia truytas y 's creu qu' es arribada l'hora de fer combregar
á la gent ab molas de molí; que prometent carrils impossibles,
remenant més diners ab la llengua qu' ab los dits, entabanant á la
pobrissalla ab disbarats y promesas de mal pagador han de cassar
las llebras á so de tabals. Peró... per are... se las haurán
d'espinyar, Marquet... No hi ha que somiar en carrils, si la línea
ha de parar aquí; aixó es desbaratar. ¿Quina empresa fa per tan
pochs rendiments lo túnel de Bondalit? Los homens práctichs pensan
en lo més factible; en Galcerán lo que fará es lo canal de la Baga,
y aixó no ho diu per' embaucar electors, sino perque es un be pe'l
país y un projecte realisable. Créyeume Marquet, en Rodón va mólt
lluny d'oscas.
Y com aquell se contentés ab sonriure á tall de mofeta, D. Ramon
prengué nova embestida pe'l camí de las comparacions declaradament
personals.
¿Ahont anava en Rodon á ferse un chalet, una gabia de canaris, tota
carregada de punxas y coloraynas que no servian de res? Més valia un
recó de casa Galcerán que tot aquell joch de bitllas.
En Jeroni no 'l trobava tan criticable 'l chalet. Li semblava una
caseta molt ayrosa, molt bufona.
--Aném, home, aném! --saltá D. Ramon-- alló no fa senyor, alló es
quincalla pura. Si hi fica á donya Mercé ja no saben per hont
girarse.
Los oyents, inclús en Marquet, que recordaren la gruixaria de donya
Mercé, celebraren l'acudit ab una rialla. Llavors D. Ramon trobá
analogias entre 'ls amos y las casas. Lo casal dels Galceráns ja 's
veya qu' era per tot un senyor, per' aquell bon mosso, ample
d'espatllas, fornit y moreno, qu' ab sa mirada reflexiva y penetrant,
y ab sa barba abundosa y negra ja imposava 'l respecte d'un lleó. En
cambi, 'l chalet era ben propi d'un home com en Rodón, petitó,
bellugadís, tot ulls, tot carregat de posturas, cargolantse sempre 'l
mostatxo ó la cadena del rellotje que, per més fatxenda, duya sempre
empenjollada d'anells.
Peró com ningú oposés res á tan acalorat parlament, lo senyor Merly
tragué de nou lo cap á la finestra, mentres l'obrer se mossegava 'l
llabi per no riure y l'Albert se removia ab gestos d'insoportable
fastidi. Lo rector de Benitarik obrí 'l breviari y 's persigná, y 'l
bon Jeroni comensá á trencarse 'l cap calculant cert negoci á compte
y meytat que li havian ofert aquell matí. Peró cansat de fer ballar
números per la memoria, clavá un moment los ulls en los endormiscats
de la pagesa y, com per mimicisme 's condormí altre cop.
La diligencia, qu' havia endevantit bon tros á la furimó de
carruatgets, emprenia llavors al pas una penosa pujada, encaixonada
per altas esmotxaduras. A mitja costa, peró, comensaren á petar las
trallas, los cavalls á galopar, y ab estrebadas y balanseigs lo
carruatge arribá al cim. Aquí 'l viatger endormiscat creya trobarse
en aquell moment del matí en qu' entra 'l criat y obrint los
finestróns li dona 'l bon dia. A la penumbra qu' embolcalla 'l
desmont, succeheix una llum tan viva qu' atravessa la parpella,
desperta y enlluherna tot alhora. Es la mar lluminosa del ample cel
que serveix de dosser á la vall. Alguns viatgers preguntan, ab
l'esbarament de qui 's desperta en lloch inesperat, ahont son? y si,
un cop vensut l'enlluhernament, guaytan per la finestreta, sentirán
aquell esplay d'ánimo que sempre causa la contemplació d'un panorama
extens y frescal.
La vall de Flors se domina desde allí á vol d'aucell y mostra de cap á
cap tota la magnificencia que Deu ha escampat en sas montanyas y plá.
La volta del cel apar que s'aixeca de l'altra vessant de
l'escaixalada serra, coneguda per Serrat del Comte. Lleument
esblanquehida pe'l reflecse d'una llum que 's pert en l'infinit, puja
després en forma de casquet esférich cada vegada mes blau,
allunyantse del espectador, y vá per últim definint suaument cap al
altre infinit que 's pert entre l'arbreda del pla ab las joganeras
ayguas que corren vers al mar. Sota del inmens dosser, y al bell mitj
de la plana, s'aixeca Vilaniu ab son capritxós perfil de campanarets,
y alts y baixos de teuladas y torratxas, dessota las quals destacan
per sa negror las amplas oberturas de las golfas. Lluhen, d'en tant
en tant, los vidres de finestras y balcons. Las casas semblan
encabritarse unas damunt las altras com si no estessen separadas per
plassas y carrers, tal qu' al véurelas abocadas sobre las massas de
verdor que'n llurs peus enclouhen los horts de la vila, 's diria que
hi han de caure com un castell de cartas. Llargas fileras de salzers
y pollancredas parteixen en tres trossos desiguals la variada catifa
de la plana, describint lo curs de la Riera Blanca y 'l Torrent dels
Rossinyols, y per entre las verdas clapas d'espessehidas arbredas,
blanquejan assí y allá molins, fábricas y casas de camp.
Al vessant de las montanyas, un qu' altre sembrat fa descubrir las
colradas masias que, sens lo contrast del vert, se confondrian ab la
terra. La boyra de la distancia vela fondaladas que broda 'l bosch,
saltants d'ayguas y fonts misteriosas que 'l rossinyol may abandona.
Coronan l'altívol puig del Esparver, cap del serrat que mira á
sol-ixent, las ruinas del Castell del Comte, evocant lo recort de
gloriosas gestas, y al altre cap, com penjadas en la grau de Bondalit
qu' aguayta la collada de Ponent, altras parets no menys interessants
y expressivas testimonían la passada existencia del monastir de Sant
Salvador, un temps rich y venerat de reys y poble, avuy cau de
feréstega soletat hont creixen á son pler l'agram, los escardots y
l'argilaga, y aucellots y reptils s'hi assoleyan y dormen. Tot lo que
pot donar la terra pera captivar la vista, bellament acoplat ab los
recorts d'una historia rublerta de llegendas dramáticas, enclou la
vall de Flors, trosset de la terra catalana qu' en son romiatge al
cel han d'anyorar sos habitants, segons ells diuhen.
Aquell panorama no era nou per cap dels passatgers. Vehins de Vilaniu,
lo coneixian en conjunt y per parts fins á saber de cor lo nombre de
jornals que tenia cada finca en ell inclosa, y, mellor que 'l meteix
Registrador d'hipotecas, las cargas que gravavan sobre cad'una
d'ellas, llevat de l'Albert que, allunyat pels estudis anys há, y de
geni poch inclinat á la tafanería de poble, ho veya ab altres ulls.
Cada volta que
'l contemplava, trobava en aquell espectacle tota la poesía de la
naturalesa, y á mesura qu' avansava en edat, més atractius hi
descubria. Per aixó, mentres los uns s'acontentaren en expressar son
agrado de trobarse allí, dihent: "arribarém d'hora," l'Albert, qu' á
la fí 's despertá, obrí la finestreta y ja, colzo á fora, deixava
correr la diligencia, abalantsantse pera contemplar mellor lo
paisatge. Apart del efecte artístich que las combinacions de tons y
ratllas podian produhirli, sentia, al contemplarlo, una dolsa
resurrecció de recorts de sa infantesa, que jamay havia apreciat com
llavors y que movian totduna en son cor lo consol d'atraparlos plens
de vida encare, y 'l remordiment d'haverlos tingut abandonats tant
de temps.
Peró, tot al hora, y sens adonarse de la causa, 'l corprenia una
tristesa fondíssima. Aquell cel, aquell sol qu' havian acaronat sa
joyosa infancia serian d'are en avant lo cel y 'l sol sempre pálits
del desterro. N' estava segur. Fet á altres usos y costums més en
armonía ab son carácter independent y reservat, pressentia ja 'ls
disgustos que li guardava la vida de poble curt ab sas exigencias
estúpidas, sa tafanería ineludible, sas indiscrecions de cada hora,
sas lluytas personals y encarnissadas. Preveya ja que, si la
desigualtat de gustos é ilustració l'allunyava del tracte de sos
convehins, com experiencias anteriors li feyan temer, ni podria
veures aislat, ni trobaria ab quí tractarse y endolsir la tristesa,
fora de la familia Galcerán, de quí també, á Vilaniu, hauria de
deslligarse un bon xich, perque...
Peró al esser aquí, son pare trencá 'l fil de sas reflexions
sacudintli
'l colze y cridant:
--Mira: are si que ja'ns han atrapat.
Tothom endressá l'esguart al cim de la costa.
Per aquesta formiguejavan encare tartanas y carrets, y al mitj d'ells
destacava per s'alsada y elegancia 'l break magestuosament arrastrat
per dos eugas poderosas. A son pas, los petits carruatges
s'arrambavan á un y altre cantó de la via com fentli acatament
d'humilitat. Mocadors y barretinas tremolavan al vent entre alegra
cridoria.
Anavan dins del break donya Isabel, don Pau, un nen de sis anys, una
nena de quatre, abdos fills d'aquest matrimoni, y don Fructuós
Poudor, pare de donya Isabel y general d'exércit exent de servey.
Donya Isabel y son pare, ab la nena al mitj, ocupavan lo lloch de
preferencia, y en la banqueta oposada seyan don Pau y son fill.
Lo goig que 's sobreixia de las tartanas y carrets s'apoderava dels
ánims de tota la familia Galcerán, á la qual aquellas mostras de
simpatia devian naturalment afalagar no poch. Aixís, mentres donya
Isabel se posava dreta á la falda la nena á qui feya picar de mans en
senyal de joya, don Pau saludava á tothom somrisent y procurava que
son fill respongués á la cridoria ab lo sombreret de palla á la má,
qu' á peu dret aixecava ab l'elegancia d'un ayrós volatí. Lo general
anava més enllá. Portat de son natural fogós, y conmogut potser per
aquell simulacre de gloria que li recordava, sens voler, lo triomfal
retorn d'Africa, rebia las aclamacions ab tal entussiasme que, de
tant en tant, deixava anar algun ¡vísca! fent esclatar de riure á sos
fills y fins mossegar la traydora rialla al cotxero y á la cambrera
qu' ocupavan la banqueta.
Al arribar á mitj kilómetre de la vila, trobaren passejant á la major
part de las principals familias, que 'ls hi feyan pas, los saludavan
afectuosament y, com si ja res los hagués de distreure, anavan
tombant darrera 'l break, seguintlo vers la població.
No cal dir si complaurian á don Ramon eixas demostracions populars.
--Mireu, mireu, Jeroni! --deya entussiasmat-- ¿Qué tal? ¿Qué hi dirá
encare en Rodón?
Y com pera dar las gracias d'un favor que li semblava compartir en
gran part, al passar per devant dels victorejadors, tornava á remoure
la cridoria ab la gatzara dels crits qu' éll meteix dava.
Lo majoral de la diligencia, seguint ab més punt que may la vanitosa
costum de no deixarse avansar per ningú al entrar á la vila, posá
particular empenyo en portar devantera al break. Y al trobars'hi
frech á frech, comensá, dret com un auriga romá, dalt la devantera, á
atiar als cavalls ab l'ajuda del sagal qu' al costat del tiro, corria
aturdintlo á crits y bastonadas. Per altra banda, 'l cotxero de don
Pau no sabia reprimir sos desitjos d'aceptar lo desafio, y bé que
dissimulant pera que no 'l cridés al ordre son amo, atiava també las
poderosas eugas qu' en ocasió més lliure haurian deixat qui sab ahont
á l'atrotinada diligencia. Peró ab tot y no dur aquellas més qu' un
trot llarch, y anar escapats los cavalls de la diligencia, abdos
carruatges corrian quasi bé paralels, avansantse, enderrerintse,
empaytanse y omplenant los ayres d'alegre soroll ab lo dringar dels
picarols, los animosos crits del majoral y la bulla qu' ensemps
movian passatgers y espectadors. Núvols de pols volavan enrera y, al
esqueixarse, deixavan veure las tartanetas que venian esbufegant com
gossets paters qu' á mal'hora s'esforsavan en seguir la carrera
empresa pera aquells poderosos tiros.
Aixis arribaren al portal de Baix. Lo break trencá á la dreta, seguit
d'un vol de criaturas á qui animava la major curiositat y admiració.
Ensopegant ab ellas, s'hi barrejavan diligents amichs d'en Galcerán
que volian saludarlo al saltar á terra.
Lo majoral rebé, al parar la diligencia al peu de l'hostal de Sant
Antoni, calurosas felicitacions dels passatgers, y ell anava
escoltantlos ple d'orgull, tot ajudant á desenganxar los pobres
cavalls, héroes y martirs de la festa. Tots ensabonats y fumosos,
gayre be podian aguantar lo panteig de llurs illadas.
Allí l'Albert trobá á la seva mare, donya Francisca, que l'esperava ab
los brassos oberts y ab aquella joya incomparable que sols las mares
experimentan devant llurs fills. Corregueren un als brassos del altre
ab fonda emoció, y arreu ella comensá ab lo mocador á espolsar
amorosament al jove.
--Cóm vens, fill meu, cóm vens; semblas un moliner.
Don Ramon entrá, mentrestant, á la cotxería del hostal, pera demanar
un respall y uns expolsadors. Procurá netejarse tant com pogué,
prengué aygua, y en una gibrella un xich dubtosa 's rentá mans y cara
y s'esbandí 'l cabell. Anava depressa, lo que volia era enllestir;
més tart ja vindria la neteja séria. Perque seria injusticia no fer
constar aquí que don Ramon se distingia precisament entre 'ls
vilaniuhenchs per sa netedat escepcional. A Vilaniu era escepcional
sempre tota netedat.
Un cop llest, don Ramon cridá apart á sa muller que l'estava cercant
en vá entre 'ls rotllos dels demés passatgers.
--Que no has anat á ca'n Galcerán? --li preguntá.
--Hi he estat aquest matí á ajudar un xich á la Queta.
--Mira que ja han arribat. ¿Perqué no eras á espera'ls?
--Home, y 'l meu fill?
--L' Albert? Prou te vagará veure'l, dona, al teu fill.
--A qui 'm vagará veure es als Galcerans. Del meu fill may ne tindré
prou.
--Be, vaja, que vóls que't diga. Mira, jo me'n hi vaig corrents. Tu y
l'Albert ja cuydaréu de recullir l'equipatge, eh?
--Ves en nom de Deu; ja'ns en cuydarém, ja --digué donya Francisca ab
veu de trista resignació.
Y mentres aquella ab son fill se consumian esperant los bultos que
d'un á un anava arriant un home desde la vaca del feixuch carruatge y
llensant un altre á terra pera que cada hu prengués los seus, don
Ramon emprenia tot content lo camí de casa Galcerán, desitjós d'esser
dels primers de saludar á aquella familia en la vila, ab tot y haver
dinat ab ella á ciutat aquella meteixa tarde.
L' escandall d'equipatges s'aná fent poch á poquet, desapareguent d'un
á un los viatgers, qui acompanyat d'un home ab lo fato al coll, qui
deixantlo arrimat en algun recó del hostal ab encárrech de que
l'entreguessin á qui vindria á cercarlo. Aixis ho feren l'Albert y sa
mare, y quan de brasset emprenian lo cami de casa seva, no quedava ja
devant del hostal de Sant Antoni més que l'inmensa diligencia
arrambada á un cantó del carrer, buyda com un buch abandonat.
Mentrestant lo sol s'havia post; del centre de la vila s'espargia á
tots cantons, com plany dolcissim d'una rassa meláncolica, lo cant
ritmat de la gemegosa gralla; las campanas comensaren á repicar
alegrement, cridant al vehinat á completas, y per entre 'l capritxós
perfil de las teuladas lluhia, assí y allá, la resplandor rogenca
dels fochs de Sant Juan qu' encenian los xicots per plassas y
carrers.
### II
La casa dels Galceráns ocupava tota l'ala de la plassa de las Monjas,
paralela al convent del Carme. Aixecada en las derrerias del passat
sigle, participava tot ensemps de la grandiositat de líneas que
reunian las construccions de Carles III y de la pobresa d'ornaments
que caracterisa á las de Carles IV. Son devanter, molt més llarch qu'
alt, acusava en sas oberturas un entresol iluminat per sis finestras
quadradas y simétricament compartidas en los dos costats d'un portal
grandiós, tot ell de pedra, ab los meteixos relleus y rebuscat
casament de rectas y curvas invertidas que tenian los enquadraments
de l'época. Set grans balcons de march esgrafiat en l'argamassa
donavan llum al primer pis, y á desproporcionada altura, altres tants
óvals acusavan l'existencia del pis segon y derrer sobre 'l qual
s'extenia una feixuga cornisa ab descomunals carassas que sostenian
en sas bocas negras canals de ferro, com monstres qu' ajeguts en la
teulada contemplessen lo carrer tot mastegant lo canó de capgiradas
pipas. Fóra d'aixó, sols adornavan aquell extens frontis las baranas
de ferro recaragolat que servian d'empit als balcons, y uns grupos
mitológichs de dimensions desproporcionadas, qu' una má ignorant
havia perfilat en los grans panys de paret.
La plassa de las Monjas, que devant s'extenia, era prou ampla pera
deixar dominar d'una sola ullada aquell gran casal. Era, no obstant,
trista y solitaria per estar més arrimada á un extrem de la vila que
no pas al mitj. Peró aquella casa y la portada barroca de la capella
del Carme qu' estava situada al cap del convent, com tots sever y ab
certa fesomía de presó, davan á la plassa un carácter monumental que
no 's trobava en lloch més de Vilaniu. Quatre humils casetas de
menestralía 's miravan fit á fit desde las altras bandadas de la
plassa, y al mitj d'aquesta, tres rengles de plátanos malaltissos y
alguns fanals bruts eran mostra de la policía y ornat qu' á Vilaniu
regian.
Passejant sota aquells plátanos, tots endiumenjats ab levitas
d'inmemorial figurí 'ls paysans, enguantada y estirada com sempre la
gent de guerra, estavan los personatges de la vila, quan apuntá per
un cantó 'l break de don Pau. Al ovirarlo, s'arremolinaren tots cap á
la gran porta, allargaren lo pas los que venian entre la quitxalla, y
al rebombar lo carruatge per l'entrada, la familia Galcerán se trobá
voltada d'amichs y aduladors.
Lo Comandant d'armas y 'l tinent de la Guardia civil oferiren llurs
respectes al general Poudor ab l'acostumada sobrietat y tiessor
militars, y cambiadas algunas frases de cortesía, anaren á engrossar
las filas dels sitiadors de D. Pau.
Lo general, sa filla y 'ls nets feren silenciós acatament á tothom y
s'encaminaren de dret cap al primer pis, precedits de la Queta,
criada antigua de la casa, y escoltats per los demés del servey
que 's menjavan á festas als menuts y duyan plenas las mans de
capsas, maletas y parayguas.
De molt bona gana los hauria imitat don Pau; peró l'extremada
solicitut d'amichs y aduladors lo retingué en l'entressol, hont,
veyent que 'l seguian, no tingué més remey que rebre 'ls. Menos mal
encare si la visita s'hagués reduhit á una curta fórmula de
benvinguda; mes com á cad'hu dels visitants li trigava l'hora
d'enrahonar á solas ab lo diputat y, un per un, esperavan tots que
s'aixequessen los altres pera lograr l'entrevista privada, eran
inútils totas las indirectas més ó menos trasparents que don Pau se
permetia.
L' Alcalde volia aprofitar l'ocasió, ans que 'l Gobernador arribés,
pera proposarli certa combinació política disfressada d'acte
administratiu; lo Jutje desitjava qu' intercedís ab aquella autoritat
gubernativa pera la favorable resolució de certa competencia;
l'Administrador de Correus li havia d'explicar la causa secreta de
certas queixas qu' estampava un diari de la capital ab motiu de no
rebre en temps degut lo periódich sos abonats; lo Comandant d'armas
devia exposarli 'l perqué de certa desavinensa ab lo tinent de la
Guardia Civil, ensemps qu' aquest s'esperava també pera guanyar per
má á son contrari y evitar tota sorpresa. Feyan costat á tota aquesta
plana-major de l'Administració Vilaniuhenca dos caps d'ala dels
pobles inmediats.
Quan lo vell Merly, aixís era nomenat en la vila don Ramon, arribá a
casa Galcerán, trobá en l'antesala á un dels mossos de don Pau,
conegut ab lo renom de Llebreta, home que sentia una afecció, per son
amo, sols comparable á la del gos més fidel.
--Ja té gent? --li preguntá don Ramon, mitj engelosit de no haver
pogut esser lo primer.
--Uy! ja ho pot pensar, senyor Merly.
--Bé, donchs, esperaré que surtin, desde 'l menjador. Aixís
enllestirém més prompte... --anava dihent don Ramon, tot aixugantse
la copiosa suhor que li amarava la calva, y encaminantse cap á
aquella pessa ab la propia naturalitat ab qu' ho hauria fet á casa
seva.
--Entréu, Llebreta, que 'm diréu quí hi ha.
En Llebreta lo seguí y li feu narració circunstanciada de la rebuda y
de las personas que hi havia allí dins ab don Pau. Digué després hont
se trobava cada un dels indivíduos de la familia, y acabá per
manifestarli l'agradable impresió que li havia produhit lo general,
únich dels arribats á qui no coneixia.
--Li dich que m' ha agradat --esclamava 'l bon pagés-- perque, vaja,
per esser general, se presenta molt humil, molt fayent, molt
trempat. Jo 'm pensava que vindria ab lo vestuari malitar, fent
repicar las espuelas y
'l sabre, com tants n' hem vist en aquesta casa meteixa, entrant
d'allotjament ab uns fuerus que ni 'l rey los hi era bon mosso...
Peró no, no, res d'aixó; molt, molt persona, ab una americana y un
bolet com l'amo, fent petons als nens y tenint una paraula pera
tothom. En bonas firas qu' es tot un home!
Don Ramon, qu' en no fent política y no tocantli 'ls Galceráns era un
Bon Jan inmillorable, s'escoltava á en Llebreta embadalit.
Aquest prosseguí encare, ab son pinzell de criatura, la pintura del
extraordinari general:
--Y sab que com á figura es un galant home! Deu fer patxoca vestit de
general! Miris que potser fá deu pams d'alsaria. Fornit y gras
sense ser panxut; ferrenyo, pero no malcarat; que ni aquell
mostatxo blanquinós que se li estén per aqui á las galtas com á
aquell rey que fa la guerra al Sant Pare li fá mala figura. No, no,
qu' es tot un galan subjecte, miril com vulga, á fé, fé. ¡Ja es bén
bé 'l pare de donya Isabel! Llástima que la senyora vingui ab
aqueix color tant trencat. He reparat que té las orellas igual que
de cera. Que primas! Pobra senyora!
Pero 'ls passos dels aludits trencaren sobtadament la paraula del
pagés. Donya Isabel estava ensenyant la casa á son pare, y en aquell
moment se dirigian al menjador. Al veure 'ls venir, en Llebreta que,
seguint la moresca costum del pagés catalá, permaneixia cobert fins
devant de sos amos, se tregué la barretina, fent per aixó tal esfors
que semblava la desarrelés de son cap. La parella, segons expressió
d'éll, li havia fet frenta.
Venian pare y filla d'amorós brasset. La corpulenta figura del general
havia cobrat més magestat encare vestida de negre de cap á peus. Lo
paletot ab doble rengle de botons que duya estretament cenyit, posava
de relleu tota l'esbeltesa de son tors mascle, y acusava 'l naixement
de la cadera en lo punt divisori de las duas grans seccions del cos
humá. Lo militar, aixis, apareixia per dessobre la levita de paysá,
recobrava sa gallarda tiessor y tot lo marcial posat que 'l llarch
exercici de las armas havia imprés en sa persona.
La figura de sa filla armonisava á son costat admirablement, perque
existia entre 'ls dos aquella secreta proporció que se sent entre lo
bell y lo robust, entre la Venus de Milo y 'l Moisés de Miquel Angel.
Donya Isabel era ben bé filla de son pare. No més baixa qu' éll de lo
que la diversitat de sexe requeria, ostentava tota la magestat de
líneas y proporcions qu' una sava potent y un desenrotllo complert
donan. La dolsa expressió de sos ulls, sempre suaument ombrejats per
llargas y negras pestanyas, semblava resplandir ab més forsa sobre la
trencada color de son rostre ovalat y d'agraciadas faccions, més
endolsidas per la llanguidesa de sa actual dolensa. Apassionada per
son marit, gaudia de veras ensenyant á son pare aquella casa payral
que, antiga y grandiosa com era, respirava gran benestar y tenia
aspecte senyorial. Anava al propi temps explicantli 'ls projectes que
tenia pera restaurarla y avenirla més á las costums del dia, deixant
entreveure l'estat de la fortuna Galcerán. Y 'l general ohia aquells
plans ab l'orgullosa satisfacció del pare que veu bén casada á sa
filla.
L' un y l'altra anavan, donchs, tan distrets y enajenats per la
conversa que, fins al arribar al menjador, no s'adonaren de la
presencia del vell Merly y d'en Llebreta. Segons aquest, pare y filla
semblavan dos reys enamorats.
--Ola, don Ramon, vosté ja per aquí? Ha descansat del viatge? Ha vist
á donya Francisqueta?
--Sí, senyora, sí, tot va divinament.
--Y vos, Félix, com anéu? --preguntá desseguida al fidel servidor á
qui jamay anomená ab son renom, captantse sense voler, per aquest
sol fet, doble respecte del senzill pagés.
--Per are, grat-sia á Deu, al servey de vosté.
--Anava tan atolondrada al pujar que no havía pogut preguntarvos per
la salut. Veyeu? Lo senyor es lo meu pare.
Y girantse al aludit, continuá:
--Papá, aquest bon home es un dels mossos mes antichs y volguts de la
familia.
--Bé, bé, bon home --respongué 'l general, allargantli la má. Y veyent
que l'altre la retirava per vergonya, insistí en sa cortesía fins á
poderli estrenyer.-- Que os ne deu vergonya, bon home? Res d'aixó:
la má d'un servidor lleal es la má d'un home honrat. Encaixéu,
home, encaixéu.
--Y qué me'n diu, general, de lo poch que ha vist? Li agrada aquesta
terra? --interposá don Ramon.
--Oh, jo ho crech. A quí no agradará? Una campinya frescal, hermosa,
una gent amable, alegre, ¿quí pot desitjar més? A mí dónguim
arbres, aygua, fresca y gent animada. Tot venint he vist aixó, y ja
m' he entussiasmat.
Los dos vilaniuhenchs sonrigueren ab satisfacció de vilatá que li
alaban lo poble.
--Y que tal la festa major? será bonica, eh? Hi ha forsa forasters?
--Prou n' hi ha, tot está plé de gom á gom --respongué en Llebreta á
qui animaren las carinyosas manifestacions de qu' havía sigut
objecte.-- Aquí veurá 'ls castells. Si no 'ls ha vist may, li
agradarán de debó
--seguí dihent.
--Oh, ja 'ls he vist fer á Valls, á la seva terra mateixa, qu' es
ahont han de veures --respongué 'l general.-- Com passan los anys!
Sembla ahir y'n fa ja prop de vint que vaig estarhi de guarnició.
Bon país també aquell, bon país! L' any que va morir la teva mamá,
Isabel.
--Oh, donchs també 'ls veurá aquí 'ls castells, també. Ha vingut la
colla de la Muixerra, qu' es la mellor de Valls, y com aquest
vehinat hi es tant tirat los ajuda lo metehix qu' allí. Ahont no
poden fer res los castellers, ó 'ls xiquets, com allá baix los hi
diuhen, es á Barcelona y altres punts que hi son poch afectats;
perque 'ls deixan sense gent abaix y, es clar, no poden arriscarse
á ferne d'atrevits per por d'esberlarse la closca si
cauhen --continuá en Llebreta, més animat cada vegada.
--Veus, papá? --digué donya Isabel, qu' havía obert mentrestant lo
balcó.
--Ah! un bonich jardí, si no 'l tinguesseu tan descuydat.
--Un xich massa! --feu sa filla, tot confirmant sa exclamació ab una
rialla bondadosa que valia tant com dir "ja ho arreglarém".
Lo general indicá llavors la conveniencia de convertir bona part de
jardí en pati, plantat d'arbres, pera esbarjo de sos nets. Y
girantse, se ficsá en lo menjador que, fins llavors, l'havian
destorbat de veure.
Era una pessa baixa de sostre y bastant espayosa, en la qual s'havía
volgut lluhir, anys enrera, un pintaparets tan pretenciós com
ignorant. Possehit, lo pobre, del atreviment peculiar á tothom qui no
coneix sas forsas, se las havia volgut fer veure de paisatjista, y en
los esguerrats plafons circuhits d'enrevessadas petxinas, corns plens
d'incalificables flors y fullatje impossible que 's caragolava y
enllassava sense to ni concert, havia pintat uns paíssos que feyan
esclafir lo riure á tothom que hagués saludat los rudiments del
dibuix. Lo general, qu' era un xich curt de vista, ne feu, sense
voler, una crítica cohent y curta, preguntant molt sériament "qu' era
alló". Bé que
'l poble, tot volent alabar las pinturas, las havia ridiculisadas prou
anys há, comparant los enquadraments y cantoneras ab l'altar del
Carme, lo més desballestadament barroch de la vila, y 'ls paíssos ab
trossos de pessebre. Quan don Fructuós los vejé d'aprop y sentí qu'
eran paisatjes, com li digué sonrihent sa filla, mal que no fós cap
espasa en materia d'art, feu una ganyota burlesca y exclamá:
--També 'm sembla qu' hauréu de tindre 'l disgust d'amagar aquest
prodigi ab un paper, per senzillet que sia, eh, filla meva?
--Ja pots pensarho --gayre bé pogué dir aquesta, morta de riure.
Don Ramon, que ja havía trobat alguna volta bastant desgraciada
aquella obra d'art, acabá llavors de compendre lo dolenta qu' era y
la rahó qu' abonava 'ls desitjos de'n Poudor; mes no aixís en
Llebreta, sempre aficionat als tons crusos del blau, del vert, del
carmi y ocre que sostenian per allí un combat estrafalari.
Completavan l'ornat y parament d'aquella sala, una gran taula de
noguera, quadrangular, una dotzena de cadiras de la meteixa fusta y
de construcció molt senzilla, una molt gran, de brassos, d'estil
Felip II, que fou sempre 'l seti predilecte del difunt don Joseph al
presidir la taula, y un grandiós armari ab vidrieras que ocupava de
cap á cap tot lo pany de paret oposat al balcó, rublerts sos
prestatjes d'antiga porcelana inglesa, quinqués, jochs de café y
crestallería que revelavan ab llur calitat y antigor las bonas arrels
de la casa Galcerán.
--Aixó, los mobles de la sala de dalt y l'arxiu d'aquesta casa son un
pergami, general --digué don Ramon, tot cofoy de poder ensalsar una
vegada més á aquella familia.
--Efectivament --feren pare y filla, no menys joyosos.
--Y 'l teu marit? --preguntá per últim don Fructuós, ja prou enterat
del menjador.
--Allí dintre, sitiat per pretendents. Qué vol que sia! Los
diputats... respongué don Ramon.
--Y perqué no esperan un' altra hora, deixant que, al menos, se tregui
la pols? Vostés, los paysans, no s'ho saben arreglar.
--Uy, papá, sempre 'l trobarás aixís: no li donan respiro. Per aixó y
res més tenia tanta peresa de trasladarnos aquí. Per aixó no varem
ferho quan morí 'l papá Joseph --digué donya Isabel.
--Ah, donchs, val la pena que hi posi remey. Si un se déu á la pátria,
també 's déu á la familia y á las sevas cosas. ¿No es veritat, don
Ramon? Ja, ja, ja! Ja veurás com los trech are, jo. ¿Ahont son?
--Allá dins... per aquella porta, á má esquerra, veus? Passada la
saleta, hi trobarás, á la dreta, la del escriptori; prou deuhen
esser allí.
--Y volen que l'avisi? --saltá en Llebreta.
--De cap manera --interposá la senyora.
--Aixó fora tréurels grosserament --afegí 'l general, completant lo
pensament de la seva filla.
Y ab pas mesurat, peró resolt, anava á trobar á son gendre, quan un
gran y confós enrahonament li feu entendre que 'ls visitants s'havian
ja despedit y anavan á eixir. Torná, donchs, enrera, y ab los del
menjador s'interná pera no esser vist.
Ben prompte las veus ressonaren, primer, en la desmantelada sala que
servia de recibidor del entressol y, després, en l'escala; peró no
per aixó s'apagaren tan prompte com de desitjar era. Los despidos
dels vilaniuhenchs solian durar quasi tan com las visitas, á voltas
més. En la present ocasió, sobre la costum, pesava encare la recansa
de no haver lograt cap d'aquells lo desitjat propósit. Tots
estrenyian la má, una, duas y tres vegadas al diputat, y ab lo
desordre ab que las hi allargavan, se topavan uns ab altres, y éll no
sabia á qui atendre ni tenia prous mans pera complaure'ls. Per fí, un
trobá medi d'atansárseli bé, y á cau d'orella va dirli:
--L' haig de veure á solas, ans qu' arribi 'l gobernador, sént? --y
bescambiant una rialleta d'inteligencia y una forta estreta de má,
baixá escala avall.
Quan los demés endevinaren lo joch, l'imitaren, y don Pau, després
d'una cadena de citas á cau d'orella que anavan plovent com los
pésams d'un funeral, arribá á veures lliure d'aquell aixám de moscas
y doná un suspir de satisfacció, que gayre bé se li congelá als
llavis al descubrir en lo menjador á don Ramon. Perque, pensava éll,
á qué ve are aquest home? Hem dinat junts, ha marxat y arribat aqui
quan nosaltres, no sé que li haja ocorregut res
d'extraordinari; ¿donchs que m' ha de dir are?
Per sórt seva, tenia prou franquesa pera obrar ab tota llibertat, y n'
usá dihentli qu' estava frisós de rentarse y que ja 's veurian mes
tart si de cás convenia.
La veritat es que 'l vell Merly no tenia res que dir; peró havia
satisfet, mentrestant, sa curiositat, ensemps que 'l beatífich desitj
de respirar lo bau d'aquella casa, mentres lo respiravan altras
personas molt menos fervorosas per en Galcerán. Doná, donchs, la
benvinguda ceremoniosament, se posá altra volta la gorra de viatge, y
emprengué 'l camí de casa seva.
En aquell moment, pujava l'escala un mosso dels regidors ab dos plechs
closos.
--Invitacions pera la professó, eh, Quim? Portarán los cordons don Pau
y
'l general?
--Sí, senyor.
--Be, vaja, ja hi han pensat. Miréu: si no us trobo, are anava á
Casa-la-Vila á férloshi present. Vaja, á Deu, bon minyó.
Y s'encaminá cap á casa seva, satisfet d'haver complert degudament, y
desitjós de veure quín efecte li havian produhit á son fill las
milloras.
### III
Perque si don Ramon portava entranyable estimació als Galceráns de
quins per taula rebia la significació política que disfrutava á
Vilaniu veyent ab aixó satisfeta una de sas més vehements passions,
no deixava de sentir per son fill un amor vivíssim. Sols qu' ell
deya: la familia Galcerán m' ha honrat sempre ab sa major confiansa;
don Pau, desde la mort de don Joseph (qu' al cel sia), m' ha tingut
per majordom del patrimoni d'aquí; ell y donya Isabel m' han tractat
á l'Albert com un fill mentres han estat á Barcelona, y la
reinstalació d'aquets senyors es massa gran aconteixement pera que un
no corri á manifestárloshi la satisfacció que sos mellors amichs
sentím á llur arribada. Potser que 'l vell Merly exagerava l'amistat
y sos debers, portat d'un sentiment que més era fill d'una secreta
vanitat, la d'intimar ab la primera familia del poble, que d'una vera
y desinteressada gratitut; moltas vegadas la vanitat se disfressa
d'agrahiment sense qu' un meteix se'n donga compte; peró fentli
justicia, calia confessar qu' ell no se'n adonava, puig era dels que
senten y no s'entretenen en interrogar lo sentiment ni en analisar sa
essencia.
Donya Francisca, de mellor instint, comprenia mellor qu' ell meteix lo
que passava en l'esperit del seu espós, y com no veya en sos actes la
més petita intenció d'egoisme conscient, lo deixava fer sense
exasperarlo ab contradiccions intempestivas. Dona de carácter pacient
y de talent tan modest com práctich, se permetia sols avisarlo de
quan en quan, pera lliurarlo dels perills á que l'exposava son
desmesurat entussiasme, y, encare, buscant sempre la forma més suau y
tortuosa pera qu' ell no cregués que 'l volia dominar, á lo qual
jamay s'hauria avingut á ciencia certa lo satélit de 'ls Galceráns.
L' únich que no havia pogut lograr d'ella don Ramon era que, com ell,
se desvisqués, com ell ho deixés tot per aquella familia, á la qual,
no obstant, estimava de debó y estava disposada á servir sempre que
per aixó era buscada. La meteixa condició de superioritat qu' atreya
á don Ramon pera rabejarse en sa llum y resplandirla després com si
fos propia, tenia sempre al aguayt la susceptibilidad de donya
Francisca fins al punt de ferli contenir certs moviments de coral
simpatía per por de que fossen traduhits á adulació. Si la vanitat,
donchs, atansava al un, una altra especie de vanitat allunyava al
altre; y era curiós observar com marit y muller descobrian l'un del
altre aquest secret ressort de llurs actes, y cap dels dos se notava
l'existencia del seu propi.