reparant-ho. -_¡Anímate! No es la primera morena que vemos. En la
recova de Santa Cruz de Tenerife..._
-_Aquellas estaban bien muertas. ¡Esta es enorme, horrible!_...- féu
la dameta, amb veu entelada, apartant la vista i reculant. Va girar
els ulls per la llòbrega cala, i, amb la impressió que duia al
cervell, a cada balma, a cada esquerda, a cada forat de la
turmentada penyatera, veié mig ombrejar, mig lluentejar, uns
fueteigs serposos, fugitius. Va decantar el cap sobre el muscle del
seu marit, i les cames se li segaren. Anava a caure.
Tot just el cavaller fou a temps a sostenir-la. Després, ajupint-se,
l'agafà amb un braç per sota les sofrages i amb l'altre pel mig de
l'esquena, i va alçar-la en sopols, emportant-se-la cap al gussi,
desitjós d'allunyar-la d'aquell paratge funest. Estava completament
esbalaïda, pal·lidíssima, els llavis esblanqueïts, les ulleres i el
nassiró moradencs... El cap li penjava pesadament.
Entrada a l'embarcació, en asseure-la al banc de popa, es desplomà
enrera, tombant d'esquena sobre l'orla, amb el bust enfora; i, de la
batzegada, un dels seus preciosos collarets, descordant-se, li va
saltar sobre un muscle i, esmunyint-se per un plec de la mànega, va
caure al mar com un rajolí gotellós.
-Desgràcia sobre desgràcia! -exclamà el cavaller, adonant-se'n.-
_¡Nada menos que el collar de papá Toñico!_ Un record de l'avi
difunt! M'hauria estimat més perdre dos cents _pesos_. ¡No n'haurà
poc disgust, ella, quan se retorni! Però el cas és retornar-la. Què
fem?... Aquí no hi ha cap metge.
-No us apureu- va dir en Bonosi. -Això no ès res: una basca.
Aspergis d'aigua de mar i bones fregues per braços i cames... creiu-
me. Si jo gosés posar ses meues mans grolleres sobre un bo de cosset
tan delicat...
-No, no!- féu el cavaller interrompent-lo. -Això és cosa meva. Vós,
mentrestant, vogueu cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar-
hi. Apa!
-¿No seria millor que primer provésseu de retornar-la?
-I ¿què podem fer aquí que no puguem fer tot marxant? El que convé
és no perdre temps. Apa, de pressa! Vogueu! Via cap a Blanes!
En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca, contemplant
com s'allunyava el gussi amb la gentil Lilí esbalaïda, erta. Tan
joiosa que havia comparegut mitja horeta abans, fresca i alegradora
com l'àngel de Pasqua, i... té!... ¿embascada?... morta? Qui sap!
Quan els esperits manquen, ningú pot assegurar si tornaran. No seria
pas el primer cas de mort sobtada. ¡Era ben trist, allò! I ell, el
xaval, ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no
resistiria sense trastorn la visió d'una bèstia tan llorda i
esgarrifosa com una morena. S'ho havia temut i ho havia advertit.
¡Llàstima que no hagués insistit més en la seva advertència!
N'estava ben apenat. Pobra dama! Ell no hauria pas volgut ésser-li
ocasió de cap mal. Aquell vespre mateix aniria a preguntar d'ella i
li regalaria aquells peixets que tant l'havien enamorada. Déu
volgués que ja pogués trobar-la refeta i eixorivida.
En perdre de vista el gussi, va recordar-se del preciós collaret que
havia caigut al mar. Vet aquí la millor manera d'alegrar la gentil
dameta: tornar-li aquell collaret que, segons dita del seu marit,
ella tant s'estimava i que, segurament, creuria perdut per a sempre
més. I la cosa tal vegada no era pas impossible, per a un bon
nedador. Calia considerar-la.
Va anar al lloc mateix on havia atracat el gussi últimament, i va
escrutar l'aigua. Era claríssima. La joia havia anat a parar
precisament al peu mateix d'aquell gran còdol d'una apariència tan
mòrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part de
l'esquena d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Àdhuc,
a la vora d'allà on el còdol s'arrodonia com un muscle, el xaval
llambregà un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les
algues. No calia sinó pegar un salt des de la roca per enfonsar-se a
plom en aquell lloc. Amb prou feines que hi hagués dues braces
d'aigua. Ell, per passatemps i diversió, havia tret, moltes vegades,
fons a profunditats més grosses.
No va pensar-s'hi més. Es llevà les calces i la camisa (l'única roba
que duia), es posà una pedra sota l'aixella perquè amb el seu pes
l'ajudés a capbussar, va senyar-se, va calcular a ull les
distàncies, i, prenent arrencada, pegà bot i s'enfonsà en el mar. Un
descens rapidíssim... Una llepissor a les plantes dels peus... Ja
era a baix. Va obrir els ulls de bat a bat. La pesantor de l'aigua
li pertorbava bon xic la visió; de manera que ara, que hi era a toc,
no veia el fons marí tan clarament com quan el contemplava des de
dalt de la roca, i, en moure's, se li emboirava i àdhuc se li
ofuscava tot. Mes això el bus ja s'ho tenia per sabut. Arribat a
baix, va estacionar-se, esguardà serenament i quieta, i tot seguit
descobrí el rest de perles. S'ajupí, va posar-hi mà, trobà una mica
de resistència, somogué el còdol pròxim, reparà que la resistència
cedia... Ja el collaret era seu. Tot això havia sigut obra de pocs
segons. Va descarregar-se de la pedra que duia sota l'aixella, i va
redreçar-se enèrgicament per enlairar-se; però en aquell mateix
instant es sentí asprament travat de l'una de les garres. Què era,
allò?... ¿I aquella fortor de mesc?... ¿I aquell birbillejar de
gotetes olioses, enterbolint l'aigua?... ¿I el còdol sollevant-se i
removent-se, gitant una negror llimosa, que s'alçava com una
fumarada, dintre la qual vogaven, fent tortarols, unes a manera de
llargues corretges rossenques?... Un pop?... No podia ésser sinó un
pop que, havent-se alarmat, eixia del seu amagatall i, en estirar un
del seus múltiples palps, havia aixarpat, per atzar o
intencionadament, la cama del nou hoste submarí. Impossible
desempallegar-se'n. En Temme ho provà amb totes les seves forces.
Impossible!
Va creure que anava a morir, i, resignant-s'hi, encomanà a Déu la
seva ànima amb una breu jaculatòria. S'asfixiava, la vida li fugia,
àdhuc el seny se li ofuscava... Si va retenir el collaret a la mà en
mig dels seus treballs, fou per una idea desvariosa, filla de la
mateixa angúnia. Va figurar-se, desficiosament, que cloïa dins el
puny els nusos de la seva vida i que si els amollava moriria. Àdhuc
experimentava un consol a estrènyer més i més aquells grans.
Mentrestant, d'instint, s'ajupia i alzinava successivament, tot
bracejant, com fan els bussos per pendre empenta enlairadora; i
vingué un moment en què el pop, eixit del seu cau i completament
desaferrat del còdol, no va oposar-se a l'esforç ascensional del
nedador, i el nedador i, a remolc d'ell, el mol·lusc flotaren
ràpidament en amunt. Tal com un tap de suro, que un hom ha
mantingut amb la mà al fons d'una galleda, en ésser soltat puja a la
superfície de l'aigua i, amb la força que duu, en sobreïx,
ultrapassant el seu nivell natural de flotació, així en Temme brollà
sobre la mar i va alçar-se'n fins a més avall de mig pit. Aleshores
va respirar amplament amb totes les seves forces cop i recop. Però,
en cessar l'impuls de l'ascenció, el pes del seu mateix cos massa
enlairat el submergí de bell nou, precipitant-lo dintre la revoltura
de braços del mollusc, que, amb la força adquirida, anava pujant al
seu dessota. Dos d'aquells braços el fregaren, i fregar-lo i
adherir-se-li a les carns amb un terrible xuclament fou una mateixa
cosa: l'un se li aferrà a l'esquena i, pel capdamunt, se li nuà al
coll; l'altre li agarrotà les cames.
Així lligat, i sofrint una tortura que es feia més i més dolorosa,
més i més insuportable per instants, l'infeliç, amb un altre esforç,
tornà a la superfície de les aigües. Tot just pogué treure la cara a
respirar, però se senti capaç d'aguantar-s'hi una estoneta; i,
veient a poca distància la roca de la seva pesquera, nedà
desesperadament per atènyer-la. Li era difícil. Travat com estava,
els seus moviments eren poc eficaços. Si pegava batzegada amb les
cames, l'envoltori vivent que les hi embalumava, obria, amb el seu
sacsejar, un remolí que l'atreia i l'obligava a enfonsar-se. Per
evitar aquest perill havia de mantenir-se encarcarat de mig cos per
avall. Quasi no guanyava camí. Apa, apa, braceja que braceja, quasi
sense alè, maurat, xuclat, absorbit... Malda que malda, ja quasi
tocava la roca, quan un altre tentacle del pop li lligà al tronc un
dels braços. ¡Adéu, llum del cel! ja no podia esperar salvació. Es
submergia definitivament. L'ona l'acotxava... l'ombra de l'abisme
l'envaïa.
L'única mà que tenia lliure s'enfonsà aleshores en una espessor de
borles i serrells que els líquens i les algues de la roca estenien
dintre la mar, i el xaval provà d'arrapar-s'hi; però l'infeliç (ja
no recordava per què) sabia que li era privat l'obrir el puny... que
de cap manera l'havia de descloure. Només li era lícit manejar dos
dits... i, en mig del seu desfici, manejà només aquells dos dits.
Agafà fortament amb ells un manyoc de plantes marines, i d'una
estrebada s'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant
vegetació. Amunt! lliscant, brandant... i després pogué ajudar-se
amb la mà del braç lligat, que arpava ja les herbes. Una forta
estrebada... un cop de colze dolorós... i, topant de pit a la roca,
hi pegà de cap i perdé el sentit.
El pop seguí lligant-lo i relligant-lo, amb el seus tentacles, pel
cap, pels muscles, pel ventre, per tots els membres... estampint-lo
a la roca, enxarxant-lo amb l'herbei... xuclant-lo amb ses
innumerables ventoses, adherint-se-li, confonent-s'hi. I el temps
anà passant. L'onatge era tan manyac que no aixecava cap remor. Tot
era calma dins la reclosa cala: una calma que contrastava amb
l'expressió de basarda que s'exhalava dels emborrascats penyalars,
encara esfereïts dels temporals que els havien combatuts. La tarda
queia dolçament. L'ombra s'estenia. La solellada s'havia retirat
fins a no ésser sinó una cinta d'or cap a l'horitzó, en la llunyania
del mar. Era entrada la bona hora del passeig d'estiu. Tres esveltes
figures femenines, vestides de blanc, aparegueren en un penyal
llunyà de la costa. L'aire portà els sons d'una música que venia
d'alguna platja distant... Més tard sonà un xipollejar de rems, i,
eixint d'un freu, arrumbà a la cala un llagut tripulat per l'avi
Mundet, dos fills seus i en Bonosi Ramoneda.
Venien precisament pel collaret. La dameta Lilí, gràcies als bons
auxilis del cavaller i al airet pur i reconfortant de la mar,
s'havia retornat de la seva basca, i ans d'arribar a Blanes estava
ja quasi tan refeta i animada com si no hagués tingut res de mal.
Plena d'agraïment, estrenyé les mans del seu marit, li besà les
mànegues de la planxada americana i l'assegurà una vegada més
i de la perdurabilitat infinita de la seva amor; però, havent-se
adonat que li mancava el collaret de _papá Toñico_, s'entristí
infantívolment i va plorar i botzinar, declarant que no valia la
pena d'haver tornat en si per a assabentar-se de tal desgràcia, i
que s'estimaria més morir de veres que presentar-se mai més davant
de la seva àvia sense aquella joia tan plena de tendres records. Va
acusar d'indiferència el cavaller, i li exigí que, en arribant a la
vila, telegrafiés a Barcelona demanant que enviessin bussos, amb
escafandres i tot, per a regirar de sotsobre les entranyes de la
mar, baldament hagués de costar la cosa un dineral. Llavors, en
Bonosi, olorant un bon gatge, va comprometre's a trobar hàbils
nedadors que aquell dia mateix, o l'endemà, es dediquessin a la
recerca del collar; i, una vegada desembarcat, va parlar del cas a
l'avi Mundet, que era a la platja amb els seus dos fills, i tots
plegats decidiren varar el llagut i anar tot seguit a examinar el
lloc de l'accident per fer-se compte de si l'operació seria
possible.
Aquesta dèria els portava:. L'avi Mundet esperava servir-se de les
indicacions d'en Temme, i va cercar-lo amb la vista. -Ai ai!... es
estrany!... No el veig enlloc.- En Bonosi cridà: -Temme!... O
Temme!...- Cap resposta. Només l'augusta soledat, estremint-se com
escandalitzada d'aquells crits, hi contestà amb una mena
d'exclamació inarticulada i sorda que va ressonar en ses entranyes.
-Ell, es xaval, no pot èsser lluny d'aquí, perque no hauria deixat
es seu peix i ses seues canyes... i mireu-los- reparà en Bonosi. -On
serà?- El llagut s'atansà a la roca i, tot vora vora, va anar-la
seguint de llarg a llarg. -Ma noi, quina morena!- exclamà un dels
fills de l'avi Mundet. -Es tot un peixàs!- féu l'avi. -No crec que
n'hi hajun de més grosses.
-Cieu aguantant- ordenà a mitja veu un dels vogadors desarmant el
seu rem i llevant-se dempeus.
-Què hi ha?- preguntaren els altres.
-Un pop... allà, en aquell replec de sa roca. Miraré de clavar-lo
amb es rem. Acosteu-vos-hi a poc a poc, sense soroll.
El llagut anà marxant a la sorda. i, de sobte, tots els tripulants
s'alçaren esgarrifats. -¡Un homo! -En Temme! -¡Es pop se l'està
menjant!
-No, no se'l menja: no ho crec; però pot haver-lo matat- digué l'avi
Mundet. -¡Maleïda béstia! L'hem de pelar. Alerta! Vosatros dos, amb
es rems, procureu clavar-li alguna cama a sa roca; jo mentrestant,
m'hi faré a grapissos i li giraré sa caputxa. Apa!
La lluita fou breu: una barreja de rems, braços, tentacles. L'avi
Mundet pogué girar el sac del mol·lusc, i, després d'això, l'animal,
havent perdut el poder de succió de ses terribles ventoses, enlleït
i sense forces, no oposà cap resistència, i el desenrotllaren
fàcilment del cos humà on estava aferrat com una xarxa d'eures a la
soca d'up arbre. Aleshores, gitat sobre la roca, a cops de rem el
remataren; i, després, un dels mariners l'empunyà a ram al capdamunt
dels tentacles i, fent-lo giravoltar a tall de mandró, el rebitllà
lluny, terra endins, cap al fons de la pedregosa platja.
Mentrestant, el cos d'en Temme, deslligat de les corretges vives que
el subjectaven al cantell de la roca, varà, esguimbant-se herbatges
avall; i anava a submergir-se, quan l'avi Mundet l'engrapà pels
cabells i el tragué enfora. El vell i en Bonosi, que acudí a ajudar-
lo, pujaren tot seguit, amb els majors miraments, aquell pobre cos a
dalt del llagut.
És mort?- preguntaren els dos joves mariners que eren fora de la
barca.
-Es cor li bat- contestà l'avi Mundet després d'acotar llarga estona
la seva orella sobre el pit de l'inanimat. -Però, certament, estava,
i està encara, leri-leri de morir. Si triguem més, no s'escapa. Ara,
desempallegat de sa mala bèstia que li xuclava ets esperits de sa
pell, confio que es vent el reviscolarà. Vaig a fer-li gitar s'aiga
que haju beguda.
El vell havia vist molts casos de negats, i va aplicar al xaval el
tractament que s'hi estilava. Va ajaure'l de boca terrosa sobre un
banc, amb el cap per avall i les cames per amunt, a dalt de l'orla,
i vinga sacsejar-li el costellam perquè manxés, i vinga moure-li els
braços, eixona que eixona, perquè les sangs es remoguessen. I,
estant en aquesta brega, va adonar-se que, d'un dels punys d'en
Temme penjava enfora, formant baga, un enfilall de perles; i això i
la nuesa del pescadoret li revelaren de cop i volta, com si la
llegís en un llibre obert, la història del present malastre.
-Brau minyó!- exclamà commogut. -Mireu, ell ha pescat es collaret; i
aquí veureu si ès una ànima fidel fins a sa mort: l'ha pescat... i
l'ha servat en mig de ses seues basques... i encara l'aguanta ferm,
oidà!
Dit això, tornà a les seves manipulacions; i, fos per virtut d'elles
o per una reacció natural, el cos ert cobrà a poc a poc moviment
sota les seves mans com si realment en rebés una empenta cap a la
vida. Sospirs, contorsions, gemecs... Al cap de mitja horeta el
pacient estava assegut, reclinat d'esquena a la banda: l'havien
vestit amb les seves robes, i bevia a petits glops una mica de rom
que l'avi Mundet li administrava amb una ampolleta. -Gràcies,
gràcies- anava barbollant entre glop i glop, amb llengua
rossegadissa.
Tots li endreçaren preguntes, i ell no sabia contestar-ne quasi cap,
perquè no es recordava gairebé de res. Finalment, en Bonosi va
agafar-li el puny d'on penjava l'enfilall de perles, i va preguntar-
li: -Què ès, això? ¿ D'on has tret aquest collaret? -Es collaret!-
exclamà el xaval. Romangué una estona mut, contemplant la joia, i
després va dir: -Sí, jo l'hai pescat... Però no sé com hai pogut
servar-lo... Algun àngel me l'ha clos as puny. No ho entenc. Teniu.
és de sa vostra mestresseta. Doneu-l'hi.- Parlava amb dificultat i
fatic. L'avi Mundet no volgué que el cansessin més. -Prou
enraonaments! Aquest xaval està enfebrat. Deixeu-lo en pau... i que
dormu, si pot.
El llagut se posà en marxa a rems, xipixap... per una mar oliosa,
color de molsa seca. A posta de sol arribaren a Blanes, i trobaren a
la platja el cavaller en Felip i la dameta Lilí, que els estaven
esperant. Així que la roda de proa s'atasconà en el sorral, l'avi
Mundet desembarcà; i, mentre els altres seus companys i el paler amb
els bous s'ocupaven de treure el llagut, va ajuntar-se als dos
forasters i, parlant-hi en el castellà xampurrejat que havia après
durant els seus anys de servei a l'armada, els assabentà de la pesca
del collar i dels treballs d'en Temme. La dameta hagué una forta
impressió del reconte, passant de la sorpresa a l'admiració, de
l'admiració a la pietat i de la pietat a l'agraïment, a manera que
va anar coneixent els fets. -¡_Qué alegría!...pero ¡qué pena!
¡Señor, haber recobrado el collar!... Pero ¿está fuera de peligro
este valiente muchacho? Diga usté, buen anciano. Aconséjeme...
Veamos..._
Durant aquesta conversa en Temme havia sigut desembarcat i assegut,
a sotavent del llagut, en una samal trabucada, mentre dos homes
corrien a cercar un baiard per transportar-lo a casa seva, perquè,
inflat i adolorit de cames, no podia donar un pas. I anaven acudint
curiosos. La notícia havia corregut al lluny amb exageracions i
tergiversacions fantàstiques. Que si el fill de n'Àuria Maresa s'era
negat; que si una morena colossal se li havia dragat les cames; que
si un pop se l'enduia mar enfora i l'avi Mundet li donava caça amb
el seu llagut... Si serà, si no serà, qui havia esment d'aquestes
coses acudia al lloc on podia aclarir la veritat. I comparegué
també, tota traspostada, una dona alta i escultural, que empentejava
tothom a tort i a dret, obrint-se pas entre els badocs. Era la pobra
mare, n'Àuria Maresa, que, havent recollit tres o quatre d'aquelles
versions esgarrifoses, venia desesperada, no sabent quina desitjar
que s'averés. ¡Com abraçà el seu fill, com el besà, com el palpà de
cap a peus per convèncer-se que estava complet de tots els seus
membres! No se sabia avenir de la seva felicitat; i més encara quan
el senyor metge, que era un dels circumstants, li va assegurar que
el minyó no corria cap perill i que després d'un parell de dies de
repòs estaria tan trempat com si cap mal no hagués sofert. Aleshores
respirà amb satisfacció, omplint-se d'aire el pit amb tres o quatre
amples panteixades; i, a la darrera, atrontollant-se-li l'alè, va
rompre a plorar a mars desfetes. Així s'alleujà de totes les
llàgrimes que abans, amb la gran pena, se li eren espalmades; i, en
acabat, va agenollar-se al costat del xaval, ben acotadeta i mig
abraçada amb ell, i féu que reclinés el cap al seu muscle.
D'aquesta manera estaven mare i fill amarant-se d'una mateixa dolçor
amorosa, quan vingueren els homes del baiard, i, al darrera d'ells
l'avi Mundet, en Bonosi Ramoneda, el cavaller en Felip i la dameta
Lilí, qui, avançant-se a tots, es plantà gentilment davant d'en
Temme i, allargant-li una claueta, va dir-li, amb veu tremolosa
d'emoció:
-_Amigo Temba, ¡gracias... gracias!... y dígnese aceptar este
recuerdo_.
-Què ès, això?- féu en Temme en pendre aquell trosset de ferro.
-Ès sa clau des meu gussi, que ja no ès meu- li explicà
enigmàticament en Bonosi.
-Ella l'ha comprat i te'l regala- afegí l'avi Mundet.
-Ah! no, no- féu en Temme. -Un record sí, missenyora; però això...
ès massa. Jo no hai pescat es vostro collaret per cap interès des
món, sinó pes gust de fer-vos contenta. Aquestes coses no s'han de
cobrar. Oi, mare?
-No- va respondre n'Àuria Maresa alzinant-se amb gallardia. -Sa vida
es dóna, però no es ven.
El cavaller va girar-se d'esquena i s'apartà tot malhumorat,
murmuriejant de cor endins: -¡Pobres i orgullosos! Aneu-li amb
flors, al porc! ¡Li està bé, a la Lilí. Que aprengui!
Però la dameta romangué immòbil, consternada, quasi plorosa.
-_Amigo Temba, ¡no rehuse usté... por favor! No me ha comprendido.
Creo haber hablado de un recuerdo, no de un pago. Atienda. El collar
que usted me ha devuelto me recuerda un abuelo querido, y desde hoy
me recordará también un hermanito... que es usté. ¿Quiere usté que
cada vez que vea esta alhaja me entristezca pensando que mi
hermanito necesita algo y que no puedo dárselo? ¿Quiere usté
reducirme a esta pobreza?... ¡Por Dios! En mi vida he tirado mucho
dinero por nada... por capricho... por ligereza... ¿Voy a ser
castigada ahora que trato de satisfacer una necesidad del
corazón?... ¡Por favor!... ¡Por caridad!..._
Va dir les mateixes paraules transcrites: ben castellanes i
pronunciades amb l'accent més cubà possible; però (es diria que,
quan algú parla el ver llenguatge del tendre Jesús, se renova, com
rajant de la seva font natural, el miracle del do de llengües)
tothom la va entendre en essència mot per mot, i àdhuc els ulls dels
més rústics mariners s'enllagrimaren.
N'Auria Maresa va besar-li la fímbria del vestit.
-Sí, sí... a ses vostres voluntats! Ats àngels no es refusa res... i
vós ne sou un. Ens obligueu a pendre sa felicitat. Som vostros!...
Som humils servents vostros!
En Temme brandà el cap en senyal d'aprovació.
IV
FELICITAT
Setembre. Vinyes costaneres. Les pomposes raïmades groguegen amb
llustre de mel entre el flamareig dels verds pàmpols. En Bonosi
Ramoneda, assegut sota una figuera amb la seva dona i els seus
fills, sona un flabiol que acaba de fer-se amb una branca de saüquer
desmollada. La xicalla salta i aplaudeix, i la dona i els dos nois
grans somriuen. L'ermita de Santa Cristina blanqueja entre les
capçades d'un frondós pinar que davalla fins a emmirallar-se en les
aigües xarolades d'un mar adormit a redós de la costa, blau i
oratjat de dolces brises més enfora. Cap a llevant i cap a ponent,
penyals grisos i daurats fins allà d'enllà. Al peu mateix de la
vinya, una platja ideal, d'un to tan delicadament rosat, que les
nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s'hi nues i sense temor
d'ésser descobertes per cap ull indiscret, perquè la color de llurs
cossos gentils es confondria amb la de les fines arenes.
En Bonosi sona que sona. Ell i els seus, a la vetlla dels raïms que
s'assaonen, celebren la festa del diumenge amb plàcid descans. Sona
que sona alegrement. De sobte fa un gest d'agradosa sorpresa, es
fica el flabiol a la butxaca i diu als seus fills: