ben madurs i ben dolços, que vui fer-ne un present. Aneu!- I,
després que ells se n'han anat, indica a la seva dona una vela que
va venint. -Mira allà, Tuietes. Veus, aquella vela? Ès la des meu
gussi. ¿Saps, al dedins, qui hi ve? Sa mare i es fill més feliços
d'aquest món: n'Àuria Maresa i en Temme. Catorze mesos enrera eren
uns pobres: ell pescava a sa canya i ella servia d'escarràs per ses
cases: s'última paraula d'ets oficis miserables. Missenyora Lilí,
s'americana de can Vetes-curtes, regalant-los es meu gussi, els féu
gairebé rics. I a fe que no es pot dir «-Mal profit us faça»; que
aquest bo de Temme ès tan entès en ses coses de sa mar, que, allà on
atros homos amb prou feines traurien per a matar es badais de sa
gana, ell sap trobar-hi una fortuneta. ¿On cala ses seues nanses
carregades? On es seus palangrons llargs? Poc que ho sap ningú. El
certus ès que ell porta més peix a sa plaça que molts patrons que
van per sa mar amb una bella tropa de remitgers. I què te'n diré? Ja
sa seua mare no fa més feines que les de ca seua. I, fieta des meu
cor, ¡quina casa s'han llogada! ¡Nova, neta com un argent,
emblanquinada de totes ses parets, amb es seu patiet emparrat i sa
seua gran entrada, sempre guarnida d'estres mariners!... Oidà! i en
Temme estima tant sa seua mare, que allò ès un goig de tot es
veïnat. Es diumenges, ell, as matí, a missa tots dosets; ell, a sa
tarda, tots dosets a fontades o passeigs. «-Mare: què voleu? Mare:
què us agradaria?» I vet aquí una màxima que jo ara t'hai de donar,
Tuietes: estima tots es teus fills per un igual i no façus
diferéncies entre ells, perquè, a ses veieses, no sabem de quin ens
haurem de refiar. Mira, si no, ses errades de n'Àuria Maresa. Jo ho
sé: sa nineta des seus uis era es noi gran, en Jordi; en Temme li
semblava un bordissot. Per a en Jordi volgué sa barca i sa barcada
des seu marit; per a en Jordi es mobles fins des seu parament i es
pocs diners que podia apartar de sa fam d'ella i de s'atro fill. Tot
ho fonia per aquell bo de fart. Àdhuc, últimament, es guanys
mateixos d'en Temme li va enviar. I... saps què n'ha resultat? Doncs
que, quan en Jordi va rebre aquells diners, era a sa presó per
estafes de joc, i en eixir-ne tornà a ses males arts de sempre, i
morí as cap de poc temps en una batussa amb perdularis de sa seua
casta. Tot s'ès descobert, a sa fi. Veus, quina experiéncia? El que
semblava es rei de sa fortuna i de s'esperança... un turment per a
sa pobra mare; es bordissot, mig avorrit... sa salvació i es
benestar de sa veiesa. Es cor, ho fa, Tuietes. Deixem-nos de
lletres, deixem-nos de talents i boniqueses. Es cor ho fa tot. I ara
anem a portar as bon fill i a sa mare feliç es nostro present de
raïms.
FI