Ploreu per falòrnies... creieu-me! Jo no us trobo pas pecat. Es meus
diners eren ben vostros, perquè jo us els havia donats. Podíeu
esmerçar-los com volguéssiu, i no me n'havíeu de recaptar cap
permís. Oidà! Si m'hagués figurat que es goig més gran que podíeu
haver-ne era de llençar-los as carrer, jo mateix us hauria obert es
balcó i us hauria dit: «-¡Apa, divertiu-vos! tireu bateiada!» Però
vós no els heu llençats, sinó què n'heu feta una obra bona. Que no
ès més bonic, encara, això?
-De veres, Temme?... Tu m'ho aproves?
-I com heu pogut dubtar-ho un sol moment? Sembla que no em coneixeu,
ai coi!... ¿Per què em plau de guanyar-ne, de diners, sinó perquè us
alegrun? ¡Que us hajun servit de pena i turment, me dol!
-Ah, Temme!...- exclamà la dona. I s'hagué d'interrompre: una gran
onada de consol i d'agraïment l'ennuegà. Després de tantes angoixes,
rebre aquella absolució d'àngel, tan ampla, tan completa i tan sense
recances! i sentir ensems al cor una mena de ressò de les al·leluies
del cel i una frescor de vida nova que se'n puja venes amunt!...
Ah, Temme, com m'estimes!
-I doncs?
Ambdós s'inclinaren i varen plorar l'un sobre el muscle de l'altre.
Després n'Àuria Maresa s'apartà els cabells del front i esguardà el
seu fill amb embadaliment. Certament no l'havia conegut fins
aleshores. ¿Quina mala febre l'havia emboirada? ¿Per què, d'aquell
fill de les seves entranyes, ella mateixa se n'havia fet, tant de
temps, una càrrega i un remordiment? ¡I tan fort i tan bo i tan
assenyat com era! I àdhuc bonic... a malgrat de les parpelles
ratades i de la pell gravada de verola... bonic d'una boniquesa
resplendent, vinguda dels dintres. I passà per la seva ment una
comparació, una percepció ràpida i profunda: en Temme era un humil
fanal encès, i en Jordi un pompós salamó apagat; l'un era el fill
del seu cos, i l'altre era el fill de la seva ànima. Pobre Temme!
Oh el goig de contemplar-lo, d'amar-lo i de sentir-se'n mare! ¡I
haver-lo tingut com abandonat!...
-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germà. Jo
encara espero que te'n pervindrà un cent per u. Però no hi hem de
pensar en sa seua fortuna. Si ve... millor!; però, vingu o no vingu,
tu i jo podem èsser feliços. Comprarem una barqueta. Tu pescaràs.
Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent
a servir-te. Alguns dies m'embarcaré amb tu: t'ajudaré a calar i
llevar...- I la dona va anar tirant plans i més plans. I en Temme
l'escoltava encantat, i només anava aprovant cada frase amb un
moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamació : -Això! això!
I després, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, començaren a
retreure records. -¿Te recordes, caret, d'aquell dia que vàrem anar
a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...?- I sí! el
xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal
temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de
quan ell s'adormí a la falda de sa mare. -Oidà! I us recordeu,
vós...?
¿Per què seguir-los en aquestes referències interminables? Eren dos
instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs
acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmònics de llurs
notes unides. N'Àuria Maresa no es cansava mai de provocar aquells
acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del
seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara
somniadors, ara admiratius... I, percaçant-hi aquestes expressions,
es perdia dins les puríssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig
comparable al de l'au desniada de poc que, en llançar-se a l'espai,
es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i
abundàncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors
que la soliciten i encanten. S'amarava de l'ànima del seu fill, i
mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria
sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella «santa dona d'un
parlar tan entrador». Projectes, records, promeses... una idea en
portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits,
amb les mans entrellaçades, oblidats del món extern, sense noció de
temps ni de lloc.
Últimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les
parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta.
N'Àuria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat.
-Oidà, caret meu! quina hora deu èsser?- Ambdós miraren a l'entorn,
estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles.
Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombrà i
caigueren en certa confusió i rubor; però s'esguardaren, i,
rebrollant en llurs ànimes la joia del moment present, esclafiren a
riure. -¡Noi, Temme, quina badada! I ¡vaia quina seiedora més fresca
ens hem cercat! ¡Sort que ès temps d'istiu! No era pas fàcil que
caiguéssem daltabaix de ses nostres cadires. Però... ¿a quantes
devem ser, de sa matinada? ¡Ni que haguéssem anat a sarau de nit!
El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes
arronçades sota el pit, els esguardava amb una admiració suficient a
esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, però no prou forta
per a deixorivir-lo completament del son placèvol en què estava
submergit el seu cos cotonós i calentó. La lluna ja no entrava
migradament per la petita finestra teuladera, sinó a faldes esteses
per la porta balconera del pati, amb una claror que, de tan intensa,
arribava a groguejar.
Mare i fill es llevaren dempeus. N'Àuria, esparvillada i eixerida.
Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaïa fàcilment, i,
amb l'emoció que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap
sentit que no estigués més despert que d'ordinari. En Temme, en
canvi, embriagat de son i de delícies, estava com estupefacte. La
claror l'enlluernava. Les lleixes i el rasteller li feien l'efecte
d'una lluminària: pots, xicres, ansats i tupins hi fulguraven amb
perles brilladores, i el rest dels plats era un joc d'arestes de
llum com aquell amb què els pintors solen nimbar les testes
glorioses. I li semblava com si la nit oscil·lés amb un dolç i llarg
gronxament: ara una lenta balançada n'atansava el cor i es sentia,
més i més perceptible per instants, la llunyana cantúria de
rossinyols que hi ressonava; ara una altra balançada l'apartava a
poc a poc, i la cantúria s'anava afeblint, afeblint, fins a perdre's
en un silenci immaculat.
N'Auria Maresa no s'estranyava, ni tal volta s'adonava, de cap
d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades
el xaval prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet
d'esperit de vi, escalfà aigua, baté dins un vas un rovell d'ou amb
sucre... i xerrotejava i reia i es movia delitosament com si es fos
rejovenida. El fet d'haver passat de clar la nit tenia per a ella
l'encís d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina
joia! Quan el xaval s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la
solitud. Rigué amoixant el gat, rigué rentant el vas, rigué penjant
el pot a la clavera... i no hauria pas sabut dir per què. Estava
plena d'una aura primaveral i d'una ufanor interna, de la qual
brollaven flors rioleres que pujaven a esbadellar-se als seus
llavis.
No tenia ganes de ficar-se al llit. Reclinà una cadira, de
respatller a la paret; s'hi va ajaure ben asseguda, aplanant-hi
l'esquena; i a poc a poc s'acodormí, tot fantasiejant un idil·li de
pescadora: mars d'atzur, roques daurades, platges fines i coixinoses
com els flancs d'una verge... i, dins la bella solitud, una fresca
barqueta que arriba amb el fill estimat. S'entrebaltia i es
despertava; s'entrebaltia i es despertava... I passava pel seu
pensament aquella idea d'abans: en Jordi era el fill del seu cos; en
Temme el de la seva ànima. I aquesta idea s'anava reproduint,
reproduint, entre els seus sons i dins els seus somnis.
IV
EL COLLARET
La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de
les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant
les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més
plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de
terra uns cingles alts i espadats pels quals és perillosa la
davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en
bot per la mar: així és que sol romandre solitària dies i dies, i no
sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i
més la frescor i dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de
ses aigües, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com
si trenqués quelcom de vírginal i fes estremir cert misteri.
Allí pescava en Temme, una tarda, pocs dies després de la borrascosa
escena nocturna amb la seva mare. D'ençà d'aquella escena, la seva
mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona.
Abans solia estar sorruda i com lassada del treball: ara, en canvi,
sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els
possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant
com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones
pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. Àdhuc la
seva faç s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que
l'animava i entendria. El canvi no podia ésser més satisfactori. En
Temme n'estava enartat, i havia reprès amb més il·lusió que mai les
seves tasques.
Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Sa Forcanera
havien d'amagar-s'hi grossos déntols i congres, havia decidit de
parar-hi una canya llarga amb un guarniment també llarg i carregat
de plom a faisó d'un llença. ¡Quina alegria causaria a «sa santa
dona» si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres!
Amb aquesta il·lusió havia davallat per la cinglera, arrapant-se a
les crétues i tavelles de la penya, després d'haver tirat daltabaix
de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat
a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb
una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat
de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que
es forejava cap a la boca de la cala.
Hi era des de les primeres hores de la tarda. Tenia calada la canya
llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el saplà on
estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant,
pescava a mà amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams
petits, era un enginy més apropiat per als peixos poc corpulents que
més abundaven en aquell recó de la costa. N'havia alçats ja molts:
serrans, tords, jodrioles, escórpores, vaques serranes... Formaven
ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es
retorcien amb un lleu sorollet metàl·lic, projectant a l'entorn, com
espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsió
i el fregadís.
Els braços li dolien i va pendre's un petit repòs: una estoneta de
respir i de contemplació. S'hi estava bé, en aquell paratge. I
¡quina solitud!... quina calma!... Ningú enlloc... ni cap altre
soroll que el d'un dolç rebotzegament d'aigües, que ara sona part
d'ací, ara part d'allà, vingut del fons de balmes i cavernes
inconegudes. I quina fresca! L'ombra era allí més profunda que la de
cap pou. Les rossors del sol s'obiraven només al lluny, molt en
l'aire, cap al cim dels alterosos penyals. Donava bo, de respirar a
boca plena. L'aire era saborós i tenia unes flaires especials i
agradoses: bravada de les borles i serrells xopejants que les algues
i els líquens de les roques arrossegaven sobre el mar; ràncies
fortors de voluptuositat que transpiraven de les grans penyes nues,
amoixades per les ones; perfums que, decantada sobre l'abisme,
exhalava la capçada balsàmica d'algun pi venturer; aroma que
difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada;
olors que, totes plegades, en formaven una que en Temme no hauria
sabut destriar ni definir, però que li era plaent i el reconfortava.
I va somriure amb un goig puríssim, i va beneir el seu ofici de
pescador; perquè ¿quin altre proporcionava uns obradors tan
esplèndids i ben olents?
L'aigua era tan clara, que, allí on era poc profunda, quasi es podia
dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituïen el
fons marí de la part més engolfada de la cala, s'atalaiaven tan
netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc a l'aire
lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una
ondulació, com d'una flama verda i diàfana que hi passés per damunt,
els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en això es
coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdelosos, de
groguencs, de blavissos, de rosats... Quasi tots eren de formes
arrodonides. Alguns semblaven galtuts i criaven unes cabelleres
finíssimes, d'un verd tendre, quasi lluminós. Vora la roca on seia
en Temme, n'esquenejava un, d'una apariència tan mórbida i d'una
color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal
amagada sota una tofa d'herbes. Enllà, destacant sobre l'obscuritat
d'una xomba, se n'alçava un de blavís i crestellut que argentava com
un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per
damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets
multicolors.
Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia
l'atenció d'en Temme. Ell escrutava les aigües profundes de la part
més forana de la cala; però, allí, la conca sòlida desapareixia com
esfondrada, i sols confusament s'obiraven les sumitats d'alguns
penyals sorgint de la fosca, on s'esvaïen llurs bases. Oi més, allí
la mar semblava espesseir-se, i això i el miralleig de la superfície
destorbaven la visió penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut
més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la
superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi
belluguejava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color
d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un
blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Però en Temme
no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagoria de la
llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer,
i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap
on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint-
hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que
flotava en la fosca: cimals de muntanyes, cingles, carenes... I va
veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una
mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien
ràpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant... Un congre?
Quasi al mateix instant la canya es vinclà, assorollant les pedres
que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia
fet sort: duia un peixàs. I es coneixia que la víctima estava ben
clavada. Segurament s'hauria empassat l'ham fins al ventrell.
Millor! Així no es desenganxaria. Amb tal que no ho rompés tot...
La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria
batzegades violentes. Perquè no es trenqués, en Temme la inclinà en
el mateix sentit de la resistència, i després va anar-la curtejant i
allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i
afluixa, el peix exhaurís les seves forces abans de treure'l del
mar. Ensems va anar evolucionant: davallà a intervals, pas a pas,
pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora més baixa, que
saplanejava a flor d'aigua.
Un cop allí, va decidir-se: cobrà canya i guarniment a tall de
fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'alçà a plom i, d'una
revolada, el llançà roca endins. Allò no era un congre: era una
morena colossal, serposa, negra, clapejada ací i allà de taques
d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava
plena de vigor. En caure sobre l'aspre sòl, debategà amb una
horrible ondulació. Després va arronçar-se i botir-se
monstruosament, i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt; i,
mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la
boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregué de llisquentes com
duta a vent pel mateix alè de sa ràbia. En Temme es cregué escomès
de net a net, i, obrint-li pas, fugí, esgarrifat, per la vorera més
apartada; però va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a
perdre el fruit principal de la seva pesca, es girà, decidit al
combat si encara hi era a temps.
Sí, encara hi era a temps. La morena no havia pogut arribar al mar.
El guarniment, del qual estava clavada a l'ham, havent-se enganxat
en un esgardís del roquer, l'havia retinguda, obligant-la a caure
allargassada en terra; mes la llinya o el pèl de seda podien segar-
se d'un moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia
evitar-ho. El xaval s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses
pedres que suara li havien servit per a estrebar la canya, i, armat
així, va atansar-se a la llòbrega bèstia ondulosa. En tenia basarda,
i en repugnava, sobretot, el contacte directe; però esperava
defugir-lo. Ja havia ideat la traça de què s'havia de valer. Va
inclinar-se, vacil·lant, sobre el monstre, i, sobtadament, acotxant-
lo amb el gec, s'hi precipità al damunt i s'hi abraonà maldant amb
totes ses forces per mantenir-lo abrigat i escanyar-lo; però el
monstre, onejant com un doll líquid, se li escorria d'entre les
grapes i els plecs de roba, i ara treia a fora la cua amb una remor
com d'esvoletec, ara alzinava al descobert l'horrible cap silenciós.
Amb la brega, el gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim
ja no servia de res. El xaval i la serposa bèstia forceguejaven cos
a cos, a la barreja: ell pegant-li grapades a dues mans, procurant
subjectar-la i atuir-la; ella fuetejant-lo amb la cua i girant-se
enfurestida a mossegar-lo. En Temme, perduda ja la seva primera
repugnància, no pensava sinó a defensar-se i atacar. Arpeja que
arpeja, a la fi pogué arrapar fortament el monstre pit avall per
sota les ganyes, i, samarrejant-lo, el baté i rebaté de cap contra
la roca fins a esmortir-lo.
Aleshores es llevà dempeus i cercà la seva pedra. Se n'havia desprès
durant la lluita cos a cos, perquè no li servia sinó de destorb, i
ara volia fer-se'n una arma. Però tot seguit comprengué que no li
calia: la terrible morena jeia amb el cap ben esclafat; no es
revifaria mai més; no hi havia necessitat de rematar-la. Encara
panteixava de ganyes i es retorcia, però no tenia més esma que el
caluix de bruc tendre que es retorç en cremar-se, dintre la llar.
Per lletja que fos, era un peix magnífic, de gran rodella; i, si bé,
en general, no era tan estimat com el congre, no deixava d'haver-hi
qui el preferia per més gras i atipador. A no ésser que el comprés
algun hostaler, s'hauria de vendre a trossos, i moltes i moltes de
famílies en podrien participar, perquè era d'un pes formidable. «Sa
santa dona» n'hauria una bella alegria.
Després que s'hagué fetes aquestes reflexions, s'adonà que tenia els
braços i les mans esgardissats i sangonents, i anà a rentar-se'ls a
les aigües clares del mar; i, tot rentant-se ajupit al cantell més
baix de la roca, sentí cap a l'altra banda un xipollejar com de rems
i un articuleig de gaies veus que sonaven molt a prop. S'eixonà de
pressa la mullena, es cordà les mànegues de la camisa, i, posant-se
dret, va veure tot seguit un gussi tripulat per tres persones: dues
vestides de blanc, que eren la dameta Lilí i el seu marit, i una
altra vestida de blau, que era en Bonosi Ramoneda. Estaven
contemplant la seva pila de peix, i la gentil dameta, tota
entusiasmada, exclamava amb unes paraules que en Temme no entenia
sinó per un cert sentit musical: -¡_Qué hermosura! ¡Qué tesoro!
¡Mira, vieguito mío, mira qué lindos peces! ¡Y se mueven! Sí, los
hay que están vivos, todavía. Cómpralos, Felipe... cuesten lo que
cuesten. ¡Los quiero!_- Va girar-se, i, esguardant entravessadament
en Bonosi, amb un arrufament menyspreador als llaviets va dir-li:
-¡_Avergüéncese usté_, Bunossi, _pescador de pega_... bunyol!
En aquestes va comparèixer en Temme, i, canviades entre ell i els
forasters les salutacions de cortesia, en Bonosi sospirà i va dir:
-Bunyol! Pescador de pega! ¡Aquesta missenyora no parla clar sinó
per bescantar-me.- Tots esclafiren a riure, llevat de la dameta, que
preguntà: -_¿Qué ha dicho? ¿Que ha dicho?_
-_Nada_- va respondre el cavaller. -_Que lleva su merecido_.
-Deixeu-me parlar, si us plau- saltà en Bonosi. -Vet aquí es cas,
Temme. Aquesta tarda sa missenyora ha trobat as gussi es meu
volantí, m'ha preguntat per què servia, i s'ès engrescada a voler
que hi pesqués. No teníem esques; però corrien pes banc de popa
alguns cargolins escadussers: els hai arreplegats i hai posat ets
hams a punt de solfa. Es meu intent era d'anar cap a unes sapes on
sé que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi vogava de dret, quan
sa missenyora s'ès adonada d'un núvol de peixots que nedaven sota
nostre per ses aigües clares, i veure'ls i figurar-se que no em
calia sinó girar-me, arreplegar-los amb es meu ormeig i posâ'ls-hi a
ses mans ha sigut tot u. Jo prou li hai dit i redit: «-Això són
estudiants: no n'ajarem cap. Això són peixos murris i escarmentats,
que saben tant de menjar amb s'ham com jo amb sa forquilla (que no
me l'empasso mai): no n'ajarem cap.» No m'ha escoltat, hai hagut de
calar si us plau per força, i... ès clar... ets estudiants ens han
polides totes ses esques. I vet-e-la aquí de mala lluna; i d'ençà de
llavors no em deixa de _bunyol_, dali que dali que...
En aquest punt, la dameta Lilí, que, cansada d'escoltar sense
entendre quasi res, s'havia anat despacientant, desplegà de cop el
seu elegant ventall de seda embranillat de vori, i, amb un graciós
moviment, el tombà sobre la boca del parlaire.
-_Basta, Bunossi! ¡Por favor!... ¡Cierre usté esa puerta de la
eternidad!_
Mentrestant en Bonosi havia deixat un moment els rems amb què
mantenia el gussi a l'aguant, i la petita embarcació, abandonada al
corrent, començava a pendre marxa.
-Aguanta, Bonosi, aguanta!- va cridar-li en Temme. -No convé que es
gussi s'escorru cap as planell baix de sa roca. Ara mateix hai
pescat un mal animalàs, i tinc por que, si sa missenyora el veu, se
n'espantarà.
-Un mal animalàs? -preguntà el cavaller.- I què és?
-Una morena ferotge que m'ha envestit de net a net i que bons
trebais m'ha donat per a atuir-la - respongué en Temme. I, trossant-
se una mànega de la camisa i ensenyant el braç nu, afegí: -Mireu,
com m'ha posat.
Amb això tots vareu encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes,
obligaren el xaval a contar les peripècies de la seva pesca i de la
seva brega; i la dameta que comprengué que es tractava d'un cas
interessant, se'l féu explicar pel seu marit.
-_¡Bravo, bravo!_- exclamà després. -_Este Temba, o como se llame,
es un buen pescador y un muchacho valiente. ¡Bravo! Este Temba no es
un bunyol: ¿oye usté, Bunossi? Vamos, vamos a ver esa morena. Tú me
acompañarás: ¿verdad, vieguito mío? A mí no me da miedo... al
contrario: sentiría alejarme de este sitio sin haberla visto de
cerca. Vamos: ¿verdad, vieguito? ¿Quieres? Manda atracar y subiremos
a la roca. ¿Quieres, corazoncito?_- I pegava coparrets a la galta
del seu marit amb el palmell de la mà.
El gussi fou atracat, i els dos forasters saltaren efectivament a la
roca i, agafats del braç, avançaren desaprensivament, fixa la vista
en la morena, que aleshores estava immòbil; però al cap de pocs
moments va estremir-se, i ambdós recularen alarmats.
-Que és viva?- preguntà el cavaller.
-No- va respondre en Temme. -Es a dir, no ès viva ni morta: té es
cap aixafat, i no pot causar dany ni fugir; però aquestes bésties
porten sa vida arrapada a tot arreu des cos i no se n'escola
fàcilment: àdhuc sense cap, belluguen estona llarga; les capoleu, i
es trossos se mouen dintre sa panera com si volguessin ajuntar-se.
Són es dimoni! Però d'aquesta no n'heu de témer res, llevat de sa
basarda.
Després d'aquestes explicacions, que el marit traduí a la muller,
els dos forasters, no gosant desdir, tornaren a atansar-se una mica
a l'animal, fins a dues passes de distància, i s'aturaren a
examinar-lo, inclinant-se endavant. El monstre s'estremia a voltes
com si anés a revifar-se, i corria de llarg a llarg del seu cos una
ondulació que es perdia al capdavall de la cua. I cada volta la
dameta sentia com si aquella ondulació es perllongués per l'aire
fins a enfilar-se-li cames amunt amb un zigzaguejar esgarrifador. Va
tivar-se amb la mà les faldilles a les canyelles, i tornà
intensament pàl·lida.