l'aturà subjectant-lo per la fímbria del gec. -¡Aquí tens un amic,
Temme, un amic de cor! Però para ment en això: si t'ajups a fer de
gavina pescadora d'en Bonosi o de ningú més, no tornus a mirar-me sa
cara.
Aquest regany afectuós clogué la conversa. En Temme s'allunyà, bon
xic preocupat. La nova solució que l'avi Mundet l'instava a temptar
li ocasionava cert trastorn. No que no la judiqués bona, ¿Què
millor, per a ell, que comprar un gussi, governar-se'l al seu gust,
i no haver de partir ganàncies amb ningú? Però... haver de demanar
diners a la seva mare! I tants! ¡Qui sap com s'ho pendria, ella,
malhumorada com solia estar! Aneu! esquinceu-li, de cop i volta, el
vel de les tristeses amb una proposició esveradora com aquella!
Convindria, de primer, interessar-la en alguna conversa de coses més
lleugeres, portar-la a la intimitat de les paraules que van i vénen,
i, després, a poc a poc, insinuar-li la qüestió. A veure: ¿de què
podria parlar-li, per assorollar-la una mica?... de què?... No
trobava res. Pensem, meditem, com més anava més se li encongia el
cor i més confusió hi havia en el seu pensament.
Darda que darda d'ací d'allà, feia estaries per no entrar a casa
seva, Per dues vegades arribà al portal i reculà. -Repensem-nos- I,
no res, semblava que aleshores se li aturava el cervell. Per fi
hagué de decidir-se: ja era massa tard. Va entrar... i que sortís la
cosa com Déu volgués. Va saludar, com de costum, la seva mare, i,
com de costum, s'assegué en una cadira baixa a prop de la llar
apagada.
N'Àuria Maresa feinejava pels fogons al migrat faró d'un llum d'oli,
que no estenia la seva resplendor gaire més enllà del vogi de la
xemeneia, sota el qual estava penjat. La lluna entrava per una petita
finestra teuladera oberta a prop del sostre en la paret de llevant,
i, fenent, amb unes llistes com de pols de farina, l'àmbit ombrívol
i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval
ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una
sort, perquè aixi no es veuria si estava pàl·lid, com per força ho
havia d'estar.
La primera dificultat que se li presentava era la humor taciturna de
la seva mare: allò que ja havia previst. La dona estava de mala
lluna... aneu! Ès clar que un home llest procuraria eixamorar-la i
eixorivir-la amb un bell articuleig: ho comprenia, i ja abans ho
havia comprès molt bé; però se sentia completament negat per a
qualsevol plet que s'hagués de guanyar amb la llengua. No sabia què
empescar-se. El cor, però, li deia: -Apa, apa; prova, prova.- I va
posar-se a parlar sense saber què deia i amb el seny mig esbalaït.
Va parlar a la babalà: de la diada de Sant Cristòfol, de l'alça del
peix, de la vinguda de forasters... I, sobtadament, se li acudi una
idea que li aclarí tot l'esperit: una bona idea per a interessar la
seva mare a la conversa. Fent-se ressò d'una noticia i uns
comentaris que havia recollit per atzar a la platja, va criticar els
escrúpols d'alguns barcelonins i alguns senyorots de la vila que
pretenien alçar barraques de banys per evitar-se la vergonya de
vestir-se i despullar-se al ras (¿oi, que delicats?)... i en canvi
(ara mireu quin escàndol!)... demanaven que se'ls permetés banyar-se
barrejats homes i dones; però això l'Ajuntament no ho concediria.
-I ca!- exclamà tot seguit n'Àuria Maresa rompent el seu ombrós
silenci. -Que som moros, aquí? ¿On s'és vist, voler enderrocar ses
bones consuetuds amb escarafalls de decéncia?
I ja la conversa estigué armada.
En Temme la deixà córrer bonament, i, aprofitant-ne amb satraperia
un tomb favorable, entrà a relatar el seu articuleig amb en Bonosi.
Ell mateix no se sabia avenir del seu enginy i de la seva picardia.
Mai no s'havia sentit tan obert de potències. Tot manyac manyac, va
explicar els tractes que aquell terrassà-pescador li havia proposat,
i els aventatges que li havia pintat de la pesca en bot sobre la
pesca amb canya: allò dels deu peixos per un. Un disbarat, ès clar!
¡Déu l'en guard, de deixar-se enxarxar en tals tractes, ni de creure
en tals aventatges! Però sí que era cert que un pescador, amb una
barca, podia acampar-se la vida, i d'altra manera no. I això l'havia
preocupat, i, cercant una conjuminació al negoci i no trobant-la,
havia consultat últimament l'avi Mundet... i aquí el consell de
compra i el preu.
-Així, estem?- saltà la dona, girant-se, amb posat d'enuig, vers el
seu fill.
-No crec...- mormolà el xaval.
-Prou!- féu ella, interrompent-lo. -¡Ni una paraula més! ¡Estarem
bé, que els forasters s'hajun de ficar a governar a ca nostra! ¿Qui
l'empeny, s'avi Mundet? Tafaner, més que tafaner! Bon cap deu haver-
te posat! Però calla-t'ho: no vui saber-ne res, de ses seues
conxorxes. ¡Ja li cantaré sa canya, jo, an aquest bo de vei que, de
tant treure es comptes de sa bossa dets atros, descuida els de sa
seua! Ja em sentirà, si no ès sord!
El xicot, esmaperdut i adolorat, romangué mut una bella estona,
esperant que s'esbravés aquell vent de tempesta. Després, sense
atrevir-se a alçar el cap, va dir:
-Me sembla que veieu ses coses més negres que no són. No, s'avi
Mundet no tenia cap intenció de ficar-se per res amb nosatros: hai
sigut jo, qui li ha demanat consell. I, per haver-me'l donat a sa
seua manera d'entendre, no mereix pas cap mala cara, sinó moltes de
gràcies. I això no vol dir que l'haguem de pendre, es consell.
Arreconeu-lo, si no us plau, i doneu-me'n un de vostro, que jo me
l'estimaré encara més i redemés. Poseu-vos a redors de ses quimeres,
i, escoltant només sa veu des vostro bon seny, digueu-me: ¿ès car o
no, es gussi d'en Bonosi, a preu de cent vint escuts? Me convé o no
me convé?
-No- va respondre la dona resoludament. -No t'hai criat per a
pescador, a tu.
-No? I doncs?...
-No- repetí ella. -Si cadascú es cuidés des seus negocis, no hauries
vingut avui amb aquestes cabòries; i, si coneguessis qui et vol bé,
no escoltaries atra veu que sa meua. Què se me'n dóna, a mi, que
portus o no portus peix? Pesca, diverteix-et... està bé! Però sa
nostra fortuna ha de venir d'atros vents. No t'hi capficus. Deixa'm
fer a mi.
-Mai no m'h'ai oposat a ses vostres resolucions, mare- replicà en
Temme. -Us veig es pensament... i, en bona refè, no voldria pas
matar cap de ses il·lusions que estimeu, ans desitjo que Déu les
beneieixu i us les tornu flors fruiteres. Trobo de bona llei sa
vostra esperança en es meu germà d'Amèrica, i em sembla de raó que
ell, arribat es cas, posu sa seua fortuna, i àdhuc sa seua vida, as
vostros peus, perquè ni ell ni jo, per més que fem, no podrem mai
pagar-vos es deute d'amor que us tenim; però jo hai de pensar d'atra
manera que vós. Malaventurat es germà que ha de refiar-se d'un atro!
I ¿per què me n'hauria de refiar? No sóc fort? ¿No tinc dos braços,
com ell mateix, i bon seny i ganes de trebaiar? I, per atra part, sa
obligació, que ell té, d'emparar-vos en podent, no cau sobre meu,
també? Ès clar que hi cau; i m'hi cau bé... oidà!... i l'acomplir-la
em fóra un goig, mare. Doncs ¿perquè me n'heu de privar? ¿Per què
voleu que m'engorroneixu com un perdut sense vergonya? Ai Crist de
Déu! Que no sóc homo, jo? ¿Que no tinc es mateixos drets que es meu
germà?
Havia començat el seu parlament amb to humil; però s'havia enardit
per graus, i acabà alzinant el cap i afermant la paraula amb un alè
de noblesa i fortitud.
N'Àuria Maresa va portar-se les mans a les tempes com si es sentís
esbalaïr.
-Drets! drets!- exclamà amb veu sorda. I de sobte, amb un moviment
tràgic, tota altiva i traspostada, avançà dues passes vers el minyó,
cap al mig de la cuina.
El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del
coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants
penjaven en desordre, a grans bagues, pel seu clatell i les seves
galtes. Sa cara ossosa, de pòmuls i front prominents, dins el raig
de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada,
semblava una pàl·lida calavera amb un flam de resurrecció dintre les
profundes conques dels ulls.
-Drets!- repetí. -Està bé! Vols es teus drets!... T'entenc més bé
que no et penses, Temme. Darrera ses teues paraules sento totes ses
veus des teu cor ingrat. Les sento, oidà! Dintre teu m'acuses
d'haver venut sa barca i sa barcada de ton pare, i de no haver-te'n
guardat sa part que et pertocava per heretatge. ¡Com si jo no en fos
estada mestressa! Fills! fills! Llops, dic jo! Ses deixes des meu
marit eren ben meues, per sa seua voluntat i perquè amb ell les
havia afanyades. I ¿on són es vestits que me n'hai comprats? on són,
ses viandes que n'hai dutes a sa boca? De tot me só despresa per
vosatros, i ho hai posat a ses mans des noi gran perquè, a bé d'ell
mateix i teu, obrís és camí de sa fortuna. Quina mare fóra estada
més generosa? ¡I et queixes! Què t'ha mancat, a tu? ¿No t'hai fet
gran amb ses suors des meus dies i es desvetllaments de ses meues
nits? I quan t'ho hai retret? No pas mai, llevat d'ara, que amb una
punyalada m'ho foragites des cor. Ès que... ses mares no les donem
de comèdia, ses coses, sinó de veritat... i no ens dolen. I, en
canvi, tu... que diferent! Has fet alguns guanys, i me'ls has
portats com si me'ls donessis; però... què ès cas, de donar! Me
creies obligada a guardar-te'ls... i ja et requen... i véns a
demanar-me'n compte. Fills! fills! Llops, dic jo! ¿Voleu matar-me,
entre l'un i l'atro? L'un amb es seu callament!... l'atro amb ses
seues exigències!... I bé, acabeu-me aviat, infeliços!... i... a
veure, a veure on trobareu una atra amor com sa meua.
Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de
gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolzà en una taula que hi
havia al mig de la cuina, i esclatà en un gran plor.
Amb tot això en Temme estava verament consternat. Aquelles injúries
tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un ésser
tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta havia volgut
protestar-ne i obert la boca i allargat els braços amb aquest
intent; però no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre
el davassall de les que el ferien, i havia romàs mut i astorat. Mes,
en veure que la dona plorava, l'envaí una tendresa tota dolorida, i,
humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap
apesantit, va dir dolçament:
-No m'heu entès, mare... creieume. ¡Jo, passar-vos comptes!... I
ara! Quan hai dit tal heretgia?... Anem, dona, no ploreu. No crec
pas haver-vos trencat es respecte; però, sigu com vulgu, ja em sap
greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagués figurat que sa cosa
podia costar-vos una sola llàgrima, hauria callat com un mort. No
ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en
Bonosi perquè em sembla un negoci bonic: encara estic a ses
mateixes; però, si us desagrada... fora! Façus sa vostra voluntat. I
jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru
as meu bé: tan bo n'ès un sí com un no. ¿Que m'hai de pensar que em
vulgueu perdre vós? ¿No m'heu servit de seny, quan jo encara no en
tenia? ¿No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix?
Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic
sempre a ses vostres ordres.
Va callar una estona, i després repetí mantes vegades aquests
mateixos conceptes, entre pauses, ara l'un, ara l'altre, esforçant-
los i àdhuc embrollant-los de tant voler-los aclarir; i, veient que
la seva mare, enc que s'era calmada del plor, romania taciturna,
desitjós de desentristir-la, s'hi atansà per abraçar-la i amoixar-la
una mica. Però, al primer contacte, ellá l'esquivà amb un moviment
esquerp, i, llevant-se dempeus, va dir-li, amb accent gemegós:
-Prou, Temme. No em marejus. Vols fer-me un favor? No em parlus de
res més. Deixa'm en pau. Ès tard. Estic llassada. Sopem i... a
dormir.
-Com vulgueu- va fer el xaval, desconcertat. -Però... em dol que
estigueu ressentida de mi.
-T'hai dit que _prou_, Temme!- contestà la dona amb agror. -Avui
tinc es cor ple d'espines. Val més no tocar-lo.
Va posar el sopar a taula, se serví la seva part, i, amb el plat a
la mà, va anar-se'n com de costum, cap a la vora dels fogons, on
restà dreta, girada d'esquena al seu fill, sense dir mot.
En Temme no se sabia avenir d'aquelles escenes. Com més les
repassava, més li semblaven fora de to. Ni mai que hagués parlat de
res! Maleït fos el gussi! Però ¿qui s'havia de figurar que una
proposició tan innocent hagués de causar tan bell disgust!
Quan hagué fet d'esma i sense delit el seu àpat, tragué de l'armari
cantoner una bombeta d'oli, l'encengué i, roncejant a posta per la
cuina, donà per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb
el seu accent més afectuós. A la primera obtingué una breu resposta;
a la segona, un moviment de cap; a la tercera... res. Era inútil
insistir. Va anar-se'n amb el cor oprimit, amb la consciència
intranquil·la com si hagués comès un crim. -Haver fet plorar una
mare! ¡Maleït sigu es gussi! I, si ara ella s'emmalaltís i morís...
Crist de Déu, quin remordiment!
Amb aquesta aprensió dolorosa anava pujant l'escala que menava a la
seva cambra. Tots els seus sentits estaven propensos a l'alarma; i,
de sobte, brollant d'en mig de la quietud sepulcral de la casa,
l'estremí quelcom esglaiador. ¿Una veu sospirosa?... Un gemec
profund?... ¿Què era, allò? S'aturà amb els cabells eriçats. ¿No
l'haurien enganyat, les orelles? Va escoltar esveradament, retenint
l'alè. La seva ànima es dilatà dins un silenci immens i buit com un
abisme de nit sense núvols ni estels. Convençut que no sonava cap
soroll enlloc, tornà a pendre la marxa escala amunt. Ja era a dalt,
quan se li repetí l'esglai. Però ara no s'havia enganyat: n'estava
segur. Una veu apagada, com nascuda de les ombres, havia sil·labejat
distintament el seu nom: -Temme.- ¿El cridava algú de l'altre
món?... ¿I si fos la seva mare, que patís alguna basca i estigués
reclamant socors, mig esbalaïda, quasi sense alè?...
Era precís inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i
redavallà ràpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou
feines, d'escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus.
Estava ple d'inquietuds i de temors; el baticor cuidava ofegar-lo;
tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no
perdia fàcilment la serva, i, àdhuc en aquells moments de trastorn,
sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes.
Arribat a baix, es submergí dintre la xomba d'ombres del recó de
l'escala, i, des d'allí, vinclant el cos i allargant el coll, sotjà
sigil·losament cap a la cuina. Li semblà deserta. Buidors per ací,
buidors per allà... El blanquejar feble i vaporós dels raigs de la
lluna, estenent vels per l'aire... Al fons, la flameta del llum,
petita i groga com una poncella de ginesta, quieta, vetlladora...
Vetlladora sobre ningú?... ¿Abandonada a cremar sense profit?... Era
estrany!
Un sorollet va orientar-lo. Cercant d'on venia, abaixà l'esguard
i... (¡Déu de misericòrdia!)... veié la seva mare gitada en terra,
com atuïda per la desolació... i, quasi al mateix instant, va
sentir-la que gemia i l'invocava apagadament: Temme!... Temme!...
El seu primer impuls fou d'abalançar-se vers ella i respondre-li amb
un crit de l'ànima; però, tement espantar-la, refrenà el moviment i
ofegà el crit convertint-lo en unes retingudes veus advertidores,
que gradualment s'elevaven i aclarien. -Mare... mare... Sóc jo.- I
s'hi presentà.
Ella es posà de genollons, i va implorar-lo desficiosament.
-Temme, perdó!... ¡Temme, no puc viure sense es teu perdó!
-Vós, perdó a mi!... I ara!- exclamà el xaval, esfereït d'una santa
horror. -¿Que ens hem tornat boigs, a casa?
-Perdó!- tornà la dona. -¡Es perdó o sa mort!... ¡T'hai desheretat,
Temme; t'hai despullat! amb sa més bona intenció des món, això sí!
Però sigu com vulgu, sóc sa teua desgràcia. Escolta:... t'ho hai de
confessar... no te'l puc comprar, es gussi. Era teu! Jo te l'hai
robat! ¡Sóc sa teua desgràcia! Ho veig! ho veig! ¡I no puc viure
sense es teu perdó!... Temme!...
-Preneu de mi tots es perdons i totes ses benediccions que vulgueu;
però... ¡alceu-vos, per s'amor de Déu i des sants!- saltà el minyó,
interrompent-la. I provà de sollevar-la i no pogué, perquè ella, en
comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, i era
molt alta i corpulenta, enc que eixuta de carns. Aleshores, no
trobant altra manera de deshumiliar-la, ell se li agenollà al
davant, i, abraçant-la per sobre els muscles, amb suau pressió l'anà
ajupint, tot instant-la a seure.
Ambdós s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de
les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i
ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel
davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa:
-Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!... I no em trencus
s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny
i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de
Déu!...- Féu una pausa, i, abaixant la veu, prosseguí: -Suara t'hai
atracallat... i tu parlaves com un sant; però jo, llavors, no ho
coneixia. Més tard, sí. I, amb tot i això, com més bones eren ses
teues paraules, més em ferien i em revoltaven. Estava tota
enfurrunyada... i coneixia que no tenia raó... i m'enfurrunyava més.
¡Ai, Temme!- sospirà profundament. -Sigu com vulgu, quan has acabat
de sopar estava a punt de caure as teus peus. Sa vergonya me n'ès
aturada... i sa angoixa, sa meua gran angoixa, m'ha escanyada a sa
gola sa bona nit cada vegada que volia tornar-te-la. No podia
parlar, i t'hai deixat marxar entristit per sa meua mala cara. Però
tu no as patit tant com jo... ah! no, Temme t'ho juro!... Així que
has estat fora i só restada sola a sa cuina, me só vista negra com
una bruixa, dolenta, botxina de sa innocéncia. ¡Ai, es turment de sa
injustícia! ¡Ai, es turment de sa culpa, Temme! No em podia sofrir
jo mateixa. Me sentia deixada de sa mà de Déu. M'espantava sa nit,
m'espantava sa quietud... Talment sa soledat m'abordava per tots
cantons amb una mena de lladrucs sense veu que em glaçaven es cor.
¡Hai patides ses penes eternes!... I aclaparada, endarnegada, boja,
me só abatuda en terra, gement, implorant es teu perdó i el de Déu.
Aquí doblegà el cos endavant i es cobrí la cara amb les mans. Hi
havia en l'aire quelcom de fatídic. El silenci venia amb un zumzejar
sord, com si traís el pols d'algun esperit invisible. En Temme sentí
córrer per la seva esquena unes ditadetes fredes i subtils, i
s'estremí amb una esgarrifança.
Al cap de breus moments, n'Àuria Maresa es reincorporà, sospirant, i
va rependre el seu parlament.
-No sé com m'has sentit, Temme. Te cridava... i no et cridava. Jo
creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues
oreies. Però has comparegut... t'hai vist as meu davant... i, per
més agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos
d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te
l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara més lletja. I això
tampoc no ès de raó... perquè, si tinc culpes, també tinc disculpes.
Vui que ho sàpigues tot, caret: tot, es bé i es mal. Que, si t'hai
atruquejat, ha sigut brandant sota es pes de sa meua creu... perquè
ja fa anys, Temme, que la tragino a espatlles macades... i ja no puc
més!
-Massa que ho sé!- exclamà en Temme; amb dues llàgrimes cara avall.
-¿Què m'heu d'explicar que jo no veju i no ploru, santa dona des meu
cor?
-Sí, tu saps alguna cosa, però a ses embastes. Escolta, escolta...-
féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al
xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra
tot altre, pintà les seves antigues il·lusions en el fill gran
(despert i garrit, educat en un col·legi, enlletrat i fort de
comptes i de dibuix); i contà com s'era despullada de tot per ell; i
recordà les alternatives de goig i pena, d'esperances i decepcions,
que l'havien tempestejada, després, tota la vida; i va dir:
-Quan li vaig abocar a ses butxaques sa barca i sa barcada de son
pare, i es meus mobles i paraments millors, a mans trencades ho vaig
fer i sense cap rerapensament de beneficis a esperar-ne. No
m'espantava, a mi, sa misèria. Ses mares som aixís. ¡Que ell fos ric
i venturós, baldament no es recordés mai més de mi! En girant ets
uis cap a tu, fou quan valg començar a basquejar. Perquè vaig veure
que t'havia desheretat... i això m'era un clau, caret meu!... I no
trobava consol sinó pensant que, de sa fortuna d'en Jordi, havia de
pervenir-te'n més bell goldiment que des dret que jo t'hauria pogut
guardar. Però... ¿i si sa tal fortuna no venia?... Jo crec que
vindrà, Temme. Ho hai de creure per no morir! Però de cert, ben
cert, no ho sé. I vet aquí es meus neguits d'anys i anys. Més que no
pas sa veiesa, febrades i glaçaments d'ànima m'han emblanquits es
cabeis. I ara, darrererament... ¡Aquesta sí que no podràs perdonar-
me-la!
I callà brandant el cap tristament.
-Calmeu-vos, calmeu-vos!- suplicà el minyó. -¿Què us hai de
perdonar, dona de Déu, si, de totes ses vostres històries, no en
trec sinó comptes a favor de ses vostres bondats?
-Sóc sa teua desgràcia, Temme!- exclamà la mare. -Fins ara havia
disposat de coses afanyades amb suors meues o des meu marit; però
ara, darrerament... Mira: m'havia jurat a mi mateixa que es teus
guanys me serien sagrats. Els posava de banda per comprar-te'n una
barca. Cert com sa mort, aquest era es meu pensament. Fins i tot,
per fugir de sa temptació de tocar-los, els tenia fora de casa, en
mans d'una persona de confiança. Doncs bé, Temme... res no hi ha
valgut!
-Els heu enviats as meu germà: oi?
-Tot ho fonc de sa mateixa manera- contestà la dona amb un accent de
dolorosa seguretat. -Pes darrers de març en Jordi em va escriure que
necessitava diners per sortir-se d'un mal pas. Me deia que una
quantitat petita podia salvar-lo... cent pesos... si més, millor.
Vaig pensar en sa teua mota. Sabia que robava ses teues suors,
Temme. Sabia que matava sa tranquil·litat de sa meua consciéncia, es
descans de ses meues nits... Ho sabia! Àdhuc desconfiava d'en Jordi
més que atres vegades. Però jo era com es jugador que ha perdut es
seus cabals a una carta i vol tombar sa sort, i dobla ses postes, i
s'hi juga ço des seu i ço dets atros, i sa vida i s'ànima. Una
vegada, a sa taverna, en vaig veure un que va jugar-se es soldat des
seu germà i, acabat, va penjar-se a s'abre des seu llagut. I jo sóc
així mateix. Estic lligada amb en Jordi fins a sa perdició. Sa seua
carta va embogir-me, es cap m'anava en roda, i... no hi va haver
remei!... vaig anar a cercar es teus diners. En Ramon de can Sureda,
que llavors havia d'embarcar-se de mariner, se'ls va endur cap a
s'Havana. I ja mai més no hai tingut repòs. Sa teua barca, Temme!
Mata'm!... Eren ses teues suors... ¡Quatre cents escuts!
-Quatre cents escuts!- repetí el xaval amb un to d'admiració i de
recança que no pogué dissimular.
-Sa teua barca!...
Ambdós s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els
glaçava un alè d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible,
matadora de l'albir, dominadora incontrastable en apariència; fúria
de la naturalesa orba i encadenada, que només els deixebles de
Jesucrist saben combatre i vèncer. En Temme pensà en els xucladors
que engoleixen les naus i contra els quals no hi valen rems, ni
veles, ni màquines de vapor, ni destresa marinera. I veié la seva
mare perduda, irredimible de la seva misèria. Perquè ¿quin guany no
resultaria inútil? El xuclador d'Amèrica ho dragaria tot.
Però aquest pessimisme no s'imposà sinó per un moment a la seva
amor. L'aflicció de l'única persona que ell havia estimat del món el
féu oblidar de si mateix i de qualsevol pensament que no fos el de
la urgència d'aconsolar-la; i la tendra pietat filial esvaí com amb
blancors d'alba totes les fosquedats del seu esperit; i ja no
ressonà al seu dedins més que una cantúria d'idees generoses tan
espontànies que no li costaren cap esforç, i tan clares i
evidentment aconsoladores que l'ompliren de joia. Les paraules
vessaren de la seva boca plenes d'efusió i de sinceritat.