en Bonosi, parlant-li en català; i, després d'haver inquirit, pel
nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li
d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a
passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se;
però els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves
canyes, estintolades l'orla de l'embarcació, i, no atrevint-se a
demanar-los pas, romangué mut i capjup, una mica apartadet. En
Bonosi es llevà la gorra un instant, tomà a encasquetar-se-la de
gairell, escoltà atentament la proposició, i, després d'una estona
de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir:
-Cert, cert... us han guiat bé. No hi ha un gussi millor que es meu,
per a una passejada; però... carau, carau!... em voleu collar massa.
Totes ses tardes! i poder?... Totes ses tardes!
-El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vós demaneu. Em
penso que no renyirem.
-Bé, bé, missenyor: vos parleu bé... prou, sí... ja us entenc;
però... ès que vós no us feu compte des perjudicis que això em mena.
¡Totes ses tardes!... Un hom té ses seues hores de calar i de
llevar, que lliguen dia i nit, tarda i matí; i perdre ses tardes
gairebé ès igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara,
això... ¡com aquell!, sino fossin ses resultes; perquè...
desenganyem-nos... sa parròquia desservida s'esgarria d'ací d'allà,
i, després, aneu a aplegar-la de nou!
El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant
generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimònia, de
ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestuós
de qui llença una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb
displicència, però ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor,
amatent a donar-se per satisfet així que hi reparés algun senyal
d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressió que indicava
més aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre
ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de
quatre pessetes diàries, quàn la gentil dameta, que, àdhuc sense
haver entès cap paraula, havia capit molt bé l'essència del diàleg,
va solucionar de cop i volta la qüestió de la manera més impensada.
Tota decidida, va entregirar-se, ficà tres dels seus ditets color de
rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragué amb
un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la mà d'en Bonosi, va
préguntar, amb graciosa ingenuïtat:
-_Diga, Bunossi: ¿basta para lo que resta de mes? ¿No?_- I, sense
esperar resposta, es girà de nou amb els ditets en l'aire, a punt de
tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; però el cavaller va
protegir-se-la amb un ràpid moviment instintiu, aplacant-hi la mà al
damunt i exclamant:
-_¡Sobra, Lilí, sobra!_
Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar
engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuità a fer
reverències davant de la dama i a dir-li:
-Basta, missenyora, basta... sobra, basta... maneu, disposeu,...
La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit
amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls:
després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i
repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir,
somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració:
-_¿Basta? ¿De veras?_
-Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi.
-_¡Bravo!... Pues, entonces... portarse bien y... habrá propina!_
-Sí, missenyora... a bé que això de sa _pamplina_ no ho hai pas
entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen
per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al
cavaller, li va dir: -Sa vostra _madama_ parla un castellà tan clos
i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que
aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa
conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro
castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot.
-_¡Tío gaznápiro!_- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que
t'he parlat en català _limpio_ i corrent!- I, alçant la veu, afegí:
-_¿Conque_... estem entesos? _El esquife, digo,_ el barquet _queda_
nostre per totes les tardes del mes?
-Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí
esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre
els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans,
immobilitzant-se.
Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre
les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus
de cap a peus, amb una desaprensió paradisíaca. Escandalitzada, s'hi
havia tombat d'esquena; però en anar-se girant, n'havia descoberts
més i més per tots els indrets: una munió: caps sobre caps, cossos
sobre cossos, formaven piràmides polposes a faisó de mates de bolets
rourencs; i tots la miraven llaminerament, i àdhuc alguns
l'assenyalaven amb el dit. D'aquí les seves exclamacions d'horror i
el seu tapar-se la cara.
-¡No us alarmeu, missenyora! ¡Atureu-vos, missenyors!- va dir en
Bonosi, comprenent el cas. -Això no ès res... quitxalla... Són es
cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vénen a
encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els
esquivaré. Atureu-vos!
Fou inútil. Abans que acabés de parlar, ja els forasters eren lluny.
El cavaller havia enrevoltat el seu braç al cos de la dameta per
sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per
entre les veles.
Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles.
-Bo, bo!- exclamà. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si
li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de
posar as món. Déu beneieixu es seu ventre, amén; perquè jo desitjo
que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. ¿Has vist, Temme,
quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà?
-Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell,
s'homo, es posava a sa raó, i vós tira que tira. No us ho aprovo. Es
guanys de mal jus, aquí o a s'atro món, seran de mal pair.
-I ara!- replicà en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violéncia,
Temme. S'avinença de ses voluntats ès sa llei des tractes. ¿I qui
has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que
li façun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui són tan rics, que,
sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa
marineria de Blanes. Sé qui són, lleig des meu cor. Ell se diu Felip
i ès mataroní, fill d'un drapaire ronyós i gasiva, conegut meu, un
tal Bernat Portalons, que va morir de misèria amb una sitja d'unces
as peu des llit. Oi quina ànima de càntir! però... pau as difunt! No
el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca
lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa,
sa seua sorrada d'unces no l'enfonsarà pas, perquè va restar en
terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i més
viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses
monedes, se les va emportar a Amèrica, i sembla que allà, amb sa
calor, totes li van pondre i covar. I certus ès que es féu
milionari. Ho sé de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no
ès veritat, allò que diuen, que es diner crida diner. Un dia va
llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar
tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de
Nadal. Doncs bé, caret: arriba sa diada i... cataplum!... li toca sa
sort grossa. Ja ho veus: per més que vulgu no es pot desempallegar
de sa riquesa. Però no... ep!... ell no vol desempallegar-se'n: al
contrari, ès des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot
dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa
gasiveria des seu pare. Atra cosa ès la seua dona... galant dona!...
¿oi, Temme? Aquesta va néixer en mig des diners com un gos en mig de
ses puces, i no pensa sinó en espolsar-se'ls, grata d'ací, grata
d'allà. Però no t'espantus: no en farà mai net. És mestressa de tres
o quatre _inquènius_ i unes hisendes que es perden de vista. Sé qui
ès, Temme; en sé tota sa història; perquè, encara que haju nascut a
Cuba, ès filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, és
vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conèixer sa seua àvia, que
encara ès plena de vida. Avui en dia aquesta àvia ès una senyorassa
que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres
minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'alè; però jo l'hai
coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, això sí; però jo
l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des
carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca
seua tothom en deia _can Vetes-curtes_; i anaven tan poc grassos, que
sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el
va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos. Es món va de
tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns
enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar-
me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada
d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara
tot just començo a surar una mica; i, quan es bon Déu menà a rodolar
pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que
n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or ¿vols
que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa?
-No sé què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i
vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas
veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca
de tot es dia.
-Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells
podien dir. Dos que tracten són com dos gossos que tenen un mateix
os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qüestió ès
endur-se'n es tros més gros i de més polpa. Ja n'aprendràs, d'anar
pes món.
-En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que,
en es nostro negoci des gussi, vós heu estirat tant com heu volgut,
i jo no gota.
-Visca, visca!- cridà en Bonosi entre riallades. -Així m'agraden,
ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i...
-No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui
pensar. Ja us diré es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb més
coneixement.
-Fins a fi de mes et dono de coll.
Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva
olla, i s'encaminà cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora
abans, el garbuix de la gent.
Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, però
encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire
apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils
com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la
camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi
arronçava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns
calçotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest,
contorsionant-se d'una manera estrafolària, es treia els grans de
sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per
calçar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no
reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un
pitarràs pelut o alguna altra cosa de més mal veure. La grotesca
escena, però, respirava innocència i alegria. El costum treia motiu
a l'escàndol: ningú no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell
mateix no s'exposés i les rialles volaven sense fiblet; cadascú, per
altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar-
se gaire a tafanejar el dels altres.
En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se
intrús en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Així és que
procurà travessar-lo de pressa, i no gosà escampar la mirada
dels seus ulls fins que no tingué al seu davant altre visió que la
bella i purificadora de la mar.
S'assegué a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre
les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se
fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat allí.
Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit
garbí. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo.
Blanquejava dins la cala una munió de veles punxegudes i esbadocades
a faisó de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien,
i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressió d'una
florida que es convertís màgicament en aucellada. Volaven, fugien
cala enfora, enllà, enllà... ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués
disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes,
cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar
el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia
comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la
terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien
l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants
als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del
seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats
de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de
desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh,
sí! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no
se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de
misèria; ja la terra, que el retenia, li semblava una presó.
Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval
continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren
passades, però la benedicció del sant perdurava en flaire, en llum,
en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! ¡Que era
trist, perdre aquell bon temps!
III
DE LA TRAGÉDIA A L'IDIL·LI.
En Temme, per apocament de caràcter i per vici adquirit en la
solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava
acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hàbit,
que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos,
constituïa, per altra part, la seva flaca: una flaca que força
vegades el portava a estèrils cavil·lacions que hauria pogut
estalviar-se amb una senzilla consulta.
Fins després de tres dies de meditar inútilment per trobar una
contraproposició enraonada amb què respondre a la proposició d'en
Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia
descobrir-les per manca de dades. Perquè ¿com havia d'endevinar
quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai
cap? Així, doncs, per més que li dolgués, havia d'assabentar-se amb
algú. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints
d'aranya avesada a filar sempre amb substància pròpia els fils de la
seva teranyina, però no hi havia altre remei. De qui servir-se?
Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia
elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. Sí:
aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia,
podia ensinistrar-lo millor que ningú. I per què no havia de voler?
Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era
prometedora de bon acolliment.
Vacil·lant i més vacil·lant, era ja vespre entrat quan s'encaminà,
pel carrer de la Mestrança, a la casa del vell pescador. A l'horitzó
marí, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna
hi pintava el seu front calb i vermellós, caparrejant per damunt de
la calitja. L'hora fosquejava, perquè ni l'astre ixent ni el
crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, però l'aire era tan
serè, que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros
lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava
assegut tot sol en un pedrís, sota l'emparrat portaler de casa seva,
prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas
desitjar unes circumstàncies més favorables.
L'avi Mundet era un vell canut, però fort encara. Mariner de tota la
vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la
seva pròpia expressió, la dalla de la mort l'havia escallimpat
tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de
sécs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix,
massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que
s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'àliga sobre la presa que
va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut,
l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva
persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles
ruïnes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors.
Impetuós amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i
dur entre balançades de bondat, havia adquirit un bell prestigi
entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia més secrets
que ningú del poble. Això, certament, li ocasionava més pèrdues que
guanys; però era la seva il·lusió, s'ho estimava com una glòria, i
posava més punt a acontentar la seva parròquia de consultaires que a
menar a bon terme els propis negocis.
Quan veié que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola,
hola!- va pensar: -ja sé per què véns.- I, tot cofoi, va preparar-se
a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval
estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo.
-Vinc a...
-Ben vingut, Temme. Què vols? ¿Què necessites? Demana. Totes ses
coses de ca meua estan a sa teua disposició.
-No... no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro
sobre un cas que...
-Bo, bo! Tira, Temme... tira de sa meua experiència. L'han filada
ets anys i es desenganys, i ès llarga, llarga. Hi ha corda per a
treure qualsevol barca que vaju de través. Si pot servir-te, tira,
tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't... sense por!... as gra
de dret!
Féu seure al seu costat el minyó, i va escoltar-lo atentament,
esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per
davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat,
brandant el cap d'ací d'allà en senyal de displicència:
-Ai vatua en Bonosi!- exclamà. Va fumar una estona en actitud
pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:
-Saps que són, golers?
-Golers?... Uns aucells: oi?
-Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i,
quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen
fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants són
amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen
de sa mateixa manera. Doncs bé, marrec... (para ment en això que et
dic)... en Bonosi ès un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina.
Mai de Déu! Engega'l as botavant!
-Voleu dir?... Ja em semblava a mi que es tracte era estret; però,
escolteu, ¿per què no provar-lo? Si resulta dolent, sempre seré a
temps de rompre'l.
-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!...
sí, tot se pot rompre; però sempre ès un trebai, sempre porta algun
mal de cap... i tal volta qüestions i verbals... Oidà! A càrrec de
qui van, ses adoballes?
-A mitges.
-Vet aquí un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavarás sense
raons. Quan en Bonosi veurà que et vols escórrer de sestrop,
procurarà collar-te'l, i t'exigirà que li renovus es gussi de cap a
cap: que una costella consentida, que una peça des folrat
esquerdada, que ses estopes, que es quitrà, que sa pintura... I què
porra! ¿Per què entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que ès
dolent? ¿Que no ès clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang?
Engega'l tot seguit.
-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva
il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar
amb una atra.
-Quina?
-Ah!... això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me
la podeu dictar.
-No pas cap de sa mateixa mena- saltà l'avi Mundet tot arruixat. -
No, Temme: no vulgus èsser sa gavina pescadora de ningú. ¡Tu a sa
teua! O sol, o patró!
-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo.
-Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!...
Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga
t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i
ses ones... Sí, Temme; vas bé: has de comprar un gussi.
-Comprar-lo!- exclamà el xaval. -Oidà!... i diners?
-Tu n'has guanyats, caret- insinuà el vell, observant el xaval a cua
d'ull.
-Pocs.
-No tan pocs, per as nostro cas.
-I bé: pocs o molts... ès igual, si han volat.
-I per què han d'haver volat?
-Homo de Déu, perquè sa vida ès cara.
-Doncs... no han volat, Temme!- declarà el vell amb fermesa, després
d'una breu vacil·lació. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.
-Llamps! Això ès saber molt. ¿Que sou bruixot, vós?
-Res de males arts, Temme! Però... amb s'oreia sorda hi sento més fi
que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos
llustres, vénen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no
han volat; i, quan ho dic, ho sé.- Aquí l'avi Mundet féu una pausa,
i, després, abaixant la veu, afegí: -Es guanys de sa teua mare
basten per as passament de ca vostra, i sa dona no vol tocar es
teus. Els posa de banda. Jo sé qui els hi guarda: una persona de
tota confiança. Ho sé, Temme. Es muntant no el conec; però, si tu
vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veuràs. ¿Què et sembla que
has vingut guanyant, uns dies amb atros d'ençà que pesques amb
enteniment?
-No ho sé, llamp me matu... ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.
-Doncs jo sí: me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell.
I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa
afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets
atros), haurà valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no;
però posem-la a quatre... i comptem. Cada deu dies quatre escuts;
cada mes... dotze; en un any... cent quaranta quatre; en dos anys...
dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix... entens? Ha de pujar
més, força més. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.
-Tres cents escuts...- mormolà en Temme. -És força, això? Fan una
bella pila?
-Deu pilots de trenta escuts cada un.
-Bah!... no ès cosa- exclamà el xaval, desil·lusionat. -Veieu?... No
anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades més: oi?
El vell esclafí una rialleta sense respondre. Es tragué d'una
butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es posà
a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Després acostà
la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va
preguntar:
-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?
-A mi sí; però... alerta!, que no hi entenc res. Què us sembla, a
vós?
-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara ès a
mitja vida, i sa construcció ès bona: roure i estraig... res de
ferro. Va bé. Jo, de tu, el compraria.
-Bo!... I bastarà sa mota que heu dit?
-Amb mencos de sa meitat en tindràs prou. Me comprometo a fer-te'l
haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de
pesca. Deixa sa cosa per a mi... A tu en Bonosi et composaria,
mentre que a mi... ell se'n guardarà pla! Li puc dictar sa llei,
jo... i ai si no s'hi ajupís! Sé per què ho dic, Temme. No el vui
pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts
a sa teua mare, i et responc des tracte.
-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu.
Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls
donar. Encara que jo els haju guanyats, són ben seus; perque, a
casa, ella es senyora i majora, i jo... content que ho sigu!
-Bo, bo! Ès sa bona màxima, Temme. Tant de bo tothom la seguís! Ses
teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que sí!,
¡oi que sí! Vatua es marrec! Sí, vas bé: tu proposa, i sa teua mare
que disposu. No hi farà puntes, si pensa una mica. Se va envellint
força, i ¿què ha de voler sinó que tu prengus gambatge a sa traça
que ella el vaju perdent? Però... mira... (sa veiesa sol èsser
ganyona): si veus que sorneja i s'arronça, afluixa-li es nu. Tan
sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo
hi posaré ets atros, que te'ls deixaré sobre es mateix gussi, sense
rèdits i a tornar-me'ls quan pugus. Què llamp! m'has entrat per s'ui
dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners són aucells que no
crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses
necessitats des proïsme. Estem entesos. Ja has sopat? ¿Oi que no?
-Ara hi aniré. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.
-Doncs bé- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de
sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com més aviat
millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra
conversa; però... ep!... no li digus que jo sàpiga qui li guarda es
diners. Sobre això.... muixoni! No ès cap mal, i, reportat, en
podria fer, perquè podria dur cabòries, i tal vegada raons i
engrinyes. Prudència, Temme! Sa prudència ès un vestit que mai no es
talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrarà. Però
també et convé coratge. Sigus homo!