nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va
fortificar-lo i àdhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que,
en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do
cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire marí,
tot afillant-se'l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i,
toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de
llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als
seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i,
riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca
l'alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els
rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d'or, i la nit
va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill
de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i
acolorit amb substàncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells
i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era
una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar,
s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi
semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell
relleva tal volta un artífex a l'orla d'una safata. Mes, si de part
de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida,
de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que
s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura
com la del mar i com la del cel en el temps de la més gran
serenitat.
Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien
tan distret que quasi no pensava mai en ningú del món. La idea de la
seva mare no constituïa cap obsessió de la seva ment. Més aviat que
com una dèria, aquella dona existia dintre la seva ànima com una
tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolorós mig dolç
quan alguna circumstància li'n feia record. I la veia només de lluny
en lluny. Com que molt sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on
s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell
mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja
preparada, de bon matí, per menjar-la allà on se trobés en caure
l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts més que una
estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa
durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi
havia a fi de vendre'l abans que pogués passar-se; però no
solien esdevenir-se.
A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa,
i, recolzat sobre les pròpies cames i amb els queixos entre els
palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que
feinejava per la cuina.
Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si
quasi no tingués cos. Feia com la Mare de Déu: tota era cara,
esperit. I quina cara més noble i d'un aire més agradós! ¡Quina
bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no
podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i
envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos
ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes,
tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que
es buidessin del bon oratge de la vida. ¡Que apenadora, aquella
lleu, però constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que
haguessin adquirit a causa del respir anhelós que solia moure'ls!
¡Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ací i allà en
les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap,
endosseraven el simpàtic front! ¡Ell els havia vistos tan verament
auris, aquells cabells!... Eren una joia que s'anava gastant: feien
com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l'ús,
anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus
gastaments de vida i de boniquesa, ¿no eren, en bona part, deguts a
l'esforç que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat,
anys i més anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai
no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, però en cada
arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat.
Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de
vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li
enaiguaven els ulls.
A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig
d'abraçar la seva mare. S'alçava, se li atansava a poquet a poquet,
i, enrevoltant-li un braç al cos, s'hi acostava silenciosament.
-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.
El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una
manera acaronadora.
-Què et passa? Estàs malalt?...
-No, no, graci-a-Déu... No res... tenia ganes d'abraçar-vos... I...
ja està.
El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment
astorada. Què era, allò? Amb una fulgor com de llampec en nit
obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa
d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angúnia
estranya: una angúnia com d'un antic pecat no ben conegut, cóm d'una
error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes
interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans,
s'insinuaven en la seva ment. ¿Valdria més en Temme que en Jordi?
¿Hauria ella injustament despullat dels béns del pare l'un fill en
benefici de l'altre, i...? No podia acabar, ni tan sols atendre,
aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era
l'esperança. No fallaria, no podia fallar.
II
PROPOSICIÓ.
-Estiu!... Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades
d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !... Estiu!-
Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida
que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la
mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de
trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part
llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de
l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a
la Pujola.- Banys!... L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades
de forasters. Estiu! Estiu!
És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del
cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com
llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El
mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat.
Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència
d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i
brillantors per tot arreu... La naturalesa sembla manifestar, en
aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter.
S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques.
Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter
regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles
simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall
inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de
moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals
gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de
fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí
els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i
d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades
soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament
distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i
tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises,
sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es
brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia
esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu
pelatge de llum!
El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en
tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o
allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de
les profunditats del paisatge.
És a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de
mala sort, després d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer
cap més àpat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja
amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra,
i comença a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del
llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat
que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha
de nou? -¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol!
El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada.
Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent.
Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les
dotze. -Nang, nang...- Així que les esperades batallades comencen a
caure, ¿en voleu, de bellugadissa de braços i mans estenent per
fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, ¿en voleu,
de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen
només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca
l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.
En Temme submergí una estona les seves cames nues, pregant de cor
endins a Sant Cristòfol que el rentés de tota sement de dolor
reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i atalaià
d'ací d'allà a veure si en descobriria algun altre de més tranquil.
A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. ¡Quin
guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I ¡quina
xiscladissa alçava de tant en tant un escamot de noies, no podent
resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les
mateixes ones que desitjaven abraçar! Allò era un mercat de Calaf.
Però, encara que no hi hagués regnat aquell traüt, tampoc no calia
pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no
hauria volgut que cap s'avergonyís de la seva presència. I a ponent?
També estava tot ocupat. Ací nedadors que es capbussaven, allí
altres, i ací i allà colles d'enjogassats que batallaven esquitxant-
se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o
armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits,
rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I
¿què calia esperar del recó de la Pujola, on s'acoblava tota la
canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de
S'Abanell, o deixar-se córrer la pesca.
Tras, tras... anava caminant indecís. I, ja una mica apartat dels
nedadors, s'aturà sorprès de quasi no sentir-los. Llur cridòria i
aldarull sonaven com a cosa mínima i ridícula en l'oberta
immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que
semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la
seva petita ressaca, de la qual res no era capaç d'alterar el ritme
ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, àdhuc
quan sona més apagada!
Tras, tras... anava caminant indecís.
En arribar als volts de la reconada de ponent, algú va cridar-lo pel
seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i
balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam
desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien
l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se
com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre,
cadascuna al seu gust. L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme
no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de
blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa
dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa
d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de
cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava
incorporant i li signava que s'atansés.
-Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat.
-Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?
-Ho sabràs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i
paciéncia, homo de Déu. A on vas, ara?
-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun més peix
que carn.
-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa
carn de cristià que ara està en remull se serà posada en sec, i,
sense moure't d'aquí, podràs pescar amb tantes fiances de sort com
en altra part qualsevol... i qui sap si amb més i tot, perquè es
llard que deixarà a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha
d'èsser un bon grumeig per as llobarros, que són tan gola-bruts.
Atura't, homo. Sant Cristòfol només té una hora seua. Dóna-l'hi,
així et gordu de dolor i de baldament!
-Ja- féu en Temme, somrient amb una punteta de malícia. -Sinó que em
sembla que, més que es sant, sou vós qui es vol aprofitar de sa meua
hora. I cap mal ès: també em plau, de servir-vos. Sa llàstima ès que
vós cerqueu qui us acompanyu à fer petar sa claca, i jo, pobre de
mi...
-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua
ets homos de mar! Ells són qui m'han fet passar per xerraire, essent
així que sóc el més reservat des Ramonedes i que mai ningú no
m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de
pescador. Ah, Temme! ¿què deus pensar, de mi? I vas errat. Mira:
m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten,
però no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, ès per proposar-
te un negoci.
-Un negoci!- exclamà en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?
-I per què no ha d'anar-hi?
-Perquè encara no sóc ningú, jo- va respondre humilment el xaval. -
¿Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?
-Un raig així te'n comptava. Però, si ets petit, tens més seny i ets
més trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada
dissabte. Ja thai filat, jo, i... anem! tinc confiança en tu. Apa,
seu aquí, a s'ombra des gussi, i parlarem.
En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors
s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:
-Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo
d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'ençà que n'hi ha
memòria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugança
m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no ès a ses
ones, sinó as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya
de quatre quarteres i una bòria afruiterada, que no devien res a
ningú com no fos sa contribució, qui més ric i més xalat que en
Bonosi? Però va venir sa filoxera, i vet-em aquí per portes. I com
que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era
pescador, i ella heretà aquest gussi, tothom va aconsellar-me que
me'n servís i que cerqués a sa mar s'aliment que sa terra em negava.
I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero... ca!... a mi sa mar no
m'agrada. ¿Què te'n diré?... Hi trebaies i més trebaies, i mai no
te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas
a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi té es
mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga,
baldament t'enriqueixus. És com es llit d'una lea. No m'il·lusiona,
no hi trobo bon jaient: àdhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i
sempre hi estic recelós. Ses ones són traïdores, Temme: Es seu riure
no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten
emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig
reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries
que encara de vegades m'hi marejo? I vet aquí per què...
En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els
darrers conceptes del seu interlocutor, i aquí el va interrompre.
-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro més
que sa mar, bé: vós us ho sabreu; però que vós i datros surtin que
vira que tomba amb això de sa traïdoria de ses ones... no, no i
renó! Això són romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i... ¿a
on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi traïdories si darrera de
cada perill hi suposeu una malavolença que l'empeny? Ai llampus!
Repareu-ho: de vegades cau una teula i... clac!... xapa sa closca de
l'infeliç que ensopega al seu dessota. Ara bé, doncs: anem a cercar:
¿qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurés que totes ses
teules des ràfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i
estabornir-lo? Oidà, i doncs? ¿per què malparlar de ses ones i no de
ses teules? Però no: tothom dali que dali amb sa traïdoria de ses
ones. Es gran, això! Desenganyeu-vos: Déu ho manifasseja tot, i, si
ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu més aiga que
la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar ès franca, Bonosi.
Veieu? a mi m'enamora més que sa terra precisament per això: perquè
no s'entén de partions ni d'heretatges i té es cor igualment
obert per a tothom.
-Ben xerrat, marrec!- exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses
manotades sobre el muscle del xaval. -¡Ui, ui, com t'entusiasmes,
tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga... i perquè
ho ets et cerco. Saps què em deia, dies enrera, s'avi Mundet?
-Com ho vaig a sebre, jo?
-Doncs me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que
ningú no se n'atalaia perquè et trobes en es mateix cas que un music
que no pogués sonar sinó amb una guitarra d'una sola corda. Entens,
sa comparança? Sa guitarra d'una sola corda ès sa canya de pescar. I
deia ell: «-Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors
serà com un music que pot governar una cobla... i ja veureu si farà
parlar!»
En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del
goig i la confusió que li causà aquesta lloança; però tot d'un
plegat semblà que s'entristís, tombà el cap sobre el pit, esclafí un
sospir i mormolà:
-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria
d'anar tan escarrassada com va.
-Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec bé- saltà en Bonosi. -
¿Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Això no ve de
culpa des music, sinó de sa guitarra. Doncs bé, Temme: jo tracto de
posar-te a ses mans sestrument que necessites; et vui protegir...
ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sinó perquè tinc
confiança en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero més
beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Però,
sigu com sigu, aquesta confiança que et poso em sembla que ès ben
falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindràs punt a no
desmerèixer-la mai de sa vida. Oidà?
-No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire
greu. -Quan sàpiga què voleu de mi, us diré es meu pit. Per ara
només us veig venir, però encara no sé ben de cert cap a on penseu
tirar. ¿Voleu deixar s'art de sa pesca?
-Sí, Temme: de grat i per força. No puc partir-me a trossos i èsser
a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers
llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a
empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i
empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que ès un
gust. Es pàmpols hi canten as vent com una glòria de banderes, i no
donaria per set bótes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es
ceps nous lleven més, molt redemés, que es veis; però, això sí, són
més senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cóm una joia, i
cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I
¿qui l'ha de fer, sinó jo? Oi més, vui arrabassar un bosc que tinc,
i també ensarmentar-lo. Oi més, vui pendre a preu cotat
d'arrendament uns quants saions de pla. Oi més, sa meua bòria...
-Això són comptes vostres- féu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a
ses coses de sa mar. Què us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc
pas diners. Voleu vendre es gussi?
-Sí i no, Temme. Això de vendre, sempre va llarg. No ixen es
compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses
necesitats des proïsme. Jo escamparé veus i... veurem. Però
mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte.
-Quin?- preguntà el xaval amb emoció.
-Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, nanses,
garbitànes... anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries
emprar-la as teu gust i... tracte net... a mitges de guanys. Què et
sembla?
-Mitges!- exclamà en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat bé?
No ès car, això?
-No et composo, Temme- replicà en Bonosi amb to de gran formalitat;
-Posem-nos sa mà as pit. Per a tu es tracte ès una ganga, perquè,
per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescaràs deu amb
es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n
restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho
trobaràs. I ès clar que, si escoltes s'ambició, que ès una gola que
sempre fameja, te recarà sa part que m'hauràs de donar i et semblarà
fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant
com tu des teu trebai; però pensa que es meu goldiment ès
s'assegurança del teu. Perquè... sa cosa ès clara: si estic content
de sa renda que em façus, com que no sóc boig, cap comprador podrà
temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyaré a vendre
barca i barcada així que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua
ganga serà finida, pus, amén Jesus. ¿Ho veus, com a tu mateix et
convé, que t'escanyu una mica?
-Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- reparà en Temme
somrient. -Però vós no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es
compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi ès cert, poc que
tinc dret a demanar més. Però... ¿voleu dir, que sortirà?
En Bonosi, per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un
patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi.
Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fóra de mal
remolcar, mentres que això ès una paia, i, per atra part, ès prou
gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses... Veieja una
mica; però ès fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota
d'aiga... El repintarem cada any... a mitges... no res: una capa.
Veus? bons escàlams, bons rems... Si s'espatllen els refarem... a
mitges, tot a mitges.
Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la
embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot
colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol
colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor.
Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers
ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de
carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els
arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg,
bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una
cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excés
com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta,
joveníssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flàcid i
lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb
unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com
estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava
a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella
molt repenjada amb aire esllanguit i xerós, ell amb posat greu,
decantant el cap a escoltar-la amb una dolça complaença.
-_Sí, sí, quiero, vieguito (1) mío, ¡quiero!... ¡quiero!_- deia ella
en un to de tossuderia gemegosa.
-_Está bien, Lilí (2): a eso vamos, ya te lo he dicho_- va contestar
ell amb veu de baix abemollada.
-_Pero quiero ir cada tarde: prométeme que cada tarde, ¡ea!_- tornà
ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estampà un petó a la mànega
de l'americana del seu acompanyant.
-_Siempre que el tiempo lo permita, Lilí_.
-_¡Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre,
Felipe_- replicà ella amb una mena de rebequeria infantívola.
[Notes de l'autor:
(1) Sona així aproximadament la paraula _viejito_, en la boca de
molts cubans. Lilí, com la generalitat dels cubans, pronunciava les
jotes amb una aspiració dolça i simpàtica, semblant a la que donen
els castellans vells a les _haes_ en paraules com _huevo, Huelva_,
etc.
(2) Carmelita. ]