marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per
la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores;
mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra
passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per
una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes
que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu
esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem
i més gentada es descobria, més ferm i entonat s'anava posant
l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva
veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se
sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la
cridadissa.
El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les
fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns
eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró
travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors,
dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i
mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que
s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.
Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.
-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita!
-Pepeitta, Ramoneitta!... Ont us fiqueu?
-Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet
de can Ternal de sa Cama d'Ase!
-Calla! no xisclus, beneita!
-Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura.
-Oidà! sí, que té es nas dels Saures!
-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes!
-Reina! això entendreix!
-Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...
-A on va ara, aqueix carro? ¡Enrera, enrera! Que voleu fer una
tragèria?
-És que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa
Oriola.
-I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! si això són
lliris blancs, fietes! Prou ès coneixent, que no han tingut gaires
tractes amb sa terra nua!
-És filla de Roses, però té sang de pare.
-Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais,
sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! ¡Salut,
noa de Roses! ¡Predica, predica, sa devoció des Vilar!
-Glòria a sa Verge des Vilar!
-Visca sa gent de sa Santa Rita!
Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.
-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!
I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i
tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia
d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les
galtes.
Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record;
i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil
ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi
condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els
mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries
oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten
les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són?
Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en
Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una
fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a
emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents.
Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per
nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el
veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un
esbart de barques en miniatura que són altres tans ex votis. El
poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta quatre.
L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la
vera.
L'IDIL·LI D'EN TEMME
[Nota de lautor:
(Aquesta novel·leta fou començada a 15 de novembre de 1919 i acabada
a lO de maig de 1920)]
I
PRELUDIS.
Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu,
tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so
de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret
el nom de _Temme_, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li
queia bé, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus,
colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que
sempre se l'havia passada prima i que d'ençà que tenia coneixement
patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.
La seva mare restà vídua poc després que l'infantà, i, escarrassada
amb els quefers de casa seva i amb els més feixucs que li calien a
les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut
dedicar al gomboldatge i educació del fill. En Temme va créixer a la
bona de Déu, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la
patolla dels murriets; però no s'havia aficionat gaire a companyons.
Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitàries, i ja de molt
petit s'havia decantat amb més gust al treball útil que no pas al
joc i a la gatzara.
Professava a la seva mare una amor tota reservada, però intensa i
tendríssima. Per heure algun senyal de complaença d'aquella bona
dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a
qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per
aquest caire solia gaudir!... Sens dubte per tan poques, li sabien
més grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per
conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a
servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, àdhuc sense que
ella li ho manés, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la
cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a
l'estenedor i des de l'estenedor als coves; però quasi sempre, la
dona feinera i atrafegada, que el considerava més aviat com una nosa
que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.
-Arri, fuig-me d'aquí Temme! Què fas? No em grapejus aqueixa, roba.
Vés, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et
taiaràs. No em cercus més mals de caps, que bé prou que en tinc.
Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de
dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has entès?
I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia més remei que anar-
se'n, tot trist de veure que era tan inútil i destorbador.
Un dels goigs més grans de la seva vida l'hagué amb motiu d'una
pesquera. Amb hams i llinya i pèls de seda, que va trobar dintre un
calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit
una canya, i, després d'algunes provatures quasi infructuoses, un
vespre pogué comparèixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un
llobarret de mitja terça, que resplendí argentadament com un comal
de lluna, dins la plàcida foscor de la cuina, així que el noi va
entrar-hi mostrant-lo a sa mare.
-Què ès això, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.
-Jo l'hai ajat. Teniu. és per a vós.
-I tu l'has ajat, Temme?- tornà ella. -Tu has tinguda tanta traça?
-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar
l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.
-Molt bé, Temme!- exclamà la dona. -Ens vindrà de primera. Vet aquí
que avui soparem com uns _americanos_. No, aquest peix de sa teua
primera pesca no el vendré pas, caret meu: en farem festa nosatros
dosets. Oidà! veuràs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo
em sé... veuràs, veuràs... un rajolí d'oli, alguns granets d'all
dauradets, una mica de farina... veuràs, veuràs. Quines torrades hi
sucarem! Tota sa casa s'embaumarà de sa flaire. Però, Temme, fill
meu, i quina traça has tinguda! No me'n sé avenir. Ses mabres, oidà,
ja són boniques, i n'has ajades un bon ram. Però un llobarro, Temme!
Això ja és pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a
sa plaça. Quasi ès una consciéncia que ens el mengem nosatros,
pobrets. Però ja ho hai dit, Temme: serà per a sa nostra dent.
El noiet no cabia en pell. I no era que es fongués pel bon sopar,
no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que
tingués, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no
perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si
les dues coses fossin estades incompatibles. ¡Amb quina fruïció
escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! ¡Com se n'hi
emmelava l'ànima! ¡Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan
estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar
tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I sí!
amb aquells peixets l'havia alegrada, sí!
Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i
guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de
delícies. Cada exclamació, cada somrís, cada gest de complaença de
la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia àvidament
i assaboria després a poc a poc, donant-li voltes i més voltes, com
se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aquí com aquella nit va
adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai
no l'havia fruït; i heu-vos aquí com l'endemà no pogué menys
d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte més profunds que
fins aleshores. En havent-se llevat, eixí al seu balconet i va dir-
se:
-Ès bona ànima, sa mar! Té ses butxaques obertes a totes ses mans, i
sembla que digu: «-Apa, traçuts, escorcoieu-me!» A sa terra: «-Ai,
no tocus això, que ès d'en Pau! ¡Ai, no no tocus allò, que ès d'en
Pere!»..., un pobre no hi troba cap amigança, tot li crema es dits,
i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en façun
marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, ès cristiana...
estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos
ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo
m'enginyaré... i Nostro Senyor m'ajudarà, perquè Nostro Senyor també
ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.
Recalcat a la barana de fusta del petit i rústec balcó, ¡no se'n féu
poques, d'il·lusions, aquell matí!
Des d'aquella humil miranda, una de les més foranes del barri de
S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques
daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa
estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginació el
xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els
sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se,
i preveia pesques meravelloses.
-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -això ès important. I,
després, ull alerta a guipar bé!... ull i enginy, Temme! ¿Que ses
aigües comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i
esquitxar?... Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i... zist,
zast!... gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut ès es que
s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo
filar i no donar-li vianda, sinó ferro. I ell n'hi hagués força, de
peix menut, que també fa bona paellada.
El cas era practicar bé l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat;
cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per
la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades,
oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el
llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les
avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns
enzes, que treballaven com a màquines. No, ell no volia ésser dels
enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria... La mar
era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fullós,
carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; però les
estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar-
los, assenyalaven màgicament els indrets on era més convenient de
picar. -No, sa canya no ès un mal ormeig, si as reramànec hi ha un
esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.
Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afició llur ofici. Al cap
de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria
extraordinaris, tan delicadament com un virtuós pugui manejar
l'instrument musical de la seva preferència. Àdhuc, més que un
instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de
tentacle per on circulava el seu fluid nerviós, animant-lo de cap a
cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als
pèls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els
convertia en una mena d'urpes sensibles. ¡Com li agradava, d'afinar-
ne les sensacions! ¡Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a
descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una
petita vibració, el descobrien al pescador entès. La mabra no picava
com la jodriola, ni el serrà com el llobarro; i el peix que embocava
l'esca produïa una sensació tota diferent a la del que només
l'envestia i l'estirava traçudament per despullar-la del ferro. En
Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva
canya es sensibilitzava més i més, i ell n'havia un goig senyorial
semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu
propi cos i sentir-se'n més i més mestre a cada moment. Per aquells
temps la canya li inspirava un ver entusiasme.
-Sa canya! No hi ha cap estrument més fi ni més ben enginyat. Amb
ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja més abundor de peix,
certament; però amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. És una
atra cosa, ès un estrument de més gust. Ajar una peça grossa amb sa
canya... i sentir ses seues estrebades... coi!... això, es bo!
Se n'emportava molts desenganys, això sí. Quasi mai la realitat no
corresponia al somni magnífic amb què solia fantasiejar per endavant
les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar,
car fàcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els
guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i paciència a
canvi de resultats insignificants. Però, si avui va malament, demà
anirà millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els
pescadors de canya, de cada fracàs treia una ensenyança amb la qual
evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de
sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles
promeses cada canvi de lluna!
Vivia entre somnis: el somni de la seva ambició abans de la pesca, i
el somni del seu cor després d'haver-la realitzada amb algun
resultat satisfactori. -A veure què m'hi dirà, sa santa dona. Me
sembla que avui se li alegrarà sa cara.
Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més
caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i
llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb
motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap
importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell
amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval
restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava:
-Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que
disgustos deu donar-li ets meu germà d'Amèrica! Tinc por que jo, amb
sa meua canya, no podré pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca
que ens enriqueixu més de pressa, estem perduts!
N'Àuria Maresa, que així (del seu nom de fonts i del cognom
femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre
havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal
gloriosa, la de les il·lusions i els goigs, la hi havia
proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust,
garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri;
després havia tingut altres fills, que se li havien mort; i
finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al món, com un
núvol de pedregada, a l'hora de la desgràcia. Néixer ell i morir son
pare, després d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors
havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i
el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una
veïna, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de
captiri, entre fam i males mamades; i, quan començava a menjotejar,
l'havia pres una verola, que el posà de tal manera que feia riure la
gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i
esgratinyadures com una corcada roca marina.
Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la
mare, i en Temme, de les seves lletjors i misèries ocultes. L'un
inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya;
l'un duia a l'expansió, l'altre a la depressió de l'esperit; i els
llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones
xamoses, i sentien repugnància per les marrides.
N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una
creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res
sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els
delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort,
l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb
gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li
la veu, el somniava en les absències, i el creia, per dret propi,
destinat a la fortuna i a la glòria.
En Temme no havia pogut haver cap impressió d'aquestes coses. Es pot
dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells
quinze anys de diferència, i el petit tot just en tenia tres quan el
gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit
i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus
negocis.
En rebre aquesta invitació, n'Àuria Maresa no dubtà gens ni mica.
Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; però va
creure que la fortuna el cridava, i no volgué posar-hi entrebancs.
-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraçant-lo
apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolença ses meues
entranyes, mal que s'hagués d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa
teua sort. Vés i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo
aquí no et podria donar sinó misèries. Has de marxar: no hi ha més
remei. Però vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a
ses Amèriques vestit com un milord. Es llustro dóna importància i ès
s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara ès s'hora de fer un
vaitot, i el faré. Vendré sa barca i sa barcada de ton pare, es seus
ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de
nuviatge... tot! Així pagaré es deutes que ens estalonen, i encara
aplegaré una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu!
Jo i aquest infeliç d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i
bé serà prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amén Jesús. No en
passus ànsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudaràs, quan pugus. No
plorus. Vui que estigus alegre. Jo aquí, rosegant ses meues
tristeses, les trobaré dolces si sé que són sa rel de sa teua
felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues
llàgrimes!
En Jordi partí, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida,
desnonà la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del
seu marit, i anà a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem
del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa
baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda
i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de
fusta al primer pis. Encrostonada i rústega també per dedins, no es
componia més que de dues cambres a dalt i d'un vestíbul i una cuina
a la planta baixa; però aquesta cuina, encara que força rònega, era
tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus
fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les
seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'Àuria
Maresa, feia passadores les altres misèries de l'habitació.
Posada allí, la dona va lliurar-se desesperadament al treball,
llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot
trast, i, en oferir-se'n ocasió, esterrejava pisos, adobava xarxa i
vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi
a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarràs en
alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no
tenia un moment de repòs; i quan, tornada a casa seva, assolia una
estona de relativa calma i decantava dolçament la pensa cap al fill
absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyoradís, acudia en
Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i
moixaines. I sí! ella també desitjava complaure l'infeliç i
s'esforçava a conversar-hi. Però no sempre un hom té delit de
tractar amb criatures. ¡Si anava tan rebentada!...
Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia
figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la
vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i
no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i
tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se
diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la
petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que,
mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del
xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li
causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps,
a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme
¡què havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava
com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap
esperança ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un
joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.
Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria
acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en
aquell fill absent. ¡Amb quin daler esperava les seves lletres! ¡Amb
quina afició les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a
faisó i aire de les seves il·lusions!
Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren,
s'anaren retrigant després i fent-se cada volta més inexpressives i
curtes. És clar que això era degut als negocis, als mals de cap...
N'Àuria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oidà, mireu si no era
així, que finalment en rebé una, de quatre pàgines, en la qual el
minyó l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent
que l'havia cridat a Amèrica, home avariciós i malvat que, en
comptes de protegir-lo, l'explotava. El minyó, doncs, volia
establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remetés
tant de diner com pogués, en la seguretat que cada ral se li
convertiria en un _peso oro_.
La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amèrica, i,
desitjosa d'agreujar-lo, li retornà pel mateix correu, sense llegir-
la ni descloure-la, una carta que en rebé poc després de la del seu
fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a
senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; però no
en tenia poc ni molt, i, venent quatre misèries i empenyorant-se un
bon xic, no pervingué més que a aplegar una quantitat tan mesquina,
que al que la rebés havia de causar-li més vergonya que goig. Fos
com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat
juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situació
i abocava totes les tendreses del seu cor; i, després, restà
descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat
prou i esperant que un mot generós del seu fill pogués servir-li de
perdó. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador
com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. ¿Per què demanar més a
un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella
escrivint sempre i no rebent contesta sinó de tard en tard.
Per aquell temps fou quan en Temme començà la seva carrera de
pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia
arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu
germà d'Amèrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactòria. ¡Un
fill que entristia d'aquella manera la seva mare! ¿Què podia
esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!... ¡No era estrany
que tan poques vegades estigués de bona humor! Bah!... ell, en
Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misèries i treballs.
No calia refiar-se de ningú més. ¡Coratge i foris! Agafava la seva
canya i... ¡cap a mar s'és dit!
Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament,
la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o
els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal
abandonava en aponentar-se. La lluna també el coneixia bravament; i
la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per
sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus
ribatges o s'hi estacioni, ¡que sovint l'havia pres, encantadament,
per punt d'esguard!