enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de
vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el
vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que
l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo
estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de
la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i
assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es
modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a
qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada,
igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la
bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi
la popa s'aclofà de cop.
-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.
-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me
ajupir sota la borda.
Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un
pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria
colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo.
Però... lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre.
¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades
que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera
cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el
respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de
l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa
d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els
instants se'm tornaven segles.
Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i
ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts
prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al
principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat.
Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els
mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina
nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de
Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de
brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger:
això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre
entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a
través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al
meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de
sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre
el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat
del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver
invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a
borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç
desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima,
encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot
flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla.
Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques
que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i
procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com
devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana
podia sostenir-l'hi.
Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt,
però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig
pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista
per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia
dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set
dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat:
talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!... Un pobre: porta un
xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un
romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia
recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor
endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de
gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins
que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava
amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més
profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls;
més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la
meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat
per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els
boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara
desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja
l'altre... una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies
de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva,
que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre
en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot
arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una
blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades
d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca
de nusos. I jo anava maldant, hala, hala... El coixí era enorme:
descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una
paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se.
Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada
com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais
m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç...
apa!... i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també... i tornem
a la tasca.
Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem.
Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats!
Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em
vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits
boixets. El coixí brandava... ¡balandrim, balandram! No, ja no era
un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament,
samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana
encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta,
revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves
entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que
balendrejaràs!... Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan
se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella
porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la
fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a
cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el
batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a
rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs,
gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls
s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet... No existia més
que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -...zum, zum, zum!
Tota jo era dolor.
No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps
que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena
d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món
subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell
record.
Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com
de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu
articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me,
per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no
trobava pas la manera... Per fi vaig sentir que em remenaven, me va
semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig
fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el
coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets
semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat,
però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en
Cadernera... Ah! durava encara la terrible navegació!
-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda-
va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus
peus. Al·leluia!
-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos
aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia
de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai
tret perquè no us matés. Si l'heu ofert...
-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès
un miracle!...- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus
llavis.
-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges.
-Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.
En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de
l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos
escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la
banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven,
miraven...
Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment.
Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe
transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.
Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés
el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!
Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a
clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats
per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire.
El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La
nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una
petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert,
decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per
l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i... au!... ara aigües
amunt, ara aigües avall!... ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc
se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra
ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de
pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la
correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes
carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per
un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella
gleva; si bolquem, si no bolquem...» El timoner havia d'estar sempre
alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a
garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa... Fins a quan?
Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre,
s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven
moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les
parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava
a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb
ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me
qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa
feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel
Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella
mar... ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!
De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món
que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i
misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor
revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i
aportant-hi noves fantasmes.
Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a
la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra
d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua
comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere,
miserere!...- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo
sabia que estava lligat amb una idea: quina?... Mancava el nus, el
record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul
d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec,
ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El
meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir
mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar
molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no
troben manera d'acabar de passar mai?
Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.
-Ohè! ohè!... Aquí!...- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots
cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara
jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit,
s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i
llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!...- Era estrany.
Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint
d'imitació, per... qui sap?... tal vegada mogut per un poder
sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar
completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava
entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els
mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el _De profundis
clamabo ad te, Domine_. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar
s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos... i, en una
balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el
miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures
bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de
color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats... un estol
d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al
darrera!... Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots
comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els
meus sentits!
Les ones taparen la meravellosa visió, i ens esmunyírem vessants
avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i
vaig veure de nou l'horitzó, vaig compendre amb alegria que el
miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí,
allò em plagué més: s'adaptava millor a les febleses de la meva
naturalesa. Ah! Segurament els miracles no són per als nostres ulls,
caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que
podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent
no era sinó un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de
la calitja llevantina: res de carnadures d'àngels. El velam sacsoner
i nuvolós d'un bergantí s'anava deseixint de la broma, colorit de
dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge
ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau
acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició
de la Providència! ¿Per ventura, darrera l'escorxa material de les
coses, no hi ha quelcom diví que les emmeravella? ¿D'on el sentiment
que traspua dels paisatges? ¿D'on la poesia de la pols? Vaig adorar
Déu en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent,
portadores de vida. Gentil bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus
tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per
l'aire agradosa musica. -Ohè, ohè!... Coratge!... Ohè! ohè!...- Els
cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del
rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada
d'amor... res, res no ha sonat mai tan dolçament a les meves orelles
com aquelles veus de resurrecció. -Ohè! ohè! Ja venim!... Coratge!
coratge!- ¡Ah, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms
escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una
mercè i truca a la meva porta, no hi haurà joia que em requi, ni pas
que no doni, per procurar-li conhort. I no em creuré pas quítia, no:
aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra: els serveis
de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l'avi Mauva.
El salvament fou dificultós: s'hagueren d'establir una pila
d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot
evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït,
tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació,
i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els
seus llavis per més que l'esforçava. Fou l'últim de transbordar.
Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per
mi, me collocaren en un baiard í m'hissaren amb tota mena de
miraments. ¡O, noble protector! ¡Com treballava d'ànima en el meu
salvament! Amb quin interès se'l mirava! Tot pujant per l'escala del
bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s'aturava a cada punt
per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar
en la cambra que em fou destinada, presencià com em posaven al llit,
féu amb la mà un senyal d'aprovació, i, girant els ulls en blanc,
çaigué en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagués ferit un
llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre
les angúnies de l'esperit, per sobre la fúria dels elements quan
tots ens rendíem i no erem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat
de ferro l'havia sostingut en el lloc de més fatiga: la seva
voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols
quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà, i
la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.
El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a
Marsella, i s'oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssim de
la Costa.
Els tres dies que seguirem navegant són una història de basques i
febrades que valdrà més que passem per alt. Lo que si et puc
assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home
tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatimà res i
que ni les gràcies ens volia. -Saura, avui per vós, demà per mi. No
en parlem més.- Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la
nostra disposició, ens féu de metge i d'infermer... Més no es podia
demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca
traginant-la a remolc, a pesar de l'embaràs que havia d'ocasionar-li
amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita és una antiga
coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els
estima. Creieu que, si la deixés perdre, tindria sempre més un
rau-rau: no podria dormir de gust.
Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar alli per
moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les
dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos
adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del
món, millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb
lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la
dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos
en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert així que em
parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. ¡No dic
jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa
cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge
que de per poc se m'emporta a l'altre món.
Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectuà de
la manera més feliç.
Què més te diré? Que, a Blanes, tots estiguérem malalts, qui més,
qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners: ell pel
seu braç ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar
amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquil·litat
d'esperit ens guariren més que les medicines; que durant la meva
convalescència vaig fer el retrato d'en Cadernera («es retràtol»,
que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal
castissa paraula); que el pobre xicot no cabé en pell d'alegria;
que... Però aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complírem
la prometença.
Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.
-Que si l'hi durem?- exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant. -Ja ho
crec! ¡I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs!
¡Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot,
estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve
des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs,
què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara!
Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat bé?
-Amén- contestà l'avi Mauva.
-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva
personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que
es descarregà de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se
m'assecu sa llenga si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de
sa Verge des Vilar. A fe de refè, li hai promeses tantes de coses,
que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no sé pas per
quin cap podrà seguir, si algun confés no m'hi venta una estisorada.
Confés, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no
m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos
enfurrunyat. ¡Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me
sembla... anem a cercar... que bé puc pagar es deute d'atri en
descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des
llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig
per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos
de seixanta vuit en comptes d'èsser de trenta quatre i que ningú més
volgués posar es coll a portar-lo.
-¡Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!-
reparà l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, ¿per què malparles
de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses
oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella,
entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es
dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.
-¡Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclamà enèrgicament en Pau
-per sa crossa santa de Roma i per...
- No jurus, home, no jurus!- saltà l'avi Mauva trencant-li les
oracions.
-Vull dir- seguí en Pau -que ja s'ha acabat, allò de renegar. Ja ho
veig, que ès un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.
-Hem! hem!...- va fer en Vadô amorosint-se la garraspera del coll i
amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil
de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels
badius i la gargamella.
-As Vilar, as Vilar!- exclamà en Cadernera. -Quan ès, sa diada?
El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers
li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!
Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia
escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixecà,
va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi,
s'aturà, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i
reganyosament:
-Jo t'he donat el permís perquè puguis complir el teu vot, Marianna:
era un dret ben meu. Hissa!... Jo em desmancalo d'un rem que val una
pila de pessetes. Hissa!... Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!...
Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!... Ara vols...
Amarra! dic jo. ¿Te sembla si la meva ès cara de fer babarotes pels
carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.
Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir
un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç
són encens per al dimoni; més no poguí evitar que els ulls se
m'enlloressin. L'avi Mauva replicà:
-Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan es bon blat s'ajeu
de ple, no vull ésser s'espiga buida, que s'alça dreta en mig des
camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us
la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l'ha
defesa. Ses proves són clares. I doncs? ¿Per què no voleu
correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem,
Saura, dormiu-hi: preneu consell des capçal.
El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després
arrufà d'una sacsada la galta, com si se n'esquivés una mosca
molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el
dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, així que es
parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma.
Però l'endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a
la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau
Ternal i jo.
-Ja sa cuca fera a posseït ses dues cames principals que li
mancaven- Mormolà en Vadô.
-En marxa!- cridà l'avi Mauva.