apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que
cerca guarir-se; però la galeta se'm desfeia per la boca en una
serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del
paladar, i sols a còpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no
estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'allò més bé:
despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu
membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolçament. Vaig
escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar
i vaig trobar una positura còmoda. Sentia cert estoïcisme. Que
passés lo que passés, podia adobar-hi res, jo? ¿Per què preocupar-se
i perdre el repòs? En últim cas, morir. Psè! i què?... M'acodormia.
Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb
ells; mes llur parola m'inspirava una indiferència supina, per lo
qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses.
-Tant mateix, d'ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa
meva ànima fa tota una altra faró- digué en Vadô Set-trossos. I el
vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada
aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i
esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau
va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó
alguna que altra paraula exclamatòria i la frase -¡Això no
s'enfonsa!-, que acompanyà d'un enèrgic cop de peu. Més tard l'avi
Mauva, s'aixecà amb el tapaboques al coll. -Adéu-siau. Si convé ja
avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegué cap a proa. Encara
la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona... amunt i
avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses... Vaig
adormir-me del tot.
No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un
fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que
m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I,
realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me
dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria
davant dels meus llavis. M'entrà un gran desfici. Queia un davassall
de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb
ronca remor el xàfec furient, i vessava a dolls per totes les vores.
La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera
d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i
variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant
en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara
desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i
recomptar una pila de vegades. ¡Quin paletrís hi tenia! -Hala,
tornem-hi: cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts. No, no:
deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de
nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n però allò era
com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.
Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se
gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, però el
pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les
seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o
sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i
encaixàrem.
-Fill meu, quina mà més freda que tens!
-Oh! això rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.
Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romanguérem
agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens
servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant,
molestant-nos, i havíem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les
nostres mans se desjunyien; mes així que, enllestida la feina, ens
ajèiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaçar.
Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por.
Les nostres ànimes porugues se confortaven acostant-se, així com en
una gàbia dos àucells malalts s'escalfen mútuament, estarrufats i
ajuntadets en una mateixa barrella.
D'aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadô no
es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de
cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els
regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria,
que, quan fatigada d'aquell morbós treball tancava les parpelles per
desmerèixer-me'n, la mà se me n'anava a comptar els nusos dels dits
d'en Cadernera.
L'espès ruixat reduïa la visió a un cercle limitadíssim. Tot just
s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella
revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una
galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar.
I ¡sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos
dintre el mateix circuit gris perlejat!
En Cadernera brandava el cap apesaradament.
-Això ès temps de bruixes- mormolà.
-Perquè?
-No sé: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet,
Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'àngel bo, no es
perden; però... És quan hi ha més desgràcies.
Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s'obriren esvorancs en
la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un
verd i rogenc. Aquella coloració era deguda a l'aigua terrosa de les
rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat característic de
l'argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i,
efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s'eixamplà
l'espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d'un
bellugós ramat de moltons que corrien cap a garbí en inacabable
desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven
soles, saltant, saltant. Però no, no eren moltons: vaig reparar que
alguns voleiaven: no eren sinó borrallons de bromera que l'escuma
grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava
fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya
estava inundada. Alguns sàlics, escapçats de branques, s'aixecaven
en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs
braços bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la
ressaga, aquell brogit... i banques perilloses que sobreeixien
aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava,
escopien, a través dels rompents, violentes sorrades. Anava
vesprejant.
El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un
reconeixement. De seguida se n'allunyà a tota orsada que li pemetia
el treu.
-Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales- va dir
en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.
-Sí, caret. Has conegut la riba?
-Era sa punta des Besòs.
En Pau i en Vadô se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que
s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems,
desprenent-se dels núvols a llargs serrells.
Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la
pluja. En Pau i en Vadô varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota
proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren
amb nosaltres per sopar.
-Sa pau de Déu sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.
En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.
-Avui lo més calent ès s'aiguera- advertí en Pau: -amb aquest
tràngol no es pot cuinar; però... gana hi haju. Hai encetat una
llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. ¿Per quina
voleu conlençar?
Ningú tornà contesta. L'avi s'acostà a l'orla.
-Quin ploure!-exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una
esgarrifança.
-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vadó.
-Que caigu! ¡Que gitu d'un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com
no es rabenta!- saltà en Pau. -Així s'ofega es vent i s'aplaca sa
maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara ès quan
anem a sa bonança: es capbusseig no ès tan fort, i de mitja hora
ençà no hem embarcat una gota d'aigua salada.
-Hem! hem!... -va fer en Vadô abaixant el cap.
L'avi Mauva tornà a esgarrifar-se.
-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.
En aquestes vaig sentir una gran fressa... un bleixar monstruós, una
alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i
retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora
esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir
de pensar -Què és, això?
Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure
d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que
mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una
pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en
Vadô Set-trossos llançat contra una escala de corda, amb els braços
i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara
encès, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un núvol
de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb
la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig
caure, i una massa d'aigua bramulosa passà per sobre meu,
ofegant-me, arrossegant-me... Jo no estava pas en ús de raó, però em
vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ací, allà, en tots els
tocoms que assolia.
Així que poguí treure el cap a respirar, la veu d'en Pau ferí les
meves orelles.
-Lladre! lladre! assassí!- cridava. -Es Marsellès ens ha passat per
ui... lladre!... i no s'atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!
L'espinguet d'en Vadô Set-trossos sonava un xic més lluny, cap a la
proa:
Auxili! auxili!... Ohè! ohè de sa gent!... Auxili!...Ohè!... Vira!
vira!... Ohè! ohè!...
Jo també volia cridar; però, de la manera que sol resultar en un
somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els músculs de la meva
gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la
bona emissió de la veu reclama, i no podia produir sinó un xiscle
sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de
quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que
brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte
d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia
dragar. Donava voltes... havia perdut l'orientació de la barca...
m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperança de trobar
algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia
haver errat el camí, tirava per altres indrets, i, per totes parts
m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a
la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arribà una remor de veus.
Vaig aturar-me, i entenguí algunes paraules d'un diàleg ràpid.
-...averies?
-Sí, sota sa regala: es folrat de proa...
-Vararem sa llanxa...
-Esbotzada.
-...la noia?
-No sé.
-Governeu vós... dret a fil del vent... Marianna! Marianna!
-Coratge, Saura!
-Marianna... Marianna!...
Jo volia contestar i no podia. -Aquí! aquí!- El crit, entelat,
s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre
els genolls. -Aquí! aquí!- El pare s'abalançà als meus braços,
m'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, prement-me
contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la
meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un
petó que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis.
-Filla!- I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat
pels sanglots.
De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont
balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a través del
xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia
on érem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les
tenebres... A l'últim, topem amb un cos dur, percebo una celístia
penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som
arribats als bancs galliners de popa.
Allí el pare se'm descarregà restant assegut al meu costat, amb un
braç enrotllat a la meva cintura. L'infeliç panteixava de fatiga i
esclafia sorollosos sanglots.
-Déu! Déu!- anava dient a borbolls. -Quanta desgràcia!... Déu! Déu!
¿Per què m'haveu empaitat així? Tota la vida m'he escarrassat, he
lluitat... per tu, Marianna!... perquè les meves suades eren seda
sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades... Un flam
d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. ¿Què se li'n dóna,
a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se
n'aprofita i treu una floreta més?... Morir! No hi pensava. Avant!
Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!... I
tu... ¡malvinatge el teu cap verd!... ¡t'havia d'haver garrotejat,
abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que
ens voleu perdre!
Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava
opresa, ofegant-me... Ell agafà una de les meves mans i se l'acotà a
la garguera, fort, fort, com si amb la força mateixa de la carícia
volgués estroncar els seus sanglots.
-Marianna! què tens?... Ah! tu no podràs aguantar-ho, això! No en
facis cas de mi: no sé lo que m'enraono. Te volia dir adéu... perquè
un hom no sap lo que pot passar; però... res, he obert la
resclosa... i allà va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge,
Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s'ha
de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura
aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a
tu i per a mi.
S'aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en
tragué un manyoc de cordes, que m'ensenyà.
-Mira, t'he de lligar: ès necessari- digué començant a fer-ho. -Una
ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom.
¡Tu no saps la força que ténen, aquestes maleïdes!... Així... ben
lligada als barrons i al caçaescota... que no et puguis
atruquejar... així no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsarà: no
tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ningú
es mor, per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents,
Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -«A la mar no es
perd sinó el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.»
S'ajupí altra volta i tragué dels calaixos galliners unes coses que
lluentejaven. Eren destrals. Se'n posà dues a sota l'aixella i una a
la mà.
-Adéu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen
boigs: no saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no
perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!
Vaig estendre els braços. -Pare! pare!- Ell m'esguardà entregirant
només el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adéu.
En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres, i se'n
destacà una ombra de figura humana que vingué picant-se els polsos i
cridant desaforadament.
-Misericordia, Senyor!... Saura, Saura!... Fem aigua! ens omplim!...
¡Misericòrdia, Senyor!... Sa bodega s'omple... ¡Ja sa proa es
comença d'enclotar!... Ens enfonsem sense remei! Mise...
Emmudí sobtadament i reculà un pas trampolejant. El pare, que havia
arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va
desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abaté a poc a
poc.
-Covard!- exclamà. -Amb una mica més que us deixo senyat per a
sempre. No en vui, de covards, a bordo! ¿Què ve a ser, aqueixa
escandalera? ¡Crideu fort, que potser baixarà el Sursum corda!...
Mussol! Déu diu: «-Ajuda't i t'ajudaré.» ¡Au, a treballar! Ja ho sé,
que fem aigua, sí; però també sé que ningú que segueixi la meva veu
pendrà mal. ¿Home, Pau, ¡no sigueu mussol!... Heu's aqui una eina:
s'ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.
Ambdós se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos
s'esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.
Restí sola. El desordre nirviós, l'opressió, el fatic, les terrors
imaginàries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i
desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat:
el temporal, la topada, el naufragi imminent... Vaig escoltar. ¿Qui
sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada
de la barca em semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens
esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els
instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el
cor, tan ple de món, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era
precís; però com?... Vaig pensar en Jesucrist, i em vingué a la
memòria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit:
aquell en què el diví mestre, caminant al suplici, adreça una mirada
de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable
de Jesús se'm representà, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com
dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et
resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I sí, jo
prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava
certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les
quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la
realitat palpable i brutal m'envaïa amb una sotragada d'espant, i un
jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense
més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu
ésser. ¡Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les
probabilitats de salvació. La barca podia resistir: ¡el pare alguna
cosa faria!... Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé
morir. I, no obstant, el destí no s'aturaria... L'eternitat havia
obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora.
Senyor, viure!
No hi havia esperança? Me responia el vent escampant cap al lluny
invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me
responia l'inacabable daltabaix d'aigües descrivint abismes
indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i
l'acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era
sigilós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un
sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es
veia res, i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa
descripció musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no
es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.
Escoltava... i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de
desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire
lluny creguí obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien.
L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava
a pernades i cops de puny.
-Murri! botxí!... Mala negada feu! ¡Deixeu-me anar, murri! murri!
El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos,
que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al
damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel
ventre, l'entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb
estrebades de ràbia.
-Escorpit verinós ¡mala pua! ¡ja et juro que no et desfermes!
-Què ve a ser, això?- vaig preguntar.
-Res- contestà en Vadô esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat
que lligués aquest rampí; però, alerta! això ès un dimoni!
En Cadernera encara li ventava puntades de peu.
-Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert!
Lladre, més que lladre!
En Vadô assegurà els darrers nusos i se n'anà mig corrent. Aleshores
el xicot se girà cap a mi retorcent-se les mans.
-Ara sí que som perduts! Murris! ¡Ara sí que som perduts! ¡Fugiran
amb es bot i ens deixen aquí! No volen noses! Murris! ¡Al mencos no
ens haguessin lligat!
-No, no!- vaig replicar. -¡Lluny de nosaltres, aqueix dubte
monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això ès una infàmia
més negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que
fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. ¡Creure que el meu
pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! ¡Dubtar de l'honradesa
dels nostres companys! Mai, mai!
-Vós no sabeu la que ès, sa mar!- insistí ell amb angoixa. -Aquí no
hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té
agont. Sa llanxa ès esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre
persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de
nosatros!
-No! no pot ser!- vaig exclamar. -¡No i cent cops no!
-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de
trenta quatre: ¿no l'heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal
averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai
sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai,
pubilla! Quants minuts tenim de vida? ¡No us feu il·lusions, no!
Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!
-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels
abismes, del naufragi, de la mort... Tot això ho sento i ho palpo;
i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix
pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!... no, no!
Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.
-Ah, sa vida, sa vida!... ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada
u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què
hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort
jo, mort tothom. Companys, germans, pares... A sa mar no em fio de
ningú. Misèria, misèria!... ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en
vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!
Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar.
No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó
en ella.
-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire.
-Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a
visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un
d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners
de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen
ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que
sí. El teu prec valdrà més que el meu.
-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament.
-¡Deu-nos port... i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu
descalç, o passant es rosaris!
Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes
barrejaren llur ardent gotellada.
¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm
representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi,
de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font
de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una
orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de
la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig
pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets
de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també
ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu
homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records
de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del
romaní de les nostres muntanyes... ¡Amb quina enyorança vaig
recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes
de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents
frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles
enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del
ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar
davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu-
nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»
La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació
persistent del pis, pels ressalts de la marxa... per certa intuïció,
de la qual és difícil esbrinar els fonaments.
-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia
emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.
-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.
-Un cop plens... anirem a fons?
-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer.
Hem de surar per força.
-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.
-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa
barca es tombarà.
-Qui ho ha dit?
-Ells: es vostro pare i en Vadô.
-I què pensen fer?
-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no
m'haguessin lligat!... Però... ¿voleu dir que no han fugit amb es
bot? Jo no els sento pas.
-No, caret: treu-t'ho del pensament.
-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no
s'hi haguera convingut.
-Ni el pare tampoc, home!
-Ès que sa vida... Ès tan dolça, sa vida!...
-Calla: sents, ara?
-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen...
-No veus res, tu?
-Res: fosca i pluja.
-Què deuen fer? No pots pensar-ho?
-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo
vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb
una armadia... En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.
-Sí, home, sí.
Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en
Cadernera em va tocar amb el colze.
-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.
-Vols dir?
-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar.
Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.