infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties.
Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines
circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps
oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se
revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes
companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i
màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el
caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la
benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem
ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys
que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs;
les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats... tot me
venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb
la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria,
de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!
Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n
comiat... En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja
cendrosa que entelava l'espai.
La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una
forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda
en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els
ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una
catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva
audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc
de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i... un crit de
dolor... un crit bramulós... Qui l'hauria llançat? Les palpitacions
del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i
apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda
i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de
cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada,
la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia
fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara
s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça... pega espolsada, borneja,
s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota... Me vaig girar i vaig obrir els
ulls.
L'avi Mauva estava dret al davant meu.
-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.
-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en
orris; però...
-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit... I el pare? on ès, el
pare?
-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.
-Voleu dir?
-El veig a sa canya que governa, i... vaja... està sencer com una
poma sense corc.
Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un
gran respir, i la gargamella se momplí de sanglots, que esclataren
a borbolls.
-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i
te'm trastornes!...
Jo plora que ploraràs.
-Vui el pare! vui que el pare vingui!
-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que...
-Jo el vui! el vui aquí, aquí!... El vui tocar! Vui el pare! vull el
meu pare!...
El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el
clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que
volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me
algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i
que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a
persuadir-me.
-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en
marxa.
Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames
i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no
permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la
seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò
no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys
el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués
estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare
sense entranyes; que... ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un
davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia
que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i... vés,
atura-les!
Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap,
amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua,
vatua!... -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames
contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs
desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou;
anem,no... -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant
taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una
mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On
som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la
veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu,
que ets el meu déu?
M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà
dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.
-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al
botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que
l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa,
ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït... llamp,
llamp!... i tan a la vora com passem de la costa!... Marianna, ja ho
veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis
rampelluda... aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat.
Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès
forta... Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el
ruixat l'aixafa una mica; però... eu! res de negar-nos, ni morir, ni
tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats
de més forts, de tràmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el
gènit. Negar-nos! Encara que haguéssim de navegar a capbussons,
entre dues aigües, arribaríem a port: ¡n'estic tan segur...! Això
sí, jo m'he de menar la canya: no em fio de ningú més. Jo sé el que
tinc entre dits: ho sé, Marianna. Tu aquí: paciéncia i... moixoni!
Si et mous, te faig lligar i... ¡abaix a la cambra, com un farcell!
Aquí no en seré, de pare pedaç: no t'ho pensis. Aquí... Déu i jo!:
no hi ha més amos. I si el mar referma, no t'hi voldré pas a
coberta. Mira, en Pau ja s'ès esguerrat d'un braç: vet aquí lo que
s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo
que vulguis; però recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot.
Responc de sis vides.
La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes
d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella;
mes jo les entenguí totes, per malament que les sentís. No se'm va
acudir pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fallera
de suara no era sinó una bogeria ben inconvenient, filla de la
tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no:
escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell
consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que
sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què
s'expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus
nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor.
Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren
comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo,
la meva pensa descansava en ell amb un repòs!... I, quan donà per
acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda
que l'apartament d'una influència beneficiosa produeix sempre, però
ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb
una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare
treballés per salvar-nos, i no que s'engorronís al meu costat
amoixant els meus rampells.
Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones
estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava
arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava
l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.
L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera,
que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagué
en el sarrió, i el xicot s'agemolí en un panyet que en sobrava,
recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me
desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la
simpatia d'una dolor semblant a la seva.
-Què ha passat?- vaig preguntar. -¿On són, en Pau i en Vadô?
-Són a sa teua cambra- contestà l'avi. - Hi han baixat perquè allà
hi ha sa bitàcola: saps?... es rebost, que diguéssim. En Pau ha
rebut d'un braç, i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha
de tot.
Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, i escoltà
cap a estribord. La remor creixia.
-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.
-Ha pres molt mal?
-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un braç contra sa
borda. ¡Podeu comptar!... Té es braç aixafat.
-Què saps tu, llengut?- saltà l'avi Mauva incorporant-se sobre un
colze.
-Sí, sí-barbotejà el xicot abaixant el cap. -Vós també, ho sabeu. No
hi remenarà més cassoles.
-Aviat que et vento un revés!- digué el vell. -I ara! No el cregus,
pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar.
Més valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut
s'oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com
això.
La remor anava en augment.
En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia
un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava
escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per
ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les
topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos
esbalandrat.
Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i
no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al
caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.
-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.
-No- contestà en Pau amb un ronc.
-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.
-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis
agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res
carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.
-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un
puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa
meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que
m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a
veure si emmetxa, a veure si no emmetxa... ¡puny... alada!
Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de
que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns
emportessin, trencaren l'enraonament.
El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una
extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a
tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera
d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera
d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant
sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns
esclats com de barrinades subterrànies.
L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra
ens cossa! A on som?
-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa
Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa
seua llengua de trucs.
-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no
m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!... I jo en tinc sa
culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!... En
Saura, amb es treu... ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa
Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!
Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda.
Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no
hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb
l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho
explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés
pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb
ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de
l'avi Mauva.
El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts
edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles,
desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret
de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les
ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de
Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells
caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat
amb vida.
Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre
goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels
penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se,
ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i
acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà
que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar,
sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima
i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa
respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava
davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps.
Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La
màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta
pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers
vius, ferotges... Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a
la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza,
s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.
El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la
barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a
la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on
estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren.
Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un
niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens
hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un
moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada
pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a
la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens
esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria
entre el niell i la punta de Santa Anna.
Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens
assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres
la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa
moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de
Blanes.
Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda.
Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de
mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de
les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a
les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus
li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de
què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les
escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l
prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de
l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De
tots els carrers sortia gent a glopades.
-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa _Llarga_.
L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys
estaven seriosos i miraven sense parpellejar.
Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble,
rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de
casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang!
nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze
sagrat, i... au! al treball!... Cent tràmecs caven el sorral,
obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès
maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un
estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang!
nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si
sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.
Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la
feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de
l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots
desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi
enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que
s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.
-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!-
exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.
En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.
-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya,
arrossegarien!
-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble
de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au,
aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!
A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent
s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona
(aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre
persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però
el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre
la testa nua.
A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de
-Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que
treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir
d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb
la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que
la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I
quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els
tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós
regraciament... Reina del Cel!... aleshores aquell crit de treball,
aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que
s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els
elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant.
Pujava, creixia... fonia la música terrible de la naturalesa dintre
un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa... Els cabells
se m'enriçaven.
-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany
de llàgrimes a cada galta.
I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la
meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah!
Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui
anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells
figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants
mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha
sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.
Mentrestant Blanes fugia, fugia...
-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.
-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis
a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de
portar un cap i preparar...
-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de
que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa
caritat des proïsme.
El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia... La
pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia
interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola
taca negrenca, el conjunt s'esfumà... Després gent i platja
desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els
rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava
un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat
d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs
a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic,
dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus.
La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull
i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes,
pluja, udoladissa... El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol
i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia
pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.
-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui
entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus
turons i s'infern ronca sobre tes platges.
Ens havíem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la
punta de la Tordera: fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora
amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada
als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decantà de la
meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els
colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i després
de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garbí, presentant
una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà
quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de
barlovent batia l'onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no
s'obiraven sinó com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El
terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre
bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregués
gemegant roncament per un desert.
Adéu, terra! ¿Quan i on la tornaríem a atènyer? Què seria de
nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'érem
exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i,
no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal,
tenia fiances. Després de tants espants i emocions, i d'haver salvat
tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot.
Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -¿què ha de venir, que
ens tombi?- Lo únic que em donava ànsia era la nit; però, en fi, la
Santa Rita era valenta i el timoner entès: què molt seria!...
Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s'armà de nou el treu.
-Que t'has ensopit, pubilla?- em digué l'avi Mauva esbufegant,
cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro jaç.
-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó
des Vilar i...
-No el cercus, caret- saltà en Vadô: -sa pluja se'l menja. Emprò sa
Verge té ets uis més clars que nosatros, i prou ens deu filar.
-Que no ens deixu de sa seua mà -exclamà en Pau- Li haurem de dir
una salve: no?
-Està bé; però ella ens sentirà d'onsevulla -contestà l'avi Mauva.-
Aquí ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu braç,
pubilla.
Així que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran
defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda;
les cames quasi no em podien sostenir... Sort del braç del meu
acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el
pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan
lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la
salve.
L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de
Déu del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de
farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera
que se'n veiés l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil
estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar
en veu alta i a l'uníson llur pregària; i vaig reparar que el que
l'acompanyava amb més sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau.
Pobre Pau! que descolorit estava -«Déu vos salve, reina i mare de
misericòrdia!...» -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven
tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac...
Acabada l'oració, en Vadô i en Pau varen portar galetes i vi ranci.
-Una mica de reixopó, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas
tot: encara sa guingueta està ben proveïda. Demana: no et deixus
enfredolir es cor.