gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres
blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles
d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me
n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni
n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que
no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a
port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès
covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de
dona!
A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de
la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:
-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada
no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones
estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que
afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir,
tal volta encara viuria com jo mateix; i... veieu?... en terra va
perdre fons i... avall!, i li va mancar es conhort de sa meua
besada.
-Bé, bé...- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I,
redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.
-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per
què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.
I se'n va anar cridant:
-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!
-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com
sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès
fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell,
Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan
l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.
Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper
de lluïment, dels que mentusiasmaven en les novel·les. En aquells
moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap
d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt
llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la
nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar
amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.
-Hola, Pau! hola! I això?... ¡Podeu ben tirar xanxes ,als
sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en
safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.
-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia,
i nosatros només de lluny en lluny i poc.
-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.-
Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per
convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça!
Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria
per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.
-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu!
¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo
menjo boga, tu no menges pas vaga.
-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?
-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera:
compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un
ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de
port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.
Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera
varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu
senyal de que me li atansés.
-Què voleu?
-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden
vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per
banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar
desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí,
noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem
remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.
Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu
de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La
barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava
que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si
passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell
mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden
rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint... Me va
venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos
entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre,
de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans.
M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la
meva existència era estada una mena de representació teatral, en la
qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del
meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès
una farsa: desperta't, palpa... Ets tu, tu mateixa, que et jugues la
vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels
ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria
sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les
foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo
tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el
desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció.
Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria
per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no
ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia.
Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava
galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No
hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o
presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la
platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris
estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella
terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos
desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems
anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i
es forejava ardidament.
Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava
descolorida, i em preguntà si em marejava.
-No: ès que tinc un doloret... res. Me'n vaig anar a popa, i vaig
deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment.
L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el
vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per
l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la
mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare
interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en
aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i
fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera
protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls.
Què fer?... ¿Crido que em desembarquin?... Vaig plorar el meu
desemparament, la meva humiliació... I, tot plorant, plorant, vaig
assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat
d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de
vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta,
el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el
poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara
veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!...
ca!... Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà
dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels
meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i... ¡qui
sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells
mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb
l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de
si el grop, de si la correntada... ¡Mai volen haver-ne errada cap,
això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar!
Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els
ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn,
escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria
sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que
m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me
la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me
vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i
escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una
cançó.
En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.
-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!
I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau,
brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones
s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort
ruixat. La barca arrencà mig tombada.
-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?
-Convé salvar ses puntes- me contestà.
La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i
enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores.
Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure
que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans
esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la
llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires
rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua,
passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a
cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el
seu vel gris i ratllat.
-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps.
Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.
-Provem- mormolà el vell timoner.
Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A
cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més
accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per
onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en
fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat
que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el
daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions
d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i
susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i
consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la
vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al
capdavall d'un vestit.
La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa,
eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant,
baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a
l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa,
precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i
bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la
llar.
L'avi Mauva va cridar al pare:
-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de
mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal
que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi
endegaria una pollacra, a sa bouera.
-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu
paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res,
però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no
hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!... Ohè! ohè!... Pau!...
Vadô!... ¡Ànsia, a la maniobra!... Ohè! ohè!...
Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals,
maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell
desitjava.
Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho
expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre
mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on
se lliga per dos caps a borda i borda.
Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que
es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure
d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada,
se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut
matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin
enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar
l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant
cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no
n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un
record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de
desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims,
anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el
torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores
de bonança: bracegen, treballen... Però de llur maniobra no trobo en
la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra
manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès
i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me,
tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els
ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No
sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es
sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més
vigorós impuls a la nostra marxa.
Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia
polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com
mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un
silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la
udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills
del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà
on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi
corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i
revoltes.
En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i
creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig
veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar
idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al
tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb
baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava,
bramulant, a les penyes.
De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el
perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones
s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i
emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en
veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual
s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses,
s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en
arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un
esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut
esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no
desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb
llurs sorolls ja m'estemordien.
L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no
permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre
cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en
ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per
la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de
mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana,
vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara
i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.
A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta
amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una
tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja
m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa
sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.
Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una
xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un
arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.
El pare va venir cap a mi.
-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't
a la cambra.
Vaig fer que no amb el cap.
-Que no?... Bé! Això sí que ès bonic!
-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb
angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap,
home de Déu!... Tingueu pietat de mi!
-Fora, fora... Estaries millor. Però... tu mateixa. Per ara no t'ho
mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i
cala't bé la caputxa.
Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom,
enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una
rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els
dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell
mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que
estava ja com un xop.
-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes-
rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a
sota el treu.
I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era
arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i
m'anà conduint amb pas estudiat i segur.
-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la
pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.
En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre
patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb
les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em
servia de respatller.
Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el
cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs
de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha
paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se
amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.
De seguida va comparèixer l'avi Mauva.
-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el
brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més
gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa
canya, i un hom aprofitarà sa vaga per a trencar una becaina. Si no
et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai,
encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa
dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer... saps?... No
estàs pas espantada: oi?
-Jo... tant com espantada... però...
-Però què?
-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar
molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè... veureu...
nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal
l'anirem seguint, seguint...
-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa
fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es
vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar
a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.
-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?
-Unes contes... Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no
topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en
es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no
thi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal
volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.
Mentre parlava, havia agafat dentremig de la farda un sarrió buit,
l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.
-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el
tapaboques. -Quan passem per Blanes despertam: ¿sents, bona miona?
Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un
hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: tocam amb sa punta
des peuet, i de seguida estaré en doina.
Va callar i no sé si s'adormí; però en labandó de sos membres, en
la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir
hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera... Déu
meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les
tempestes! Allò arribava a fer malícia.
Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin
desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura
augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per
sempre més. Baixàvem, baixàvem... Per entre el treu i les bordes no
es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I
avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol
succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una
timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la
barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament
sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o
de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors,
el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna
xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les
cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de
sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de
llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna
el respir perdut, i... amunt, amunt... El ventarràs ens arreplegava,
arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a
convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per
damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel
ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la
costa.
Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es
desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja
feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera,
regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven
vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre
les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven
d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar
la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava
d'esgavellar.
El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar!
Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el
manament.
-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.
-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a
la tasca.
Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta
desembarassada.
Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de
castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar?
Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un
terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina
ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb
un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles
coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.
Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres
son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla,
blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava.
Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la
terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall
que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina
feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i,
revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per
cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta
és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna
de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores
de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.
Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí
s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la
reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les
parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la
costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses
informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor
del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en
la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en
l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol
esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de
torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim
d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa
muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben
simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera
de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se
ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.