car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de
Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i... mireu:
cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons... i
receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues
creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat,
senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern
l'ha inventada per fo... fut... fúmere's de Sant Martí i de tots es
sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua... dallonses! Quin ofici,
es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més... anem a cercar... que es
follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!
-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança,
¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?
-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu?
Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa
meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me
tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu... de vent que
sembla que tot renega!
-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!
-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos...
-I ara, Pau!
-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu
tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però... anem, pubilla: si
s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es
missals... i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent.
Veureu: a mi em sembla... sense trencar es respecte a ses persones
celestials... me sembla... anem a cercar... que Déu hi ha de tenir
un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que,
veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca.
¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho
voleu més ben xerrat?
Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la
xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans
d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li
deia:
-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i... no só cap
ànec mut. Però... ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla... hi
hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí:
-M'ha fet suar de valent!... Redéu, que fila prim! Tots es meus
nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a
dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres
d'esbravar ses tempèries de sa persona.
El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set-
trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué
cartes en el joc:
-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix
ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?
-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han
noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals
i sense falòrnies _d'arbanitat_, i Pau no em dic si no els hi trobo
de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa
llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per
a mi... ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells
mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per
set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre
senténcies!... Què t'has figurat?
En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre
el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com
un follador en el cup. El pare va engegar un regany.
-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo
de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la
maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de
pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i
la mitjana.
-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així,
perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.
Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre
l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el
garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà
d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins
que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del
vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues
arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la
ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem
aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:
-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.
-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent
va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es
tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem
aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.
L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de
mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi,
quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia
comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants!
Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que
eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de
roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i
grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt
fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que
el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell
nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la
punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca;
aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com
una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll,
voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres
i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota
els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles
arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís
melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots
aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els
pinzells... noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil
execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que
aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art,
m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig
veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la
llum, l'ombra, els tons de la carn... Seria un estudi deliciós.
Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat... i la figura
general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat
total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i
bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no
balandrejava gaire, i la marxa era tardana.
-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.
-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?
-Oi.
-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?
-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig
ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que
agrada a les noies!... Ès una altra cosa que vós no enteneu.
-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es
meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment
de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra
espants. Fes es teu gust.
-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho
veureu. No us moureu pas: oi?
-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.
I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres.
Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no
hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en
el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia
procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i
sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites
bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són
fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una
situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la
traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que
realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns
se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que
harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda... I això
era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que
havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la
distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la
tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem.
Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de
la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit
el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el
sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus
sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les
colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena
d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans
artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i
sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com
ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com
a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula _inspiració_ no
s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a
aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul
irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una
delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i
es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i
s'eixampla i... Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber
que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això
estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I...
qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més
serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes
embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o
potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo
que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major
il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n
tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per
examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me
vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la
contemplaven calladament formant arc al darrera meu.
-Tafoi! vosaltres, aquí?
-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com
deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi
estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull
posar a la sala de casa, que tothom el vegi.
Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després
de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts
cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:
-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de
treure's es mocador per eixugar-la... i aqueix posat de boca; ¡Mireu
que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju...»
-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de
puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!,
¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb
ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria
Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!
-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a
fil com si es vent les aixequés! va afegir en Cadernera ajuntant
les seves manetes amb admiració.
-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a
l'avi Mauva. -No sou vós mateix?
El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a
poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.
-Està bé... si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se
lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà
la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets
anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però
¿què se me'n dóna?
-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria
-observà en Vadô.
-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.
En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret,
contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i
li preguntà:
-Ès gaire car, això?
-Què vols dir, marrec?
-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa
estampa.
-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè
callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a
pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no
es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té
un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.
-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo
també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa
guardiola... i guanys que van venint.
-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.
-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa
bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res,
mestressa, llamp me matu!... Des meus estalvis us aniré refent, fins
a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu?
I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons
testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei,
amén, si trenco sa paraula.
-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de
notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un
aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I
més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i
no heu de mirar prim en sa mà d'obra.
-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.
-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en
Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla
de quatre.
-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat.
Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?
-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!
-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi
Mauva m'ha cedit la seva, i...
-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en
tocs... ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món
s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?
-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex
llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les
senyores no esquilen ningú.
-Però...- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret... i...
Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare
portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la
de cop.
-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a
l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la
que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.
-Car... cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la
traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell
renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em
deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna
cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo... Sant Escany me valgu!
La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si
teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.
Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem
al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les
viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En
Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i
preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va
dir, falaguerament:
-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats
en mar.
-De veres?
-Es tan cert!... Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem,
això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria
vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui
pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em
gonyu, i...
-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a
ningú: sents?
-De franc!
-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.
-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre
tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en
Pau pogués goldir-se'n!
-Ai, ai! per què?
-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons!
¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i
tot!
-De mi?
-Ui, ui!...
-I què en diu?
-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!
-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.
-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!
-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.
-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues... perquè jo no hi entrevinc
sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat... un
bastiment amb més gallardets que veles... una senyora només que de
pell enfora... que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de
quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare... que sembleu sa
Majestat de Caldes... i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa
xemeneia, que es podria engargussar!»... i «-Ai! que n'és, de neta,
sa barra des galliner!»... i «-Alerta! no embruteu es drap de sa
cuina!»... i... vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes
lletanies!...
Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho
puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó
roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig
concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!... ¿De què es
podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com
les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar
els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més
de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més
geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no
vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era,
en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia
parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les
llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir
el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat
de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.
Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca.
El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de
creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i
espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on
el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó.
Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant,
entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes
ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte dun gran
drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà
s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a
primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar
un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era
una taula admirable d'ombrívoles grisalles.
-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de
treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que
havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant,
encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el
malestar d'una obligació incomplida. Fora mandra!- vaig mormolar; i
vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis.
Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts
de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a
poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i
vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb
cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota
orelles.
-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb
pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les
seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de
contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo
que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes
sols, se pot embestir tot; però... amb dones!... Aneu, que a lo
millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri... una basca,
un accident... Un hom perd la xaveta, vaja.
-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé
lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense
parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot
esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i
delicades.
-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera
indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai
amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella,
m'embarrassa, ella! Per això beneitejo... I ¿què us en sembla, a
vós, de la gropada?
-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada-
contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada
de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més
d'hora, i... aneu a sebre!... D'aigua en caurà a barralons. Ara, per
lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria
portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.
-I si fondegéssim aquí?
-Estem a recés. Emprò... mireu, una de dues: o ve temporal o no en
ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve,
s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa
ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!... Ès facil
que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent
de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa
revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa
cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar
me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa... o
bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant
Feliu.
-Tota sola?
-Caret!... portem sa gent tan justa per a sa maniobra!
-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a
la bona de Déu.
-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!
-Oh, si no fos aquest llamp de noia!... ¡Quantes vegades l'hauria
comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.
-Si es vent fos franc i llarg...
-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si
en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser,
sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa
torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la
correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.
-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses
cartes marines? ¿Què fem, doncs?
-Què fem?... Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat... Tossa
no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!
Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia.
Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de
mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els
explicaria jo...
Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.
-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?
-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb
esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la
bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet,
maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria,
balbucejà:
-Jo pensava... Com que el temps... -No us mortifiqueu a explicar-
m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.
-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no
hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però... millor: no estic
pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?