ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i
clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb
les calitges, tacada més avall d'esfumades rossors i ombres
moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de
Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu.
Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i
sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la
serena del cel com un astre naixent deslluït per la llum del dia.
Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i més enllà s'estenia
l'horitzó buit.
Com que probablement no havia de tornar a veure mai més aquell
paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig.
Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava,
més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que
difícils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa;
totes les pintures resultaven massa grolleres... Si detallava,
perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un
núvol en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent.
I, no obstant, allò era bonic: les fondàries d'aire, la llunyania,
la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient... ¡Tenir-ho
al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!
I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva
impotència.
El pare, recolzat a l'orla de proa, llançava un xiulet de tant en
tant, i cridava: -¡Orsa, orsa!- La barca va arrumbar força cap a
migdia, cap a l'horitzó buit, per l'indret de les últimes terres
obiradores.
-Què hi ha, per allí?-vaig preguntar-li.
-Per a on? Allà hi ha Palamós- va dir, assenyalant amb el dit una
clapa rossenca. -Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de
Bandina, i altres.
-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.
-Uix!- exclamà girant-se d'esquena.
-I bé! què vol dir, _uix_? ¡Sou més malagradosot!...
-Doncs ¿com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos?
¿Que et creus que això ès una bala que va dretamente allà on s'ès
apuntada l'escopeta? A Blanes!
-Però què hi sap, una?
-Sabessis callar al mencos!- barbotejà entre dents. I afegí,
recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a
explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és
enfadosa: -Amb el vent de proa no es va allà on se vol, sinó allà on
se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a
Blanes, i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres
endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna't per
ben contenta i digues que la Santa Rita ès la barca més fina de la
mar.
-Ès que en té fama, de fina.
-Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró: oi?
-No, cristià de Déu: això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per
la cara, en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga, de
mariners: s'ho porten a la sang.
-Fins tu i tot?
-Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar
mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i... apa!
lluny!... eixampla't, espai!... M'agradaria barallar~me amb el vent
i les ones...
-I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana!
¡No sé com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!... Però
ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.
Va posar-se a examinar les bromes de l'horitzó de fora, com si
n'hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a
contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu
art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. ¡Què immensa és la
mar, i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i
corríem!... Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir
l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa... I,
no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del
mateix lloc.
Al cap d'una estona va comparèixer l'avi Mauva.
-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisàveu, i vinc per sebre es
vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas
que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben
caiguts...
-Teniu raó: me n'havia distret respongué el pare... -Sí, Mauva, a
la nit no vui que ningú toqui la canya sinó vós i jo. En Pau i en
Vadô són massa dormilegues. Aneu, aneu. ¿Qui governa, ara?
-En Pau Ternal; però renega com un oriol, perquè diu que ha
d'endegar es fanals i coure es sopar.
-Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu,
aneu a dormir.
Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més
el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la
barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a
saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un
setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen
ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i
allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades
alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres
vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses
corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes
debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits,
portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat
s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua
ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La
nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que
l'haguessin presa per objecte de diversió, i que, voltant-la i
revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grossàs
se mogués amb tanta pesadesa.
En Vadô Set-trossos vingué tot fregant la sola de l'orla amb una
capçana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me,
s'aturà i m'adreçà la paraula.
-Us agrada, aquesta comèdia, mestressa?
-Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons
d'aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de
per aquí.
-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses
seues pastures, i, a més a més, ses escombraries que llença sa barca
les enllepoleixen, també.
-Voleu dir? I si els hi tirés pa?
-Se'l menjarien. Però no us vulgueu carregar sa consciéncia,
pubilla: es pa, que Déu n'hi do, no ès per a aquestes males pues.
-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ningú.
-Es dufins potser no; però això no són dufins, sinó roasses de ses
més grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es càstig des
pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i,
embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a
terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada,
podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant
i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a
corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.
-Encara bo que no teniu aquesta virtut! ¡Seria de doldre, pobretes!
Semblen un estol de criatures: tenen les gràcies innocents de la
mainada. Matar-les d'un buf!
-Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturaré
s'alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò... ep!... només me
l'aturaré fins es dia que vós sigueu sardinalera, que llavors
mudareu d'intents.
Seguí fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gairebé donat la
volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan,
deixant de sobte la galleda i el drap, corregué cap a mi a llargues
gambades, estisorejant l'aire amb els seus braços de balders
llorigadors.
-Allò, ès cosa bona, pubilla! ¡Mireu, com bolla, sa sardina!- va
dir, assenyalant un punt de la mar.
Vaig mirar cap allà on m'indicava, i ¡quin espectacle més
interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua,
cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa
i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos
d'argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció.
Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant
un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga
distància. Així segut marxant igual que una agulla que cosís la mar
a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta
lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fería la
llum, i hala, hala... cada vegada més lleu, més confusa, fins que
els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es
desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles
no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla
mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta
de sardina per a brodar així d'argent l'ample teler de la mar.
Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments,
esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades.
Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos
llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares.
Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que
s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una
festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com
ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra
arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de
salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur
apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a
mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres
barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba
protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el
roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides
de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per
ballar un contrapàs. De Palamós no se n'atalaiaven sinó alguns
edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga
per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una
part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits
verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.
El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant... Les nostres
veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en
tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas
les llurs, però ja no els servien més que d'una petita ajuda i es
veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat,
saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que
s'eren abocats a la borda.
-Adéu-siau i bona sort!
-Sa sardina corre cap a garbí! ¡N'ajareu a coves, però pareu ment en
ses roasses!
-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos
d'esmalucar-te!
-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!
-Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort,
això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!
-¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!
-¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des
_Marsellès_, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es
corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! ¡Adéu, tu, també!...
i no em miris malament, guenyo!
-Adeeeu!...
Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien
xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets
que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d'un
llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats, i apa,
tornem-hi. ¡S'armava una xarima-xarama!... De cada ona sortia una
rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven
per contestar a tot arreu. En Vadô Set-trossos, encamellat al
batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant
llançava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar
el vol.
Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El
mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles
estenien llargues taques blanques i tremoloses. I ¡quina quietud, a
l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els
borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre
meravellós, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues
aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un
jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de
la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre
un regne de fades i allò eren salamons que s'encendrien per a algun
fantàstic ball submarí?
El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina.
S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi
reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que
espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una
esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una
finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap
tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La
barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les
veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor
gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a
cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides
estrelles.
El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb
pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués
lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies,
l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i... què sé jo?... per
a mi els plers un món nou que em comunicava les seves belleses.
Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig
parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en
algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la
coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una
reconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la
galta.
-M'heu feta feliç- li vaig dir, guardant-me'l al braç i sense
apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la
mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vós m'heu proporcionat el
dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!
Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a
la meva, i m'esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a
dir-me algun mot afectuós; però en Vadô Set-trossos, que llavors
s'ensopegà a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de
malícia, i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de
que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.
-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir
agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç.
-Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no
vol raspalls.
¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que
m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i
com ho comprenia tothom així!
En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegàrem a popa a
conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadô Set-trossos, el pare, l'avi
Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet
Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar
els plats.
-Nosaltres també volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua
ses tripes de Judes! Aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües
brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll;
però... paciéncia.
Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que
parli en castellà, no ens matarà el cuc de l'orella. Més por me fa
la vostra llengua.
-Home, no tant!- replicà en Pau tot trossant-se les mànegues de la
camisa. -Avisat... avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju
desdit de la des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura;
i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!
-Veus?... Ja t'has tirat una maledicció- reparà en Set-trossos tot
garneu garneu. -Això no ès pas de boques polides, caret.
L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, després
d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacristà!
-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les
nostres rialles. -¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os
desllorigar-li?
A en Vadô aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà
pendre-s'ho a la serena.
-Tu també, nap boal? Ja t'atraparé sense córrer. Avui no em vui
enquimerar, perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A
veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Què ès, una
cosa?... Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d'ase:
llondro serà qui no ho endevinarà.
En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'últim
intervengué l'avi Mauva:
-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat:
cames són, oreies d'ase. Són ses cames. Encara no ho enteneu? Ses
oreies d'ase són ses vostres.
En Pau va romandre astorat.
-Encara no hi caieu?- li preguntà en Cadernera.
-No, a fe de recristià: no puc pescar-ho. I tu ho tens?
-Sí, home, sí.
Ambdós estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant
el plat que rentava, s'eixugà amb quatre grapades mal donades a una
capçana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau,
li va dir:
-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: això ès s'esquena. Ara es
ventre...
-Calla!- exclamà en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada
al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí, entusiàsticament:
-Maleït sigu es gipó de santa... verjaula! ¡Cosa més bonica!
¡Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut,
d'oreiuts!
Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns féu
curta i entretinguda. El vespre era fredot; però, com que no hi
havia vent, semblava que fóssim dintre una casa. A manera que la
claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de
mitjana a l'alçada d'un home, estenia i refermava la grogor dels
seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les,
deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espesseïa entorn de
la barca.
Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els
sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se
podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar
s'aixecà una veu clara que va cridar: -¡Visca sa Santa Rita!-
Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de
la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -¡Visquen els
sardinalers!- Això no és res: veritat? I, no obstant, no puc
recordar-ho sense emoció.
Després el pare s'encarà amb en Vadô Set-trossos.
-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?
En Vadô acotà el cap gratant-se el clatell, i contestà, amb veu
entelada:
-Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses
Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; però em recava sa bona
conversa, i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa
vostra pubilla.
-Està bé; però ja n'hi ha prou.
Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense
donar la bona nit. En Vadô, que estava aclofat a terra, maldà una
llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal
servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats més
doblegadissos que mai. A l'últim s'aixecà, i tot estirant-se del
braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable
badall, s'atansà a l'avi Mauva tentinejant.
-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara
que no sigu tan ric com vós, voldria que s'oratge no matinegés
massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet, i que
aquest viatge fos de força durada. Mai me l'havia passada tan bé.
-Doncs demà t'hauràs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es
senyals són de llevant o de tramuntana.
-Sí- mormolà el pare: -demà correrem de valent.
En Vadó va examinar el cel i digué:
-Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma
per a descansar. Bona nit que Déu nos do.
Jo també vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig
encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un
moment en el balou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la
visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d'ombres
entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or
lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell
enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho
permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de
l'horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien
serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em
va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera
ombrívola d'un temple, enllumena una munió de volvetes. Però que
grandiós, tot allò! Vaig creure que enlloc millor que allí podia
resar les meves oracions. I, després d'haver-les resades, me vaig
tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me
tan bé i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces
d'aigua sota la meva caseta.
L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè
entrés aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que
multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit
m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat
flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a
cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena,
que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet.
Me vaig posar _a la curra_ un mocador de seda llampant, i vet aquí
una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig
restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la
llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una
papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me
i vaig veure el caparràs del pare en el portaló del bolou.
-Ànsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclamà el bon
home. -¡Quants ne criaria, una mare!
-Bon dia, patró- li vaig dir. -El llit ès una mica dur, però la
vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on:
oi?
-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha
entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora
que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa:
sents?
Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé
érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar
estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien
pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un
hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava
cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant
escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament
un parraquet d'arc de Sant Martí.
Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la
xicra, vaig dir-li:
-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps
s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta...
-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!,
ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es
cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.
-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home.
M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de
mar sou una àliga.
S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al
front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va
dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva
insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:
-Com que un hom no té lletra... anem a cercar... no sap explicar-se
amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu
acostumada. Vui dir que perdoneu i... Però ep!... tampoc no só tan
llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar
amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria
de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent
d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte
de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida
carrera cap a sa part de sa bona criança... enteneu?.. i sé
respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?
-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb
aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de
mar. Doncs... tornant-hi... ¿voleu dir, que tenim mal temps?