En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la se

-

PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE.

I.

II.

III.

IV.

V.

L’IDIL·LI D’EN TEMME.

I Preludis.

II Proposició.

III De la tragèdia a l’idil·li.

IV El collaret.

V Felicitat.

EL REM DE TRENTA QUATRE

Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la

senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un

viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et

facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint

les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà

prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la

meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant.

Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia

una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes

dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des

d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el

comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del

carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho

guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge

produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus

mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que

enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les

coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal

veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb

els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que

pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les

contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí

arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat,

a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven

pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la

llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els

tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a

les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls

mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire

saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula _amarra_, ja la venda estava feta, i era tan

sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que

alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny,

solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el

pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles

grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb

un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li

una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces

amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig

del cocoronell, i... ja el tens. Oidà, manca una circumstància

remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i

posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que,

encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria

caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els

mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les

naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren

inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres,

m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No

li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li

havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no

tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima

aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i

tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de

fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves

aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les

meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot

dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a

esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De

cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig

apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el

piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure

regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir.

Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen

deixar més llevat a la meva imaginació foren l'_Atala_, els _Viatges de

Gulliver_ i, principalment, la _Corina_, de Madame de Staël. Jo

mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no

era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la

qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell,

cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se

n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els

seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la

riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi

banyen, l’horitzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa

tot el seu or... Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir

amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries

trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant,

ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em

fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques

assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i

amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes,

apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no

era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a

tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per

respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa

tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme

estètic; i per lo tant... té, que troni, que llampi, que em mulli,

que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que

en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen

poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la

febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol

altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva

ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per

elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels

seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic?

Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per

la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te

despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí,

l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa,

d'horitzó, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria

amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es

pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita,

ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs,

esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia

tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la

seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva

barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar

gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop

i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva

espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un

pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un

infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus

entriquells a la _Santa Rita_, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al

sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis,

però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li

esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig

espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa

de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu

cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de

foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la

recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo:

-No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant:

¡només una vegada:!... aquesta i prou. I no em parleu de perills ni

d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i... estic ben decidida.

Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I,

mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare:

enteneu?... El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu

puc anar jo; i... vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les

seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada.

-¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin

llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la

meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes

davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet,

i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig

tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu

desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el

plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva

dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava,

comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells

moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut

se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben

forta, ben forta...

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se

passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que

passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu

costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i

això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de

lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig

seguir arraulida, embolicada, retorcent-me... Així vaig estar tota

la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la

vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la

remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava,

cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador,

i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta

perquè jo el sentís: -Paula!... Joan!... Que dormiu? Au! fora

nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que

les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta.

¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!... Ànsia!... i que vingui

el temporal i el quinoccius!... ¡A veure si ens neguem tots i no en

resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb

l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra

part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i

m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí.

-Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig

pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava

destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de

les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament... i una besada,

i dues, i...

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't

els degotalls, i... vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir

gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha

matines.

II

El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores

a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les

aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa,

sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot

fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes

humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li

deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!... tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una

rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès

innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que

us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau,

mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els

fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare

pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda

tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació.

Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc,

cella-ros i de mirar garneu. Li deien _en Vadô Set-trossos_, perquè

semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li

penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i

les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes.

Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa

se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la

gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o

l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els

mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats

a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest

era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi

doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots

els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador,

entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a

enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No

m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada

menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic;

mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre

l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el

poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin:

-Adéu-siau...Quan tornareu?...Trigareu poc?...- Les cases

s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa

agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes

finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com

ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar

obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una

fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu

costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el

poble... Que bonic!... Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre

vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te

n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què

n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig

dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la

mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!...

¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i

s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va

dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada,

barbollejà:

-Puà!... Maleït siga el suc de la pipa!... Ja has vist la teva

cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... ¿No t’han pas

sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua!

Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava

mirant...

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si

Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs,

¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig

abraçant-lo, me l’enduia. Però ell, després de donar tres o quatre

camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!... no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de

criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos

alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat

d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets

caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada,

que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt

de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes

escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la

Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o

una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar

de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en

què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si

bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es

trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al

bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de

l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a

dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins

aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el

cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em

saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó

arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada

d'en Miquelet Cadernera, _el noi de bordo_, que estava pelant

patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les

fesomies.

-Hola, Cadernera!... ets tu?...- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates...

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!... no! no tant, mestressa. Sóc... sotacuiner, si voleu:

encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui... Cuinar,

no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!...

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i

plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a _bordo_ us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra.

¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si

haguéssim d'anar a ses Amèriques...

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu

sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè... net, mestressa... quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten

ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més

neulit s'hi retornaria, llampus!... I, quan vós no hi sou, no diré

pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a

atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es

dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella

m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà,

amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre

majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era

impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única

part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de

sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues

passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant,

com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella

cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de

_capitana_, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig

interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt

ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de

bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un

altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna;

un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que

les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un

clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que

t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et

multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves,

t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia

un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria

sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el

portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus... No s'havien

descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu

barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa

Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no

m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà

el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a

Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has

dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que

donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb

tots els ets i úts: m'entens?...

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l

pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l

vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap

amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se

coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de

prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense

assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana

del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar,

amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!... ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels

llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat

darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls

garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa

primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça.

¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i

els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb

una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi,

Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i...

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit

gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i

després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les

espatlles i mormolà:

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom

pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però

ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra

feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva

opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una

manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint

el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el

cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle

esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del

cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó

en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé

s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava

els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i

abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi

imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva

prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia

musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint.

Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües

allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava

dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar

per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat.

Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i... així

em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una

becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a

coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar

era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el

ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El

terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per

a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que

desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la

nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se,

arronçant-se... Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent-

me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de

l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot

d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames

encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del

nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que

amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se

unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja

com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que

s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a

la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps

així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres,

acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en

descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres

dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però... mira, noa: ton

pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf

hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem

ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa:

entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a

sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa

ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per

viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que

es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre.

¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa

s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo... més aviat li seria una

nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho

al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa,

bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que

havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors

jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja

mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de

barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la

tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho

deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona!

A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys

i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa

sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja

saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a

un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via

cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a

alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per

ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí

me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al

diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir.

Jo vinga estirar es pas... i ja no sé què més m'enraonaren; fins

que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i

clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans

d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es

trepeig d'ella per dins... i pica que picaràs. Encara sento aquells

trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i,

per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau:

el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era

diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica

geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des

poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?...

m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda

sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca... i no tinc pas

delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les

ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert,

l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va

semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en

la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al

Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un

repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena

d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva

ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre

aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en

una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien,

garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!...

Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses

pressentides. Enllà, enllà!...

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig

reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no

veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en

part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt

de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una

corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt

des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de

rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on

ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si

es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu...

Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en

manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot

ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as

bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com

ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la

pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre

va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter

de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada

amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon

efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi

havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners

s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà),

i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les

cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia

un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de

gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en

mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat

d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols,

entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els

estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir:

-Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi

trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una

trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant

en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment,

va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i,

ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i

l'aspirà d'una nassada.

-Cull... eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala

expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó,

va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no

hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les

conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada

volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava

consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la

seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i

l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu,

pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el

vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic?

¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava

d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment

un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les

galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap

a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la

farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo

semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros... i pareu ment, pareu ment...

Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha

una senyora a _bordo_, i vui que es respectin les seves faldilles.

Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com

les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit

sinó una paraula, i de per poc... si no la vireu a temps... hauríeu

ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de

cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll

sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i

blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també

roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en

forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la

seva testa es reparava certa partió característica: el front,

abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que,

prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada

del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre

les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla

barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el

bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que

ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a

còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer

cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de

setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb

cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll

amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada,

deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot

del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa

cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i

altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i

esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que

indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment,

botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola

clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar

de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades

als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós

pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda;

però va aguantar el xàfec a cara d’aigua, sense moure’s ni badar la

boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera.

Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per

desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i

que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que l’haguem

de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no s’hi sent sinó a la

primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses... i

com més se’n menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la

bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin

estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així,

baldament me’l fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no me’l vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de

s’estofat consisteix en s’aroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire

quelsevulga, i vatua... dallonses!... ja el podeu donar as gossos.

Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es

compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que s’han de

encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu!

I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja

caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada...

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos

esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà

que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a l’avi Mauva i per en Vadô

Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. –Déu t’ho pac- me va

dir el primer; i l’altre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a

l’indret del barracot que servia de cuina; i, abans d’haver pogut

preguntar res, vaig veure sortir, per entre l’arbre de mitjana i una

cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i

al capdevall d’aquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent

com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que

aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a l’ajuda del xicot,

que s’aixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut,

caret?

-De primer a s’os Bertran: sabeu?... i deprés aquí, a ses canyeles i

es genolls... i en es colzes i... Llamp de Pau! Ès una mala bèstia.

Se preval de que sóc petit; perquè si no...

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui

seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!... ja t’entenc herbeta

que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa

vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per

avui encara sou ben fresqueta i... Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una

diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius,

d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la

vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué

el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les

sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El

porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves

corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya

timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir

algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava

embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una

manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense

por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de

que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor

jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un

penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en

Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes.

L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare,

que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat,

s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou.

Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans

ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria.

El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el

deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet

Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense

parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un

desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada

semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau

procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró

camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va

posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper... -Això ès una

injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de

set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa...sa...!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies

exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de

respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li

cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes

ses calces de _bordo_. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa

salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa

meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu

en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens

ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa

fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses

butxaques. Però... ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota,

mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés

les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera,

agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet

a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi

es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella,

baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament

entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior

sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia

resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que

es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva

immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia

més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer-

lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una

cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet,

amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva

misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals

tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més

que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el

maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs

manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera

tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas

de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les

acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en

tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota

ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el

cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la

mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop

l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet

un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa

fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses

fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler.

Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà

saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me

amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el

muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir

baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i...

vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?

-¿De què voleu que me les haju, sinó des vostre nuviatge, que m'ha

donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que

vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per mà de rector,

heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us

tallaré patró de com ha d'estar: veureu. Totes ses banderes i

gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un

altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A

cada botafió, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de

torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bitó un

cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada escàlam; ets arbres,

rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am...

Un xiulet que sonà va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el

bon home corregué a la maniobra, no sense indicar-me, amb un

anguileig de braços i una estesa de mans, que es reservava la

continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer

romangueren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà

virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; així

com fins llavors l'havien empesa mar enfora.