Tom. Tornant á la cuestió ¿ahont l'he vista á vosté?
perque 'l seu nom no m'es desconegut.
Mar. No m'ho explico, perque sent soldat vosté no debia
frecuentar las reunions. Lo meu marit era persona molt considerada á
Barcelona y sempre hem estat relacionats ab lo principal. Los
dimecres, qu' es lo dia destinat per rebrer visitas, devegadas hi há
sis ó vuyt cotxes á la porta, alguns ab escuts d'armas, perque
també 'm tracto ab l'aristocracia. A propósit: ¿vosté vá comprar á
algun noble aquesta casa? L'escut de armas...
Tom. Es dels barons de Maforta.
Mar. ¿Cóm se la varen vendre?
Tom. No la vengueren. Los meus antepassats guanyaren
aquet títol, que 'ls hi doná don Jaume á la conquista de Valencia.
Mar. ¿No es aquell rey de pedra que hi há á casa la
ciutat de Barcelona?
Tom. Lo mateix, senyora.
Mar. ¿Y ara vosté té 'l títol?
Tom. No senyora, perque la casa vingué molt á menos y ja
fá dos generacions que, per no pagar los drets al Estat, no 'l tenim.
Jo
'm trobo, gracias á Deu, en situació de tréurel, pero me sembla que no
tinch prou per figurar en l'aristocrácia. Cuan era
estudiant... ¡Ah! ¡ja hi caich! Ja ho crech que la conech y vosté
també á mi. Me permet sentarme.
Mar. Vosté mana aquí.
Tom. May allí ahont siga vosté. Me donaré per honrat
obehint.
Mar. (¿Quí ho diria que hagués menjat ranxo?) ¿Hont m'há
vist? ¿Potser al Liceo?
Tom. Res de Liceo, ni d'aristocracia. Parlo de molt
temps enrera; de cuan jo era estudiant y vosté ajudava al pobre del
seu pare cusint camisas, que per cert l'hi pagaban molt malament.
Mar. ¡Senyor meu! (_Alsantse. També don Tomás._) ¡Hi ha
recorts que son inoportuns!
Tom. Senyora, perdónim si la hé molestada, pero jo creya
que honrava á una filla lo recort d'haber treballat molt perque res
faltés al seu pare.
Mar. Baix aquet punt de vista, sí.
Tom. No tinch cap interés en continuar aquesta conversa.
L'estudiant que vivia al segon pis de la casa hont lo seu pare tenia
la botigueta, desapareix, y aquí té 'l' metje que desitja saber
perque l'há cridat.
Mar. ¿Vosté es en Tomaset?
Tom. Era; aquell mateix que al passar per devant de casa
de vosté no dexava may de donarli 'l bon dia. Era molt guapa.
Mar. Axó vol dir que ja no ho soch.
Tom. Salva la diferencia d'anys, es la matexa, sinó que
allavors era la Marieta y avuy es donya Maria, com jo era en Tomaset
y avuy soch don Tomás. ¡Qué mal vá cuan á un li diuhen don! ¡Quins
temps aquells, donya Maria! Llavors 'ns tractavam de tú... Bon dia,
Marieta... jo 't deya... perdoni li deya.
Mar. Los temps han variat.
Tom. Es cert.
Mar. Y no podém olvidar lo que som.
Tom. Ni vosté ni jo, que no passo de metje de poble,
mentres que vosté ocupa una brillant posició.
Mar. Encara que siga metje de poble...
Tom. Se'm pot tractar, pero posantse cada hú de
nosaltres á la situación que li correspon.
Mar. Es natural.
Tom. Jo ja estich á la meva.
Mar. A cada hú lo que se li deu...
Tom. Es just.
Mar. Vosté ..
Tom. Perdoni; hém convingut que á cada hú se li donará
lo que se li deu, y vosté falta al pacte, perque 'l meu tractament,
es més que vosté.