Mar. Per mi, tot es poch per tú; y per tú, tot es
massa,
Marº. Ditxós qui 's contenta ab poch.
Mar. ¿No t'agradaria tenir una casa com aquesta?
Marº. No hi veig res de particular.
Mar. Perque sols pensas ab qui no haurias de pensar y
no
't fixas en res.
Marº. Bé ¿qué hi ha aqui de notable?
Mar. L'escut de noblesa damunt la porta. Estem en una
casa de nobles.
Marº. Y com l'hem llogada per l'istiu, som
nobles d'istiu y de llogué.
Mar. Ab tú no 's pot parlar.
Marº. ¿Qué vol que 'm casi ab l'escut de
noblesa?
Mar. Si l'amo d'aquesta casa tingués una filla
única ¿per qué no? Pero es un solterón.
Marº. ¡Gracias siguin dadas á Deu! perque
si s'hagués casat y tingués una filla, es de témer que s'empenyés en
casarme ab ella.
Mar. Es impossible fer carrera de tú. Jo desitjo ferte
un senyor.
Marº. A vosté li hauria agradat que jo, en
lloch de treballar á la fábrica...
Mar. Lo teu pare guanyá perque viscas sense treballar.
Marº. Si tot s'acabés ab mi, sí; mes si
jo, com 'ls fills de tants altres fabricants, fos advocat, no
serviria ni per advocat ni per fabricant: acabaria per gastar lo
capital guanyat pe'ls meus pares, y la heréncia dels meus fills fora
la miseria. Fixis en lo que dich hi trobará la explicació de la ruina
de tantas casas de Barcelona, pochs anys fá poderosas. Jo desitjo
treballar com lo meu pare; soch modest.
Mar. Fins á l'extrem de volguerte casá... ¿Ab qui? ¿Ab
qui?
Marº. Ab una noya bona, honrada,
treballadora.
Mar. Casarse 'l meu fill ab una menestralota. ¡May! ¡No
hi pensis! ¡May!
### ESCENA XIV