corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la
celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que
l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per
aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que,
quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per
allá y se 'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una
cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...
Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot
sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per
això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar
Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al
Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del
manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre
y fel...
¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de
las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la
tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y
finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de
riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a
travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría
la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y
llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals
esperits...
Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá
va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense
ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal. Però
aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen
Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que 'l va deixar
esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii!
¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde
l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía
retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...
Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat
per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las
befas dels malehits bosquerols.
## XIX L'agonía
--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! --cridava esgargamellantse la
Mariagna desde 'l replá d'escala que donava a la cambra del
rector.
--¡Joseph, veníu, per amor de Deu!
Però com que 'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona
vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del
cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre 'ls seus gemechs:
--¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!
L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap
al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava
de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per
això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab
la veueta esquerdada:
--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!
Y lo bo era que 'l jayo no 's trobava pas gens lluny. Tot justament
allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a
casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni
molt. Y a més d'això... prou feynas tenía 'l vell xaruch a fer anar
una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse
pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al
Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y
a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si
resés la lletanía dels sants: "¡Senyor, assistíume! ¡Senyor,
amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!"
Per això es que no 'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia
Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y
esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar
escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a
n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com
si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els
camins y viaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar,
sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.
--¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!
--Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!
--¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint!
--¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!
--Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he
tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má...
y l'he trobada com la neu...
Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen
varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo
que 'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop
y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de
bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo
que 'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que 'ls esperava
entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els
ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets
escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen
Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que 'ls voltava, pel
gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...
La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el
llit s'alçava a quatre pams de terra, sota 'ls braços extesos d'un
gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una
tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa
carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més que las parets
emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras
que s'esllargandeixavan mur avall desde 'l trespol.
Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin
torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni
sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa 'l misteri
de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la
claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara
alenava 'l moridor.
--¡Missenyor! --va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.-- ¡Missenyor!
Però 'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.
Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a
l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un
glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla
anar altra volta sobre 'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El
pobre jayo va sentirse defallir; però, com si 's negués a perdre la
derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a
heure la terrible certenitat del flagell que 'ls queya a sobre. Pera
eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell
prou li hauría tocat el pit y el cor, si 'l moridor hagués sigut un
home com els altres; però a ne 'l sacerdot, al ministre de Deu, a
l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si 's
trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser
agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls
pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista
restava tèrbola y sense cap moviment.
Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha
remey." Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab
un to solemnial:
--Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de
missenyor.
Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un
parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot
y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen
Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que
passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un
mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit,
els hauría dit: "¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu
més, desventurats!" Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la
boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían
enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el
terror més negre. "¡Es el cástich de las mevas culpas!", rumiava
horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. "¡Es el
cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me
varen ficar a la tomba negra d'aquets sots... De viu en viu me
donarán terra sagrada en el fossar de l'esglesia. Es una sentencia
que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína
damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol,
que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un
sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres,
vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d'un
heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins
a estimbarme dins del pecat, qu'es la mort de l'ánima... Després me
varen desterrar per cástich a n'aquets sots amarats d'ombra y de
tristesa... y fins a n'aquí, fins a n'aquet país de la sòn y de la
mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía
resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias
negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d'encomanarlos
la vida a n'ells, ells m'han encomenat la mort a mi... Pera obrirlos
els ulls a la llum eterna, m'he deixat fer escarnots, m'he deixat
enganyar, m'he deixat escupir, m'he deixat martiritzar de cos y
d'ánima... y ara, per paga de tot, m'ajudarán a enterrar de viu en
viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura..."
Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas
d'ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja
l'oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre 'l front,
sobre 'ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a
poch a poch, ab la veu baixa ab que 's parla en las cambras ahont hi
ha un difunt:
--Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora... y encenèu al
voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa...
--¿Y vós, ahont aneu, Joseph? --va preguntar la jaya ab tot respecte.
--Jo a l'esglesia... a tocar a morts per missenyor.
--¡Que Deu el tinga a la santa gloria!
--Amen, --va respondre l'avi, tot afegint després, ab certa unció
misteriosa:
--Desprès... quan torni... l'enmortallarèm.
Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá
pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués
parlar!
¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els
aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts!
Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a
veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme
terra a sobre pera acabar d'una vegada la seva obra de maldat."
Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una
professó d'espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab
que l'havían atormentat els feligresos sorruts d'ensá que dormía
enterrat en els sots feréstechs... Veya còm grans y xichs li giravan
l'esquena, sornaguers, quan ell els predicava l'obra santa d'apariar
l'esglesia feta runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan
ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm,
ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts
del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían,
quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure
de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.
Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment
quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels
entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona 'l va deixar
a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre,
que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va
plantar cap als peus, un a cada part de llit.
La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els
canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més
enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera
una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l'espectacle de la
mort de tota aquella solemnitat qu'ella podía oferirli en sa rústega
miseria. Ab els mateixos ayres d'unció litúrgica ab que havía
recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs
y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent
acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit,
igual que si celebrés una funció desconeguda, qu'ella s'anés
empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van
del món.
Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a
espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir
visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de
la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot
lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la
condicia qu'ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el
borriçol y aconduhía 'ls pobres mobles... perquè lo qu'ella no volía
era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d'aquella
misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.
--¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m'arribi aquella hora de las derreras
angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!... --anava
mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava 'ls llibres
de la repisa, y espolsava 'ls feixos de paperots, y contemplava la
patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.
## XX Las absoltas
Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l'ánima
tota l'esgarrifança d'aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li
agafava al veures entre 'ls quatre ciris encesos que tenía al voltant
del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt
de rebre 'l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de
l'ánima... No més mancava que baixessin els feligresos a fer
d'enterramorts... No més mancava que baixessin els butxins...
Y, al despertárseli altra vegada 'l recort dels malehits bosquerols,
se li tornava a enfebrar l'ánima, com si tot d'un plegat desvariejés,
com si 's revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels
martiris qu'havía hagut de sufrir... Se recordava, horroritzat,
d'aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a
plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava 'l Sacrifici
de l'Altar... ¡Sòrt qu'ell estava amarat de l'esperit de Deu, y va
saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l'esglay de
tothom! Però ella 's va revenjar, la mala pècora... Com qu'era 'l mal
esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab
la seva olor de dona... Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins
a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D'allavoras ensá, tot va
ser abandonar l'esglesia, com si fos un hospici d'apestats... Grans y
xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de
Puiggraciós... Allí dalt se deya l'ofertori dels sacrilegis, allí
dalt se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per
això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína
vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a
dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a
mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals,
mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vinga
riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera
salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que
va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo, y li varen
treure de sobre 'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit,
fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori,
voltat de ciris com un catafalch.
--¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l'infern!
--rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran
desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos,
encara que las malediccions l'haguessin de dur a l'eterna
damnació.
Però veusaquí que, quan estava 'l sacerdot en lo més esgarrifós del
seu mal somni, va sentir tot d'una devallar tristament, desde 'l
cloquer de l'esglesia, las primeras campanadas qu'anunciavan la seva
mort:
--¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch!...
--¡Ay, Senyor! --pensava 'l capellá, aterrat.-- ¡Ay, Senyor, que tocan
a morts per mi!
May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan
planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya
plorar en Joseph, qu'arribava al fons de l'ánima! Era cada batallada
com un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués
arribar al cel desde aquesta vall de llágrimas.
--¡Pietat, Deu meu, pietat! --resava 'l moridor entre sí mateix.-- Ara
baixará la gent de las montanyas y 'm portarán al sepulcre abans
de l'hora y m'enterrarán abans de mort...
--¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch...
naaanch! --entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin
ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d'agonitzant,
que may sabría ningú del món.
Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers
instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut
consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen
planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera
oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no... a n'ell no
l'ajudarían pera res tants flagells y vituperis... No... Ell, ni tan
sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella
dolçoreta que 'ls sants han contat qu'assaborían en las mateixas
tribulacions... Els martiris passats als sots eran massa aspres,
massa grollers, pera que poguessin portar a l'ánima cap resquici de
somni ni cap regust de delectació... El seu calvari havía sigut tot
ell miseria de la terra y negror de la nit...
--¡Pietat, Senyor! --seguía dient entre sí l'agonitzant, mentres las
campanas brandavan ab funeraria majestat.-- ¡Pietat, Senyor, si no
he sabut aixecar els ulls fins a Tu... y, en comptes de redimir
las ovellas del teu ramat, m'he enfonzat ab ellas dins la
pols!...
Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va
creure arribada l'hora de la seva perdició.
--¡Ara baixarán els bosquerols --pensava-- y 'm portarán al fossar!
Y, com qu'en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d'algú que
pujés l'escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els
rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de
passas s'anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però,
al capdevall, sols va comparèixer el jayo. Tot ranquejant y
persignantse devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y
va dirli tot mirántsela, com si demanés consell:
--Abaix hi ha gent de la parroquia... que deu voler entrar a veure 'l
cos de missenyor...
Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al
sentir aquellas paraulas.
--¡Ara ha arribat el meu derrer instant!... --deya entre
sí.-- ¡Senyor, vos encomano 'l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre
la vostra voluntat!
--Jo 'ls diría que pujessin... --feya entretant la vella a n'en
Joseph.-- Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels
grans pecats qu'han comès...
Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a
l'agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots
de la pobra vella.
--Potser sí, --pensava,-- potser sí que ara s'obrará 'l miracle de la
redempció. Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els
enterniré, els faré llástima... y pel camí de la compassió
arribarán fins a Deu.
Mes en això 's va sentir remor de passos, fressa de gent que
s'acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y
tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de
la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al
canyet.
El primer de treure 'l nas va ser l'avi Pugna, fent saccejar el goll;
derrera l'avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot
pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix
qu'una granota; desseguit el Bepus de l'Uyá, roig de pel y guerxo
d'ulls; després, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp.
Derrera d'aquesta tongada de gent propera, va venir un altra corrúa
de feligresos de més lluny... el Pau Malarich, escardalench com una
momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch
Negre, més pelut qu'un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara
d'óliva; l'hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més
esquerp qu'un porch singlá; y el bordegaç de l'Ensulcida, y el
porquerol, en Carbassot...
Com qu'encara may s'havía vist que la gent fes l'orni pera anar a
veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que 'ls bosquerols
varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no 'ls quedava
més remey que baixar al sot de la parroquia.
Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu'un "adeusiau per
sempre", era com un manament obehit de pares a fills per tots els
sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap, y resignarse, y
empendre 'l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els
pares, com havían fet els avis, com havían fet els passats, desde las
centurias més llunyanas.
De primer moment havían roncejat un xich, dubtant, no sabent què fer
ni quín determini pendre. Feya tant temps que no posavan els peus a
la parroquia, qu'havían perdut l'agre de baixarhi. Però aquella
indecisió no més va durar un instant, perquè desseguida varen veure
que, tant si volían com si no, calía obehir a la lley de las costums
eternas, heretada de las vellas generacions. Ademés d'això, hi havía
una altra cosa... y era qu'al acte també varen començar a sentir una
estranya curiositat de saber quín posat faría, el rector, mort. Tan
esperitat y tan altívol que se 'ls havía presentat sempre, volían
veure allavors còm deuría esser, ab els ulls cluchs y boy estirat
demunt del túmbol. Allò era, allò, més que res més, lo que 'ls havía
acabat de decidir a surtir de casa; y, mentres devallavan cap al fons
del sot, com qu'encara hi havía feligresos que dubtavan, un xich
esporuguits, com si no gosessin a arribar a la rectoría, en Pere
Mestre va dir, tot sornaguer:
--¡Ara ray!... Ja podem baixarhi sense por...
--¡Ta full! ¡Uydá! Murta la cuca, murt lu verí... --va respondre
l'Aleix de las Tòfonas, mitj rient per sota 'l nas.
Y aixís varen arribar a la parroquia, ben refiats de que 'l rector ja
no podría presentársels a devant com un Deu carregat d'ira, ni podría
amenaçarlos ab la patena y el cálzer, ni podría bescantarlos per las
culpas y pecats, ni podría clavarlos aquellas miradas que 'ls
atravessavan l'ánima, ni podría ferlos caure de genolls a terra,
revestit ab la casulla, a peu d'altar.
Boy a mida qu'anavan entrant dins de la cambra mortuoria, els
bosquerols s'arrambavan per las parets, ab posats encongits y
vergonyosos. Ab tot y la curiositat que tenían de veure ben bé al
difunt, no gosavan a alçar el cap, y ab la vista baixa, de reull,
resseguían tota la cambra, miravan els ciris dels canalobres, y de
mica en mica escorcollavan el cadavre.
Y el pobre sacerdot, desde 'l seu llit d'agonía, sentía tot anguniat
còm aquellas miradas tafaneras se passejavan amunt y avall del seu
cos, ab la curiositat sinistre que fan venir las cosas de la tomba.
Més que mirar, més qu'esbrinar, semblava que flayressin ab estrany
plaher la farum mortuoria que voleyava per allí dintre, al voltant
del llit. Però a l'últim, com si la flayre 'ls marejés, varen
esdevenir tot sòpits, tot somiosos, igual que si a la fi
s'encaboriessin y anessin pahint per dins l'espectacle tèrbol de la
mort. Xichs y grans varen quedar com enzas ensopits.
Ab tot y haverhi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu
una lley de quietut desconeguda, com si aquells homes tinguessin el
do misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar,
ni fer remor de cap mena.