l'altre, com si tingués encantarias, restava ab la boca badada y ab
els ulls oberts, oberts. Mes, com aquella quietut s'anava allargant
tant, alguns varen començar a neguitejarse... Semblava que no
estessin bé, que patissin, que 'ls pessiguessin, que 'ls entrés una
mena de desfici... L'un se burxava l'orella... l'altre 's gratava 'l
cap... Aixís, ab aquesta angunia, anava passant el temps, y el
silenci s'eternisava... Fins a ne l'agonitzant, desde 'l seu llit de
dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una
eternitat...
--Ara m'agafarán... --pensava a cada punt-- m'envolicarán ab els
llençols... y 'm durán cap a la fossa...
Mes en això va comparèixer el jayo en mitj de tothom, ab una caldereta
d'aygua beneyta a l'una má, y a l'altra 'l salpasser.
Ab tot y ranquejar com ranquejava, tenía allavoras aquells ayres
d'ordenat, dels seus bons temps, que tot el transfiguravan, com si
fos un sacerdot. Ab tota pausa, ab tota unció, possehit fins a
l'ánima del ritual funerari que seguía, se va acostar al peu del
llit, a punt de dir las absoltas. Pera ajudarli la pregaria, la
Mariagna va córrer a agenollarse al seu costat, ab las mans plegadas
sobre 'l pit. Semblavan un oficiant y un escolá de debò qu'en sa vida
no haguessin fet altra cosa que celebrar exequias pera 'ls difunts.
--Dónali, Senyor, la pau eterna, --va començar dihent el jayo, mentres
arruixava d'aygua beneyta 'l catafalch.
Y la vella responía ab gran fervor:
--Y que la llum perpetua l'il·lumini.
--Que reposi en pau.
--Amen.
Els bosquerols a cada moment esdevenían més moixos, més capficats, com
si de mica en mica 's compungissin a la vista de la mort y de las
devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que
llengotejavan dalt dels ciris, aquell to planyívol de l'oració dels
vells, aquell aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls
fondos, ab la pell cendrosa y groga... tot apareixía prou fúnebre y
prou punyent pera acondolir las ánimas pecadoras y durlas a
contrició. Era la visió aterradora del tránzit d'un món a l'altre, ab
el seu seguici d'eterna gloria pels qui moren en el Senyor, ab
acompanyament d'eternas penas y eternas flamas pels qui moren en el
pecat...
Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va
sentir un bleix fondo, com d'algun bosquerol que sospirés tristament,
a punt de rompre a plorar...
--...¡Ay... Deu meu! ¡Ay... Senyor!
Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá
agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament refiat de la
redempció dels feligresos, va creure arribada l'hora del penediment.
--¡Ay, si pogués parlar! ¡Ah, si pogués darme a entendre! --pensava,
bategant d'esperança, el sacerdot.-- ¡Ah, si pogués aprofitar
aquet instant, còm s'obraría 'l miracle!
Y, abrusat tot de sobte, com en una derrera estremitut, d'amor a Deu y
amor al pròxim, li varen venir unas ganas infinitas d'alçar la seva
má sacerdotal y benehirlos a tots, dihent: --¡Germans meus, fills
meus, jo us beneheixo en nom del Pare, del Fill, de l'Esperit Sant!
Els bosquerols restavan somiosos al voltant del llit mortuori,
contemplant encantats las ceremonias fúnebres que 'ls jayos anavan
fent de tant en tant. Semblava que no poguessin moures d'aquell
lloch, qu'una força ignorada 'ls hi tingués encadenats. Hi havía
moments que feyan posat d'anarse a enternir, de somicar, de llençar
llágrimas. Fins semblava que, a l'instant mes impensat, alguns havían
d'agenollarse y fer companyía als jayos y resar junts la lletanía...
Però veusaquí qu'en aquell mateix moment se va sentir una fressa
alegroya, per la porta de la cambra, com de gent poch recatada
qu'anés a entrar movent bullicia.
Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte y mitj
fregantse 'ls ulls, a tall d'homes que 's desvetllan del somni fondo
que
'ls tenía aclaparats. Qui primer va treure 'l cap entre la gent
arribada, va ser la moça de l'ermita de Puiggraciós; després, sa
mare, l'ermitana; acabat, la Rodassocas. Tots els ulls dels
bosquerols se varen clavar en la meuca desseguida... y va sonar dins
la cambra una remor de xiu-xius. La Rodassocas va mirar al difunt
fent una ganyota fastigosa; després va resseguir ab la vista als
bosquerols, entre mofeta y lasciva... després, va girar cúa y va
surtir...
Allavoras hi va haver un instant de dubte entre la gent... ¿Què
farem?
¿Què direm?... Però, com qu'en Carbassot se va determinar a eixir del
rengle, l'Aleix de las Tòfonas el va seguir, y, derrera l'Aleix,
l'avi Pugna y el Cosme de la Rovira y el Bepus de l'Uyá, y, a la fi,
tots, tots varen córrer derrera la farum de carn que feya la bagaça,
com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxuria
y de dolor.
Fi.