l'espectacle que a n'aquellas horas deuría representarse a
l'hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l'escon, provant
d'aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la
luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l'ermitá o
l'ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els
terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els
bosquerols. Ara l'un y després l'altre, tots venían encongits y ab el
cap cot a tall d'aucells estarrufats, y anavan passant per devant de
la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y
trista com una rengla de morts. Devant hi anava l'hereu de câl Janet,
ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més
enllá seguía 'l xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá;
després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el
Bepus de l'Uyá, roig de pel y malcarat... Y, derrera d'aquets, anava
seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y
bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts...
Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè
després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la
corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú
l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi
havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab
las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el
jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els
ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons,
lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap
bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres
anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro...
Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre,
que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que,
cargolat com una serp, s'estava a un recó de cambra, boy rient per
sota 'l nas, com si 's mofés d'aquella rècula de difunts lascius.
L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, que, ab els
seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots.
Aquella nit l'havía donada per cantar unas coplas que s'havía
empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu'anava calçat
d'esclops, ¡pot dicas! si 's duya 'l compás de la canturia, repicant
ab els peus sobre 'ls rajols.
"¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!...
¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch! El Rector ja pert la feyna
de dir missas y sermons, perquè tota la parroquia li ha fugit a
Puiggraciós.
¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!...
¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!"
Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi,
hi! ¡Hi, hi!, fins que 'l cor li deya prou... Molts cops, mossen
Llátzer se despertava esverat d'aquells mals somnis que 'l perseguían
durant la nit com una corrúa d'anguniosas aparicions.
Un vespre, després de l'últim reso, va restar ab el breviari als dits,
tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas
clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap
repenjat derrera 'ls vidres, semblava que cerqués entretenir el
desvetllament que 'l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la
nit d'hivern.
Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas
y els terrenys al ras, lo mateix qu'estanys de plata; altres cops
s'embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si
caygués dins d'un abim, aixís que 's posava per sobre l'espessor de
las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía
que a lo millor s'amagavan las fantásticas imatges lluminosas,
esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l'espay a tall de
corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges
fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si
fossin encantarias. Semblava qu'entre somnis entrobrís els ulls pera
guaytar las tacas d'ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels
caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la
vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que
dibuixavan sobre 'ls murs de l'esglesia las allargaçadas puntas dels
xiprers.
L'esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y
cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s'havía quedat aquell
vespre com sospès en èxtasis devant de l'ánima obscura y misteriosa
de la nit... Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que
si anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany
sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi
esverat...
S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a
través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu...
guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en
mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas
agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava
aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat
mentre 's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y
llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava
l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre
presagi de las derreras angoixas.
--Sembla que surti de derrera 'l cingle... --començava a pensar mossen
Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns
altres gossos que responían a l'udol sinistre.-- No, --va exclamar
allavors, com repensantse.-- De l'altra banda del coll de cân
Ripeta, me sembla ara que ve 'l brugit... Però no,
tampoch..., --replicava a l'acte:-- la cridadiça ve de
Puiggraciós.
Sí, era d'allí dalt d'hont devallava l'esvalot dels gossos, com
rodolant a tomballons rostos avall. L'udol esferehidor ab prou feynas
se sentía, igual que s'hagués esvahit en l'inmensitat... però, boy a
mida que minvava 'l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels
altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com
si s'acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va
semblar qu'eran els de l'ermita; després varen ajuntarshi 'ls de cân
Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l'Uyá varen
engreixar el brugit.
Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una
vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l'esperit una espurna
d'esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu'algú del Serrat
s'acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor
mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar
a sospitar que aquell que s'acostava era un feligrès desvalgut que
venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a
soldar la cadena d'amor trencada per culpa del pecat.
La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira
ja se 'ls sentía lladrar desde 'l bassal, com si haguessin acompanyat
al vianant fins a la baixada de las vimeteras.
--No pot ser lluny... --deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant
per la finestra.
No va trigar gayre a sentirse fressa per l'hortet... un soroll
acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.
--Ja es aquí... --mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels
vidres.-- Ja es aquí...
Al cap d'un moment, escayentse 'l caminant a entrar en una clapa de
llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder
veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras...
tris, tras... Tenía 'ls ayres d'un home jove, resolut y desinvolt.
Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo
a las palpentas. Un cop acabat l'hortet, va atravessar el caminal, va
trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar
de llarch devant l'esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta
de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci... L'home devía
palpar un xich fins a trobar el pica-portas. Després va trucar.
--¡Pum, pum...!
## XVII Camí del Calvari
Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora
de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo
més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va
encaminar cap a l'entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè
sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols.
Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan,
desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l'home que
l'havía vingut a desvetllar.
--¿Quí hi ha ací? --va preguntar el jayo.
--Gent de pau, --va respondre 'l desconegut.
--Diguèu quí sou...
--Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.
--Y ¿què volíau?
--Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a
Nostramo abans d'anársen.
--Donchs vaig a dirho a missenyor...
--Fèume aquesta caritat... mentres jo corro a Figueró a dir al doctor
que vingui desseguida... perquè 'm fa por que ja no hi sigui a
temps...
Y, mormolant aquets mots, sen va anar l'home camí avall, perdentse al
cap d'una estona entre las ombras de la nit.
El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli
la nova; però al mateix cap d'escala se va trobar ab el capellá que,
ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer:
--Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat... Aném. Ensellèu l'euga a
l'instant... Si vós tot sol no podeu, qu'us ajudi la Mariagna, o si
no ja vindré jo...
Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va
encaminarse a cumplir l'ordre, sense entendre prou bé aquell
espurneig d'alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.
--¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! --deya
entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría
pera anar cap a l'esglesia.-- Allí dalt, al Lladonell... --anava
pensant-- trobaré als vehins reunits aprop del llit de la
malalta... Allí 'ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el
cor, si Deu m'ajuda ab la seva gracia...
Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va
fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola... l'ayre,
humit... el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara
passavan com corbs per devant la lluna, l'havían tapada tota ab llurs
alas de negror...
El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau
endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va
agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un
acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la
sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer
el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara més fonda que las
altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab
las mans posadas sobre 'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas
d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la
santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que
ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y 's despertessin a
las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del
sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres
l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va
penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall,
esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de
portar a sobre 'l Cos consagrat del mateix Christ.
A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab
l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella
encenent el llanternó que 'ls havía de guiar els passos per entre la
fosquetat.
--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --va
fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si 's des brasa
per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu
palau pera anar a veure al pecador que 's moría. El sacerdot,
entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja
veu els clamorosos versículs:
--¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!
--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --responía el jayo fent
dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab
una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la
nit.
Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de
l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com
trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A
devant marxava 'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat
com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur
l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj
caygut y las mans creuadas sobre 'l pit, com abraçantse ab el
Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava 'ls ulls
enlayre y 's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent
versícul:
--¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y
esbandeixme de pecat!
--¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --tornava a fer el jayo,
com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas
del rector.
Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían,
com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la
gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava
que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el
dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant
per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més
enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las
voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada
esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y 's passan d'una
estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó
y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera
venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas...
Mes, aixís que 'l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las
vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li
flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del
bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit
allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El
jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a
estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan
espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada
s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca
llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont
posava 'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por
tenía de caure dins de la torrentera que vorejava 'l camí. Per això
entre dents resava, tot fent vía:
--¡Deu mos guart de pendre mal!
Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la
Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la
sagrada canturia.
--¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir
la meva mare! --va cantar ab greu sentiment.
Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo
ja
's disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar
un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana,
va sentir que la terra li mancava a sota 'ls peus... y, per més
que 'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la
balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més
remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç
avall, no parant fins al fondo del torrent...
--¡Senyor del cel... assistíume!... --va cridar el jayo ab un udol
llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera
córrer en auxili seu.
Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no
sabía per quín cantó baixar al pendiç.
--¿Ahont sou? --cridava ab l'angunia a l'ánima.-- ¿Ahont sou, Joseph?
¡Diguèu, ahont sou!...
--¡A... quí... mi... senyor!... --responía una veu quasi apagada
desde
'l fondo del torrent.
Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per
aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser
per llum, a fi de veure 'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres
ab el foguer encenía 'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella
dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.
--¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que 'l Deu del cel
ve ab nosaltres!
El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no 'l
deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça
vella que treya 'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada
del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com
baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las
mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo
pera ferli pujar el pendiç.
--¡Coratge, Joseph, coratge! --deya 'l capellá a ne 'l jayo.
Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del
camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que
l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las
camas no 'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no 's
podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va
provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però 's
va trobar impensadament ab que 'l jayo se rebenxinava y no ho volía,
signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!
Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan
resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería.
Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may
consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre
pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat
fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer
sentir tot el pes de la seva voluntat.
--Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.
Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la
seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va
aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne 'l bast com va
poder.
## XVIII Escarnots al Sagrament
Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de
Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una
má
'l llanternó y a l'altra má 'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo,
mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la
guerra.
Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint
las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de
Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu'acabava
de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de
guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria.
Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la
divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y
traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins
li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de
misericordia, y els entonava de baix en baix.
--M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat; m'esbandirás, y seré més
blanch que neu.
Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a
cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas
propias penas y tribulacions.
--Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de
joya els meus òssos capolats.
Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna
al pobre jayo, que restava sobre 'l bast com ensopit, y a estonas
reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel
camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias,
montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret,
més fret que 'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli 'l
rostre de ple a ple...
Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del
sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las
alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de
fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç
per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan
de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava
menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant
s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de
l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com
emblanquinat.
El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure 'l fi de
las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía 'l Serrat ab el
seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá 's trobava
tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de
montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per
una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de
salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no
saber fer la pau ab els bosquerols...
Quan va passar per devant de l'hostaler, el cor li va fer un salt no
més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a
l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans.
Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de
las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.
El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va
aturarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se
va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de
penediment:
--Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos
se postrarán devant teu.
Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò
semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la
porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit
quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las
disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de
fossar.
Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a
ser al Serrat no trobaría a ningú que 'l vingués a rebre. Però, aixís
que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure als
peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.
--Potser serán a l'era de la casa... --va rumiar després, com qui
s'agafa al derrer resquici d'una esperança que 's va perdent.
Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat
ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més
negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li
venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front
quan va veure dibuixarse sobre 'l fondo enterbolit del cel l'ombra
indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va
semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo;
després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab
els pallers... Lo que no 's veya era gent... ni ánima viventa, ni
criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a
cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...
A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir
del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre 'l bast,
aixecava 'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el
rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una 's
determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la
porta de la casa:
--¡Troch, troch!
Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va
tornarhi.
--¡Troch, troch!
Igual silenci qu'abans.
--¡Troch, troch! --va fer altre cop, ab més força, el capellá.
Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir
passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va
obrir una finestra y un home va treure 'l cap.
--¿Què voleu, tan dematí?
--Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la
mort...
--¿Hont vos han dit?
--Al Lladonell...
--Ja es aquí... però no tenim cap malalt.
Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse,
com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços
sobre 'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre,
va córrer desolat cap a ne 'l jayo.
--¡Joseph, mos han enganyat...!
El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li
corrían cara avall...
--Si voleu entrar a reposar un poch... --va oferir, com compadit,
l'home de la finestra.
--No, --va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el
cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al
fons del sot.
¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era
fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets
del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas malas
ánimas! Que 's mofessin d'ell, ja 'ls ho perdonava, els ho perdonava
de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir
el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...