llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps
enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan
sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar... y no
podían surtir al defora ni arribar a l'hort a cullir vianda.
Mancava 'l pa a la panera... y no podían baixar al molí.
--¡Es per la mala fembra, --deyan las donas-- es per la mala fembra de
Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!
--¡Són las malediccions de la parroquia, --mormolavan els homes-- lo
que desencadena aquets flagells!
Y com que 'ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou...
encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l'aygua
descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría 'ls caps de
viga, ara feya plorar las goteras per'quí, per'llá. L'un día tot era
"¡Veníu, veníu!" perquè s'ensorrava la teulada del corral... L'altre
tot era "¡Corrèu, cuytèu!" perquè l'aygua 's ficava pel barri y
se n'entrava al celleret... Ab la mort a dins de l'ánima, la gent
corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats
y escletxas ab manats de palla, ab pellingots...
--¡La nostra hora es arribada! --clamavan las donas, esporuguidas.
Y els homes responían ab veu ronca:
--¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l'acte, qu'aixís acabaríam de
patir!
Però ja podían resar, ja podían malehir... l'aygua no s'aturava ni ab
renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent
del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si
hagués de finar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si,
afadigada y tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n'hagués de
deixar fins al día del judici. Aixís s'allargavan, aquell hivern, las
horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días
negres... fins qu'un matí, per demunt de las feixas de l'Uyá, el sol
va treure 'l cap de mica en mica... Però ¡quín sol va ser aquell més
mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer
aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d'agonia!
Tot seguit els sots se varen tenyir d'una claror entre cendrosa y
groga, que feya pensar ab la mort...
Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers
d'amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y
verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi
va haver cops que de bona gana haurían donat l'ánima per mor de Deu.
Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s'havían hagut tots dosets de defensar
contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las
teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre
per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant
portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de
caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo
trencava 'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de
rellevarse, "¡Valgans Deu de la creu!", deya, tot gemegant, l'avi; y
allavors l'avia responía: "¡Que per sempre 'ns valgui, amen!"
Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que 'ls dos vells se
donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.
Però, de totas las penas que passavan, la que 'ls aturdía més eran las
goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí
qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi
tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la
fosca...
Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya 's deixava anar demunt
del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li
començavan a caure gotas a sobre 'l cap. "¡Deu meu, Senyor,
assistíume!", clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres
s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al
peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas
dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa
de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que 's
mullés, de que 's florís. Allavors penjava
'l llum d'una estaca y 's posava a arramassar las peças... Però, aixís
que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch,
s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com
qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía
per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un
matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!
Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo
com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no.
Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa
l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells
nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y
caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de
taranná. Aixís com abans no 's trasbalsavan per res del món, ara 's
tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la
manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de
día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...
No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de
que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a
totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau
d'orella, misteriosas paraulas de temor.
El jayo exclamava, tot baixet:
--¿Què dirá quan vegi tot això?
Y la vella responía, concirosa:
--¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?
Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que
las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort
y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y
que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel
xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar
a l'esglesia, varen veure la miseria que regnava per allí dins.
L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas
encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels
vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las
coronisas dels altars. ¡Quín rau-rau va ser pera 'ls jayos contemplar
aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan
vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.
Per això may callavan exclamant:
--¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al
contemplar això?
Y quan va baixar de la cambra el capellá, trasposat, groch, envellit,
com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos
semblava que s'amaguessin, com volentse fondre terra endins.
Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días
rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la
vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu'havía passat
retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu,
ho tornava a trobar tot!
Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se
li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas
negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum
del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de
sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d'un
llit, d'aquí endevant tornaría a tenir per tomba, la negror dels
sots. Sa tornada a l'existencia estranya d'home enterrat de viu en
viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com
la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat
per la divinal sentencia. Ell, que ja s'havía imaginat la benhauransa
de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells
tous d'ombra espessa del fons de las boscurias... ell, que ja somiava
no tornar a sentir parlar d'aquells homes dormilegas que covan la
maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn,
abandonan la missa y els sagraments... ell, que ja entreveya
l'estrella lluminosa qu'anunciava la fi del seu calvari... ell, que
ja se sentía quasi esbandit del pecat d'un día y pensava anar a
gaudir las misericordias celestials... ¡se trobava altra vegada
presoner de l'ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!
Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que 's veya
condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo
qu'havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja
li semblava ser de l'altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta,
com aquell qu'assaboreix una visió agradosa ab el pensament... ¡ab
quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li
havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!
...Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que
deuhen veure 'ls difunts dins dels enterraments en que reposan.
Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre
aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu'acabavan de
fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos
qu'anavan y venían, pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a
surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... "¡Calla! Això
es que soch mort... --deya allavoras:-- mort y enterrat... y
aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan
pel cementiri." Però desseguida replicava: "No, això no pot pas
ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento,
que va plovent sobre meu..." Y de que rebía la pluja no podía pas
dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que 'm
queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que 'ls
llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y
tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs
follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má 'ls jayos
pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que
feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja
començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las
voras del llençol pera mudarme de seti... Lo que no arribava a
endevinar era si 'm treyan d'allí pera lliurarme dels degotalls
que 'm queyan a demunt, o bé... si tant mateix m'havía arribat la
derrera hora y m'havían d'enterrar, y els avis ja 'm duyan cap al
sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho
vaig entendre, may...
Y aixís, assegut a l'entrada de la rectoría, anava fent memoria,
mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués
surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari... quan,
tot de sobte, va semblar que 's desvetllés de las visions de la tomba
pera pensar en las cosas d'aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa
que trasparentava la debilesa de l'esperit, va cridar als jayos:
--¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d'ayre. Ajudèume a alçar...
que surtirèm al defora... Vull veure l'esglesia, vull veure 'l
jardinet...
Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se 'ls glaçava l'ánima.
El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: "¡Ja es
arribat el moment que tant temíam!" Y la vella movía 'l cap, com
volguent dir: "¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella
desolació?"
Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y
sostenint al capellá, pensavan anguniosos. "Ara, ara... se n'adonará
y fará una exclamació de pena."
Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer,
sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y
qu'encara sembla que fassin més mal al cor.
Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el
cèrcol de turons y cingles que 'l tenían enrotllat per tot arreu, va
sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l'havía sentit may, ni
en las horas de major dolor.
Ab aquell sol esgroguehit qu'il·luminava la terra ab claror tremolenca
y llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblavan el
reyalme de l'eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un
silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la
frisor de las arbredas, la gelada aturava 'l pas dels reguerols. No
s'ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un
xiu-xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si
las cosas del cel y de la terra estessin a punt d'esvanirse per
sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s'escampavan pel
sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o
potser a punt de morir. A l'Uyá, els vents havían torçat la xemeneya
de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre 'l trull, y
l'edifici semblava qu'anés de tort. A câl Pere Mestre, l'empenta de
l'aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al
finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía
l'ayre de fer el derrer badall de l'agonía. A cân Pugna, qu'havían
hagut d'apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y
vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab
croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya
anys que semblava que pesessin figas, ara s'havían desplomat un bon
xich més y estavan leri-reri si van o no van de trompis rostos
avall...
Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure
semblant desolació.
--¡Això es la mort! --deya entre sí.-- ¡Això es la mort, que 'm va
voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que 'm fa bavarotas,
que s'acosta com si 'm volgués tocar, però sense arribarme may á
posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas...
tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau
eterna... Las casas arribarán a caure a engrunas... Mancada de
xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots haurá de cercar
refugi dins las baumas, esperant la derrera hora... Després tot se
convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas... y
jo... jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera
vetllar la sòn dels morts...
Però 's va deturar de sobte 'l capellá mentres feya tan negres
pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y
corglaçat a la vista del jardí. A l'adonarse del devastall d'aquell
bocí de terra, un temps florit y ara arrasat... va semblar qu'anava a
obrir la boca pera llençar un gran sospir qu'exhalés el seu condol.
Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s'avergonyissin de
la paraula planyívola qu'anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer
pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar
de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n'aquells indrets
mortuoris qu'ell havía resucitat ab son amor.
Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la
esglesia; y a l'arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor
de l'ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer
l'herbey ab més saba, ab més orgull que may. "Ara sí, que no 's
podrá estar de queixarse...", varen pensar els avis ab temor; mes el
capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no
veure la miseria que 'l voltava.
Al cap y a la fi varen arribar al peu de l'esglesia. Varen empènyer la
porta, y tot d'un plegat se 'ls va presentar a devant tota la
desolació que regnava al lloch sagrat... crostas de floridura pels
vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y
ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa
per tot arreu... Allavoras la pena del rector va esclatar tota
plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un
tremolor...
--¡Prou, Senyor Deu meu! --clamava mossen Llátzer.-- ¡Prou! ¡No 'm
castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!
Y després, girantse a ne 'ls jayos y senyalantlos ab la má la
calamitat qu'omplía 'l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:
--Però ¿qu'es això? ¡Diguèume! ¿Qu'es tot això?
Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres
las llágrimas els corrían cara avall.
--¿Que plorèu? --va preguntar el capellá al jayo.
--Sí, que ploro, --va fer el vell.
--Però ¿per què? Diguèu per què...
--Perquè ja no tinch força, missenyor.
--¿Y vós, Mariagna, Mariagna...!
--Perquè no som bons per' res.
--¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! --exclamava, enternit,
el capellá.-- ¡No diguèu pas més aixó, que 'm feu l'ánima a
bocins.
Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot
rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria
que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en
aquell moment. Els jayos també estavan a punt d'abandonarlo, se 'ls
acabavan las forças, se morirían qualsevol instant... y ell, sol y
vern, desamparat, hauría d'anar sense esma, com una ombra vagarosa,
pels sots dels morts...
## XVI Udols de la nit
De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor
viu que li feya l'allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver
abandonat l'esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia
y son pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las
estonas de conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso
quotidiá, ni al mateix peu de l'ara santa, podía esbargirse del
pensament aquell sinistre recort dels bosquerols, que 'l torturava a
tot hora.
--¡Quína befa més sacrílega! --deya entre sí.-- ¡Quín escarnot més
crudel!
Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía,
dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la
dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista
que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las
clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía
com una mena de vergonya de veure que 'l seu esperit, qu'un temps
tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina
contemplació, ara 's trobava engorronit com una bestioleta de la
terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li
feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de
semblants cavil·lacions!
--Després de no haver sabut redimir als esquerps
montanyenchs, --deya 'l rector ab amargura-- no més me manca que
restar presoner de la miseria d'esperit que 's respira en aquets
sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En
comptes d'ira per això que 'm volta, jo voldría sentir amor!
Però, per més esforços d'ánima que feya, no podía endolcir el fel que
li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que,
com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però
a n'ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat... Els
agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont,
rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d'apellarli las feridas
vellas, encara las hi enverinavan més.
Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera
renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé
ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a
truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada
la fosca, enviavan un bordegaç que s'enfilés al cloquer y amagués el
batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa
l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el
cobrían d'herba y broça pera veure si 'ls de la rectoría 's
descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar
l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap
a la rectoría pera que l'hortet se 'ls negués y no poguessin cullir
vianda.
Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que 's clavava en
el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo
que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas
designavan.
¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab
las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía
hagut d'anar a raure a mans de l' odi més ferotge!
--Però ¿quín mal els he fet? --exclamava a voltas.-- ¿Quín mal els he
fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las
llagas del pecat?
Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un
derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era
enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer
platxeria. Allí 's presentaría ell devant dels terrassans y pastors,
dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de
la mateixa Rodassocas... Allí 'ls predicaría ab tot fervor, fins a
enternirlos, fins a tocarlos al viu de l'ánima, fins a ferlos trencar
el plor... Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de
paraulas dolças que no havía trobat
may... "¡Germans! ¡Germanets! --els diría.-- Jo us haig de salvar,
encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou
ceguets de neixement... Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al
resplandor de cels y terras... Me feu pietat perquè teniu el cor tot
encongit y mústich; mes jo us el obriré a l'alegría y a la
germanor."
Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d'anarlos
a trobar... Jo soch el pastor, el sacerdot, l'ungit per Deu... Jo
faig l'ofici de Majestat divina... Són ells qu'han de venir a
penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de
pols..." Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada
tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat
que feya 'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era
Ell --exclamava-- qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las
taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins
que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?"
En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y
decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert
tots els instants de la vida...
Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li
allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas
desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats
desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas
silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que 'l rodejava, s'
havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y
aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com
si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y
cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins
del gran silenci de la nit.
El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las
bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres,
esgarrifadas per l' oreig; la cantarella del reguerol, que 's va
escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que 's
remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que 's
tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons
del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor
de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras,
mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs
aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de
sobre 'ls avenchs. Coneixía 'l crit llarch y esferehidor del duch, y
sabía quín era 'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar
en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys
y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots
inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit
com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li sembla que, devallant
desde 'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una
rialla de dimoni que 'l feya estremir d'indignació.
--Són els de l'ermita que se xalan... --barbotejava ayrat.-- Són els
de l'ermita, que m'escarneixen, que 's mofan de mi com se mofan de
la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit
que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió.