bosquerols. Sí: era la bagaça, que 's ficava esglesia endins
després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al
Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la
vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va
passar per entre 'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de
roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per
devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de
color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de
mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj
badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no
's poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y,
quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se
miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent
dir: "¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots
nosaltres?"
El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res,
començava a llegir l'evangeli a un cap de l'ara, ab el posat sever de
sempre y mitj abocat sobre 'l missal. Després va redreçarse y va
tornar al mitj de l'altar pera posarse a resar el credo. Va començar
baixet, baixet; però, boy a mida qu'anava mormolant las sagradas
paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l'arribar als mots que
diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y
d'allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi
cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té
las claus del cel y de l'infern...
Però 'ls bosquerols... ¡vès si es estrany!... ja no tremolavan gens ni
mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de
por... sense saber còm ni per què, van sentir tot d'una que començava
a aixamplársels. Ja podía 'l rector girarse tot seguit, ja podía
començar el sermó de las iras quan volgués, qu'ells ja no havían de
témer ni havían d'esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més
aviat semblava que tots s'haguessin tret un pes de sobre, y fins n'hi
havía que feyan un respir d'alleugeriment boy mirantse a la bagaça,
fervorosos y agrahits, com si de prompte 's trobessin amparats contra
las amenaças de l'altar ab la presencia de la mala fembra. Es que 'ls
feligresos coneixían que 'ls improperis y las malediccions ja no
foran pera ells, sinó pera la Rodassocas, aixís que 'l rector se
n'adonés. Ara l'embestida qu'estava a punt de venir ja no sería entre
ells, tristos bosquerols sense defensa, y 'l capellá, revestit ab els
sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el
rector se las tindría d'heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella
dona resoluda y deseixida qu'ell mateix deya que era 'l mal
esperit. "Però
¿ho es, de debó, el mal esperit?" se preguntavan rumiosos els
bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían
saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l'havían vist, entre
las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però
en figura de dona no l'havían contemplat may. Però, ben mirat tot,
prou qu'ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara
sen trauría l'aygua clara, de tot aquet misteri... Si aquella dona
era 'l mal esperit, ¿quí millor qu'ella pera deslliurarlos de la
tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava 'l ser esclaus
d'aquell capellá, que 's valía de la missa, del cálzer, de la patena
y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si
fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el
mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació...
En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan
el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse
de cara al poble pera posarse a fer el sermó:
--"¡Oh gent desventurada! --va començar clamant.-- ¡Oh gent
desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del
Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu
ensopits y sembleu morts quan heu de fer l'obra bona; però
desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a besar la carn,
pera fer oració als enemichs de Deu..."
Mes, encara no havía 'l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan
tot d'un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit,
va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:
--¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d'allí, que gosa presentarse
sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan
escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de
Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!
Per tot l'ámbit de l'esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú
gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que 's callavan
els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan,
aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent
dir: "Sí, qu'ho soch." Allavors totas las ánimas negras dels
bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat
l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el
mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però 'l capellá
s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.
--¿Es a dir, --seguía dihent-- es a dir que tu ets la dona de damnació
que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y
mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal,
qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas
per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu
ets la carn?
La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota
dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al
sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l'altre com si
anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona
endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la
potestat de Deu. Fins va semblar qu'anava a donar un pas cap al
presbiteri... Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós,
com si 'l cel s'esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan
terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps
alçava 'l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el
llamp serè de la divina justicia. Era l'exorcista y
l'excomunicador... era 'l sacerdot que vol traure del cos y de
l'ánima del poble als enemichs infernals.
--¡En nom de Deu el Pare, --deya quasi udolant y dirigintse a la
bagaça,-- en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res... en
nom de Deu el Fill, que 's va deixar matar per redimirnos... en
nom de Deu l'Esperit Sant, que va convertir en llum las
tenebras... jo 't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!
La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una,
com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava
una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir...
En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els
homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una
engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però 'l
Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y
el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada
desesperada a l'hereu de câl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer
veure que no ho veya.
Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra
sota
'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però
encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer
un crit:
--¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!
Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de
dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre
l'esglay de tothom.
## XIV La missa blanca y la missa negra
Era 'l diumenge després d'haverse tret del temple a la bagaça a copia
de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d'excomunió semblava
que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre
jayo, que s'estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós,
entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a
la corda de la campana grossa, que penjava d'un forat de sota 'l
chor, senyalava a missa pausadament: Nanch... nanch... nanch... Com
més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si
las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de
perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...
Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi
arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt
ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella
cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...!
Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y
freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu
hagués glaçat la veu de las campanas.
El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar
anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan
balbas. "¡Bona entrada d'hivern!... --deya entre dents.-- ¡Bona
entrada d'hivern ens do
'l Senyor!..."-- Y, a fi de desentumirse 'ls peus, que també se li
enravenavan a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas
quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra 'l
porxo, ara cap a sota 'l chor. Després, un cop s'havía revingut un
xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse
a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las
batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no
arribava a distingir ben bé 'l sò y no sabía del cert si tocava o no
tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser no 'm faig sentir..."
barbotejava 'l vell, tot concirós.
El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no
havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com
cal y no 'm senten els vehins..." tornava a mormolar el jayo. Fins
que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a
preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era
tan dura d'orella com era ell.
--¿Que no se sent la campana, Mariagna?
--Jo pla la sento, Joseph.
--Donchs, allavors... ¿per què no baixan?
--¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!
Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que 'ls
passava.
Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía,
s'anava revestint pera 'l sacrifici. Com que la matinada era tan
emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de
demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al
posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen
tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel
finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de
llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y
la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen
Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li
corría pels llavis com un somrís triomfal.
El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre 'l dimoni de la
carn, li omplía 'l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit
per obra y gracia de l'Altíssim. Sentía que portava a dins l'esperit
de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de
l'ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats
ornaments, feya l'ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de
Gloria sobre la testa, ab l'espasa de foch a l'una má y las cadenas a
l'altra pera lligar a las potestats de l'infern.
Mentres se passava l'alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri
qu'havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als
feligresos y... ¿per què no confessarho?... pera aterrarlo a n'ell
mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el
seu esglay, qu'havía quedat séns esma al cor pera sermonar als
bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d'ensenyanças
y d'exemples que sen podría haver tret.
Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por
misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit,
aixís que l'ofertori arribés.
--¡Ja ho veyeu, germans meus, --els diría;-- ja ho veyeu, còm el
triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant
un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí
de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si
camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán
a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y
obrir d'ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota
la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l'esperit de
Deu hi bategan la salut y la vida eterna.
¡Veníu ab mí 'ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré 'l camí de
la llum que may s'apaga... Jo us faré veure l'arbre de la vida, que
no s'esfulla may...
--¡Missenyor!... --va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada,
com d'algú que no gosés a rompre l'exaltació del sacerdot.
Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara
tota mústiga que feya llástima de mirar.
--¿Què teniu, Joseph? --va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent
al pobre avi tan marcit.
--¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la
campana... però la gent no vol venir.
--¿No ha baixat encara ningú a missa?
--Ningú, missenyor, ningú.
Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer
la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.
El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot
sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan
que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may,
se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats.
Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que 's
consumissin anguniosos.
--¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el
derrer moment... --va dir amorós el rector pera donarlos
esperanças.-- Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y
desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal
abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.
Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab
tot el dalit que va poder ...Nanch... nanch... nanch... Mentrestant
la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al
defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera
veure l'arribada dels bosquerols. Però entre 'l temps, qu'estava tan
tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y
avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima
viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas
de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era
una clapa, a troços blanca, a troços negra, que 's bellugava, que 's
movía, qu'anava marxant, per entre 'ls arbres, sense que 's pogués
veure ben bé lo qu'era.
Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y,
ab la má fent ventalla sobre 'ls ulls, tots dosets miravan cap al
cingle pera veure si 'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan
estrany.
--Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?
--Pera mí es un ramat, Mariagna.
--¿Un ramat? ¿Voleu dir?...
--A mi m'ho sembla...
Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que 'ls anguniava,
la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va
desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si
allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen
acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de
costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo
mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de
succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a
l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als
caminals...
--Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... --deya entre dents
mossen Llátzer.
Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per
ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan
confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía
avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el
pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu'ell també
s'encomenava
'l desfici dels sirvents.
--¿Y si no baixessin?... --començava a pensar mitj esferehit.-- ¿Si
abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més
missa ni sagraments?...
Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El
capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de
l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va
surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no 's va poder
estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut
cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas
per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel
silenci de tomba que regnava 's coneixía que dins d'aquella foscuria
no hi alenava ningú.
El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de
claror glaçada que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas
tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera
esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la
credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del
Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou
feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés
tot eran tenebras y espessor de llims...
Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara,
mentres deixava 'l cálzer y treya la bossa y regirava 'l missal. La
tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops
dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa
negror. "¡Sol! --barbotejava, plorós.-- ¡M'han deixat sol!" Y tan
contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar
seguint las cerimonias ni pera recordarse de las paraulas de la
missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a
Deu... Però cada pas del sacrifici era pera 'l pobre capellá una
punyida nova y un clau nou.
El primer cop que 's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera
dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que 'l cor se li feya
troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la
soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts,
tots vuyts!... "Però ¿ahont sou, oh condemnats
feligresos? --preguntava entre dents el sacerdot.--
¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?" Y, com si fos una
resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que
li revelava 'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en
aquell instant.
...En compte d'encaminarse, com sempre, a la parroquia, s'havían
enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar,
com de costum, al sot de l'esglesia pera anar a missa, segons
manava la veu de la campana... però els homes els havían privat de
posarhi els peus. "No hi baixessiu pas: ¿sentiu? --els deyan
mirantlas de fit a fit.-- Si voleu missa, anèu a Sant Segimon,
anèu a l'Ametlla, o a Bertí, o al Figueró... Però, a la parroquia,
de cap manera..."
Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per
entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva
banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt
fins a dalt de Puiggraciós.
¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellá! A la
mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de
soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de
generació...
Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al
sacerdot, desde l'ara de l'altar, se li ofería devant dels seus ulls
mateixos l'espectacle estrany que 's representava dins l'ermita. Veya
las cambras fumadas de l'hostalet totas plenas de gent y
resplandors... y li semblava qu'eran la nau y el presbiteri d'aquell
temple del pecat, ahont s'hi celebrava la festa del dimoni. La llar,
tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com
l'altar major de l'infern, guarnit de tions y de flamas
qu'il·luminavan sinistrament las parets negras de l'hostal y las
caras torradas dels bosquerols. Devant de l'altar de foch, a tall de
Sant Patró venerat, se li aparentava 'l mal esperit, encarnat en la
bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l'escon, se destacava la
Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color
encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al
voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a
l'altar, l'hereu de câl Janet, el xicot de l'Ensulcida, el Bepus de
l'Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de
tristor...
Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava 'ls
ulls pera no vèurela; però 'l fantasma de l'ermita era perfidiós, y
el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la
consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de
la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l'ermitá y
l'ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu'anavan y
venían per las taulas de l'hostal, boy servint vianda y beure als
feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans,
llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l'infern que
fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.
Mossén Llátzer s'anava afinant, afinant de congoixa, com si s'hagués
de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía
arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l'ara. Després se va
girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l'anar
a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s'ha acabat, se va
repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que semblava que
fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab
veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera
tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat,
havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu'al
baixar els dos grahons de l'altar va sentir que las camas se li
segavan, que 'l pensament li fugía, y, després de trontollar un
instant, va rodolar per terra com ferit de mort.
El cálzer va anar per'quí, els corporals per'llá, la patena un bon
troç lluny... Els jayos hi varen córrer pera
assistirlo: "¡Missenyor!
¡Missenyor!" Però, com que l'esglesia era tan fosca, no veyan ben bé
ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot.
Ademés... per'llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa,
y els esborronava de pensar qu'ab las sevas mans profanas podían
tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé 'l fons
de la patena... Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van
acostarse, van estirar el braç per dins de l'ombra, van palpar la
casulla...
--¡Missenyor! ¡Missenyor! --exclamavan.
--¡Missenyor! --repetían.-- ¡Missenyor!
Però 'l capellá no tornava en sí.
## XV Días negres
Pels seus passos comptats havía vingut l'hivern, ab tot el seu seguici
de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas
cançoneras.
De trist, l'hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s'hi troba
tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que,
a tall de negra filagarsa, s'estiragassava algun núvol sobre 'l troç
de cel estès entre 'l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els
bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s'eternisava pels sots, com
si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra,
llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las
casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni 'ls gresols ni las
llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a
feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als
cellerets.
Hi havía días que talment semblava que 'ls sots, tot y sent tan
fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra
y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.
Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas,
venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una
pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer
soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las
entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els
fays embutits d'aygua y omplía 'ls torrents de gom a gom. Semblava
que l'ayguat, tot se n'ho havía d'endur; y, com si no 'n tingués
encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava 'ls marges, els
pendiços, y dels camins en feya xaragalls.