que eran gent d'esglesia d'altres sigles servada per oblit en aquet
món o figuretas descoloridas escapadas d'un retaule antich. Lo que li
feya condol era que aquells santets d'altar, tan recatadets y humils,
no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o molt
se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas
d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al
capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri,
aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima
era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y òssos,
necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del
desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels
feligresos sorruts.
¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés
embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que
desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni
per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una
tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu,
impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li
tenían jurada y que 'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt
qu'ell no s'acobardía pas, per això; y, encoratjat per la grandesa
de son ministeri, esperava a peu dret l'embestida dels esquerps
vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del
mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada
redempció...
Desde 'l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa,
havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las
miradas d'indignació que 'ls clavava, havía concebut l'esperança de
menar fins a Deu, per la temença, a n'aquell ramat toçut. Per això,
quan algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja
sabía 'l moment de ferse obehir... Esperava la festa, esperava l'hora
de la missa, y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant
l'altar... allavors ell se girava de cara al poble y reptava al
culpable ab mots irats: "¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Que no 't
fan por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de
fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera
que 't mantingui a tu!
¡Y tu, pastor de l'Uyá! ¡Jo no sé còm no 't cau la cara a troços de
cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa
algú, pera que 't senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t'está
escoltant y ab un llamp de la seva ira 't pot fer callar per sempre
més?"
Y allavors tothom acotava 'l cap sota el pes del sagrat enuig. La
gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar,
s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan
propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.
Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava 'l cor
d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era
tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu
de l'ara, havía de llençar sobre 'l cap dels feligresos els dicteris
de la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat
profeta, venía la debilesa, venía 'l defalliment. Y mossen Llátzer
passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel
terror dels propis renys.
En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría
pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima
dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá...
Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias,
responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu
amen acabada una oració.
--¡Ja ho veyeu, lo que 'm passa! ¡Ja ho veyeu! --exclamava 'l rector,
ab las mans al cap.
--Sí, missenyor, --per tota resposta feyan ells ab un to humil, però
esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas
lluny.
El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada
d'aquells vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però
reservats com sepulcres. Li calía escalfor d'ánima humana, li calía
bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra
l'adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un
fantasma inevitable que se sospita y que no 's veu.
Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l'havía deixat tot
confós y pertorbat...
## XII La Rodassocas
Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li
estimbessin a demunt las montanyas negras que l'aparedavan. De primer
moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas
vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.
--¿La Rodassocas?... --preguntava 'l rector, estranyat.-- Però bé...
y
¿quí es la Rodassocas?
Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era
l'esca del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la
meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las
serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn.
Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins
bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se
deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels
volts deyan alarmadas:
"¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!", de la mateixa manera
que 's diu: "¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!..." Mentres
va ser jovenota, no 's va moure quasi may del pla,
perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant
bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants.
Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada
y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir
més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y
entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs, enquibintse
unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al
ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y
costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas
del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada
hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas
això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las
pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer,
era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a
l'hostalet.
--¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! --barbotejava,
escandalitzat, el capellá.-- ¿Ahont s'es vist un sacrilegi
semblant?
¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de
l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora
com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las
ánimas!
Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el
rector anava y venía a grans gambadas, fins qu'al capdevall va dir a
ne
'l jayo:
--¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l'ermitá que baixi a
l'instant... que vull parlarli...
El vellet tornava, al cap d'una hora, tot pansit y ab el cap cot.
--A l'ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no
saben si podrán venir molt tart o d'hora.
Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va
esperar fins l'endemá; però, al veure que ningú compareixía, va
enviar altra volta a l'ermita a n'en Joseph.
--Anèu, tornèuhi y diguèu que no 'm desobeheixin pas... Que l'un o
l'altra vingui tot seguit... ¡Diguèulos que jo 'ls ho mano!
El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l'ermitana, y que
l'ermitana li havía fet de resposta que tenía l'home al llit y
qu'ella no podía moures del capçal...
El capellá va haver de fer molts esforços pera apayvagar l'esvalot
d'indignació que li regirava l'ánima.
--¡Donchs anèuhi per derrer cop! --va exclamar.-- ¡Anèuhi en nom meu a
durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra
de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!
Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va
comparèixer ab un trist recado... "Que 'ls ermitans li havían dit
que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona
de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas
cap mal..."
El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La
desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que
feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El
fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y
impalpable, començava a traure 'l cap. Ara ja sabía per quín cantó
esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan
els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós... y, al pensar
que 's presentava més descarada de lo que s'hauría cregut may, el
rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va
témer que, ab tot y el seu propòsit d'esperar a peu dret l'embestida
dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir
ab l'amenaça de las eternas penas. Li semblava que d'aquí endevant ja
no 'ls faría tremolar ab els seus renys a peu d'altar, ni 'ls
estemordiría ab las miradas d'indignació, ni 'ls menaría a
l'humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras
l'esperit del mal havía surat com indecís per dins de l'ánima
ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre
vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu'ell
encarnava, s'alçava la potestat de l'infern, encarnada en la mala
dona de l'ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols,
qu'ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la
temença, quedarían repartits en dos dominis... el domini de Deu, a la
parroquia... el domini del diable, a Puiggraciós...
--Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, --exclamava, invocant al cel el
capellá-- pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias
de la carn a n'aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la
terra y al pecat?
Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l'ermita,
començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse 'ls uns dels altres,
rondavan per allí com qui fa l'orni, y quan eran a la vora de
l'hostalet se posavan a l'aguayt per entre 'ls pins o 'ls matolls. El
fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de
rellisquentas. N'havían sentit a parlar tant, que pera vèurela 's
dalían; y encara ab un cop no 'n tenían prou y frisavan pera
tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la
barjaula.
Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de
las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De
nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes
se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per
repòs, se 'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagaça,
ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com
metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de
bruixas els semblava que ni 'l sol ni la serena haguessin colrat
aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de
tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!...
¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab
els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre
la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un
posat, una mena de cosa de tots els diables de l'infern, que no
tenían pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan
lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat
seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com
ella 's cossava, ni remenar el cos com ella 'l movía, ni posarse al
cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan
petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava
veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color
encès.
No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels
montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la
bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de
que no 'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres,
s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa,
se posava a comptar els diners, pera veure si 'n tenía prou pera anar
a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor
que, desvetllantse tot d'un plegat del somni de luxuria que 'l
perseguía, encarregava 'l ramat al rabadá, y, agafant d'amagatotis un
anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s'enfilava
adalerat pel camí de Puiggraciós.
Talment semblava que tothom hagués perdut l'enteniment y els sentits,
y l'esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts,
pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria
carnal que
'ls furgava 'l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els
llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y
gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que 'ls
enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal... Alguns se
persignavan pera esbargirse 'ls mals pensaments y traures del cap
las imatges de nuesa qu'hi ballavan... altres deyan salms, oracions
y parenostres... però la follor que 'ls damnava era més forta que
tot... No podían ferhi més, no podían rompre
'l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que
tenían arrapada a l'ánima y al cos.
Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara
l'un, ara l'altre, eran molts els que s'esquitllavan cap a l'ermita
de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser
vistos ni coneguts, com una corrúa d'ánimas en pena, donavan voltas y
més voltas, ara devant de l'era, ara devant del barri de l'hostalet,
com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops
s'estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya
dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella 's
posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu... Altras
vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que
ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la
nit:
"No manca pas qui 'm coneix y va a avisar a la justicia. Me posan
cadena al coll, no d'or com durli solía, regalada pels galants
per' lluhirla nit y día, sinó de ferro feixuch, del mateix de las
manillas."
El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s'arriscava a
atravessar l'era, entrava a l'hostalet de correguda, tot encongit y
confós. Devant de las riallas de la meuca 's trobavan acobardits y no
sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se 'ls
entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut
fondres y quasi no haurían pogut dir si s'hagueran estimat més
tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la
Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava
que patissin, que
'ls burxessin... Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor
y de vergonya, qu'ara 'ls feya venir esgarrifanças y ara
suhors... ¡Ells no 'n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir
acudits, com aquella dona qu'havía nascut al pla y havía viscut a
vila! Ells no 'n sabían...
¡malehitsaga!... de tot allò... y s'avergonyían... y vetaquí que, per
l'avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s'havían forjat
allá, al fons de las boscurias, quasi s'esvanía abans de l'hora,
devant per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l'hostalet
pera gaudirse y folgar, sense recordarse de qu'eran morts... y 'ls
morts no poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat
per una estona... però desseguit tornavan a l'ensopiment dormilega a
que vivían condemnats... Prou treyan vianda y beure, els ermitans,
pera 'ls quins passavan la nit a l'hostalet; prou se desfeya a
festas, la Rodassocas; però ni 'l vi, ni la xefla, ni las
manyagarías, ni 'ls jochs, ni res del món, era capaç de fer néixer
l'alegría en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa
una disbauxa silenciosa y trista, sense escándol ni riallas, sense
joya y sense crits, com la d'un aplech de difunts que volguessin fer
platxeria...
Quan, a las primeras tremolors de l'alba, els qu'havían passat la nit
a l'hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com
si portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com
anavan devallant als sots, altre cop se 'ls apareixía l'imatge de la
bagaça. Boy a mida que s'allunyavan de Puiggraciós, més els
revenía 'l desitj de tornarla a veure, més y més s'encenía 'l somni
de carnals nuesas, y més s'encomanava tothom aquella passa de tristas
luxurias que surava, com un tuf de febre per demunt dels sots...
## XIII Deu y el dimoni
El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d'amargura.
Regust de fel y vinagre sentia dins de l'esperit cada vegada que li
arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts
cops, plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de
purgar els pecats de tots els feligresos junts... com si ell tot sol,
sent ignocent com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot
el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs,
engorronits com bestiolas en l'inmundicia de la carn.
Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a
flor d'ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas
sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li
semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis
somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d'altri. Al
sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las
sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de
l'ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de
dona, ni plors de nin, lo qu'en aquells moments li calía, sinó
coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y
aterrarla ab l'amenaça de las penas que no s'acaban may més. El fet
era vèncer al dimoni de las luxurias, que s'havía ficat al cos dels
bosquerols... y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas,
com s'humilía a las potestats de l'infern.
--¡Cor ben fort, --deya entre sí,-- cor ben fort es lo que 'm cal pera
batre als enemichs de l'ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots
d'execració, sentencias d'apocalipsis, es lo qu'haig de rebotre a
la cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de
las urpas del mal esperit!...
Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de
conjuri y esgarrifosas paraulas d'exorcisme, y se li acudían
terribles anatemas y li venía 'l pensament de barrar l'esglesia als
condemnats... tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara
fora hora de fer un derrer esforç de redempció recorrent a la
pietat... Sería la derrera provatura, la derrera... Y, animat per
aquella alenada d'indulgencia, va fer anar altre cop a Puiggraciós,
convidant ab el perdó als ermitans y a la bagaça si venían tots a
penitencia y 's repenedían de bon cor. Mes els de l'ermita varen
tornar a respondre que, com qu'ells no havían fet cap mal, ni havían
robat res, ni havían mort a ningú, no 'ls calía penedirse.
Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més
remey que l'amenaça, l'imprecació, la prèdica feréstega, prometent
cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría
de tornar a fer lo qu'havía fet altras vegadas... esperar el
diumenge, esperar l'hora de la missa... y quan tindría als bosquerols
aplegats y de genolls a terra... allavors sería arribada l'hora de
ferse témer y ferse obehir... Revestit ab l'alba, ab la casulla, ab
tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el
cap als feligresos, ell se trobaría a peu d'altar, com ministre del
Deu de las justicias... Deixaría passar l'introit... Deixaría passar
l'epístola... deixaría passar l'evangeli... deixaría passar el
credo... y aixís qu'arribaría l'ofertori... se giraría tot d'un
plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu
estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos d'un a un si
havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser
vistos ni coneguts... --¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués
tot!-- ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a
confessar els pecats devant de tota la gent...
"¡Tu! --cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit.-- ¡Tu, xicot gran
de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de
Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós, Cosme de la
Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?" Y aixís... un per un, els aniría
anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a
troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas,
dels propis fills.
Després d'això vindría 'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja
tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables.
Si 'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de
contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja
podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias... la
furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la
fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos...
després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del
foch y de l'infern...
Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el
capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu
front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus
llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de
conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va
toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una
manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía
estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.
El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta,
¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar. Els bosquerols
varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni
gosavan mirarse al capellá de por que no 's tombés de sobte y ab una
mirada no
'ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del
introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va
córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls
abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l'epístola,
tombat mitj de cantó entre l'altar y els feligresos! No ho semblava
pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit
ab la sanch del Christ... Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de
l'antiga lley, qu'estés a punt de profetisar la destrucció de la
raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els
bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y
tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que 'l
cel, ofès, anava a desbotar sobre d'ells las malediccions divinas.
El moment s'acostava, s'acostava... Mancava acabar l'epístola...
després vindría l'evangeli... després el credo... y aixís que
l'ofertori fos arribat... allavors... ¡quína angunia de pensarhi!...
allavors se giraría 'l rector... y ara a la dreta, ara a l'esquerra,
començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el
Jutge terrible del Derrer Judici... ¡Quína angunia! ¡Quína angunia!
Hi havía homes que feyan estremituts de por. D'altres, ab el revés
de la má, s'aixugavan la suhor de congoixa que 'ls gebrava 'l
front... El moment s'acostava, s'acostava...
Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós
del seu desfici, perquè ja veyan que 'l jayo anava a girar el
missal... de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci
de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas,
com d'una dona que entrés a l'esglesia tot rumbejant el cos. Tothom
va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que 'l cor
els feya un salt.