l'esglesia.
A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota
estranyada:
--¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...
El cego de l'Uyá treya 'l cap a la finestra pera sentir millor el
tritlleig.
Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a
correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable, els
bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant
temps que no havían posat els peus a la parroquia, que 'ls recava de
baixarhi. Desde 'l día en que 'l rector nou els havía congregat al
cementiri pera predicarlos l'obra santa d'adobar l'esglesia, que
ningú s'havía deixat veure per'llí aprop. Si havían d'atravessar el
terme, abans de passar per la rectoría, més s'estimavan fer marrada
trencant pels pendiços de cân Sunyer o dar la volta pel peu del
cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat
que 'ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la
quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína
vergonya no feya ara d'haver de tornar a l'esglesia, tota apariada de
fresch, sense qu'a n'ells se 'ls en degués grat ni gracia! ¡Vès
quínas bavarotas no 'ls faría 'l rector nou, com volguent dir que
pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!
Però veusaquí que, mentre estavan els feligresos en aquets dubtes
plens d'angunia, rumiant què farem, què direm... tot d'una va parar
el tritlleig desesperat y 's va posar la campana grossa a senyalar a
missa pausadament: ¡Nanch... nanch... nanch...! Allavoras bosquerols
y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa
de las que no 's torcen ni 's poden contradir, tot moixos y
resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els
homes, com si anessin d'esma, despenjavan de las estacas las mantas y
els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi
havía més remey... Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el
manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més
remey... Calía acotar el cap y resignarse y empendre 'l camí rostos
avall. Més qu'a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana,
obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas
generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els avis,
com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas.
No hi havía més remey... Allò era com el curs dels astres, com els
cambis de la terra, qu'un no s'hi pot revoltar. Havían d'ajupirse a
las batalladas del cloquer com s'ajupían al sol y a la serena, a la
pluja y al bon temps, a l'ombra y a la claror. No hi havía més
remey... No 's podía replicar... Per això, tot devallant cap a
l'esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per
dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las
vergaçadas d'un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però
caminavan... ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las
espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva
força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat
o de mal grat...
Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la
parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al
contemplar las obras fetas.
--¿Qu'es tot això? --rondinavan entre dents.-- ¿Qu'es tot això?
Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots
aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que
s'havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas
qu'acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas, com si
flayressin ab pena l'ayre de vida y de frescor que deixavan anar
aquells indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa.
Guaytavan arreu com qui escorcolla; donavan duas passas endevant,
després tornavan enrera... y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més
miravan y remiravan, més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella
esglesia de l'antigor, més jova y forta que may; aquella rectorieta,
ab las parets tan blancas; aquella mica d'horta tan florida, aquells
caminals tan repolits, se 'ls aixecavan devant dels ulls com una
befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos
y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia 'ls feyan y
més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d'ells y els
digués, fentlos ganyotas: "¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu'us
pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap?
Donchs ja ho veyeu... No us hem hagut de menester gota ni mica. El
rector nou, qu'es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot
sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?"
Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que
'ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s'anavan embutint,
embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits,
y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall,
tota la tirria covada contra 'l capellá 'ls va surtir pels ulls y
per la boca.
--¡Mira 'l fotxut del rector, --deya l'un,-- còm s'ha arranjat pera
fer adobar l'esglesia!
--¡No sé pas còm s'ho ha fet, el gran Jan-fume!
--¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?...
--¡Peste que 'l toch! Per mi té pacte ab el dimoni...
--Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art...
La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse
un clam de pena, un "¡Deu meu!" mitj ennuegat, que va fer callar las
bocas. Ningú va saber d'hont venía aquella veu d'angunia. Els
bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués
per 'llí prop.
Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap
de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls
còm s'obrava 'l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va
ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.
Las esperanças de redempció se li havían fos tot d'un plegat, com si
s'haguessin enfonzat a sota terra. L'ánima esquerpa dels rústechs
feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa
bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu'eran fantasmas tristoys
que caminavan d'esma a l'ombra de las boscurias, tan incapaços de fer
bé com de fer mal... Però ara veya qu'allò era somnis, no més que
somnis... Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat
sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits,
sense fressa, sense escándol... Feyan el mal que podían, sempre
que 'l mal no 'ls inquietés massa ni 'ls torbés l'ensopiment en que
vivían engorronits...
¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!
Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab
posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a
avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que
condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!
Però la gent se va escórrer per 'quí, per 'llí, aixís que va veure al
capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l'absis; els altres se
ficavan a l'esglesia, tot fent l'orni. N'hi havía que giravan el cap
pera excusar el bon-día al rector nou... Alguns se 'l miravan ab una
expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus... Mossen Llátzer va
passar de llarch, y, ofegant a viva força l'ira santa que li
inflamava 'l cor, sols mormolava entre dents: "¡Mala nissaga!" Va
penetrar a l'esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la
sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació
que li sotragava l'ánima.
--No es pas pietat, --deya entre sí,-- no es pas misericordia, lo que
li cal a n'aquesta gent, més aspra que 'ls terrossos, més negra y
traydora que la nit... Es l'espectacle dels cástichs, la predicació
de las eternas penas, lo que 'ls ha de junyir, de
doblegar... --anava repetint el rector, tot acostantse a
l'arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera
revestirse.
Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror dels
propis pensaments. Tant bon punt va agafar l'amictus pera posársel a
l'espatlla, se va recordar de que aquell drap era 'l vel místich ab
que van ser tapats els ulls del Christ a l'hora dels escarnis y las
befas... y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la
paciencia divina. Quan va passarse, després, l'alba pel cap, anava
sentintse ab més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la
túnica d'orat que van posar al Fill de l'Home, a la nit de la Passió.
Acabat, tot lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament
asserenat, perquè li passavan per la memoria las cordas de Getzemaní
y els açots en el pretori...
Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre 'l pit
l'estola d'or, signe d'inmortalitat y atribut majestuós del
ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al
cor els flams d'indignació que l'abrusavan.
--¡Mala nissaga! --repetía sense poguerhi fer més.-- ¡Mala nissaga!
Com els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també 'l
tractan de boig! Atribuheixen al diable l'obra de Deu y prenen el
miracle per bruixería! S'assemblan a las vellas tribus dels
juheus, sempre escupint al cel, desagrahidas! Ab un Deu d'amor no
hi volen saber res... se las volen heure ab el Deu de las
justicias eternas! En lloch d'un sacerdot de la lley de gracia,
els caldría un sacerdot de l'antiga lley, que 'ls fes sentir el
pes de las divinas iras, que cridés sobre d'ells el foch del cel,
que 'ls malehís fins a la quarta generació!...
Tan indignat se sentía contra 'ls feréstechs bosquerols, que va estar
a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri
y manar tancar l'esglesia, cridant: "¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en
podeu anar tots! No hi ha missa pera 'ls perversos!..." Mes, fent un
suprem esforç, altre cop va posar fre a l'exaltació, y va acabar de
revestirse, disposantse a anar al altar. Ple d'unció y reculliment,
ab el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d'oració, el
sacerdot va surtir de la sagristía, l'una má aguantant el cálzer y
l'altra per demunt dels corporals.
Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al
presbiteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com
desvetllat del reculliment pel brugit d'irreverencia que surava dins
la nau. De la generació qu'omplía 'l temple n'eixía com una remor
confosa de trepitj y de xiu-xius... La gent se parlava a l'orella, y
els uns als altres se feyan signes, assenyalantse 'ls altars
repintats y las imatges adobadas y 'ls guarniments aconduhits...
Allavors mossen Llátzer se va deturar un moment de cara als
feligresos, y, redreçat a l'acte, inmóvil, altiu, sever, com una
estatua de la majestat divina, va clavar sobre la turba una mirada
llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes y
donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre... y el celebrant va
pujar a l'altar.
¿Què hi devía haver a n'aquella mirada y a n'aquell gesto del
sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu'havían
vist passar per devant d'ells l'imatge augusta del Deu ofès, del Deu
irat, tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el
día negre del derrer judici? Quelcom d'això devía ser... perquè,
abans d'haverlo contemplat ab els sagrats ornaments, fos que 'l
vegessin al peu de la rectoría, fos que 'l trobessin al bosch,
pera 'l rector nou no més sentían rencunia, tirria, quan no se 'n
mofavan y 'n feyan escarnot! Però, revestit pera dir la missa,
cobert ab la casulla, el cálzer a la má y al peu del ara... allavors
ja era altra cosa, una cosa més tremenda!... Allavors, se 'ls
representava com el ministre del Deu que té en sas mans poderosas la
tempestat y la pedra, la neu y la glaçada, el llamp y 'l bufarut, la
passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!...
Aquets pensaments reveladors sobre l'ánima obscura dels bosquerols
anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de
sobre 'l cálzer y regirava 'l missal.
--¿No es el temor de Deu el començament de tot? --sospirava.-- Donchs
encara puch menarlos a Deu per la temença...
Y un raig d'esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant
la grada:
--_Introibo ad altare Dei_.
## XI Historia dels dos jayos
Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de
las tragedias que 'l voltavan, era no trobar un refugi de consol en
els jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat,
veneració,
¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría
volgut un xich menys d'acatament y un xich més de germanor. Solitari
com vivía entre 'l desert de las montanyas y l'apartament dels
homes, haguera pres a mans besadas, com el millor do del cel,
que 'ls jayos, en compte de reverenciarlo com a amo y senyor,
l'haguessin tractat com a fill, com a germá. Una escalforeta de
familia per l'estil l'hauría retornat bona cosa de la freda soletat
a que 'l condemnavan els feligresos sorruts.
Cada cop qu'entrava a casa ab l'ánima adolorida per la malevolença que
li mostravan sempre 'ls bosquerols, ara trencant de camí per no haver
d'assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no 'l podían excusar,
més s'hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels
jayos respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may
se 'ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que,
al vèurel trist, compungit per las penas que li donava la gent de la
parroquia, haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li
passava... Y ell els ho hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre
familia... y fins haurían plorat tots junts, y aixís se li hagueran
apariat una mica las feridas que li sagnavan a l'ánima... Però ells
no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com
eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d'aflicció.
Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com
en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici... y lo més
admirable era qu'hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res,
com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la
casa, fos al servey de l'esglesia, ells no s'hi planyían gens. Hi
posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els
sentits... però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava
que, a copia de sumissió y respecte, se 'ls hagués arribat a fondre,
tornantse no més qu'humilitat tota la tendror de l'ánima.
Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y
fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol y vern
com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las montanyas
negras; sol y temut com el Deu carregat d'ira, quan era a l'esglesia,
entre 'ls esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle,
quan se trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou
maldava pera guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou
feya pera rompre aquella muralla de veneració que privava als avis
d'acostarse. Mes tots els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi
podían pas fer més. Pera cambiar de taranná haurían hagut de mudar la
pell, y pera mudar la pell ja duyan massa dotzenas d'anys a las
espatllas. Tota una vida de servitut passada a l'ombra del claustre,
els havía enmotllat l'ánima y el cos dintre las reglas de la
disciplina més estreta, donantlos aquells ayres, bon xich mústichs,
de reculliment y sumissió. Era ben estranya l'historia dels dos
vellets...
En Joseph era fill del mateix Montmany, y prou se recordava encara
quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar
missa a l'esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y
parenostres pera socórrer a ne 'ls seus pares, que tenía gayrebé
sempre malalts. El pobriçó havía nascut a cân Saborit, una caseta
negra y rònega de sobre
'l coll de cân Ripeta, qu'ara ja feya un grapat d'anys qu'estava feta
un munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda,
el baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la
caseta payral s'anava esgrunant de mica en mica y com sos pares
s'anavan corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan
decandits y corsecats, al capdevall se van morir... y allavoras el
bordegaç, abans que la casa se li acabés d'enrunar a sobre, va
determinar surtir dels sots pera veure si 's guanyava las mossadas
en qualsevol indret menos afamat qu'aquell. Camina que caminarás, va
tirar de dret cap a las Planas; y, aquí caych, aquí m'aixeco, un día
va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per
amor de Deu.
El pobre baylet va restar com encantat devant d'aquell inmens caseriu
monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de
convent. Venint com venía d'uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas
sen sabía avenir, d'aquells carrers d'hostalets, de corrals, de
cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que
donavan la volta a la clausura. Però lo qu'encara 'l va maravellar
més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare
Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna
triomfant voltada d'una cort de princesas blancas. El pobriçó no
tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu...
Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan
benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els
mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, y
d'aquella hora endevant ja no 's va moure de las conrerías del
convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu'aviat va
ser l'ajuda y el recader y el regatxo de tothom. "En Joseph que
vingui aquí." "En Joseph que fassi això." "En Joseph que vagi
allá." Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo
mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las
criadas del monastir.
Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també
òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las
monjas. La moceta, entre altres cárrechs, tenía 'l de bovera; però
com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou
coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels
barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera
ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els
mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot
y anar tot el sant día junts y ser com eran un parell de bordegaços,
sempre 's tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin
gent de seny. Fos a l'horta, fos a la conrería, fos al convent, quan
se trobavan se deyan:
--Deu vos guart, Mariagna.
--Deu vos guart, Joseph.
Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir
que 's donavan aquells mocosos tan bell tractament.
Mes veusaquí qu'un día, en que per atzar se trobavan tots dos al
parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora,
veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís,
vagament:
--Faríau bona parella... Vos hauríau de casar, vosaltres dos...
Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res
d'això, ni s'havían dit una paraula més enllá de l'altra, van
respondre a la una, tot seguit:
--Sí, Mare nostra, --com si prenguessin per manament aquellas paraulas
mitj enlayre.
Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al
mudar d'estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y
sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més
silenciosa, més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir.
Se tractavan ab el mateix respecte d'abans, ab el mateix mirament, ab
la mateixa cerimonia...
--Escoltèu, Mariagna...
--¿Què voleu, Joseph?
Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller
semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot
d'obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del
convent. L'ayre de claustre qu'havían respirat tota la vida, els
havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis, certas
posituras monacals, que 's traslluhían en tot lo que feyan... en la
manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las
cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més
posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el
temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa... y aixís els va
conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las
Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre'l camí dels
sots.
--Jo 'n som fill, missenyor, d'aquellas terras de Montmany... --va dir
un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.
Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar
qu'eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre
l'adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell
jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía
baixat del cel. La terra ahont l'enviavan, ab tot y ser per ell un
món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havía sentit
parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com
d'una mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. "Si
a lo menos --pensava-- pogués endúrmen per companyía un bon home com
aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en
els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel..."
Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota
de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al
monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que
l'aclaparava y l'únich resquici d'esperança que tenía.
--¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si 'ls vellets volguessin venir ab
mi!
Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va
cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger
entretoch, va anar insinuantlos de mica en mica 'l desitj del
capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants
miraments, perquè, avesats a l'eterna obediencia, a l'eterna
sumissió, varen pendre, com sempre, l'entretoch com una ordre dita y
feta, y a la una varen respondre:
--Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm.
Y desde aquell instant ja 's van posar a arranjar lo que calía pera la
trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets
assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una
vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va
durar el camí, pesat y costerut com la vía d'un calvari, no varen
exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment... y, un cop
arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont
viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en
res més qu'en amotllar a la nova estada las antigas costums del
monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no
havía passat res enterament. Tot seguía d'igual manera y ab el mateix
compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y
sacrifici, las horas de reso y el Deu-vos-guart conventual no 's
varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se
tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y
muller s'assaludavan ab la cerimonia de costum:
--Que Deu sía en vós, Mariagna.
--Y en vós per sempre, Joseph.
Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d'altras centurias,
jayo y jaya tornavan a l'etern silenci, anántsen cadascú resignat a
son quefer. Els bosquerols, que 'ls veyan anar y venir pels
encontorns de l'esglesia, callats y recullits com penitents del
desert, se 'ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de
la fatxa y del posat que feyan. Encara que vestían trajos com els de
tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom
d'eclesiástich qu'era costós d'explicar. Ell portava una jupa negra,
però tan llarga qu'hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços
creuhats com duya, l'una má dins del manigot de l'altra, traspuava
per tots cantons estranyas apariencias d'ordenat. Y la Mariagna, no
cal dir... Tenía un estil de lligarse sota la barba 'l mocador blanch
a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li
vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta.