tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi
fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la
fondalada de l'Uyá, arrambantse tant com podía a l'altre cantó de la
torrentera, per por d'eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al
passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres
li ballavan balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás
mirlis!
--mormolava el porquerol entre sí.-- ¡Carbassot, tu estás begut!" Y
com que sentía forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al
ser a la vora de la Rovira va pensar: "Calla... ¿Y si baixessis a
la font de las Gojas?... Allí podrías beure, allí 't refrescarías
els polsos y... com l'aygua té tanta virtut... potser te
desenterbolirías una mica..."
Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de romaní,
va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l'avench.
Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé;
però... aixís que va posar el peu sobre 'l relleix de la roca, ja 's
va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del
perill, de bona gana se n'haguera tornat enrera; mes, com el girar en
aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar
un pas endevant... Al provar de donarne un altre... ja va sentir que
la terra li mancava sota 'ls peus... y, per més que 's va agarrar
desesperadament a un matoll de roldó, las brancas van rompres ab
l'estirada... y... allavoras... decantántseli 'l cos cap a l'abim...
a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las
tenebras del precipici.
Al petar sobre 'l fondo de l'avench, el porquerol va llençar un crit
de mort qu'hauría fet esglayar al cor més sencer.
--¡Ay... que 'm moro!... ¡Ay... que 'm moro!...
Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va
perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita
del cel estrellat.
--¡Jo 'm moro! ¡Jo 'm moro! --repetía 'l porquerol ab un crit
vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech
d'agonía, tan feble, tan fondo, qu'ab prou feynas alterava 'l
silenci de la nit.
--¡Ay... ay... ay...! --seguía clamant acompassadament... fins que 's
van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de
l'hostalet de l'ermita. Eran un bover de l'Uyá y un baylet de câ
l'Oliveras, qu'anavan xano, xano, cap a casa; mes, al sentir
aquell udol, varen tots dos parar l'orella.
--¿Sents?
--Sí...
--¡Posta qu'es en Carbassot...!
--Sí qu'ho es.
--¿Volsthi jugar que 'ns vol fer por?
--Oy, ben segur.
--Com sempre está per pletxeria...
--¡Y es tan plaga, tan plagota!
--Però... per això es escayent...
--Això sí.
--Fa esqueixar sentirlo...
--¡Fins faría riure als morts!
Y 'ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al pensar
ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits...
Després d'això va passar una estona, una estona llarga, potser un
quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però
veusaquí que, tot d'un plegat, va començar a sentirse un soroll de
fullas somogudas a la bocana de l'abim. Era una fressa suau y
desficiosa a l'hora, com la que faría 'l cos d'un home o d'una bestia
bregant ab el fullam d'un herbey pera anar obrintse pas. Al
capdevall, decantada per dos braços rebassuts, la broça de ginebrons
y argelagas va badarse pera donar sortida a n'en Carbassot. Anava fet
una llástima de magolat, d'espellifat, de brut.
--¡Si 'm torbo gota hi deixo la carcanada!... --anava mormolant el
porquerol, mentre 's palpava las camas y l'esquena pera veure si
li feyan gayre mal las macaduras.
Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com
anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan
enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un
monstre parit de las mateixas entranyas de l'avench.
--¡Pesta que 'm toch! Ab un xich més... ja tinch l'enterro pagat!
--seguía botzinant el bordegaç.-- Oh... y aquells fills de meuca
qu'han passat per qui... y ni menys s'han aturat pera dir: "¿Què
vols, de la part de Deu?" Vès qu'un día no us atrapi y anem a
torna-jornals...
Y, tot d'una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar
una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera
de Bertí.
--¡Dit y fet! ¡Sí, sí! --exclamava, rihent, el porquerol.-- ¡Bona
treta!
¡Bona treta!
Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat,
va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era
tancat, va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich,
catruch! ¡catrich, catruch!
"¿Què hi ha?", varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a
l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre 'ls
ermitans sortían esverats, en Carbassot ja era a cân
Coll: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?", també
responían. "¡Que teniu foch a las golfas!" Y mentres eixían els
de cân Coll, entre crits d'esglay y lladruchs de gossos, el
bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins arribar a la
Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi
ha?" "¡Que se us cala foch als pins!" Y el baylet no para fins a
la rectoría: "¡Que teniu foch a l'esglesia!" Y acaba per trucar a
l'Uyá:
"¡Que teniu foch a las palliças!"
Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y
udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas
d'esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l'hora
del derrer Judici... Y, mentres en Carbassot s'ha d'aguantar el
ventre de tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:
--¡Es el dimoni que s'ha desencadenat!
## VIII L'esglesia adobada
¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en
aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l'esglesia!
Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va
traure de pollaguera... No hi va haver forat que no s'adobés, ni
reconet que no 's resseguís. Bé es veritat qu'a la feynaça feixuga
d'aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll... el
rector, ab els seus fervors d'apóstol... la Mariagna y en Joseph, ab
l'obediencia y resignació de sirvents humils... Desde trench d'alba
fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían
atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer
no havía pogut fer venir de l'Ametlla no més que dos mestres ¡y
encara gracias!, entre ell y els jayos s'havían tingut d'esparvillar
pera ajudar a la tasca a ne 'ls fadrins. Mentres la vella sirgava
pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo
prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer
bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias
camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.
Ab la deria de veure ben aviat apariada l'esglesia, el capellá
s'agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant
día no parava, ara anant de l'obra al bosch per cayrats, ara trescant
del bosch al cingle per esquerda... y, al veures ab aquella fatxa de
rector bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l'euga,
moltas vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab
aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir
sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts
badocas de tota una gran ciutat.
--Si ara 'm veyan, si ara 'm veyan d'aquet modo...-- pensava a voltas,
ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.
Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que 's
posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos,
havía tingut prou força d'esperit pera fer esclatar la vida en un
recó d'aquell sot de las tristesas, que semblava 'l reyalme de la
mort.
¡Pensar qu'ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s'ho havía
engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no 'ls havía hagut
de menester pera res... Abans que tornar a demanar ajuda a n'aquella
gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s'havía estimat
trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía
recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons
amics de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després
d'aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l'ánima la
seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu'hi duya una
cosa potser millor... l'esperança de desvetllar als feligresos ab
aquell exemple de l'esglesia resucitada, que tindría quelcom de
miraculós.
Un goig fins allavoras desconegut, un goig d'home que triomfa dels
obstacles y arriba a posar en planta 'ls seus designis, li
pessigollava l'ánima d'un modo misteriós cada cop que veya qu'a la
seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las
cosas mortas.
¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes
miracles, sentía mossen Llátzer a l'adonarse de que, per allí al
voltant seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva
voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y
engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur
ensopiment!
Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per
entre l'esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de
las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells
carreus cayguts de las parets, qu'a tot arreu entrebancavan y feyan
nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l'empenta de
las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n'anava a troços per
moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d'esberlas y la
coberta tot un esboranch, s'alçava altre cop amaciçada y ferma,
resolta a esperar a peu dret l'embestida dels sigles que vinguessin.
Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap
tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l'esglesia varen estar
llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la manera que 's va
poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava,
va acabar d'enderrocarse 'l cantó més enrunat, y ab las desferras
sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava
poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta
nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de
porticons! ¡Y aquell jardí que 'l rector havía fet plantar prop del
caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot
l'any!
Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot
reprenía 'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la
vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que
restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las
cosas inanimadas.
--¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las
prèdicas ni las pregarias!... --rumiava 'l rector ab tristesa.--
He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta
gent tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la
montanya a l'esglesia... y no he tingut prou força pera arrencar
als bosquerols a l'eterna sòn que 'ls aclapara. Però ara potser se
deixondirán... y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas
paraulas ho farán d'aquí endevant els exemples y las obras. Quan
vegin que l'esglesia ha renascut d'entre las runas, ayrosa y
rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá
revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, --jo 'ls diré
allavoras-- mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s'es
mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm
rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix
els junts frescos y ressurtits desde 'l portal fins a l'absis;
mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu
còm adreça 'l cap, ab el cloquer crescut d'una pila de filadas!...
Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també 'l cap, aixequèu els
esperits, que pera l'esglesia y pera vosaltres ha arribat l'hora
de la resurrecció!"
Com més s'acostava 'l día de tornar a obrir el temple als feligresos,
més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría 'l cor,
fins a quedar, devant de l'esglesia resucitada, postrats d'admiració,
com devant dels resplandors d'un prodigi.
La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell
hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres
despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a
cap tots els dintres de l'esglesia. El tráfech era tan llarch y tan
pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las
obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga,
filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols.
Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa 'ls
gruixos de polsim qu'ho tapavan tot, fins al punt d'estrafer
monstruosament els colors y las formas de las cosas. S'havía
d'escombrar ben bé 'l borriçol que s'amagava amatent pels forats y
reconadas, com si no 's volgués deixar agafar. També s'havían de fer
caure las terenyinas negras que s'arrapavan dalt de las voltas com
rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s'havían de netejar ab
mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu'un briá, las
columnas, els plafons, las motlluras dels retaules... Però tota
aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de
paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d'arrencar.
Semblava que s'hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y
las escletxas, y no volgués moures de per'llá 'l voltant. Quan
l'empaytavan d'un lloch, fugía a entafurarse en un altre a
correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com
follets endiastrats voleyant d'un cantó a l'altre, fins que tornavan
a caure adormidas aixís que s'amarravan a un altre indret...
Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina,
que s'ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la
perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy
silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava
qu'entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista.
Venía a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme pera
treure de l'esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y
dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda
resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot
d'humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra
per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual
que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d'un
ritual misteriós. "¡Ala, ala! --semblava que digués, mitj resant,
mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las
escletxas.-- ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y
vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu'us
teixeixin entre 'ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol
impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no 't vegem may
més!..."
Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y
persignantse, per devant de cada altar... y, ab els espolsadors als
dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís
de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa
del Senyor...
## IX Las campanas tocan
Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las
obras fetas, l'esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las
estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els
canalobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L'altar
major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las
motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y
els requadros... tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats
dels serafins somreyan desde las basas y els capitells, tot guaytant
las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas
columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits,
havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben
apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets,
però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser
al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá,
boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía
altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el
patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar
major.
Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora
de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos
aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la
vida. Molt abans de que 'l día clarejés, ja anava y venía per
l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules.
Pera veure 'l goig que faría il·luminat l'altar major, va fer
encendre, a tall d'ensaig, els ciris de la credença, els candelers de
las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del
cornisament... Y quan tot va ser encès, quan l'altar va resplandir ab
tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una
brasa d'or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis
aquellas paraulas d'ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan
l'esperança y l'alegría li brollavan dins del cor: "El camí del
temple era esborrat, y el poble no 's recordava de las cerimonias;
mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encès els
llums del tabernacle..."
Després sortía del èxtasis, que per un instant l'acaparava, y tornava
a donar ordres a ne 'ls jayos, com pera esmersar d'alguna manera 'l
temps que tant costava de passar fins a arribar l'hora de lluhir el
sol y de començar la missa.
--¡Joseph!
--Missenyor...
--Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la
sagristía?
¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...
--Sí, missenyor.
--Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu...
Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que 'l altar
sigui ben florit...
--Bé, missenyor.
Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las
feixas de l'Uyá, ja no 's va poguer aguantar més.
--¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...
Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida 's va repensar,
dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas
com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica
enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com
vull que parlin..."
--No, Joseph, no, no hi anèu, --va dir a ne 'l jayo, que ja començava
a pujar els esgrahons del cloquer.-- Jo mateix las vull tocar... Jo
las hi faré dir lo qu'han de dir...
Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un
rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han
restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de
rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria
may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor
per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de
desvetllament pera 'ls bosquerols adormits..."
Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo
devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer
el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després...
s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure
que, ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava,
va sentir un moment d'esglay... "¡Ay, si la campana restés muda, ab
tant temps com no ha tocat!..." Però va pegar al llivant una altra
estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va
parlar: ¡Nanch!... "¡Gracias a Deu, gracias a Deu!" Una altra
estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot
majestuós:
¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Això es això, això es
això! --pensava mossen Llátzer, ple d'alegría.-- ¡Aquest es el
Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra
esglesia!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Mercès, bon Deu, grans
mercès!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!...
Però tot d'una va recordarse 'l rector de que també calía despertar
als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben
viu que
'ls aixeribís, que 'ls espolsés la sòn, que 'ls tragués la mort de
sobre... y, anántsen cap a la campana xica, va agafar el batall ab
una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch,
ninininch...! ¡Ninch, ninch...! "¡Ala, ala! --afegía 'l capellá,
com pera donar significat a la veu de las campanas.-- ¡Ala, ala,
desengorroníuse, habitants del sot de l'ombra!" ¡Ninch,
ninininch!... ¡Ninch, ninch!... "Y ¡veníu tots desseguit!" ¡Ninch,
ninch! "Y veureu el miracle de l'esglesia resucitada..." ¡Ninch,
ninininch!... ¡Ninch, ninch!
Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel
finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada 's desvetllava.
Mes... tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d'ombra
s'escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra
matinal qu'anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per
l'espay. Però d'ánimas viventas... res. Ni sombra ni rastre.
Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit
de las campanas, y 's va posar a repicar a l'hora ab els dos batalls.
Va ser una cridoria desesperada pera fer venir a las ánimas a la vida
eterna.
¡Nonch! ¡Nonch! ¡Nonch!... ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch,
nonch! ¡Ninch, ninch!
Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava
senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l'esperança, se va
posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als
crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs
mandrosos, cançoners:
¡Nanch... nanch... nanch!... Y aquell prech acompassat va ser el que
va obrar el miracle...
Quan Mossen Llátzer va tornar a traure 'l cap per la finestra del
cloquer, va sentir que 'l cor se li aixamplava. De las casetas mitj
enrunadas del sot, n'anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres
que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas,
s'encaminavan pausadament cap a l'esglesia. El rector va alçar els
ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.
## X ¡Mala nissaga!
¡Nanch!... Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va
ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no
s'entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan
mudas, que, al llençar per l'espay el primer mot, semblava que
tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a
balbetejar. Mes, a la segona batallada, ¡Naaanch!... la veu del
bronzo 's va aclarir y, esbategant d'alas ayre amunt, volava,
corría, s'aixamplava per tots indrets, fins a ferse entendre al cap
d'enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch
acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia,
suau, amorosa, qu'anés desglaçant a poch a poch l'ensopiment de las
nits eternas.
Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica...
perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig,
allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L'herbey
emperesit, que fistonava 'ls reguerots, se deixondía de sobte,
espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n'eixían els aucells
a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del
cloquer. Per l'espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de
fret, s'hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels
arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y
pessigollas, volguessin desentumir l'arrauliment de las socas balbas
y dels brancatges emboyrats.
Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap
als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de
joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan
la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que
componían el vehinat, a tothom feya estranyesa 'l bell brugit. La
gent s'estirava de braços y 's fregava 'ls ulls, com difunts que 's
desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.
L'avia de cân Pugna mormolava, tot parant l'orella: