montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por:
"¡Mirèu lo que feu, mirèu que m'enterreu de viu en viu!..." "No hi
fa pas res... --li responían desde las fondarias dels avenchs;--
no hi fa pas res... Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som
alhora mitj cadavres, mitj vivents..." Y allò que li deyan era ben
veritat, perquè no més li calía mirar al voltant del somni pera
veure que tot el sot era un inmens cementiri, guarnit de fosca y
de solitut. Las casas, escampadas ensá y enllá, no eran res més
que tombas y ninxos... y la gent tristoya que las habitava, res
més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la negror
que fa, l'espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s'ha
post, els homes, las donas, las criaturas, s'enterran ells
mateixos dins las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan
horas y horas estirats sobre de túmbols qu'ells se pensan que són
llits. Al néixer el día, com que 's veu claror y els aucells
cantan, se creuhen que tornan a la vida... però tot allò son
enganyifas y falornias... La mort va seguint, seguint... y, a la
primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab
l'aixada al coll, qui ab el serró a l'esquena. Com animetas de
l'altre món, tots van caminant d'esma a l'ombra de las boscurias,
y els sembla que fan camí y que passan per allá ahont volen.
Menjan, beuhen, caminan, s'aturan, llauran la terra, pasturan els
remats... y tot ho fan a las palpentas, sense saber per què ho
fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més
antichs, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensan,
y solament per instint segueixen els camins mitj esborrats que 'ls
van deixar las centurias... Tampoch estiman... com no sigui la
quietut que 'ls volta eternament... Que no 'ls toquin, es lo que
volen. Que no 'ls inquietin... Que 'ls deixin estar...
"¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! --mormolava el capellá,
lluytant ab las angunias del somni.-- Però, jo, ¿què hi tinch que
veure ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego,
jo estimo... Donchs ¿per què m'hi enterreu, a n'aquí, de viu en
viu?" "Á tu t'hi enterran per cástich, --li responian desde 'l
fondo dels avenchs.-- Tu, per vanitat d'home entès, vas volguer
enlluhernar a la gent ab miracles de sabiduría. Tu volías
resucitar un filosoph antich, un sabi d'altres sigles, de qui ja
no 's recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas furgar la
sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las
planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la
veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas
volguer, d'un heretge, ferne un sant... Per això t'han donat pena
de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa.
Per això
't tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las
boscurias negras, ab semblanças y posituras de sers animats..."
Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a Montmany,
se li havía quedat estampat al pensament com una imatge endolada. Ell
prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge la
redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber
còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de
las ánimas obscuras qu'anavan y venían ensonyadas per aquells llims,
sense poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.
Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que 'ls
feligresos ja havían comparegut y que l'estavan esperant al
cementiri, a mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més
de pensar qu'anava a trobarse devant per devant d'aquells
desventurats bosquerols qu'ell havía vist, en somnis, vagar com
espectres pels sitis adormits y entrar y sortir silenciosos de las
tombas qu'habitavan.
Ademés d'això, hi havía una altra cosa que també l'atormentava. Saber
còm havía d'explicarse pera ferse entendre d'aquella gent... Ell
havía ensenyat a las aulas, y coneixía 'l llenguatge que convenía als
deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat,
y sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat
ab els homes més entesos del seu temps, y possehía 'l do de vèncer
als doctes ab la paraula. Però... ab gent esmortuhida com aquella no
hi havía enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi... Allò l'omplía
de dubtes y d'engunias, y semblava que li deturés els passos...
--Missenyor, la gent s'espera... --va fer en Joseph.
--Sí, sí... ja hi vaig.
Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés
l'inspiració del cel: "¿Còm ho faré pera persuadirlos? ¿Què 'ls diré
pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als
difunts?"
## VI La gent dels Llims
Trico, trico... trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els
vehins de la parroquia s'havían deixat caure al sot de l'esglesia
pera veure què volía 'l rector nou.
Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan
tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan
vestits tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n'hi havía, com el
vell de cân Janet, qu' a ratos s'esqueyan a dir un mot ab el gran del
Malarich o ab el jayo de Pollonell, o bé ab l'avi Carbassot, que,
haventse trobat pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins
al bell peu de la rectoría.
Però, els quins sortían de dintre 'ls sots, fos dels pendiços
pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre... aquells
sí, que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida.
Tenían uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa
tan esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una
corrúa de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders,
fets d'una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech
de la broça y dels terrossos, aixís... com d'un to dubtós, que primer
hagués sigut negre y després s'hagués tornat d'ala de mosca y hagués
acabat per ser de color de gos quan fuig... Tot plegat feya una taca
tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada
per llarch temps, s'hagués descolgat de terra pera comparèixer a la
cita.
Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, com
si 'ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s'asseyan als
pedriços del voltant del cementiri, els altres s'arrupían a la paret
de l'esglesia o s'arrambavan d'esquena a las enrunadas tapias de la
rectoría.
Dels vehíns més propers de la parroquia, no n'hi mancava pas cap. Eran
gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças
pera anar al canyet. Ací 's veya a l'avi Pugna traginant un goll tan
gros que li abraçava tot el coll, desde 'l clatell al sotabarba. Allí
hi havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que 'l feya ranquejar
tot fent ganyotas. Després venía 'l jayo de Romaní, l'Aleix de las
Tòfonas, cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota 'l nas. Més
enllá, una mica enretirat, igual que si 's dongués pena de barrejarse
ab aquells padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d'un
color de cara tot trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de
l'Uyá seya a la porta de la rectoría, al costat del Bepus, el
masover, que no deixava al vell ni a sol ni a sombra, quan no se 'l
vigilava la mestressa...
Ab tot y haverhi per'llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley de
quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de
moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap
mena. L'un s'estava ab el cap caygut sobre 'l palmell de la má, com
si dormís; l'altre, tot encantat, tenía 'ls ulls fixos sobre 'ls
munts d'herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de
freixa que tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu;
aquell restava ab la boca badada y els ulls cluchs, com un babau.
Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un
moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar
a enfonzarse a l'ensopiment de sempre. Ni l'aspecte atractívol del
capellá, ni l'expressió compassiva del seu rostre, ni l'ayre de dolor
que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d'uns ulls encara plens
de joventut, que semblavan contradir la blancor d'un cap cobert de
neu, no van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat
feyan cara de sentirse vergonyosos y encongits devant d'aquella
bondat adolorida.
El rector se 'ls mirava, se 'ls mirava... y, séns poguerhi fer més,
altre cop se li omplía 'l pensament de funerarias imatges. Al
contemplar tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que
s'asseya pel pla del cementiri, se li representava que tenía devant
seu, tota plegada, a l'humanitat tristoya qu'havía passat pels sots
durant els sigles. A sota terra hi jeyan, en la pau de la mort, las
generacions passadas. A demunt, sobre 'l fossar, s'hi escampavan las
generacions del día, gayrebé tan somortas y dormilegas com las de
sota, que dormían el somni etern... Però a ne 'l capellá l'esferehía
aquella idea, y per això 's passava las mans pel front, com pera
esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el
pensament. No eran pas tenebras ni imatges desfallidoras lo que li
convenía, en aquells instants, pera tocar el cor dels rústechs
adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta en la resurrecció dels
morts... Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava pera
deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma per la
foscuria dels llims...
Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la
boca las paraulas de pietat qu'en altres temps sempre tenía a flor de
llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un
gesto de pare que va a parlar a sa familia, ple d'amor.
--Fills meus, jo us he cridat perquè... ja ho veyeu!... la pobra
esglesia se 'n va a troços... y hem de veure si entre tots
l'apariem. Donèu, per pietat, una mirada allí dins... y diguèu si
no us fa llástima una miseria com aquella! Jo, la primera vegada
qu'hi vaig entrar, no vaig pas poguer aguantarme 'ls plors... Ja ho
sé, ja ho sé, qu'a n'aquestas clotadas ahont viviu, veritables
valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèu, jo mateix
tinch la rectoría tota enrunada, y m'he hagut d'arreconar a la part
del porxo, qu'encara s'aguanta poch o molt... Y ja 'm penso que lo
que 'm passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria
que patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a
la nit, del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots... menos Deu!
L'esglesia talment sembla una casa payral abandonada pels fills.
Tota cau, tota s'esberla, las voltas s'obren, s'esquerdan las
parets, y els aucellots fan niu a las cornisas y s'ajocan pels
altars... Y ¿no us fa pena això, fills meus? ¿No sentiu may veus de
remordiment qu'us cridin: "Vosaltres teniu casa... y Deu no
'n té. Vosaltres dormiu a xopluch... y la pluja entra a
l'esglesia..."?
La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica
del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos
enzas, tot lo més que feyan era moure 'l cap d'una manera indecisa,
que no se sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per
això, no 's desanimava, com si a copia de bondat y d'indulgencia 's
vegés ab prou cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li
bullían dins de l'ánima.
--Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa... y es
que 'l temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos,
la casa payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs
qu'ara s'ensorran hi han vingut a resar y buscar refugi las altras
generacions, els vostres pares, els vostres avis, tots els vostres
antepassats. Recordèus qu'allí dins d'aquella nau vos van arruixar
el cap, al venir al món, ab las ayguas del baptisme; recordèus
qu'allí us van ensenyar, de criaturas, els sants manaments;
recordèus qu'allí us van lligar per la vida ab la dona qu'heu
estimat; recordèus qu'allí heu vingut a resar la derrera oració
pera 'ls vostres morts, abans de donarlos terra!... ¿Còm podeu
permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas,
aquesta casa de Deu que s'ha alegrat ab vostras alegrías y s'ha
entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin
eternament aquestas campanas qu'han repicat alegroyas pel vostre
bateig y han plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l'anyoreu,
aquesta veu amiga qu'us dona 'l bon día y la bona nit, qu'us
desvetlla y us adorm, qu'us avisa la tempesta y el bon temps, qu'us
crida a la festa, a l'oració, y us senyala las horas de la
vida?... ¿No l'anyoreu? ¡Diguèume! ¿No l'anyoreu?
Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las
fogosas preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe
qualsevol. Més aviat feyan cara d'anguniats y neguitosos, com si 'ls
amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que
maldava tant com podía pera arrencarlos a l'etern ensopiment.
Semblava que no estessin bé, que patissin... que 'ls burxessin...
que 'ls entrés una mena de desfici... No sabían què fer ni còm
estarse... N'hi havía qu'ab la llengua tocavan l'ase; ni havía que
davan copets a terra, fent anar el peu... L'un se burxava l'orella,
l'altre 's gratava 'l cap...
"¡Són bestiolas de bosch! --pensava 'l capellá, devant d'aquell
silenci, ple d'angunia.-- Son taups de la terra, engorronits a las
arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau... Els sap
greu que se 'ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més
s'estiman dormir quietons dins las tenebras que caminar cap a la
llum. Estantse a la fosca han perdut la vista, com han perdut la
paraula vivint en la solitut..." El pobre rector se trobava trist
d'esperit y cor-glaçat, perquè ja desconfiava de poguerlos fer
obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y... lo que l'acabava de
contristar era que, boy a mida que perdía l'esperança de
resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment... que
l'esferehía a l'adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració,
començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella
gent sorruda qu'anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.
--Però parlèu, per caritat! --clamava mossen Llátzer.-- ¡Diguèu una
paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!...
Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l'eterna
lletanía de quan se 'ls furgava massa.
--Som tan pobres...
--Anem tan escassos...
--Estem tan enderrerits...
--La cullita ha estat tan magre...
--Se mos ha mort tant bestiar...
--Mos va tot tan malament...
--Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon
Deu! --feya 'l rector, despacientantse.-- Jo no més vos demano cor,
esperit, braços que m'ajudin, cossos que 's moguin, camas que
caminin... Jo no us demano res més que voluntat, una mica de
voluntat! Las obras de la pobra esglesia, las podem fer a terralló.
Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu
d'ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Deu... Els
quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els quins
vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la
pujada de l'Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas
quantas cuytas; de baix de la riera del molí 's pot pujar la sorra
que fassi falla...
Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que 'ls deyan.
--¡Es dir que no voleu fer res per l'esglesia! --exclamava, indignat,
el capellá.-- ¡Es dir que no voleu fer res per Deu!
Ni una paraula. Tothom callat. El rector se 'ls mirava ab els ulls
plens d'ira... y altre cop li venía la deria al pensament de que tota
la munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de
bestias.
"Bestiolas del camp... Animalets del bosch... ¡Si fins ne tenen la
cara... y els tirats!... ¡Deu me perdó si peco! --pensava el
capellá-- però no puch apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho
són! ¡Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtas ab
barballeras y ulls negats d'aygua, pera veure qu'es un bou, fet y
dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y nas menut... ¡Si
això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa
bonyeguda, sembla un galápat... ¡Y aquell ranco, una granota, quan
fa aquella lley de saltirons!... ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!" Y
espantat dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari,
el rector va redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós,
va dir a ne 'ls rústechs feligresos:
--¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que 'l Senyor vos benehesca a tots!
Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa, l'un
esquitllantse cap al Serrat, l'altre esmunyintse cap al Bosch Negre,
cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.
Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:
--¡Quínas endergas, el rector!...
--¡Vès ab quínas orgas surt!
--Y aquells ulls que fa d'esperitat...
--¡Si sembla una mala cosa!
Altres somreyan ab ayres mofetas:
--Vès... fesli una esglesia nova! --deya en Pere Mestre, tot
ranquejant.
--Sí... --responía l'avi Pugna, fent saccejar el goll.-- Y a mí 'm cau
la casa a troços...
--Y a mi tuta se m'aclufa... --afegía l'Aleix de las Tòfonas, mitj
somrient per sota 'l nas.
## VII El pallasso bosquetá
Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las clotadas
feya cap a Puiggraciós.
Així com a trench d'auba era l'ermita 'l punt d'aplech dels esbarriats
feligresos d'aquells sots, qu'anavan a missa primera quan n'hi deya
de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a mitjdía y a
la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. De bon
matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d'ací y d'allí, s'anavan
ficant a l'esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana, que,
en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau,
tau... pujèu si us plau... De mitj dematí en avall, tot eran homes,
minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l'orella y
trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech
hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l'esglesieta.
El mateix ermitá xaruch qu'havía ajudat la missa matinal ab el roquet
demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del
tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l'ermitana y
repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó
llenyatayres, vinguts de quí sap ahont...
Ara ja feya temps que de missa no se n'hi deya... però per això, a las
tardas de las festas, ¡no 'n volguèu més de gernació a l'hostalet a
jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!
Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a
l'ermita;... però 'ls quins venían de l'altra bandada del Bosch
Negre, o de més enllá de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi
ha món! Hi havía pastor del Vallcárcara que feya una hora bona de
camí pera deixarse caure a Puiggraciós... y encara molts anavan a
donar la volta y feyan marrada a gratscient pera baixar a beure aygua
a la font de las Gojas, de prop de la Rovira, qu'entre totas las
fonts d'aquells sots, pobladas de misteris y llegendas, era la de més
anomenada per la virtut que tenía... Tots els quins venían de la
banda de l'Uyá no 's descuydavan may d'aturarshi, y això... que la
baixada al fons de l'avench, ahont brollava l'aygua, era entretinguda
y fins perillosa pel qui no tenía 'l camí esversat. Mentres s'era a
la rampa dels pollancres, encara, com aquell... però 'l relleix de la
roca per ahont s'havía de passar després, era tant estret, estret, y
tan relliscós per l'humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas
y matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim.
Però, com que l'aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona
sort a qui
'n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de
malestruguesas... recava, a la veritat, passar per allí y no baixar
a beure un glop de l'aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi 'ls
dits pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure,
per allí aprop.
Després d'això... semblava que se sentían més alleugerits, més
aconsolats de cor; y, un cop eixits d'aquell forat de galipaus, més
fondo y negre que l'ull d'un pou, s'enfilavan d'un salt per la
drecera, y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de
l'ermita, desde ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del
Vallès.
Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon
grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle somrisent de las
xamosas planas que s'extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni
calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y
tristoys, anavan entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure 'l cap
ab ayres mústichs, com si, en comptes d'anar a un siti de pletxeria,
anessin a vetllar un mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament
els uns als altres:
--¿Què hi ha?
--Res...
--¿Tu ací?...
--¡Què hem de fer!...
Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan
ab la boca closa, com si 's donguessin vergonya de parlar. Sense dir
mot, ni gros ni xich, molts s'asseyan al voltant de la taula, y ab un
signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l'ermitana o 's
convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi
tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l'hostalet, regnava
una mena de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel
soroll d'un porró que l'ermitá posava sobre la taula, o pels envits
breus y sechs dels jugadors:
--¡Truco!
--Vull.
--¡Tres!
--¡Tot!
Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si
altre cop s'espessís el núvol d'ensopiment qu'eternament surava sobre
aquells homes de mirada tèrbola, confosa... Boy a mida que la beguda
corría per las taulas y que 'ls braços enlayravan els porrons, encara
esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la
vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda
engolían, més pansits se posavan, més sorruts.
Però veusaquí que, de prompte, entremitj d'aquella nyonya, d'aquell
aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:
--¡Ja som açí! ¡Ja som açí!
--¡En Carbassot!... --va remugar tothom alçant el cap com
deixondintse, mentres se dibuixava una sombra de rialla en
aquellas caras mortas, d'hont semblava desterrada pera sempre tota
mena de somrís.
Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, xicot grassó y
camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots
qu'a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els
seus acudits de pallasso bosquetá, tenía 'l poder, gayrebé miraculós,
de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges
llenyaters. Això... sense comptar las tretas que s'empescava, a cada
dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats
als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní,
apareixía un home penjat espantosament d'un noguer... y quan la gent
s'acostava a l'arbre, esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María,
Joseph! ¡L'Aleix s'ha penjat!
¡L'Aleix s'ha penjat!..." se trobavan ab que 'l mort eran quatre
pellingos conjuminats pel porquerol a fi d'estrafer la figura
recargolada del jayo de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera
qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una
manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera
estremitut... y aixís que s'hi atansava algú que passés,
preguntant: "¿Quí hi ha ací?
¡Eh, home! ¿Què teniu?", surtía de la manta en Carbassot fent
cabriolas y enfilantse montanya amunt.
El porquerol de l'Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de
que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per
això, quan va arribar a l'hostalet, li varen dir, com si
l'anyoressin:
--Mos creyam que no vinrías, Carbassot.
--Es que la truja m'ha garrinat, y... so hagut d'anar a cercar la
llevadora, --va respondre el porquer entremitj d'una ganyota
estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure y
no 'n sabessin prou.
Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure
tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè 'l cas era
ferli alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els
trumfos als companys de joch.
--Té, Carbassot, beu... ¡beu, qu'es del picant!... y agarra cartas,
--van dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.
--¿De quín coll anem? --preguntava 'l porquerol.
--Bastos, trumfos, --li responían.
--¡Pesta 'ls toch! --replicava 'l baylet.-- De bastos n'ixen bastons,
bastonadas y rahons.
Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el
porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.
--¡Tira trumfos, Carbassot! --li manava 'l company que duya la
partida.
--¿Trumfos?... encara 'ls tinch a la feixa, engony...
--Donchs pedras... carrega pedras.
--Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle... si no las ha
presas totas el rector nou pera apariar l'esglesia y la
rectoría...
Y tothom reya, reya... tant com era capaça de riure aquella trista
gent.
Però, en això, s'havía anat fent de nit, y molts abandonavan las
fumadas cambras de l'hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent
silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían
engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com
abans d'entrar a l'ermita.