# Els sots feréstechs
Raimon Casellas
1901
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## I L'Aleix de las Tòfonas
¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats
d'aquell jayo del dimoni?
Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de
noranta anys, d'altres juravan qu'havía passat dels cent, y no
mancava qui fes posta sobre que 'n duya a l'esquena més de cent
quinze o de cent vint.
Entre 'ls pastors d'aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la
brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que
com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich,
tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a
tornar a eixir del fossar.
Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal
qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se 'l
mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía
quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.
--¡Vès quí'n daria dos quartos d'aquet vellot!... --deya un bover, ab
estranyesa.
--¡Y tantas doblas com té enterradas! --responía un llenyatayre, ab
ayres d'home enterat.
--¡Llamp que 'l toch! --exclamavan els demés, plens de cobdicia.--
¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor
totas aquellas malevolenças y miradas de reull.
Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per
terra, passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat
que se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que
l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.
Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía
esferehida cada cop que 'ls veya comparèixer; y no més calía cridar
"¡Mireu que ve l'Aleix!" pera que las criaturas corressin a arropirse
sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els
més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli
qualque cosa.
--Aleix... ¿me voleu dar un quarto? --feya algun bordegaç.
--Nú, nú, --responía 'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot
fosch.
--Y ¿per què no?
--Parque nu 'n tench pos de cortus jú...
--¡Oy que sí, que 'n teniu!
--Nú, nú.
--Bé feu forrolla ab las tòfonas...
--Túfunas... Nu 'n cercu pos.
Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels
pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot
rumiosos, a n'aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de
Montmany, que, densá qu'estavan sense rector a la parroquia, tot lo
més se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós.
Mentrestant, l'Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera 'ls
seus anys, devallava cap al sot de l'Uyá, traspassava la pineda de la
Rovira, seguía 'l relleu de la cinglera de Bertí, s'endinzava en la
boscuria de l'ubaga, fins qu'al arribar al collet de l'Ensulcida, com
una serp que 's fica al cau, s'esmunyía dintre del casalot mitj
enrunat de Romaní.
Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats,
com un cel brodat d'estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall.
D'allí surtía cada jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley,
pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.
--Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú,
--mormolava 'l vell tot cargolantse y rihent per sota 'l nas.
Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys
que resseguía 'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla
sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra...
¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets
més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més
tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen
recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben
escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota 'ls
arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse
a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...
De cent passas lluny ja coneixía 'l jayo els llochs preferits per la
perfumada trumfa; y quan passava per la vora d'un pollancre, d'una
alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot
seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan
endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen
un rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l'esquena y
un caveguet a la má. Aixís passavan devegadas horas y horas... però
tan bon punt lladrava un gos boy rascant prop d'una verdiça o d'un
matoll de roldó, saltava 'l vell com una llagasta cap al seti de la
fressa, y ab un cop d'ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.
Si veya que la terra s'alçava com inflada, ab el mánech del cávech
picava sobre l'inflor, y, per mica que 'l terreny fes soroll de vuyt,
el jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: "¡Per
tot te deixo!" Pera que 'l tret fos segur, no més mancava que vegés
surar, sobre l'indret, els vols de mosquits morats que rondan
enllepolits per la flayre de la trumfa... Allavoras s'ajupía, y vinga
cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat...
fins qu'apareixía 'l sospirat tresor. Una per una anava cullint las
tòfonas, una per una las netejava ab afalech, una per una las
amorosía ab el palmell de la má... y, després de contemplárselas un
rato, tan negretas, tan polidas, tan bonicoyas, las desava amatent
dins del serró.
Alashoras se disposava a tornar al cau... però abans cridava als
gossos y s'assegurava bé de si 's veya ningú per allí 'ls voltants...
Escoltava una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y
enllá, ab las mans fent ventalla sobre 'ls ulls... y, si no hi havía
entrebanch, se las emprenía, trico, trico, cap a l'amagatall de
Romaní. Calía vigilar, calía fer l'ull viu. ¡Eran tan berros aquells
llenyatayres de l'Ensulcida! ¿Y els pastorots de l'ubaga? ¡El dimoni
que 'ls va fer!
Per això, quan arribava al casalot enrunat, no 's podía estar de fer
una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els
quartos. Per això no 's descuydava may d'allargar el braç envers las
casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de
bruixa, mentres remenava 'l puny clos:
--¡La figo vus fay a tuts!
Se pot ben dir que l'Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La
figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent
trista y miserable qu'habitava las casas escampadas per aquells sots.
Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada,
engolían homes y donas las mossadas d'un pa negre y florit, o
s'empassavan els tragos amidats d'un vinot agre, no podían
arrebassarse del pensament el recort de l'avi de Romaní, que tantas
doblas guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo y de mort els
passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits,
pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre
que 'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni
paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor
dihent: "Avuy so vist a l'Aleix"; y tots alçavan el cap esferehits,
com si, deixondintse del somni afrós que 'ls perseguía, haguessin de
sobte sentit un ressò dels propis pensaments.
--Y... ¿ahont l'has vist? --preguntava l'amo, fingint un to
d'indiferencia.
--Lo so vist sota las feixas de câl Sunyer.
--Devía anar a vila... --insinuava la mestressa.
--Potser a ciutat... --deya algú altre.
Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins
ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant
quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant s'adineravan a
ciutat... De tants anys d'espiarlo nit y día, se pot dir que li
tenían els passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu'un cop cada
mesada eixía ab el bulto de las tòfonas; qu'a la tornada s'aturava al
Figueró a provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat
de carn de moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.
Prou hi havía hagut, més d'un cop y més de cent, qui havía intentat
sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una
escopetada de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del
cingle... però las malas intencions no havían anat avant, perquè,
fins els més desanimats, aixís qu'arribava l'hora de fer el fet,
sentían una mena de por estranya devant d'aquell home misteriós que,
segons deya la brama, ja havía sigut enterrat un cop y tenía part ab
el dimoni. Y la mateixa temença que 'l jayo, inspirava a la gent el
casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi gayre; y, si bé 's deya
qu'era per respecte als gossos, lo cert es que tothom pensava ab
certa basarda: "¡Quí sap què hi deu haver derrera la negror
tremolosa d'aquellas tapias mitj enfonzadas!" Tot lo més que feyan
els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era enjegarhi
un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells
s'escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: "¡Jesús!"
Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu de
que a l'Aleix no se 'l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas
setmanas ensá que no l'havía vist ánima viventa, ni dels pastors que
guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a
soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d'un
plegat, com si 'l dimoni se l'hagués endut. Quan, saltant de casa en
casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia
estranya feya batre 'l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa
no 's parlava d'altra cosa.
--¿Què deu haver passat?
--Potser s'ha mort...
--Potser ha fugit...
--Hauríam d'arribarhi.
--¡Pla s'hi ha d'anar!
Y mentres, sense saberho 'ls uns dels altres, tots els escampats
vehins emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de
recança, pensavan ab las ocasions que s'havían deixat perdre de fer
els comptes al vellot. L'un recordava 'l día que 'l va trobar sobre
la cinglera de Bertí... y no va gosar a ventarli empenta. L'altre 's
penedía de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell
capvespre que 'l va veure pel torrent de la Rovira. "¡Que 'n vaig
ser de bestia!", rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que 'ls
trasbalsava 'l pensament, qu'havían de fer esforços pera
dissimulársela ells ab ells quan se trobavan ab altras collas que
caminavan guiadas pel mateix fi.
--¿Ahont aneu? --preguntavan uns.
--Nosaltres a Romaní... ¿Y vosaltres?
--Nosaltres també.
--Hem pensat... "potser aquell home está malalt... y si podem ferli
alguna cosa..."
--Lo mateix hem dit nosaltres... "si'l podem assistir ab res..."
Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a
Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni
res en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets,
terenyinas; per las oberturas, brancas d'heura tapant esquerdas y
forats. Ja 'ls queya a tots l'ánima als peus, quan, vora del llindar,
se van adonar de que la terra estava somoguda... Tots varen córrer
cap allí, atiats per la cobdicia. Varen descalçar la terra, varen
trobar un vuyt, y dintre 'l vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els
altres ab desconfiança, de cua d'ull, perquè tots volían apoderarse
del tresor... però una mà més llesta que las altras va alçar el tap
de la gerra, y tothom va veure qu'á dintre no hi havía ni sombra ni
senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlayre, com
amenaçant vagament el recort malehit del jayo que de semblant
manera 's befava d'ells.
--¡Sota terra siga! --deyan uns.
--¡Aixís se l'enduguin els dimonis! --mormolavan els demés.
Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas,
mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels
cingles una veu tota mofeta que deya:
--¡La figo vus fay a tuts!...
D'això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos... quan
veusaquí que, un día, a un pastor de cân Sunyer li va semblar veure a
l'Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. "¡Ay
vatúa l'home consagrat! --va exclamar entre sí 'l pastor.-- ¿No es
aquell, el jayo? Sí que l'es, ¡mal llampus! ¡Sí que l'es!" Y, quan va
ser vespre, ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la
llar, cadascú ab son plat de trumfas aixafadas.
--No ho creuríau pas... Avuy, entre els matolls més alts de Brera,
m'ha semblat veure a l'Aleix...
--¿Vols dir? --li va respondre ab ayres d'incredulitat l'avi Sunyer.
--¡Y ca! --va afegir el pubill.
--¡No pot pas esser! --varen recalcar els demés.
Y tant varen dir, tant varen dir, qu'al últim va pensar el pastor:
"Potser sí, qu'ho has somiat..."
Però lo bo va ser que, un altre día, a ne 'l porquerol del Malarich
també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de
Puiggraciós. Y l'endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó
qui-sap-los, els que 'l varen veure en llochs diferents.
--Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, --deya en Pau
Bojet a uns pastors que s'havían aplegat sobre 'l coll de cân
Ripeta.
--Donchs jo també 'l som vist avuy a las rourellas de la
Rovira... --va respondre un rabadá.
--Y jo als voltants del Bosch Negre, --va fer el pastor de cân Prat.
--Y ¿quína hora era, quan l'has vist?
--¿Jo?... Uns tres quarts de vuyt, serían...
--Jo també. Vuyt horas no eran encara...
--Donchs... a la mateixa hora me 'l so trobat jo.
Y com que tothom l'havía vist a un mateix temps en paratges tan
distants, aquells guardadors d'ovellas y moltons varen quedar tot
capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que
tenía 'l do maravellós d'aparèixers desde l'un cap a l'altre cap del
terme, a la mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels
pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell
punt, la figura recargolada del jayo de Romaní va tornar a ser, de
nit y día, la deria, el fantasma dels bosquerols.
--¡Dimoni d'home! ¡Dimoni d'home! --se deyan de baix en baix.-- Sembla
qu'hi ballin las bruixas, en tot això.
N'hi havía que pensavan qu'allò podía ser un miracle; n'hi havía que
creyan qu'allò era cosa de mal art.
--¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d'aparèixer a
l'hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y
d'eixir a lo millor, trescant per valls y serras com una
guineu! ¡Vès còm ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte ab
el mal esperit!
Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala
cosa, tot barbotegant:
--¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!
Y d'altres se persignavan tremolosos, exclamant:
--¡Jesús, María y Joseph!
Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan
misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont
tancava l'Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu'es al casalot de
Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas
desde 'l día que va semblar que s'hagués fos com una llenca de
boyra.
De las parets enrunadas del catau se n'havían fet amos y senyors, ja
feya días, els pastors y llenyatayres d'allí 'ls volts. Uns cops pera
desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las
ovellas a dâlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d'entrar y
surtir.
Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit... ¿ahont llamps de
Deu dormía, el gran Jan-fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y
las mullenas que feyan. A l'hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè
ja s'havía anat a preguntarho als ermitans, y els ermitans havían dit
que no. Com més anava, el misteri de la vida d'aquell home, més fondo
esdevenía y tenebrós.
Allavoras va ser quan alguns vehins varen dir: "¡Calla! ¿Y si pera
anar a passar las nits s'hagués aparroquianat a l'esglesia, el vell
xaruch?" Com feya tant temps que restava abandonada de tothom, no més
servía de niu als aucellots qu'anavan a ajocarshi, entrant per
l'obertura dels finestrals. ¡Quína 'n fora! ¡Quína 'n fora!
Però varen baixar a rondar l'esglesia, varen trucar diferents cops,
varen mirar per la reixeta de la porta... y res. Se veya com els
aucellots volavan d'una banda a l'altra de cornisa, com se posavan
sobre l'ara dels altars, com entravan y sortían per las finestras...
però, de l'Aleix de las Tòfonas, ni una ungla de dit.
Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se 'l
trobava a mancar per tot arreu. "¿Ahont jeurá, ahont deurá ser,
ahont haurá anat a raure?" pensava tothom. Y molts ja tenían coll
avall que s'havía tornat a fondre per una temporada... quan, veusaquí
qu'un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a
Puiggraciós.
Els homes que jugavan a la brisca a l'era de l'hostalet, varen plegar
el carter, l'un derrera l'altre, pensant qu'havía arribat l'hora de
fer els comptes a l'Aleix. "O ara o may, --rumiavan.-- O ara o
may." "Ab aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las
doblas y no li veyem may més la pell." "Primer, que la quitxalla li
pidoli 'ls quartos... y després, aixís que giri l'esquena --pensava
cadascú pel seu cantó-- s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre,
mentre s'allunya als gossos a cops de garrot."
L'Aleix, entretant, s'atansava a las taulas mitj somrient per sota 'l
nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com
més s'atansava, més s'adonavan els jugadors de que 'l jayo anava
sense gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut... Els xicots
ja 's disposavan a demanarli diner, com de costum... mes allavoras el
jayo, com si 'ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va
allargar la má a tall de captayre y, ab una veu compassiva
qu'enternía, va posarse a exclamar fent cantarella:
--La buna gent... la buna gent... ¿Nu vulríau fermi una graci de
caritat per mur de Deu?
Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre?
¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense troç de jupa ni camisa?
¿L'Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d'ulls, tota la
cobdicia que sentían se 'ls havía tornat rabia, rabia de veures
altre cop desenganyats.
--¡Ves a l'infern a captar tions encesos! --va cridar un llenyatayre,
enfurismat fins al capdemunt.
Y el jayo, boy rihent per sota 'l nas, trico, trico... trico, trico...
va tocar el dos desseguit, pensant qu'ab aquella treta sornaguera
s'havía ventat las moscas de demunt per sempre més.
--Ara ningú m'inquietará... Ara podré dormir tranquil... --anava
dihent l'Aleix de baix en baix.
Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no 's va poder estar de
girarse de cara a l'hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va
remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:
--¡La figo vus fay a tuts!...
## II L'esglesia tancada
Ja feya un grapat de mesos qu'a Montmany estavan sense rector.
El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la
parroquia 'l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va
trobarse ademés abandonat per la gent coquina que 'l servía, un marit
y muller d'edat, que li feyan a l'hora de sagristans y masovers. Eran
un parell de rondinayres qu'en tot trobavan taps.
La dona, d'un cap de día a l'altre, no callava may dihent que més
s'estimava morir d'un cop qu'estarse en aquella rectoriota mitj
enrunada, ab uns trespols ronyosos que 'ls queyan a troços pel
demunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada y cuyta,
de netejar tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena
d'esquerdas que l'humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga
que 'ls vestits de las imatges se desfeyan consumits y els sants se
florían dintre 'ls ninxos dels altars. L'home també botzinava,
exclamantse de que ja era massa vell pera fer lo que feya... "Ara
rega l'hort y cava la feixa; ara ajuda missa y toca las campanas; ara
fes horas de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondaladas y
costas; ara ves a cercar els difunts y ajuda a fer el sot pera
enterrarlos..."
--¡Ell l'afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que 'ns fiquem
a la boca! --se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant
pels recons, y devegadas bon xich alt pera que 'l pobre capellá
n'hagués esment.
Però lo pitjor va ser qu'un día, tot certs y mal mandats, van
presentarse al rector, fentli a saber que 'l deixavan... "Res...
que
'ls havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè 'ls qu'ho eran
se n'anavan a viure a vila... y era ben bé del cas aprofitar
l'ocasió, perqué... fins Deu els podía castigar, de deixarsho
perdre... Allá, a la festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va
a beure a l'hostalet... Y una cosa aixís no surt pas cada día, per
un fluix..."
Al pobre rector va semblarli qu'ab aquella trista nova li hagués
caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell
instant havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega
del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després
del comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat,
atuhit, sense esma, com si l'aixafessin d'un plegat totas las penas
passadas. Setanta anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas,
pera trepitjar fanchs y neus, pera dir en un mateix día missa matinal
a Puiggraciós y missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a
ajudar a bé morir a l'escampall de vehins entafurats per las
selvatges clotadas.
Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents,
y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com
un munt de runas voltadas de soletat.
L'esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de
posarshi 'l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta 'ls vehins
de més aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat
sigui dita, no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de
guardarlas. Las cosas del temple y de l'altar els feyan certa
temença, als bosquerols... y això de poder entrar y surtir de
l'esglesia, y d'encarregarse de tot lo de dins, els donava una mena
de basarda. Desde 'ls més grans als més xichs sentían com una por
sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels ornaments de dir missa,
de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò venía a ser la vaixella
y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o mata als homes, que
fa llampegar o fa surtir el sol; y solament d'atansarse a n'aquellas
cosas del servey diví, hi havía home que tremolava y s'esferehía. Per
això, encara qu'haguessin patit la més negra miseria y encara que
s'haguessin mort de fam, molts no haurían gosat a posar la má demunt
dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no 'ls vingués a
soterrar entremitj del sacrilegi...
Ademés hi havía una altra cosa... y es que no era pas cap secret pera
ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple
montanyench. Sa com lla, tothom sabía que 'l plat de las canadellas
era de plom, que 'l cálzer era d'aram y que las casullas eran tot un
surgit de cap a peus. Per això, quan va arribar l'hora de tancarse,
potser per sempre més, las ferradas portas de l'esglesia, y algú va
preguntar:
"¿Quí es que sen duu las claus?", tothom va arronsar las espatllas...
y al capdevall se las varen quedar a l'Uyá, per ser la casa més
aprop de la parroquia.
Desde alashoras va semblar qu'aquells sots amarats d'ombra y de
tristesa acabessin d'enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el
derrer toch de campana, van fondres tot d'un plegat las cerimonias de
la missa, y l'aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu
d'altar, y las canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de
cocas y panets de l'ofertori... com si, en un tancar y obrir d'ulls,
s'hagués esvahit la miqueta d'ánima que restava als sorruts
feligresos d'aquells sots.
El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a
punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla. Si neixía un
infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de
Bertí. Si algú 's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la
casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a
Montmany pera darli terra sagrada.
¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos
trobavan que 'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían
explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una
maledicció...
Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar
las campanas a cap indret del día. Desde 'ls més grans als més xichs,
tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu
que 'ls amidava las tristas horas de la vida.
A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs
cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada
sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas treya,
pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía,
aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava
las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa
lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas.
Y sobretot, pel capvespre, al sentirse 'ls tochs acompassats de
l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el
senyal y feyan com si 's delissin pera tornar a casa y entrar a la
cort...
Ningú se 'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las
campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per
l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar
las horas, quan tota la terra 's revesteix de negror... els pastors y
llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a
las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.
Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria
humana s'avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans
també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena
de silenci que semblava 'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava
esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que 'l
tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple
d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que
s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú 'n feya cabal.
Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las
parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas
rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja
s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots
negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals
de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot
aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no 'ls feya
calor ni fret...
Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de
l'esglesia las collas d'aligots que, com si ballessin balls de
bruixas, voltavan fent rodas misteriosas per l'espay, sentían quelcom
d'esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy
mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa.
Per lo demés, tot els era igual. L'ánima dormilega dels bosquerols
havía arribat a resignarse a l'enrunament del temple y al silenci del
cloquer, com se resignava a la calamitat y a la miseria.
Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, de
que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.
--¡Rector nou! --deya la gent.-- ¿Quina una 'n deu haver fet, que 'ns
el portin aquí per penitencia?
## III Rector nou
Per això, quan, una tarda, van veure, desde 'l bosch, alguns vehins,
que per la banda de câ l'Oliveras pujava un capellá de certa edat,
cavaller a dalt d'una euga y acompanyat d'un jayo y una jaya, que
devían ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d'orella y
dirse 'ls uns a ne 'ls altres:
--Això es que 'n deu haver fet una de molt grossa... y 'l duhen aquí a
purgar el pecat...
Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions qu'
aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d'endevinar que la
malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de
flayrar el mal en lo més fondo dels secrets.
Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la
deria d'arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.
--El camí es llarch y costerut... --rumiava 'l rector, ple d'una
tristesa resignada;-- el camí es llarch y costerut... com el camí
que 'm manca fer pera arribar a la pau de l'ánima...
Però, boy a mida qu'anava enfonzantse en la soletat de las boscurias,
se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres
centenaris que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre
sanitosa de las rehinas que li anava a besar el rostre marcit,
semblava que de sobte 'l reanimessin, com venintli a oferir una vida
nova que, sobreposantse a la passada, li esborrés del cap els
cohiçosos recorts d'aquella cayguda tremenda, d'aquells erros
d'enteniment, d'aquellas superbias de cor, qu'eran la causa del seu
desterro.
Com més s'anava endinzant entre 'l misteri ombrívol de las pinedas,
més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada troç de camí fet,
anés deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las
antigas tribulacions. Desde 'l día del penediment en que, vessantli
las llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret
del pit tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una
hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot
l'afany contemplatiu que tancava dins de l'ánima s'assadollava ab la
visió dels espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt
d'oblidar la pena qu'arrossegava pel món desde 'l moment d'aquell
desvari que va estar a riscos de durlo a la perdició.
--¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! --deya
entre sí 'l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall,
emprenía l'aspra pujada de cà l'Uyá.-- ¿Què més puch demanar,
Senyor, a la vigilia de mas vellesas, qu'amagar las afliccions en
la pau de las montanyas?
Y allavoras li va venir l'idea al pensament de que l'infinita
misericordia, en lloch de punirlo per l'arruixadesa d'un instant, més
aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del
cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que
li encaminava 'ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.
--¡Qu'hermós qu'es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa!
--exclamava contemplant, a má dreta, l'alterosa cinglera de Bertí, que
s'alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels
sigles per braços de gegants. L'admiració li brollava a dolls
dintre de l'ánima, portantli als llavis paraulas d'ayre bíblich:
--Admirables són tas obras, oh Senyor, y no hi ha boca prou digna de
lloarlas.
Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava
de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa
exaltació:
--¿Oy qu'es admirable, això, Joseph? --Sí, missenyor, --responía, ple
d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del
ronçal.
--¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? --repetía 'l capellá,
dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía
las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs,
farcells y coixineras.
Y la pobra avia, fent moure una mica 'l cap, deya respectuosament:
--Sí, missenyor.
Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de
l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança de
viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas.
Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada
ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava 'l
posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li
clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què
de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que
vinguessin hostes nous.
--¡Bonas tardas tingueu! --els deya el capellá, tot amorós.
--Deu vos gort, --responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y
ab els ulls baixos, com si 's donguessin vergonya de tornar la
salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan
el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara
tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé
si duyan gayre fato...
--Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, --pensava 'l
rector, tot volguent capir el gènit sorrut d'aquella gent.--
L'eterna lluyta ab una terra mal agrahida, qu'ab prou feynas deu
dar per' pa, els mata l'amor al pròxim y els fa pensar mal de
tot... Però jo 'ls amansiré, si Deu m'ajuda... jo 'ls
ablaniré... --Y, recordantse del text sagrat, afegía:-- Jo sembraré
entre 'ls homes granas de dolçor.
En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja
començavan a ovirarse las tapias negras de câ l'Uyá. Com home que sap
las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants
passos pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre 'ls
lladruchs dels gossos, cridava a la gent de dins:
--¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector
nou, pera que 'm dongueu las claus de la parroquia.
Entretant el capellá esperonava un xich l'euga pera acabar de passar
el coll. Però, abans... va dirigir la vista enrera, contemplant per
últim cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre
més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a
dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se
li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a
l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de
l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com
perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de
tristor tèrbola aquell recó de soletat.
--¿Y aquí 'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... --pensava 'l rector
ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá
treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la
benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj
babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La
mestressa, una dona bifia, de menos edat que 'l cego, no va fer
més que clavar sobre 'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si
se 'ls volgués menjar ab els ulls.
L'aspecte d'aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels més
propers, junt ab la vista d'aquell sot ombrívol, d'aquell clot de la
tristor, en qu'estava a punt d'entrar com pera enterrarshi en vida,
varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap
blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.
Després, fent un esfors pera revenirse:
--¡Vaja, endevant! --va dir a ne 'ls jayos, com si volgués passar d'un
cop la derrera estació d'aquell calvari, que de primer moment
havía pres per paradís.
## IV El Regne de la Mort
A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de
l'euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la
mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont
d'aquella hora endevant viurían desterrats del món dels homes.
Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de
mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la
rectoría, semblava que 'l cèrcol de montanyas que 'l voltava s'anés
clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats
l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per
devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels
cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un
pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de
Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá,
tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y
a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de
conreu, se li apareixía 'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels
Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons,
feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn,
formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.
Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las
entranyas y li agafava una vaga temença de que 'ls penyals que 'l
voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots
cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per
hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va,
tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la
vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí
no 's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volía
dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer
contemplar el cel entre 'l cèrcol de molas y cimals.
Encara 'l sol estava leri-leri, si 's pon, no 's pon... y ja 's
passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del
crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y
timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al
veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella
trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan
eternament, ja semblava 'l regne de la nit!
Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més
feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de
l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la
Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit;
allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de cân Pere Mestre y de
cân Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá,
enllá, dessota 'l Castell dels Moros, quasi no 's reparava 'l casalot
enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas,
aclaparat pels tropells y per l'edat.
Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no 's veya altre vestigi
d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall,
la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca
del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme,
s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar,
rostos amunt, amunt, fins al coll de cân Ripeta, o bé traspassar las
aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a
las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de cân Sunyer
o enfonzantse a las ubagas de cân Prat, per entre las tenebras del
Bosch Negre...
Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el
sol ja s'havía fos del tot derrera 'ls cingles. El cèrcol de
montanyas feréstegas s'enfosquía a correcuyta. Talment semblava que
caygués del cel un ruixat de bolvas negras qu'amarés tota la vall de
tremolosas ombras.
--¡Obriu, Joseph! --va manar el rector, mentres ell y la vella
majordona descavalcavan sobre 'l pedriç del portal.
Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a
ne 'l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta... y tots
van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del
munt de runa que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per
terra, caps de viga mitj penjant, componían la trista decoració de
l'entrada de la casa, que semblava que plorés tota la trágica miseria
que traspúan els llochs abandonats. El jayo y la jaya prou volían
entrar el fato y las bestias, pera aconduhirho tot allí ahont
poguessin; però a cada punt s'entrebancavan ab els munts de farda.
Primer van tenir d'arrambar pels recons els escombrots y las pedras,
pera ferse poch o molt pas per entre
'ls pilots de runa qu'hi havía escampats per tot arreu.
¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut
l'ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya
més que moure 'l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj
ensorrat que d'aquella hora endevant li serviría d'estada. Al pensar
que allò venía a ser com una mena de sepultura ahont anava a
enterrar els días de sa vellesa, abans de ficarse per sempre més a
la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d'esperit
que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...
--No... no ha vingut encara l'hora de la pau... --deya com en somnis
plens d'angunia.-- No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la
tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no
m'he esbandit bé de las caborias de la terra...
Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una
idea que sobtadament el retornés del desmay. "¿Y l'esglesia...? --va
pensar.-- ¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com
això?..."
--¡Joseph!
--Missenyor...
--Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull
veure l'esglesia abans de ser nit...
A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un
derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al
fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que
per tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a
cap cobría 'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels
enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de
l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se 'ls posava a devant,
fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal
ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que
venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets
adormits...
Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de
la terra, que 's queixavan ab viu dolor: "¡No fèu soroll, per
pietat!
¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé.. ab tanta quietut... ¿Per què
'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn
tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen
y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres...
Donchs no siguèu inquietosos... No 'ns desvetllèu..."
Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de
las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del
fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba,
o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse
camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas,
nodridas pel greixum dels morts.
Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van
anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells
entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que 'l rovell
de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el
jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que
feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava
irat, com si digués: "¿També voleu saber els secrets que dormen aquí
dins? ¿També veniu a despertar el misteri de l'esglesia, malas
pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu..." Mes van apretar ab tanta
ánima 'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va
badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de
la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats
per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y
espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals
esperits.
Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía
ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia,
sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola
de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre,
qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el
presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las
finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com
ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror,
caminant a las palpentas, fins que vora de la pica van trobar un tros
de blandó sobre 'l broch d'un canalobre. El jayo 'l va encendre, y ab
el llum als dits anava avençant endins, endins, cap al presbiteri,
quan va notar que caminava sobre un xipoll... L'aygua de las plujas,
degotant per las esquerdas de la volta, s'havía embassat per terra,
omplint els sots que feyan las llosas mitj enfonzadas...
--¡Senyor, Senyor! --clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap.--
¡Senyor, no m'abandonèu aixís! ¡No 'm castiguèu d'aquet modo,
qu'encara soch massa feble pera semblants tribulacions!
Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l'altar major,
encenía
'ls culs de ciri que trobava a la credença... y, a la claror
trontollant d'aquells llumets, tots miravan, esborronats, l'aspecte
sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La
pols, l'humitat, la terra, qu'ho cobrían tot, donavan a las imatges
y als trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas...
Las retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel,
qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com
malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a
patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se
coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant
Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá 's decantava com si anés
a caure daltabaix...
Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot
ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s' havían adormit a
l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres
imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor...
Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé,
ja
's veya prou que 'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res
més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan
cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de
tot...
El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El
cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las
camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent
tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els
vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir...
però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror
de la nit... ¡Ja no
's recordava qu'era presoner dels cingles y dels turons!
--¡Senyor, pietat! --cridava alçant enlayre 'ls braços.-- ¡Senyor,
pietat!...
Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar
cobert de malvas... y 'l cèrcol de montanyas negras que 'l tenía
aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!
## V Mal somni
--¡Joseph!
--Missenyor...
--¡Mariagna!
--Missenyor...
--Mirèu... he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla
venir aquí a la rectoría... Haig de provar si, tot y sent ánimas
fredas com sòn, els faig pujar a las galtas la vergonya
ensenyantlos la miseria de l'esglesia. Vull veure si, a n'aquets
morts de las tristas clotadas, Deu els toca 'l cor y els
resucita... Ab això, Joseph, vós pujarèu a Puiggraciós y ho fareu a
saber a ne 'ls del Serrat; després baixarèu als sots vehins y direu
que tothom comparegui diumenge, a mitj matí... Que
'ls tinch d'enrahonar... Que 'ls tinch de veure... ¿Ho teniu entès,
Joseph?
--Sí, missenyor.
--Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos
d'aquí
'l sot, de las casas més properas.
--Bé, missenyor.
--¡Diumenge tothom aquí!
Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit.
Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li
havía fet a l'ánima la visió d'aquell món tan feréstech y ple de
runas ahont li tocava viure d'aquí endevant, s'havía desvetllat bon
xich serè y resolut, sentintse en certs instants ple d'aquella fe
qu'obra prodigis y muda de lloch valls y montanyas.. Y això... que
havía passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis
y de tètricas visions.
¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!