Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tant triomfant:
«Fill de la terra,--fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana,--ara demana:
què no podras?
--Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
--Els roures viuen i viuen,
prô també compten els anys.
--Doncs, vull ser la roca immobil
entre sols i temporals.
--La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
--Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
--La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
--Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
--Prô l’aire ni l sol no estimen
ni senten l’eternitat.
--Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
--Seras roure, seras penya,
seras mar esvalotat,
seras aire que s’inflama,
seras astre rutilant,
seras home sobre-home,
perquè n tens la voluntat.
Correras per monts i planes,
per la terra, que és tant gran,
muntat en cavall de flames
que no set cançarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.»