Totes les veus de la terra
criden contra l comte Arnau
perquè, volent a Adalaisa,
séns ella se n’ha tornat.
«Fill de la terra,--fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que n fas tants!»
«Com el Sant Cristo--no n’he fet cap.»
«Què té l Sant Cristo?--Què té l Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta:--no pot brotar.»
«Ai, sí, que brota!--Ai, sí, que brota!
Valga-m Déu val!
Quina mirada--ella li ha dat!»
«Quina mirada,--quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada--deu havê estat!»
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca l plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
V
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les montanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant a Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajeguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
séns gesto ni defensa… Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig-riu molt dolçament. Li vola
una estona l somrís entorn dels llavis.
«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa l dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,
la pren amb un braçat i se l’emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.