--Treu-te la capa,--li demana ella.--
Treu-te la capa, que t veuré més gran.
--Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.
--No, que só l’abadessa de Sant Joan.--
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.
--Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:
sense toca t voldria i sense vel.
--De genolls jo t voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.
--Prô a mi l cel no m fa goig més que si l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.
--Altre cel és per mi la tenebrosa
capella ont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca l vol.
I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
--En tos llavis groixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
--Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i sen faran pastura.
Vull amagrî ls meus llavis i el meu còs
per fer-me tornar l’ànima més pura.--
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.
--Adalaisa, tu que ets tant vividora
i que ls ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta avida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
com és que ara malparles de la vida,
per la que estas tant fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuida
sota l’arc de la cella ben poblada.
Escaurà bé a tes palides germanes,
tristos còssos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.
Però tu, performada criatura,
delicia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!--
I avança Arnau hermosament; prô s gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i, signant-lo an el comte, li diu:--Mira:
aquest encara és més hermós que tu!--
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.