Veuràs, après de tant temps de cuydarse d'ella, ¡desenganyat!.. Si algú
del món hi té un dret, es ell; ell únicament, qu'al capdevall y als ulls
de tothom li representa'l paper de pare! --
En Met abaxà'l cap, tot clohéntseli'ls ulls, com dominats pel pès de sa
decepció.
-- Passar dies y més dies -- es va dir, -- sens vèurela, sens
contemplarla, sens escoltar sa endolsida veu, sens explicarli aquesta
embrolla de mots que m'acuden desde'l cor a la boca, empentats pel
mateix desfici!... Nó; no serà!... ¡De cap manera!... --
S'ho digué axis y, no obstant, fos manament del saltimbanquis, fos
previsió de la seva mare, passaren dies y més dies sens qu'en forat ni
en finestra arribés a tornarla a veure.
Un dia, en Met, no poguent contenir per més temps la forsa de sa
voluntat, resolgué, no solsament véurela, que axò no li era difícil,
sinó parlarhi. Sabia ahont y a quines hores treballava, quart més, quart
menys; y no era pas impossible'l seu empenyo.
S'arreglà un xiquet com a dia de festa, dexà'l Passeig de Sant Joan pera
encaminarse al carreró del Pastím, y's dirigí a corre-cuyta a la plassa
de Sant Jaume.
Al campanar de la Seu tocavan les onze. La sobtaria treballant, ab son
vestit de coloraynes, devant del públich; però, ¿què li feya?
Al desembocar a la plassa pel cantó de la Llibretería vegé ab singular
emoció que ja comensavan el rotllo.
En Mitja-galta cridava als desvagats y passavolants als esgarrifosos
tochs d'una abonyegada corneta; la noya desfeya la catifa y estovava'ls
coxins, tot amanintse pera'ls exercicis; l'home llogat pera donar toms a
l'orga encenia sa grossa pipa de terra-cuyta, y'l _Scheling_, mentres
esperava que'l cridessen, anava d'aquí per allà, cercant un clap d'ombra
pera ajassarshi.
Aturada la gent pels desentons de la corneta, hi anava acudint afanyosa,
sens por als raigs de sol, que feyan parpellejar les antiqüeles y
vidrims dels trajos dels saltimbanquis.
El primers en formar la rodona eran els xicots, qu'entre frechs,
trepitjades y corredisses s'esmunyían per entre'ls grans fins a ferse
lloch en la filera de preferència.
Quan en Mitja-galta feu evolucionar la pilota, a truco d'anar engrandint
el rotllo, en Met acabava d'arribarhi.
Tenia'l cor oprimit, dèbiles les cames com si li fessen figa, y'ls ulls,
esbarriats per un sobte esverament, ni gosavan a fixàrsehi.
L'orga dexà sentir ses desafinades notes, y en Mitja-galta, en companyia
de la Nèta, aparegué en mitx del rotllo, saludant abdós al _respectable_
públich ab respetuosos acataments.
No sé si en Met se faría capàs de les perilloses sorts executades pel
saltimbanquis; considero que nó; per que, embaucat ab la Nèta, a la qui
distingia per entre les orelles de un bastaix y les espatlles d'un
emblanquinador, la orientació li era un xich difícil. Per altra part,
¿còm havia d'adonarsen, si a cada instant que passava sens que la
xicota's fixés ab ell, ab son nas y ab sos ulls, qu'era lo únich que's
descobria a través de l'esquifida espitllera, frisós y impacientat en
Met, fins hi repicava de peus com una criatura rebeca?
Mentres tant, el públich, que seguia ab curiosos ulls les evolucions del
volantiner, se removia en son seti, esperant l'acabament del número pera
saludar al acròbata ab entusiastes aplausos; aplausos que manifestaria
diversament, desde'l xisclet y'l crit esclatant fins al imperceptible
mohiment de llavis.
Tot d'una'l general mormoll pujà de tò. La Nèta's disposava pera la sort
de les cadires.
Desitjós d'esser vist per ella, en Met, s'aventurà fins a una filera més
endevant. Mentres s'hi acomodava, la Nèta, ab ayre indiferent, anava
posant, una dessobre de l'altra, aquelles tres cadires de boga quel
volantiner sostindria ab sos punys, ab ella y tot al cim. Poch après, la
Nèta, trista com un sentenciat a mort, comensava a pujarhi.
Al arribar dalt de son trono endressà una complascent ullada a la
redona, amanida ab un forsat somriure.
De sobte bategà son pit, s'ennuvolaren sos ulls y adhuch perdé
l'equilibri.
Sa mirada s'havia topat ab la d'en Met, impacienta y amorosa alhora.
Impassible'l saltimbanquis, colocà una pessa de dos al assiento de la
segona cadira, instant a la Nèta pera que l'agafés ab la boca, tombada
d'esquena y ab els ulls tapats per un espès mocador.
La Nèta doblegà'l coll, y son cap anà descendint, descendint
paulatinament, fins a conseguir el seu cos la tivantor d'un arch, fins a
tocarse els talonets de ses sandàlies ab les puntes de sos llavis.
May se l'havia vista tan desacertada com en aquell demati. Dues ò tres
voltes seguides probà d'heure la moneda ab sos estirats llavis, mes
sempre infructuosament, sens arribar ni a tocaria. A cada nova
evolució'l saltimbanquis, burlant al públich ab sa lleugeresa, li
acostava més a la boca; però, en và.
Ni sos afalachs pera animaria, ni sos renechs per enardida, ni'l rum rum
del públich, que ja comensava a frisar, lograren reportarla, mantenirla
en son natural sossego.
Al últim, obligada per son amor propi, tentà la darrera proba. La pessa
de dos passà a sos llavis acompanyada pels aplaudiments dels curiosos;
mes, el munt de les cadires,com si una mà de ferro les sacsegés ab
fúria, trontollà una bona estona, decantantse y tot adhuch a frech de
caure. Fou aleshores que's pogué veure fins ahont arribavan com a
resistents els macissos punys del saltimbanquis.
Per apaybagar el mal efecte de la darrera sòrt, l'home de la pipa de
terra etgegà tot d'una l'orga.
Tot seguit el saltimbanquis, ab el _Scheling_ agafat per les orelles,
aparegué en mitx del rotllo, presentant el gos al públich com una
especial notabilitat y encarint exageradament sos mèrits.
Al acabar el panegirich, agafa'l plat de llauna y anà resseguint la
rotllana; però'l soroll de la llauna's feya tan ingrat a les orelles del
públich, que bona part anà desfilant amatent, tal com si fossen quintos
y sentissen la veu de _rompan filas_.
En Met aprofità aquella conjuntura pera dirigirse a la Nèta, recolzada
en aquell moment contra la tapa de l'orga, y fixos en en Met sos grossos
y amorosos ulls.
-- ¡Fés que no't vegi, Met! -- li digué la Nèta al acostarshi, bo y
significant a n'en Mitja-galta.
En Met cercà a n'el saltimbanquis ab un cop d'ull, y endevinant per lo
mústech de son posat que la capta no li produhia gran cosa, digué a la
Nèta a correcuyta:
-- ¿M'estimas, Nèta? --
La Nèta, agradosament sorpresa per l'estirabot d'en Met, ni li tornà
resposta, mes, ab una dolsa mirada'l reconvingué per son dubte.
Animat, en Met va prosseguir sens interrompres:
-- Prevénte, Nèta. Has de fugir d'aquest mal home. Jo m'enginyaré pera
trèuret de les seves grapes. Confia ab mi. Un día d'aquestos... --
Y se'n anà del rotllo sens acabar la expressió, per sentir a la vora de
ses orelles la remor del platet d'en Mitja-galta.
Quan entrava al carrer de la Llibretería, l'embadocat públich d'aquell
ambulant circo's calava sorollosament a riure. Era quel gos aparexia en
escena, fent salts y tamborelles, ademés de bots a peus junts, tal com
els xicots que corren, ficats dintre de sachs, en el clàssich cós de les
sortiges de barriada.
## X
Tornava en Met d'un remendo, quan va veures redoltat per una patuleya de
xicots, qu'ab ayres provocatius anavan baladrejant: "¡ara vé!... ¡ara
vé... ara!..."
Com era si cau ò no cau l'hora de plegar, y en Met, per una intuició
molt comprensiva en ell donat el temps y el lloch, endevinà que la
cridòria provindría d'alguna nova raresa d'en Mitja-galta, deturà un
xich els passos, curiós pera sapiguer còm acabaria'l xibarri.
No es pas que la corriolada dels xicots l'interessessin d'una manera
directa; per mes que tots fossen fills de per aquell vehinat, com ja
representavan la novella generació, apenes si ell els conexía. No era
altra, donchs, sa curiositat, que la de veure reproduhida en son paper
d'espectador una d'aquelles escenes de carrer, per l'istil de les qu'ell
pochs anys enrera havia dirigit, figuranthi y tot com a cap de colla.
Tot just decantava'ls ulls envers al carreró dels Petons, que ja vegé
aparèxer, descobert el cap, arromangats els brassos y un vit de bou a
les mans, son enemich, en Mitja-galta, que s'adevantava ab l'oyt als
ulls y la venjansa als llavis en forma de recargolat renech, dispost a
desferse de l'esporuguida patuleya.
-- ¡Ara vé... ara vé... ara!... -- repetían els xicots al vèurel.
-- Sí; ¡ara vinch!... ¡Ara!... -- escarnia en Mitja-galta, emprenenthi
una correguda.
Al adonarsen els xicots, tombaren amatents les esquenes, y fregantse les
anques ab els tacons de sos borceguins, s'esquitllaren per darrera'l
surtidor del Hèrcules, baladrejanthi endiablats: "¡Mitja-galta!...
¡Mitja-galta!..."
En Met li seguia'ls passos de cua d'ull tot mantenint a. flor de llavis
un agradós somriure.
Tot d'una, sospitant del saltimbanquis per qualque acció que li
sorpendria, contragué un xich ses faccions, bo y encaminantse, apressat,
vers ahont corria la patuleya.
Havia observat qu'un de la colla's quedava a resseguentes y temia que'l
fuet d'en Mitja-galta no'l fes ploriquejar ab ses cohentes fibladures.
-- ¡Alto!... ¡Alto!... ¡No n'hi ha pera tant!...-- cridà en Met
dirigintse al saltimbanquis, que ja brandía'l bras pera descarregarlo
entre cap y coll del endarrerit.
En Mitja-galta sobtà l'acció, y girantse envers a en Met, esclata,
reconexentlo:
-- ¿Tu ets?
-- Sí; -- respongué en Met. -- So jo; jo que vull dirvos que no teniu
autorisació de ningú pera oficiar de butxí, pera castigar aquest pobre
bordegàs a tall de cabo de vara. Los cabos de vara son al presiri; ab
axò, si no teniu altres rahons que les del fuet... Ja'm podeu entendre.
-- Lo que jo entench -- respongué'l saltimbanquis -- es que tu tens
ganes de que't posi les mans a sobre... Ja fa molt temps que't duch
aquí, entre cella y cella... Ab axò procura que la paciència no se'm
acabi, que si'm xarrupo'l darrer glop, ¿entens, Met?.., ¿Ho entens, Met?
-- ¿Que potser vos afigureu que jo so la Nèta? -- respostà'l xicot.
En Mitja-galta se'l mirà de fit a fit, y enlayrantse de puntetes com si
tractés de domar més forsa a l'expressió, replicà ab fúria:
-- A la Nèta no te me la posis a la boca. Ja ho sospitava que parariam
en axò, Met. Tu't buscas lo que no tens!... ¿Sabs?
-- Y vos teniu lo que no vos pertoca. Sí; que no es filla vostra la Nèta
pera que'n disposeu... axis... conforme se vos acudi.
-- ¡Met!...
-- ¡Com ho dich! Lo foch sempre respira. Be prou ho endevinava jo que
més erau son butxi que no pas son pare!... Mes... no tardarà... no
trigarà molt en sortir la negra del vostre _ingeni_... nó!...
-- ¡Met!...
-- Ja ho he dit...
-- ¡Ni que fosses un Deu!...
-- Donchs, ¡sense serho!
-- ¡No m'exasperis!... -- insistí'l saltimbanquis. -- La Nèta no serà
teva... Ni ara, ni may... Y tòca'l ressort que vulgas, que pera tots
tinch contesta.
-- ¡Del dit al fet! -- replicà en Met.
Enfurismat, en Mitja-galta, ja en el paroxisme de son enardiment, alsà'l
vit de bou amenassant a n'en Met ab assenyalarli'l rostre; mes, amatent
com sempre, l'antich capitost de la patuleya,s tragué de la faxa una de
les eynes que hi duya, tot repetint envalentonat:
-- ¡Apa! ¡apa!... Si voleu que vos la enfonzi fins al mànech! --
En aquell moment la corriolada de xicots, que s'havia anat atansant,
enardida per l'actitut d'en Met, que comprengueren reprimiria'l furiós
accés del saltimbanquis, exclatà de sobte y com per afalagar a son
defensor: "¡Mitja-galta!... ¡Mitja-galta!... ¡Apa!..."
Fóra de si'l saltimbanquis, plantà a n'en Met, corrent a darrera la
patuleya com si l'empentés un bofaruch dels grossos.
Del sortidor del Hèrcules se'n passà a l'explanada; de l'explanada als
glacis; y amunt, amunt sempre... La gent del Passeig, que s'havia
detingut al vèurel córrer, el contemplava ab angunia, tal com se mira al
esparver que's dexa caure sobre un vol de coloms encara tendres...
Cansat de perseguirlos, el volantiner, y esbufeganthi com una manxa
d'orga, girà l'esquena, retornant al Passeig altra vegada.
Plè de pols, suat arreu, regalimant la cara y encès de vergonya per
revenir de la batussa ab l'arma verge, se l'hauria vist motxo,
esllanguit, llampeguejantli'ls ulls al foch de l'ira que se l'enduya, bo
y acostantse pas a pas, com poruch sorge al qui condemnés son quefe a
ser passat per les baquetes.
Al escaures prop d'en Met, li digué'l xicot ab tò de veu suavisat per la
indulgència:
-- Anèm, home; que no pogau cambiar lo geni!...
-- Ni ganes! -- respongué en Mitja-galta.
-- No sé quin malehit gust hi trobeu en fervos aborrible a tothom!
-- El d'aborrir a tothom axí mateix. ¿Ho entens ara? Y comensant per tu,
Met!
-- ¡Si fos axis array!... ¡Be prou me'n aconsolaría! Mes...
-- ¿Què vols dir ab aquest mes? ¿Que maltracto a la Nèta? ¡Puch
ferho!... Y ténte compte si es que tu'n tornis a ser la causa, per
que...
-- Per què... ¡Val més que'm trabi la llengua!...
-- Sí; que potser d'aquest modo t'estalviaràs el que't donguin lo
Nostr'amo a punyalades! --
En Met se'l mirà ab despreci, y's tombà en sèch, tot allunyantsen
remugant...
## XI
Era un dematí del diumenge, alegre com solen serho 'ls dies festius, que
la naturalesa fins en axò atina, fins per axò's desviu, únicament pera
complaurens.
El rellotge de casa en Met, qu'era un "cu-cut" de repetició, tocava les
vuyt per segona volta.
Al oure'l darrer toch, la mare d'en Met, que ja feya estona sospitava
si'l seu fill s'hauría retut de nou als afalachs del somni, 's decidí a
penetrar en son quartet pera desvetllarlo. Encara no havia tret ben be'l
cap al través de la porta que reculà tot d'una. L'havia sorprès sens
rentar, a mitx vestir, recolzadet al cayre de la finestra, sostenint
aquella actitut d'aburriment que li havia sobtat tantes vegades.
-- ¡Axò no pot durar!...-- se digué a si matexa.
Y exi del passadís, ab les mans al front y'l prech als llavis, com
ensentimentada d'_aquella cosa_.
En tant, en Met, que no s'havia apercebut de la presencia de la seva
mare, seguia'l curs de la seva exaltada imaginació, que's sostenia
joganera, per la buydor del espay, com son cèlebre "As de bastos",
aquell estel qu'havía fet volar de petit ab tanta sort com popularitat.
No cal pas dir quin seria l'obgectiu de son capficament: la Nèta.
Tots sos pensaments, totes ses lucubracions se reduhían a cercar el
millor medi pera deslliuraria de son tirà a fi de férsela seva, més
endevant, ab els poders que donan a la parròquia.
Tres maneres de conseguir son propòsit havia combinat son febrós
cervell; mes, com pera resoldren qualsevol se li oferían series
dificultats, sa fantasia divagà en cercament de la quarta.
Ja casi la tenia al punt, al punt de posarhi'l "visto bueno", quan li
caygué la ploma de la mà, es a dir, quan l'estel de sa fantasia rodolà
pels ayres com si la llanseta d'un enemich li hagués tallat els tirons.
-- ¿Què hem de fer, noy? -- exclatà de sobte una veu be prou coneguda
pera no desayrarla.
Era'l pare d'en Met, que no 's movia del dintell de la porta. La seva
dòna li havia omplert el cap ab lo de la Nèta y venia pera
descarregàrsel.
Al vèurel, en Met, s'axecà de la cadira, esparvillantse ab rapidesa.
-- ¡Axò no pot anar, noy! -- reprengué'l sobrevingut ab un tò de veu ja
més grave.
-- ¡No vull males cares aprop meu! ¡A darrera de tu, fins la teva mare
s'hi emmalaltiría!... ¿Què tens? ¿Què vols?... Si te'n passa alguna, per
que no la manifestas? ¡Explicat! ¿No'm respons?... ¡Es que si es cosa
d'enamoraments, no vull pas que me'n resis fins que pentinis barbes!...
¡Ja ho tens entès!... ¡Y si dura gayre'l fe'l mussol, t'ho diré d'altre
modo!...--
Se'l mirà de cua d'ull, compassiva y seriament alhora, com si en son
interior hi lluytessen dos oposats afectes, y girà l'esquena,
separantsen a grans passos.
Commós visiblement, en Met, se'l guaytà una estona, en tant desaparexia
pel passadís, fins que tot d'una, obehint sens dubte al esperó d'alguna
impertinent idea, acabà d'endressarse a corre-cuyta, exint de casa
disparat com una fletxa.
Tot anant pel carrer, d'assí d'allà y ab incerts passos, sostenint ab si
mateix una animada conversa, aparentava com víctima d'una enagenació
mental.
En son exaltat cervell hi ballavan la sardana mil diables alhora,
aturdintlo ab els alarits de ses esgarrifoses veus, conjunt d'aspres
sons com los que ixen d'un gorch al caure la tarde, mes que la forsa de
sa voluntat suspenia a voltes com el soroll d'una pedra basta per
imposar silenci al xerroteig d'un gorch.
-- Seràs meva. Seràs meva, Nèta; -- allavors se deya.
Y continuava caminant, caminant, fins que altre cop defallia sa fermesa;
y revenían sos dubtes, y recobrava sa vida'l gorch, conexent les
granotes que la causa de son espant ja no reexiria de la llotada.
Marejat axis, en Met, arribà al Pla de les Comèdies, en quin lloch en
Mitja-galta ja hi tenia format el rotllo.
Frisós, en Met, pera sapiguer de la matexa Nèta la conducta d'en
Mitja-galta desde'ls darrers acontexements, va encaminarshi tot d'una.
Per altra part, tant com sapiguer de la Nèta, desitjava ohir alguna
paraula de consol que l'alentés en sos propòsits, contrabalancejant axis
l'aspra decepció qu'acabava de rebre ab la repulsa de son pare.
Precisament en Mitja-galta distreya al públich ab sos jochs de la bola.
Mellor conjuntura no la podia ensopegar en Met. Pegà cop d'ull vers
ahont era'l de l'orga, y topantse ab la Nèta, qu'amanyagava'l
_Scheling_, agegut ran de sos peus, s'hi dirigí ab resolució.
La primera pregunta que va endressarli fou pera sapiguer si en
Mitja-galta havia arriat les veles de son rencor. Suposava, en Met,
que'l saltimbanquis se venjaria ab ella, y d'aquí tot el seu desfici.
Quan entengué que li responia: -- Nó; ¡ara com ara, Deu n'hi doret!...
-- s'hi quedà fet una estàtua. Ell hi esperava una llagrimona envers
d'un somriure, y aquella contradicció'l sumia en un'pahorós dubte.
-- ¿Es adir que't respecta?... ,¿Que no s'ha esbravat ab tu, segons jo
presumia? ¿Que ja no't maltracta com ho feya abans?
-- Nó, nó, rés d'axò. ¡Figúrat que ni'm sembla ell! -- respongué la
Nèta.
En Met no se'n sabia avenir.
-- Y de mi, ¿què te'n diu?
-- Rés; ni un mot; -- reprengué la noya.
Admirat d'aquell cambi, en Met, d'una transformació tan radical, fins
dubtava de si mateix, qu'es com dir que ni reconexía a la Nèta, a la
Nèta de sos desficis.
Acostumat a vèurela en sos amorosos somnis ab la palma del martiri entre
les mans, no atinava cóm aquella víctima de la misèria pogués borrar de
sa cara'ls solchs de son continuat torment.
-- ¡Qu'es extrany! -- repetía.
-- ¡Tal com t'ho dich, Met! -- contestà la Nèta. -- Del endemà d'aquella
ditxosa nit, que'ns va sorpendre a la finestra, no ho sé, no sé com
dirtho, conech que'm mira d'un altre modo. De vegades fins m'afiguro que
no siga estrafeta aquesta nova conducta. Me tracta ab un carinyo,
¡vamos! ab un afecte tan diferent que, de veres, me sobta.
-- ¡Sí qu'es extrany! -- va repetir en Met.
Y a un signe de la Nèta, denunciantli la presencia d'en Mitja-galta,
s'escapulí del rotllo a correcuyta.
## XII
Es en và consignar aquí que'l pobrissó d'en Met passà totes les hores
d'aquell llarch día sotmès al potro del dubte. Exaltada sa imaginació,
s'enlayrava amunt y més amunt, fins a debilitàrseli'l cervell a copia
d'estragarlo. Se l'haguera vist ab les mans al front, fixes sempre en
son front, com si tractés d'esbargir aquell axàm d'amohinoses idees que
se li encauavan dins del cap ò com si temés qu'ab sa fexuga càrrega
poguessen estabellarli. Rendit, al últim física y moralment, s'encaminà
vers sa casa en cercament de repòs.
Una suau reacció s'operà en son esperit al penetrar en son quarto.
L'ayret que regolfava per la finestra a intermitents alenades, anà
refentlo de mica en mica.
Tot d'una se li animà'l rostre, y ab un gesto revestit d'enteresa, com
si rabassés de son front els recorts infortunats que atuhían son ànim,
allargà les mans per arreplegar la guitarra.
En un moment li tragué la pols, polsantla tot seguit y renovantli les
cordes.
Al veures en son trajo de festa, l'oblidat estrument, llensà sospirs
darrera sospirs, com si una forsa d'expansió li tragués enfora alguna
reconcentrada pena.
En Met afinà sos tons y tot seguit, maquinalment, sens adonarsen
sisquera, continuà la interrompuda llissó; aquella pessa d'estudi qu'un
seu amich li havia fet a mans.
A la carrera interpretà'l preludi.
Fixos sos ulls en les notes y encastades ses orelles a la caxa del
estrument, tenía l'esperit, com sol dirse, encarnat en el darrer tò.
De sobte apartà les mans del cordatge, redressà'l cap, y en actitut
meditativa, com absorvit per algúna imposant idea, dexà transcórrer el
temps.
No era pas que s'adonés d'alguna corda desafinada, que'ls tons de son
estrument guardavan armònica relació; però, sa posa atenta y la fixesa
de sos ulls vers un mateix lloch del espay, extasiat com un visionari,
axis ho donavan a compendre.
Convensut de son erro, potser, reprengué son estudi ab lo mateix ayre,
ab la matexa afíció d'abans.
Ja finia'l primer tros, aquell tros sentimental, que dominava
complertament, quan dexà altre cop la guitarra.
Dexà la guitarra y, abocantse a la finestra, com si acabalés el cel, hi
dexà transcórrer una galan estona.
De sobte mogué'l cap en significativa manifestació de dubte. -- ¡Nó, no
es ella! -- se digué, com si hagués ohit, com si hagués ressonat dins
del seu cor ab sa especial vibració, aquella tosseta que tant li era
coneguda.
Reculà uns passos, s'assegué de nou a la cadira, agafà la guitarra y
altre cop tractà d'embadalirse ab el conjunt d'armoniosos tons, que
repercutian en son esperit com benfactora pluja d'hivern y que tan
agradosament li recreavan les orelles.
Mes ja als primers compassos abandonà de nou la guitarra. No podia
abstraures... No podia concentrarse... El recort de la suposada tosseta
li excitava'ls nervis.
S'ho conegué axis, y observant que'ls ulls se li enterbolían y
presentint que les boyres dels recorts se fondrían dins de son cap en
pahorosa tempesta, resolgué guarirse del mal temps cercant en el coxí de
son llitet una acullida segura y bona.
## XIII
Llarga estona feya que la Nèta, ab lo llum a la mà y un de sos peus en
el primer grahó de l'escala que conduhía al seu quarto, escoltava
neguitosa y indiferent les confidències del saltimbanquis respecte a sa
crítica situació.
Li havia donat compte de lo aplegat els darrers dies; li havia fet
avinent la gelor del públich, que ja se'n embafava de veure sempre les
matexes sòrts, li havia assenyalat les reformes que'l seu vestuari
exigia y, finalment, li proposava la conveniència de donar un tom pels
pobles y viles de més lluny, a fi de trobar noves fonts d'ingressos, ja
que s'estroncava la de Barcelona; confidències a les que d'un quant
temps ensà la tenia acostumada, mes no sens enfosquir son ànim l'ombra
de la extranyesa, vegent en lo butxí de sa joventut una transformació
tan trascendental com sobta.
Cansada de sentirlo, la Nèta, distreya son aburriment resseguint ab
curiosos ulls els caus d'aranyes que guarnían les juntures d'aquelles
rònegues parets, contestant a les observacions del saltimbanquis ab la
displicència d'un escolà d'ofici al ajudar una missa de les conegudes
"per mor de Deu".
De cop, ja esgarrifosa de sentir la rogallada veu del volantiner, y
prenent per excusa la escassedat de claror que li feya'l llum, tot temps
sedejant d'oli, donà la bonanit, bo y pujant a saltirons l'escala.
Al arribar a son regne, en aquell reduhit palau, ahont ella sola hi
dominava, penjà'l llum al clau de la paret, s'alleugerí de robes ab
llestesa, y entreobrint un dels porticons pera dexondirse del
ensopiment, se dexà caure dessobre d'una cadira, entregantse a profonda
meditació.
Tenia fixos els ulls en aquella llenca de dubtosa claror que
s'introduhía per la mitx badada finestra, com si l'obgecte de son
capficament hagués de descendir per aquell espay al invocarlo desde'l
fons de la seva ànima.
Ja feya estona que ni's movia, replegada en si matexa com les flors de
son test en aquella hora de nit, quan se redressà tot d'una, confosa y
esparverada. La remor d'un lleu trepitx y una taca d'ombra que s'extenía
per la paret, li acusavan la presencia del saltimbanquis.
En efecte, en aquell instant en Mitja-galta aparexía en el quarto.
-- ¿Vos aqui? -- va esclafir la Nèta, vegent qu'anava avansant.
En Mitja-galta contragué'l somriure que sostenían forsadament sos
llavis, responent ab estrafeta extranyesa:
-- ¿No m'has cridat? ¡Jo'm creya que m'havias cridat, tu!