En Mitja-galta
Noveleta barcelonina
Joan Pons i Massaveu
1905
A N'EN
JOAN ALMIRALL Y FORASTER
Ben segur qu'al toparvos ab el vostre nom a la capsalera d'aquesta xica
novela restarèu sobtat una estona, axis per sapiguer la meva poca tirada
per les endresses, com per lo migradet del present treball que, ben
considerat, no passa d'una joguina.
La circunstancia de poguer oferir-vos una excepció, una singularitat
que's trobés a la mida de la ja vella amistat nostra, explica
ingènuament el primer concepte, donchs es aquesta fins avuy en dia la
única endressa de mos llibres; ara, per lo referent a la poquedat de la
ofrena, si be es cert que, pera correspondre a mos desitjos, podria
esperar ferho en alguna altra obra de més volada, no es menys veritat
axis mateix que no n'hi hà prou dels propòsits si no més els embasta una
bona intenció; y com rès tindría d'extrany que, per volguerho conjuminar
tot a mon pler, l'ocasió'm passés de llarch, no he volgut posar a risch
tan escayenta conjuntura.
Per altra banda, no heu d'apreuar aquest llibre per lo qu'ell es en sí,
sinó per lo que representa; flor roquera ò de verger, rústega ò
estrafeta, prenèula sols com a símbol de nostra antiga amistat, ja
qu'esclatà a les primeries de nostra relació, al escalf d'aquesta
amistat que ab la sahó del temps ha anat llevant de dia en dia més
ufanosa; d'aquest rosari d'anys que hem desgranat abdós a la vegada, jo
comptantvos els meus progectes literaris y vos informantme de les
vostres aplegues pera aquest arxiu del Teatre Català, que teniu avuy ja
tan complert y quina destra y simplificada organisació tant vos honora.
Baix aquest punt de mira, donchs, sols en signe de ferma y carinyosa
recordansa es que, ab la excusa de la present noveleta, té la
satisfacció de lligar públicament son nom ab el vostre,
L'AUTOR.
## I
Ficat entre'l carrer del Portal Nou y'l Passeig de Sant Joan, com si a
n'aquell pà de cases un llamp hi hagués obert una esquerda, s'hi troba
un esquifit carreró que la majoria dels barcelonins no ha trepitjat una
sola vegada.
Borni de naxement, ja que sols reb la llum per un cantó, y escanyat de
llet per lo minso de ses formes, no cal dir si es falaguera sa fesomia.
Per més tragèdies, visqué una tongada sens cap mena de nom, com fill de
pares fonedissos, fins que, al afillàrsel més endevant y quan ja
s'allargassava, con vingueren els padrins en anomenarlo'l dels Petons.
No sé si'l batejarían axis per les contínues ganyotes que feyan esclatar
ses llàstimes, ò be per les ensopegades que la munió de clots,
escletxes, ressalts y desnivells de tota mena ocasionavan als viandants;
la Petona, una gitana qu'hi vivia, y que per sos ayres y hermosura's
feya rotllo entre'l jovent de Ribera, podria satisfer a ben segur nostra
curiositat.
Sia lo que's vulla, ja que son nom poch ha d'interessarnos, es lo cert
quel carrer dels Petons, malgrat y sa perllongada existència, en rès ha
modificat encara sa primitiva configuració.
Fit son ull com aleshores en l'Hèrcules de pedra encimbellat en el
sortidor del Passeig de Sant Joan, sempre recalcat ab pinxesca trassa en
sa formidable porra, com si temés que'ls lleons de son voltant poguessen
abrahonàrseli, continúa esgratinyant ab sos endurits peus les primeres
cases del carrer del Portal Nou, semblant que, enorgullit de la nissaga,
tractés d'imposarli sa soberania.
Son vehinat sí que verament ha sofert trasbals. Composavas el
d'aleshores de xusma que, ò per venirne de mena ò per murries de rassa,
aburrían el centre de la ciutat; en tant el d'avuy en dia ha vingut
acoblantshi atret per la forsa de atracció que la poquedat dels lloguers
suposa. D'aquí que son lloch sia avuy bona cosa distint, per més que, en
quan a rònech y adesmarxat, no li manquin punts de contacte.
Jo'l recordo com si fos ara, com esmento totes les pintoresques
decoracions del teatre de ma infantesa.
Al mati, y més quan un esquins de sol s'entossudia en endinzarshi, podia
sobtàrsel ab entera llibertat. Gayrebé sempre desert, no era de témer
que la llambregada d'algun importú'ns obligués a desviar la nostra.
Aleshores, bo y explayant la vista pera resseguir les ondes de son curs,
envorancades com les d'un riu, hauríam adquirit la fermesa de que, tots
els bans y manaments de policía, constessin ò nó en rejoles de Valencià
y fossen escrits en català ò en llengua forana, eran cosa morta per
aquell vehinat.
Un arriscat colominet qu'al axecar son primer vol perdé les forses
gradualment y caygué, caygué aletejant en và, no ensopegant més que la
buydor pera arraparse; una abonyegada marmita, que feu aygues per tots
cantons en el darrer combat sostingut entre patates y mongetes; un
marruxet menut, nat sens vida, arrancat com si diguessem de sa tomba
pera etzivarlo a la ventura, cayent al fi demunt d'un tou d'encenalls ja
convertits en cendra; un _parell_ de botes _desparionades_, ab menys
sola que cuyro, ja corseques de pidolarne unes altres per cent boques
alhora; una escombra sens mànech, arranada de la palma com la clepsa
d'un quinto; una toya de camèlies, ja mústegues, embossada ab una
paperina de fideus; una pollera de jonch, corva de sostenir el pes de
tota una descendència; tot axò y quelcom més, que no anomeno per no
haverme de tapar els nassos, posat sens mirament, sens ordre ni concert,
en mitx del pas, en un reco, a la barreja, ara encoblat, ara
capiculantse, es lo qu'hauría sorprès a ben segur nostra tafanera
mirada.
Mes, axecantla totseguit pera no descobrir despietadament les misèries
d'aquell cementiri _protestant_, hauríam experimentat una impressió
complertament oposta.
Vers amunt, un clap de cel que'ns hauría causat anyorament per
aparentarsens més allunyat al enfilarlo d'escayre; una enrexada finestra
en mitx del clos del carrer a través de la qual s'hi entreveyan les
magnolies y'ls tarongers d'un jardinet casulà, y per la que s'esbargia
una olor forta y agradosa; uns quants gerros al cim ab palmes y
bergallons, y per les bandades, pels forats y balconets que no cobrían
les cortines de rovell y'ls cobrellits d'indiana forastera, ò be l'eura
arrapadissa festonejant capritxosament ses baranetes, ò adosserantlos ab
son mantell de fulles una atapahida carbassera; ò escampànthi ses
violades flors un murritort axerit, ò testos, en fi, encabits a
restelleres, ahont hi florían ufanoses, hortensies y llessamins, rosers
y clavellines.
La passada d'una cadernera, la "jota" d'una ensinestrada merla ò'l
xerroteig d'alguna niuada de pardals acotxats dessota'ls ràfechs,
haurían afalagat sens dubte nostres orelles, en tant s'esbargirían els
ulls en la contemplació d'aquells delitosos presents, vera manifestació
de salamería y joya.
Y de nit... Mes, de nit ni goso a descríurel. Acut a ma memòria la
sinistra ombra d'en Mitja-galta y, no puch ferhi més, me nuan el coll
l'esglay y la feresa. ¡Ah! ¡Si jo pogués borrarles aquelles nits tan
pahoroses, tan tristes!...
## II
Era en Mitja-galta un home com de trentassís anys. Anotats en el padró
sols n'hi duria trenta un; mes, els doblechs de son front, les arrugues
de sos polsos y parpelles y l'aneulit color de son rostre, tirant al
d'una closca de mort ò d'una llenca de vell marfil, no hi convenían pas.
Per son regent y per la seva alsada's comprenia que l'agilitat y la
fermesa de son cos, nervut y secardí, fossen pariones ab les d'una
pantera ò d'un mico. Sens més que'l borrissol a la cara, un pel moxi
feréstech, son nas, arremangadet y arrodonit alhora sobrexíahi
característicament semblant a un mugró, bo y fent contrast ab sa boca
recta y menuda com si l'haguessen foradada ab un ganivet. Eran sos ulls
petits y rodons, mes entremaliats y bellugadissos ab una lley de mirar
tan rèvola, que may declaravan lo que deyan. En cambi, quan sotjavan als
altres, era tal sa forsa de penetració, que'ls posava en descobert fins
l'ànima. Un sech amoratat, ab ayres de surgit, se li escorría desde'l
tou de la galta esquerra fins al clotet del sota llavi. A n'aquesta tara
especial, _patent_ obtinguda, segons veus, barallantse ab un minyó de
son poble, devia'l cognom de Mitja-galta.
Surrut per temperament ò per conveniències, may tenia un saludo ni
pera'l vehí de més a la vora.
Era sa vida un misteri pera tothom, misteri que ningú tractava de
esbrinar perquè l'encobría'l llort vel de sa misèria. Vivia de _fer les
forses_ pels carrers y plasses de Barcelona, ademés dels pobles dels
voltants, y exercia son ofici ab ajuda d'una noya qu'havia ensinestrat
ja de xiqueta a copia de mortificacions, dejunis y _tantos_.
A temporades, pera assortir més els nombres del cartell, s'avenia ab dos
del _ofici_ estadantats a la Bordeta, trastejant pel món en conxorxa bo
y fent embabar als vagarosos; fins que, refetes ses butxaques, tal com
poden ferho'ls artistes volanders, retornavan a la capital, ahont s'hi
presentavan com a trepa nova.
Un cop a ciutat, si no se'l veya per la plassa de Sant Jaume, del Àngel
ò del Born, ademés d'altres llochs esbarjosos, sostenint a la Nèta al
cap de munt de la perxa ò etjegant y fent giravoltar ab la soleta de ses
babutxes una grossa y pintorrejada bola, ja podia afermarse que
s'esqueya en algun reconot de la cofurna.
Era aquesta una de les primeres botigues del carrer dels Petons, y
atreya l'atenció del desesmat ò curiós que s'atrevia a entrar en aquell
antre, per lo típich y barroer de sa moblamenta.
Penjava de la porta l'esmolada catifa de ridícols que li servia pera
treballar en públich, posada a tall de _portier_, y cayent d'escayre, a
semblansa d'un penó de brega; més endins y a la dreta hi reposava una
orga de movedisses figures, en actitut de ballar un _minuet_, demunt de
la qual s'hi enroscava'l _Scheling_ pera espussarse; gos de llanes de
revenxinats mostatxos y ulls color de oli, que sabia tindres ab les
potes darreres, blincar pel badiu d'un cèrcol y bordar a tot extrany que
s'aturés prop del pedrís, quan no dormía, qu'era'l tarannà de costum y
de tothora. A la esquerra y en un reco, se hi recolzava la perxa,
forrada de groch y vermell de dalt a baix, en viaxos; un tabal
destrempat, que tenía'l dó d'atraure a la gent badoca tot allunyant a la
d'orelles delicades; una pilota de retalls, jaspiada, penjant d'un
cordill, qu'ell manejava destrament pera fixar les fites de son _Circo_;
dos coxins, un temps de vellut carmesí, ara bruts y espellifats,
encabits d'una revolada sobre l'assiento d'un silló de boga; una caxa de
fusta antiga, rublerta de trastots de tota mena, propis pera'ls jòchs de
mans y demés sòrts d'entreteniment; les dues bacines d'estany, que
servian a la Nèta pera la capta, y unes robes de llampants colors,
penjades assí y allà, que com posavan segurament tot el vestuari dels
acròbates.
En Mitja-galta s'asseya per costum en un tamburetet de tres peus,
estripat del coxí, cobert un jorn de damasch y plomes, enfront de sa
companya, la Caterineta, que surgía vestits y mitges ò 's combinava un
nou floch ab les rebregades cintes de sempre; mentres aquell
s'entretenia ab el gos, tot caragolanthi cigarrets, qu'encenia ab la
matexa punta del ja dispost a llensar, punta que's fonia al caure, de
tant y retant aprofitada.
En dies de pluja generalment no se movia del cau. Privat de treballar,
se l'haguera vist dret en lo brancal de la porta, ullant el cel de tant
en quant y bo y movent els llavis per nerviosa contracció, tal com si
renegués de la divina misericòrdia al veures esclau fins del variable
temps.
En tals jorns, la corriolada dels xicots del barri, temorenca de ses
carades, triava altre lloch pera son esbarjo.
Ningú li duya com ells una tirria més palesa, mes tampoch ningú com ells
podia justificaria. En Mitja-galta aburría a la quitxalleta, com a les
pusses el seu _Scheling_ y més qu'una tongada de dies emplujats, qu'es
quant pot aponderarse. Adhuch la Caterineta, la Nèta, com la anomenava
ell, arribava a estones a entavanarlo. ¿Era que l'envellian? ¿Ò que la
burxa del engelosíment, recordant li a estones son desvalgut estat --
sol y vern -- li enverinava les entranyes?
Lo qu'era cert, es que may, may del món els dexava tranquils; semblava
qu'hi trobés un gust en tor- barlos, en molestarlos. Si jugavan a _fet_,
se'ls treya a crits y a malediccions de la vora; si a _geps_, els prenia
la pilota; els llensava les baldufes si's divertían al _rotllo_, y si
s'ataleyavan a la _pedreta_, ruxava'l clap de carrer ahont tenían
assenyalades les casilles, tot enviantlos ab una llengotada més enllà
del Botavant.
En cambi, els xicots, observant que'l sobrenom de Mitja-galta l'enfuría,
se venjavan de ses malifetes repetintli per tot arreu y no planyentlo
per tendre. Adhuch per les plasses, y en els moments suprems de sostenir
a la Nèta, fent positures y planxes al extrem de la barra, l'axordavan
anomenantlo.
Ell tenia a n'en Met de cap d'esquila per axò. Y potser en Met ni'n
basquejava! ¡Ell axis ho sostenia! Però com era'l grandassot de la
patuleya, y vivia més a la vora seu, allí, al tombar el passeig de Sant
Joan, hont feyan y adobavan carros, li tenia'ls ulls posats y l'hi duya
sempre amenassada.
En Met, ab tot, no estava exent de culpa, que l'havia enfurismat algunes
voltes temptant a la Nèta pera que's fiqués al jòch de _fet_, llibertat
qu'ell li tenia prohibida. Mes, consemblant seducció era en bona fè prou
excusable. La Nèta's floría al peu de la porta seguint ab la vista als
qu'hi jugavan. -- ¡Sígahi!... -- li deya en Met. Ella ullava pels
dintres de la cofurna, y si creya la ocasió bona, hi aventurava una
escapadeta.
Mes, ja se sabia lo que li costava en tornant. -- D'hont vens? -- Del
carrer. -- ¿Què hi feyas? -- Jugavam. -- ¿No sabs lo que't tinch dit?
¿Lo que't tinch manat? -- Y après d'aquest breu interrogatori, durant el
qual la Nèta hi tremolava fins a agafarli histèrica convulsió, sonava un
revés y un altre revés, y s'ohía un "¡ay!..." y un altre "¡ay!..." fins
qu'un esgarrifós singloteig donava compte del juli.
Allavors era quan en Met s'acostava a la gola del cau pera cridarhi,
encès per la rencunia: "¡Malehit sías, Mitja-galta!..."
## III
Fos que no'n fessen cabal, com el ratolinet de la faula que s'apexava
arran mateix de les urpies del lleó, fos que, estrafent al cèlebre
Crispin, s'escapassen per entre les cames de llurs perseguidors al
esquitllarse, esverats, per ses malifetes, es lo cert que la terrible
ronda d'en Tarrés, que tan espahordits duya als barcelonins, no tenia
gota de dominació sobre la gent menuda, disposta sempre a ferne de
crespes ab tal de conquerir una riallada, anch que sía a truco de
perills y esglays.
La patuleya que's reunia en el Passeig de Sant Joan, axis ho demostrava
sempre.
Ja n'havían fet de totes, de les que sonan y de les que no sonan, quan
un vespre, en Met, qu'era ja casi un home, y estava a punt d'entrar al
treball en ajuda de son pare, tractà de despedirse del carrer
endressantli sa darrera entremaliadura.
-- ¡Noys!... ¡Veníu!... -- digué a sos companys, que feya estona
s'entretenían a les _quatre pilastres_. -- ¡Veníu!... ¡Cuytèu!...
¡Sómhi!...--
Se desfeu lo jòch, totseguit, convensuts de que lo que'ls volia proposar
en Met, havia de complàurels, y s'abocaren dins el carrer dels Petons en
tumultuosa gatzara. Esbarriats y xisclejant sens sossego, semblavan un
vol de falsies qu'ensumessen la pluja.
-- ¡Escolteu! -- feu en Met a sos companys, un cop formats en rotllo. --
¿Anem a apagar fanals?
-- ¡Ja està dit! -- exclamà l'axàm dels xicots, repicant a terra ab els
peus, com aplaudint l'agudesa.
-- ¿Y si ve'l _gura_?-- preguntà un de desnarit qu'era'l qui menys s'hi
engrescava.
En aquell moment la finestra de en Mitja-galta grinyolà com si
volguessen obrirla ab compte y s'hi oposes el rovell de ses frontisses.
-- ¿Y si ve'l _gura_? -- repeti'l magristó, més temerós que l'altre cop.
-- ¿Si ve'l gura? ¡Cames ajudèu-me! -- respongué en Met, apretant a
córrer, seguit de la patuleya.
Bell punt tombavan el carrer en direcció de la explanada, en Mitja-galta
exí de la cofurna, dirigintse al Passeig de Sant Joan, tot arrambant-se
a la paret com si intentés una sorpresa.
Quan era aprop del Pastim, la corriolada dels bordegassos ja s'esqueya
al exidor de les oques.
En aquell bon temps dels mistos de teya y de les llànties, l'allumat
públich era tot lo modest y rudimentari qu'es de suposar. Un pal de
fusta llis, pintat de vert, a quin extrem un bras de ferro hi sostenia
una bombeta reclosa entre quatre vidres, y jo't faig fanal: heus'aquí'l
patró. Lo mecanisme pera encéndrels y apagarlos era encara més
rudimentari. S'hi pujava ab una escaleta de mà, que s'engalzava al ferro
ixent que sostenia'l fanal, y obrint la portella pera donar vida ò mort
al flam, segons toquessen les sis ò les nou del vespre a Santa Maria,
quedava llesta la feyna. Dit s'està que ab tan simplificat enginy
qualsevol se constituhia en fanaler. L'únich obstacle consistia en
arribar a la portelleta; mes, per un xicot robust y arriscat com en Met,
semblant dificultat no'l contrariava. S'enfilà al primer pal y en un dir
"amen" aconsegui'l soport, afiansantshi ab els brassos.
-- ¡Visca!... ¡Visca! -- esclafi la colla, saludant al capitost. -- ¡A
apagarlo!...--
-- En Met, après d'obrir el baldó de la portella, arrabassà la bombeta y
devallà del pal, duhentla encesa encara.
-- ¡A apagarlo!... ¡A apagarlo!... -- repetia la corrua. Els "visques"
se convertiren en "moris", y la colla de xavals botían y saltironejavan
al entorn del trist llumet, com un estol de caníbals enrondant a la seva
víctima.
-- ¡A la una!... |A les dues!... ¡A les tres!... -- digué en Met. Mes,
ans de conseguir els toms de rúbrica, les quinze boques que s'havían
amorrat a la bombeta hi etjegaren un cop de tramuntana, y l'escarransit
flam, que ja feya estona s'esqueya en l'agonia, exhalà son darrer
respir.
-- ¡Bravo!... ¡Visca! -- reprenia la colla, esbojarrada per
l'entusiasme.
-- ¡Ja n'hi hà un!... -- afegí en Met. -- Ara, cap al segon!...
-- ¡Cap al segon! -- reprengueren alhora.
Y d'una ferma embestida assolí la corrua'l segon fanal, repetint aquella
operació.
A cada flam que moria a _boca ayrada_ 'l passeig s'anava enfosquint com
si'l temps se posés núvol.
Quan ja s'esqueyan al exidor del Neptuno 'l baylet magristó, aquell que
tenia tanta _coba_, donà'l seny de _gura_.
-- _Cera... Cera_... Nos han descobert... ens voltan... --
En Met, que ja havia apagat el fanal, s'hi dexà anar d'un bot, girantshi
totseguit d'espatlles pera llambregar ab escudrinyadora mirada'ls
encontorns del Passeig. Algunes ombres, exint de darrera'ls arbres,
s'adevantavan xano, xano, com resguardantse d'esser vistes.
-- ¡"Gura"!... -- esclatà en Met, après d'espiar sos moviments.
-- ¡"La ronda"! -- reprengué l'aneulit ab veu tremolenca.
Y apretant a córrer darrera en Met, com remat de cervos endut pel
mascle, embestiren d'una branzida'l carrer dels Petons, pera amagarse
totseguit pels dintells de les escaletes.
En Mitja-galta s'esqueya a la porta, axugantse la cara ab una fulla de
mocadorot, com si's refés d'una seria correguda.
Als pochs moments aparexían els de la Ronda.
-- ¡Cap a la dreta! ¡Dins les entrades! -- remugà en Mitja-galta al qui
semblava'l capitost. Y'ls de la Ronda anaren resseguint vers ahont els
signava'l volantiner.
Sabuda es la rencunia que'ls barcelonins sentian per la patuleya de en
Tarrés, cèlebre, desgraciadament, per ses nombroses brutalitats. Y si
axò passava en general, entre'ls vehins del carrer dels Petons la
rencunia's convertia en tirria.
Eran d'aquells qu'aborrexen instintivament a tota autoritat si no's
troba revestida de suficient caràcter; que's desmandan ab qualsevol
representant del ordre públich al saber qu'es posat a sou y que
s'aprofita del sou pera fugir del escarràs y lligaments d'un ofici. Dit
s'està, donchs, qu'al regonèxer la perillosa situació de la collada de
xicots, que conexian gayrebé un per un, per no haverlos perdut de vista
desde sa vinguda al món, obriren totes les portes de sos pisos,
amparantlos carinyosament y burlant axis a la llopada dels de la Ronda.
Tot just tingueren ocasió d'amagarlos que la trepa d'en Tarrés ja
trucava als primers replans.
-- ¿Hont son aquests murris?-- preguntà un dels malcarats, ab bravades
d'ayguardent.
-- ¡Aquí no més hi hà'ls nostres! -- respongué'l vehí, ab estrafet
respecte.
-- ¿Ahont son?
-- Al llit, dormint com a soques. --
Y, efectivament, tres de la colla jeyan, vestits y tot, en el catre d'un
rellogat de la casa.
La matexa pregunta feren als del pis de sobre ahont se n'hi havian
entafurat quatre.
-- ¿Tots son vostres?
-- ¡Mentres Deu ho vulla! Ja son una creu, tants; però, quan Deu ens els
dona!... --
Qui tal deya era un matrimoni que no havia acabat encara sa lluna de
mel.
Al pujar els de la Ronda a un altre pis, sorprengueren a n'en Met, que
devallava com a més atrevit pera ensumar lo que succehía.
-- ¡Ja'l tenim!... jJa'n tenim un! -- esclafiren al sobtarlo.
-- ¿D'ahont vens? -- li preguntà'l quefe. -- ¿D'ahont vens, te dich? --
En Met, amarat de suor encara y bo y esbufegant, no sabia com
desempellegarsen.
-- ¡Seguèixnos! -- esclati'l capitost, empentantlo grahons avall.
Al passar per la cofurna del volantiner un de la ronda va dirli:
-- ¡Ja'l tenim!... Ja hem agafat l"'òliva".
-- ¡Y qu'es la "vella" de la niuada!... -- hi afegi'l saltimbanquis.
En Met, sospitant qu'en Mitja-galta l'hauría espiat, li fuetejà'l rostre
ab una llambregada d'ira, tot endressantli una parauladota tan lletja
com ho era son trahiment. Al desviar la vista de son Judes restà de
sobte com embadocat. La Nèta se'l guaytava desde la finestra de la
cuyna, bo y axecant fins a sos ulls una punteta del devantal, temerosa,
potser, de que no la comprometessen les sentides llagrimetes que ja feya
estona s'hi empentavan.
## IV
Per efecte del rigurós escarment qu'havia rebut per sa darrera
entremaliadura, s'havia operat en la naturalesa d'en Met, y en pochs
mesos, una transformació tan sobta, que semblava tot un altre. Més dures
les faccions, més emmorenida sa pell, més axut l'enrahonar, la mirada
bon xich més ferma, més segurs y reposats sos ayres; en fi, remarcant
que adhuch la seva tia li reparava la crexensa, dit queda que'l cambi
era complert.
Però, ahont sobrexían sos avensos d'home, era aprop de son pare, ficat
en el treball. Com si cap idea li ocupés el cervell ò com si tractés de
fondre en el calor del treball alguna cabòria que l'entavanava, es el
fet qu'en Met, ab la seva activitat y 'l seu inginy se colocà en breu
temps a la ratlla del fadri més destre.
Sovintment treballavan a la explanada, al ayre lliure, més enllà del
Passeig, y enfront si fa ò no fa de la botiga, sobretot quan ajustavan
els cèrcols de ferro als bastiments de les rodes, quina feyna rematavan
a cops de mall y a copia de foch. Aleshores era la ocasió de vèurel. Nú
de brassos, espitregat, al ayre l'aspra forra de son negre cabell y ab
son devantal de cuyro dessobre les axelles, encaxant els fumosos cèrcols
a brandides de mall ó a cops de martell, mentres son pare sostenia la
roda tenallantla pel botó y un dels fadrins hi engalzava els raigs
alsapremantlos ab la escarpra ò encaxantlos ab ses munyeques.
A cada cop de mall s'encenia la fusta, degotant inflamada sa rehina,
fins que, al ruxarla l'aprenent ab la regadora, s'axecava una espessa y
ennegrida fumera, que feya plorar els ulls dels molts curiosos acoblats
a llur entorn. Emmascarat arreu en Met y regalant de son rostre uns
degotalls negres y espessos com a borrims de sutge, agafava la roda,
encesa y fumejant encara, fentla rodolar uns passos ab segur pols, pera
agèurela totduna en un sot ja enfondit adretes, ahont l'aprenent, a
copia de cenallades de sorra, apagava la revifor de les flames.
En aquell engorrós tragí, fent jugar son inginy y posant a proba sa
forsa, era quan calia vèurel pera considerar sos avensos.
En quant als del ofici's comprenían perfectament. Nat, en Met, com si
diguessem, en el mateix obrador, no li calia l'aprenentatge.
Ab tot, sa ferma voluntat y son geni axerit y viu, no dexavan a sa
manera de contribuhirhi.
Ell era'l darrer en desar les eynes y'l primer en despenjaries. Pera
dirbo en un mot, del matí al vespre, de sol a sol, no's distreya de la
feyna ni pera caragolarhi un cigarro.
Arribant al vespre sí qu'en Met era a un altre home. Nèt de mans i cara,
ja fóra 'l devantal ò la brusa y mudadet a la menestrala, se l'hauria
vist en havent sopat donant un tom pel Passeig, ab son cigarret a la
boca, bo y explayantse en la contemplació de la naturalesa, pera
retirarse una estona après a dalt de son quarto, ahont hi esperava la
hora de la són ensinestrantse en el maneig de la guitarra.
## V
Era aquest estrument son únich y ver amich. Un "payet", conegut seu, que
vivia a la girada del Passeig de Sant Joan, l'havia ensinestrat de
vetlla en vetlla en trastejarlo, allò, pera acompanyarshi mitja dotzena
de "solos", ademés de la indispensable jota, y tal afició se li despertà
a n'en Met a mida qu'anà extenent el repertori, que, en les estones
d'esplay, ja no's distreya ab altra cosa.
Cada vespre, en tocant l'hora de costum, s'endinzava en son quartet,
situat al fons de la casa, y recolzat al dintell de la finestra, que
donava al carrer dels Petons, cercava ab la punta de sos dits un tò
perdut, una nota confosa ò l'oblidat acompanyament d'alguna cansó de la
terra.
Al adonarse de son retrahiment; tothom hauria sorprès de que fos ell,
ell mateix, aquell xicot tan expansiu y esbojarrat, sempre dispost a
ferne alguna de crespa. Y lo que més haguera sobtat sens dubte es veure
quan prompte s'havia desvanescut de sa memoria 'l recort del malcarat en
Mitja-galta, del qual havia promès venjarsen al escaures en llibertat.
En efecte, el veya de temps en temps, encaminantse a casa ab el
_Scheling_ al bras y les barres a la espatlla, seguit de la Nèta,
qu'arrossegava l'envalúm del _atrezzo_; ò'l topava, si a mà venia, pels
encontorns del obrador, habillat ja com una persona; mes son desitx de
venjansa no se li haguera notat may: com si la música li absorvís els
sentits, com si li fes perdre fins la memòria.
Un vespre, a lo mellor de sos esplays, mentres puntejava un _solo_,
final de la llissó del día, una tos tan estrafeta com persistent li
esgarrapà les orelles bo y fentli perdre'l compàs. Mogut per simple
curiositat, més que per pura tafaneria, arraconà la guitarra, s'arrimà
totseguit y de puntetes a la finestra, y abocantshi de sobte, com si
tractés de descobrir al pertorbador del tradicional silenci, recorregué
ab una llambregadora mirada tots els indrets del carreró. Ja recullía sa
vista quan sorprengueren sos ulls un capet de noya de caragoladís
cabell, que sobrexia de la finestreta de més avall, decantadet enlayre,
mes atent y fixo com un benaventurat que somniés ab la glòria.
-- ¡La Nèta! -- se digué en Met ab indiferència. Y agafà de nou la
guitarra.
Quatre ò sis nits més tart, y mentres ensajava una dificultosa pessa
d'estudi, de la qual un seu amich ne hi havia treta la copia, la matexa
tosseta'l vingué a distreure.
-- ¡La Nèta! -- se tornà a dir.
Suspengué l'estudi, arreconà l'enstrument, y en lloch d'abocarse a la
finestra, com ho feu la passada ocasió, s'assegué à la cadira bo y
decantantse contra la paret a fi de repaparshi amb comoditat.
En aquella estona de plascent repòs sa fantasia, deslliurada de tot
lligam, voleyà vers amunt, amunt, sumint a n'en Met en una mena de
agradós somni. Sugestionat per les impressions darreres, anà fruhint de
llur grat esment revivintles, enfocantles desde son cor, com si'l món
del somnis fos el món de la realitat, com si la vida tornés enrera altra
vegada. Y pensà en la música, y en la Ronda, y en el volantiner
venjatiu, y en la misericordiosa Nèta, que l'estava escoltant, allí,
allà mateix, adosserada pels murritorts, al empit de la finestra;
aquella xicota que's divertia ab sos jòchs, aquella noya qu' havia
plorat, plorat per ell y a llàgrima viva quan els pillos de la Ronda,
aferrats al pany de sa brusa, se l'enduyan a la garjola; y axis,
retrayent en sa memòria, ab son colorit y lluhentor les gestes de sa
infantesa, més vives encara a la enlluhernadora llum de son exaltat
esperit, sos pensaments, com un axàm d'abeyes enrondant una flor,
giravoltavan entorn la figura de la Nèta, que's destacava y engrandia en
son esment ab el relleu de la veritat, possessionantsen y tot a la fi,
pera dominarhi absolutament, tal com si fos una fada.
S'alsà de la cadira, après de fregarse'ls ulls, se passejà una estona
amunt y avall del quarto, cavilós y surrut, com si'l zumzeig de la
fantasia li hagués masegat el cor, y aturantse un xich, bo y
extrenyentse'l cap ab abdues mans, per estampirse, ben segur, alguna
idea que li estabellava'l cervell, s'abocà de sobte a la finestra.
Los afalachs d'un flayrós ayret de primavera van dexondirlo de mica en
mica.
No havia sigut rès; una impensada abstracció, un rodament de cap, un
esgarriament d'esma.
Mirà dret avall y... la Nèta l'esguardava encara. Ab una mà dessota'l
cap y l'altra entorn del test hont hi floria una passionera, guaytava de
fit a fit endalt com si anyorés els sons d'aquella benefactora música.
Al toparshi d'ulls, en Met, sentí córrer per son cos un frisament
extrany, desconegut per ell fins aleshores. El despertar d'un
inconscient amor covat a l'ombra de sa infantesa, ò la misteriosa
atracció de dos esperits explayantse per un món ni sisquera imaginat en
somnis?
Lo cert es que'l cor d'en Met va batre totduna semblant a les aletes
d'un colomf al quin la mare crida pera bequetejar, moguentse alhora sos
llavis com si lluytessen pera donar exida a algun pensament, que no
encertavan a confegir al revestirlo de la paraula.
--¡Nèta!...-- barbotejà per últim, reduhint en son més limitat terme
aquella sobta encarnació.
La Nèta acotà'l cap, no gosant a miràrsel, confosa per sentirse anomenar
per primera vegada tan amorosament, ab tanta dolcesa.
Al anomenaria per segona volta, ja fentho ab veu més sostinguda, la
Nèta, temerosa de que 'ls ohís en Mitja-galta, signà'l fons del seu
quarto, com prevenintlo pera que enrahonés ab precaució, invitantlo
ensemps a embastar la conversa ab l'encisador magnetisme de ses mirades.
Fora inútil consignar aquí lo que se digueren en aquelles dolses hores
de solemnial quietut, que tant convidan a nostre esperit a la més
ingènua expansió, aclarintnos alhora les tenebres de l'ànima. Tot reexí,
tota la escala de sa vida fou recorreguda trast a trast, atent l'oido
sempre perquè l'armonía de llur diàlech no fos interrompuda brutalment
ab algun desentò d'en Mitja-galta.
## VI
Desd'aquella nit en Met ja no's cuydà més de ses llissons. Als tons
suaus de la guitarra preferí'ls dolsos mots de la Nèta; al "solo"
sentimental l'amorós "duo".
Un any après la guitarra geya en un reco de son quarto, mitx decantada
com la esposa que manifesta al seu marit un greu ressentiment; ab els
bordons rovellats, rompudes y recargolades les cordes, evidenciant ses
darreres extremituts, y coberta la caxa ab lo llensol de mort que les
piadoses aranyes li havían anat texint al preveure sa propera fi.
Però en Met ni ho veya. En ses hores de repòs no tenia més ulls que pera
contemplar l'hermós rostre de la Nèta, en el quin de dia en dia hi anava
sobtant noves gràcies.
Molt havia cambiat, en efecte, desde'ls últims mesos sa companyona de
finestra.
Al convertirse en papallona, son fisich s'havia anat refent y modificant
d'una manera notable. La morenor de sa pell, al revés de la d'en Met,
s'havia aclarit una mica; sos ulls aparentavan més grossos, més grossos
y adhuch més foscos; més molsudets y encesos els llavis, més arrodonides
ses espatlles, més plena y tornejada tota ella, en fi, com si la
naturalesa ja la dexés de ses mans per regonèxerla complertament
modelada.
Havia crescut en ajustada proporció, crexensa que be prou se li
descobria al observarla treballant ab son trajo de saltimbanquis. Ja hi
duya un farbalà més a sa curta faldilleta d'acròbata; però com no era
suficient aquell allargo pera amagar la esbeltesa de ses formes, al
adonàr-se ella, per les atrevides mirades que li dirigia'l públich,
baxava pudorosament els ulls.
Prou li dolía a n'en Met que passés la Nèta per semblant vergonya.
En sos coloquis amorosos més de una volta li havia manifestat son
sentiment al vèurela ficada en aquella vida de misèria y fanch. Al
sentirlo, ella, acotava'l cap, axecantlo gradualment totseguit, pera
pregarli que no fos ell, precisament ell, qui li enverinés la greu
ferida que ja de criatura li havia obert la desgracia.
Parlant sobre aquest tema s'esqueyan quan, el temor que'ls assaltava
sovint de veures algun jorn sorpresos, prengué cos totduna.
Ja feya dies que la Nèta, sentint una extranya fressa prop de son
quarto, ho havia avisat a n'en Met, ab un gesto significatiu; mes,
gelosos d'aquelles hores d'esbargiment, qu'eran la glòria de la seva
existència, si be's retiraren de la finestra un instant, vegent que no
succehía rés de nou, convensuts de qu'era infundada sa temensa, s'hi
abocaren altra vegada.
Aquella nit, donchs, no fent cabal la Nèta d'un lleuger soroll qu'ohí
per segona volta, per haver fallat les primeres sospites, continuà en
son lloch sens reparo de cap mena.
Totduna, y quan més embadalits estavan en son apassionat coloqui,
aparegué darrera les espatlles de la Nèta l'esgarrifós rostre d'en
Mitja-galta.
El rencor li sobrexía pels ulls en guspireigs de tempesta, y en sa cara,
per més qu'envolta entre les ombres, se li endevinava la venjansa.
--¡Traydora!... ¡Més que traydora! -- exclama tot d'una y entre dos
[...] bo y separant els ulls d'ella [...]essarlos endalt. Va toparse
[...], ab el cap de colla de la [...] la ràbia l'encegà del tot, y
agafant a la Nèta per les cues, l'engegà per terra, arrossegantla com un
sach y tancant els finestrons d'una revolada.
## VII
Al cloures la finestra comprengué la Nèta per primera volta'l pahorós
abim envers ahont relliscava sa existència. Devant de sos mitx closos
ulls un estol de llumenetes hi giravoltavan en esbojarrada fúria, com si
fossen un axàm de dimoniets que's mofessen de sa malastruga planeta. La
pobrissona, asseguda al peu de la paret, no gosava a moures, temerosa de
provocar ab la protesta de sa serena mirada les ires de son escarceller,
al qui sentia per allí prop, respirant ab afany, com si li nuessin la
gorja les violentes extremituts de sa enquimerada. Ni tan sols
basquejava pera recullir ses robes, mitx caygudes per sachsejarles son
tirà, al rebàtrela per terra en vergonyós càstich.
-- ¿Ahont tens el seny? -- li preguntà de sobte en Mitja-galta ab veu de
trò, tot donant enrera una gambada.
Al cop de son peu traquetejà tot el pis, y'l llum de gresol, que penjava
d'un clau de ganxo clavat a la paret, feu un mohiment de rotació ferint
de plè bona estona'l rostre contrafet del saltimbanquis.
-- ¿No sents què't dich? -- repetí [...]sa veu.
Lo _Scheling_, que s'havia despertat [...] de son somni, tal vegada
quan s'entretenia ab la imaginació repassant la brenilla d'una costella
cayguda per miracle a sos peus, saltironejava dels genolls de son amo
als peus de sa mestressa tot gemegant ensentimentat.
Après d'uns minuts d'imposant silenci, la Nèta alsà'l cap, mitx
decantà'l cos, y axecantse peresosament, fins a caure mitx asseguda en
son catre d'estisora, respongué fent un gros sospir:
-- Y be; ¿quí sou vos? --
Sorprès en Mitja-galta's guaytà una estona fit a fit a la Nèta acabant
per acotar el cap al pes de sa confusió.
En efecte: ¿què li podia respondre? quin dret tenia sobre d'ella? perquè
semblant interrogatori? Si la exasperació que'l dominava era sols
nascuda per sorpèndrela enrahonant ab en Met, ¿què tenia ella que
vèurehi? Havia de participar de ses extravagàncies, de son aburriment
envers la quitxalleta, de ses tonteríes, en fi?
Ademés, no se'n havia venjat prou encara del pobre Met, ab aquella
denuncia que li costà'l reclòurel a la garjoja? Y si eran figues d'un
altre paner, si sospitava que l'atractiu d'un amor lleyal podia costarli
la separació de la Nèta, no's feya culpable d'un criminós egoisme tan
sols al intentar malmenarlo? Si ell havia sigut desgraciat, si renegava
contínuament de sa sort, perquè fer la traveta a la dels altres?
No sé si en Mitja-galta's faria consemblants preguntes, mes, per son
posat pensatiu, axís era de creure.
-- ¿Quí sou vos? -- repetí la noya esverada, com si's despertés d'un mal
somni.
En Mitja-galta adevantà un pas ab ayre amenassador, tal com una fera
que's disposa al abrahonament, mes, retenintlo una forsa desconeguda,
l'estrep potser de sa conciencia, que's removia feya estona dins son
cervell, reculà ab pausada graduació fins a recobrar son primer lloch.
Al arribarhi, el _Scheling_, que geya sobre ses potes darreres, se li
llensà al damunt pera lleparli carinyosament les mans.
-- Dius qui so jo? -- confegí en Mitja-galta ab tremolosa veu. -- Lo
_Scheling_, ab tot y esser una bèstia, no faría semblant pregunta. Tu
[...] què foras si en lloch de conduhirte de la mà, al trescar per
aquests mons de Deu, t'hagués abandonat en mitx de la via com qui
llensa'l trastot que li fa nosa. Es cert que t'he capolat ja de menuda a
copia d'anguniosos exercicis, mes, la boca crida'l pa, el pa crida la
moneda, y jo sols he sabut heure la moneda a forsa d'esllomaments y
capgirades. Tretze anys de vèuret créxer de dia en dia ab un interès
consemblant al que tu tens per ta passionera, tretze anys de corre'l món
exposant al públich nostra vergonya a cambi d'un bocí de pa, del boci de
pa que tot temps nos havem partit damunt la matexa taula; tretze anys de
sostenir en nostres llavis un idèntich desitx, el desitx d'una sobtadora
sort que millorés nostra situació; tretze anys de vèurens, d'observarnos
contínuament y de sorpendrens fins el més insignificant gesto, jo,
sobretot, que m'he adonat de tos cambis ab ulls més qu'envejosos; tretze
anys de contínua pena no'm donan, visca Deu, prou autoritat pera
imposàrtem?
Dius: qui so jo?... Be's coneix prou que sols hauràs pensat ab tu
matexa, quan ni un moment de la vida has tingut pera ton company de
desgracia!... Ni una estona de curiós capficament pera endevinar les
diverses lluytes que sosté mon cor alhora)... Pera descobrir l'anguniós
martiri de mon seny, del seny del home que al teu costat, dia darrera
dia, ha vingut sacrificantse! Ah! Tu prou sabs quantes flors han
esclatat en ta passionera, quantes se'n assecan y brotan a la vegada;
mes els misteris del home que't cobeja... Com tens de saberlos, si al
primer dia de mirarnos cara a cara ja'm preguntas: "¿Quí sou vos?" --
La Nèta's removia en son seti neguitosa y capficada. En Mitja-galta,
commós, guardà una estona silenci.
Après afegí: -- Contésta: ¿Què t'ha dit? ¿Què heu tingut? ¿Què has
progectat? ¿No puch saberho? -- reprengué, mogut per la immovilitat de
la Nèta.
La Nèta decantà'l cos, sachsà'l cap en significació d'aburriment, y
fregantse'ls ulls ab els palmells de la ma com si s'hi sentís una
importuna nossa, exclamà ab debilitada veu.
-- Dexèume estar!... ¡Jo no us tinch de dir rès! ¡No us conexo! --
Despitat en Mitja-galta li fuetejà'l rostre ab el llampegueig de sos
ulls. A ser fulles de punyal, li atravessa les entranyes.
Despenjà'l llum, tot seguit, y barbotejant algunt renegot, exí a lleus
passos del quarto. Lo _Scheling_ li anava al detràs ab la cua y les
orelles baxes.
Quan el llum del saltimbanquis parpellejà en el sostre per darrera
volta, la Nèta s'extengué en son catre ab ayres de reposarhi. Son bras,
del tot nu, exía com ert defora de la màrfega; sos pits, mitx
desabrigats, onejavan al impuls de son alè ab batzegosa violència, y ses
molsudes cames, no encertant ab son natural jayent, removíanse
inquietes, com esclaves de llur desfici. Ja condormida, a la fi, confegí
sa boca un mot, y un altre mot, fins quel somni, un somni desassossegat,
apoderantse de son esperit, la posà en conversa ab si pròpia.
Y parlà d'una noya com una Concepció de maca, que anava pel món sola,
tota soleta, girant enrera el cap pera fugir d'un gegant que la
perseguia; una noya a semblansa de ella, vestida com ella de retallots,
nua de peus y ab les trenes desfetes, quina espessa cabellera
s'entretenia en destriar el vent; y vegé que duya una flor als dits, una
flor semblant a les de la passionera, però, blanca, blanca com una tofa
de neu, y s'adonà de que tal flor tenia'l poder de cridar envers así
tota mena de riqueses; joyes, cotxes, cintes, robes y diners, molts
diners; sinó que cada dia se n'esquexava una fulla y anava perdent la
gràcia de sa primitiva forma. Y, seguintla, seguintla, reparà que
aquella noya's deturava en el cayre d'un abim, tot guaytantse la flor ab
esveradissos ulls; y, vegent que ja no'n restava més que una fulla,
s'ensopí, s'ensopí, perdent l'esma, fins que al bell punt d'estimbarse,
sentí'l frech d'una mà, d'una mà que no era la del gegant, cayentli
fexuga dessobre de les espatlles... Y's desvetllà de sobte, alenant
afanyosament com si tingués un gros pes damunt del pit que li privés de
la respiració...
-- ¿Ahont soch? ¿Què m'ha passat? ¿Quín'hora deu ésser? -- se digué,
saltant del llit y corrent fins a la finestra, que obrí d'una revolada.
Era a punta de dia; en aquella hora de dubtosa claror, triada per la
naturalesa pera son dexondiment a fi de mostrarse més seductora als ulls
de la humanitat ab la coqueteria de son recato. Hora de perfums y
armoníes, que l'ayre suau de la nit escampa arreu del món pera celebrar
l'adveniment del nou dia ab una tendra y encisadora serenata.
La Nèta alsà'l cap pera mirar la hora en el rellotge dél cel, y vegé...
Y vegé oberta la finestra d'en Met, y s'adonà qu'en el seu quarto hi
havia llum, un llum que's debilitava per instants, y observà una ombra
en el sostre, una ombra d'un cap que guaytava en dalt, dret al cel, com
si estigués en perpètua meditació...
## VIII
¡Y que bones son les mares! Rès [...] la seva observació per lo[...]
a sos fills... Sembla que no [...], y d'escayre ò de gayrell[...].
Vos cau un botó... què dich caure... comensa a descosirse, y ja enfila
l'agulla devant vostre... Que un ayre vos ha près y l'incipient costipat
s'anuncia ab una lleugera tosseta ò ab l'entelament de la veu, donchs,
ans de recullirvos ja vos aboca la flor de tila a la tassa. Y què no
diré si l'alteració que vos observa pertany al ordre moral? ¡Oh! ¡Y còm
anyoro a la meva, jo, que apenes la he coneguda!
La d'en Met, al vèurel ullerós, pansit y entabanat, l'endemà mateix de
les darreres escenes, va cridarlo a confessió en el lloch més oblidat de
la casa.
-- ¡M'has de dir lo que tens! -- li requerí ab amorosa veu.
En Met, sorprès, va mirarsela, y, confós per l'axutesa de la pregunta,
mogué'l cap del un al altre cantó.
-- ¡No m'ho neguis! -- afegí la dóna. Conech que te'n passa alguna y
vull saberla, ¿entens? ¿Què hi hà? ¿Les ha hagudes el teu pare?
-- Nó; -- respongué en Met secament.
-- Y donchs, ¿què't succeheix? Tu no ets tu!... Explicat. --
Acorralat en Met a copia de preguntes, obrí la boca, y contà a sa mare
com no havia dormit, com no s'havia despullat, com havia passat a la
finestra totes les hores de la són y, més apretat per una serie
interminable de repreguntes, explicà'l perquè de tot, descrívintli ab el
més viu colorit l'escena sostinguda entre la Nèta y en Mitja-galta.
-- ¡Tu l'estimas! -- esclafí sa mare, apercebuda de son interès per la
noya.
-- ¿Jo? -- respongué en Met ab tò de sorpresa.
-- Sí: tu, tu; -- repetí ella ja més decidida.
Y enlayrant els ulls, fins hi somiquejà una estona.
-- ¡Ay, Met!... ¡tu vols pèrdret! -- afegí tota ensentimentada. -- Tu no
sabs quí es ella? ¡Son gentota, Met, son gentota!... -- repetí observant
que'l noy la contradeya ab sos gestos.
En Met estava frisós.
-- Per que ho sàpias, -- continuà sa mare --jo sé ses vides punt per
punt; sé dels llavis de la drapayre [...], qu'es gran coneguda de
companys seus, estadantats a [...]. De la drapayre que li diuen la
"bruxa", y per lo mateix qu'es bruxa ha endevinat a ben segur que tes
converses ab la Nèta, de nit y a soles, podían conduhirte envers a un
camí de perdició. ¡Escolta, y els conexeràs!... Y donchs encara hi deus
ésser a temps ¡vàlten!... ¡vàlten, fill! --
La Mare d'en Met s'acostà una cadira, y axò va contar a n'el seu noy bo
y fent us de totes les inflexions de sa veu:
-- ¡La Nèta no es pas filla d'en Mitja-galta!... En Mitja-galta era un
taul, un trapacer, aburrit de tot el poble y foragitat de casa seva. Tot
d'una va fugir; però, ¿sabs perquè? Per escapar de la justícia que,
creyentlo autor d'una mort, li seguia les trasqueres. ¡Autor d'una mort!
¿Entens?
Sens ofici ni benefici, diu que va anar pel món, errant com el Juheu de
la rondalla, aquí demanant caritat, allà prenéntsela, més endevant fent
la por per les timbes, ¿què sé jo?... Fins que un dia va toparse ab una
patuleya de saltimbanquis y s'hi acomboyà pera fer ballar un gos, un gos
qu'havía anat ensinestrant... ¡ja pots contar!... pera enganyarhi'ls
dies en alguna tongada de garjola! Tres ò quatre anys va córrer ab ells
prenent part en ses funcions, sempre ab el gos a les espatlles; quan un
dia, per unes disputes qu'ell armà referent a la repartió d'una colecta,
se'l tragueren de sobre.
Sol, allavors, sol, ab el gos s'enten, qu'era'l qui li duya'l pa a la
boca, va seguir rodant viles y poblets fins qu'un dia, en un dels
hostals ahont hi feya posada, va toparse ab una criatureta qu'era de
tothom y per lo mateix qu'era de tohom no era de ningú, y, bo y joganthi
y tot divertintla, anà ensinestrantla en l'art de les tamborelles y dels
salts. "¡Fos meva!" va dir a la hostalera, observant la trassa de la
noya, qu'era tan robusta com viva. "¡Si la voleu! -- li contestà aquella
-- ¡una boca menos!"
Sorprès en Mitja-galta, va guaytàrsela de cua d'ull. "Sí, sí; -- feu
l'hostalera, -- si li feu la vida es vostra, es filla d'uns que ja fa
uns mesos son fóra d'aquí y que ni se sap per ahont tiran, perquè cada
un se n'ha anat pel seu cantó. Lo que passa... als comensos li enviavan
alguna coseta, allò, d'amagatotis, a fi de que'ls la cuydès una pobre de
vella que ni esma tenia per guanyarse les caxalades; mes, uns mesos més
endevant y tot de cop van oblidarse de cumplir ab el pacte, y com la
pobre no sab còm desempellegàrsen perquè prou y massa feyna té per
ella... ¿compreneu? Vull dir que..."
Ves si ho entengué en Mitja-galta, que l'endemà ja se l'enduya pel món
pera compartir ab el seu gosset aquelles sorts volantineres que tan
agradan a la gent badoca.
Aquella criatura, donchs, es la Nèta, Met. ¿Els conexes ara? ¿Ho
comprens ara si't convé'l lligarthi? ¿Què'm respons? --
En Met, capficat y neguitós, immóvil com l'estàtua del dubte, no
responia una paraula.
-- Rumia... ¡Rumiatho be! -- li repetí la dóna; y'l dexà sol, sol ab ses
meditacions, plenament convensuda de sa victoria.
S'assentà una estona en Met, llambregant pel sostre en actitut
rumiativa, fins que, axecantse sobtat, bo y moguent la testa del un al
altre cantó y refilantse perfidiosament el bigoti, aquell borrím negre y
espès que ja li comensava a fer ombra, 's digué, tot picant a terra ab
els peus:
-- Mellor... ¡Ara l'estimo més!... Si, Nèta, j jo t'arrancaré de les
urpies de la desgracia! Jo faré que'l verinós alè d'aquest homenot no
enteli per més temps l'espill de la teva dignitat, de la teva honradesa!
Pobre verdum, que't tornan cego pera que més cantis; ¡no dexaràs de
veure'l sol!... --
Y exí del lloch a tota pressa.
## IX
A la etat que tenia en Met el camí de la vida se'ns presenta més ras que
el palmell de la mà. Tots els castells que fabrica la imaginació's
consideran tan segurs y macissos com una muralla ciclòpea. Rés tenia
d'estrany, donchs, que no veges en Met cap obstacle pera la realisació
de son propòsit, al menys impossible de vèncer. Y es que'l tipo de don
Quixot no desaparexerà may d'aquest món perque'l romanticisme, la
idealisació de nostres desitjós, s'ajoca en el cor mateix de la
humanitat; axis es cert també que, per contraposició, pera posarlo més
de relleu, sempre hi quedarà'l seu Sanxo. El Sanxo va trobàrsel en Met
en el mateix obrador de casa seva.
Era un vell fadrí, a qui la mare d'en Met l'havia posat en antecedents
pera desentavanarlo de ses cabories.
-- No sigas tonto, -- digué a n'en Met. -- Hi perdràs el temps y t'hi
tornarías ètich... Ni't convé, ni ell hi consentirà... Què ha de
consentirhi!... Y després, crèume, nos ab nos ¿sabs?... Y sinó...
¡esguerrada!
-- Bueno, bueno; jo no n'haig de fer rès _d'ell_, -- respongué en Met.
-- ¿Què pot succehir?