Sens fer cabal de la exclamació de la noya'l saltimbanquis adevantà sos
passos fins arribar al peu de la finestra. Al abocarshi, llambregà una
estona endalt, calà la orella tot seguit, reprengué son estrafet
somriure, y, pas a pas, anà tornant enrera.
La noya, al sentirsel vora seu, reculà fins a la paret, transportades
les faccions y corpresa d'esgarrifanses.
En aquella estona de dubtes, d'esborronadores incertituts, els ulls del
saltimbanquis se li aparentavan dos llumets posats darrera d'un balcó un
xich après de ploure; son alè, pesat y ardent, que fins a dos passos
lluny ja li encenia les galtes, li semblava'l baf d'un apestat; els
gestos de son cos li recordavan als micos de les orgues, rabiosos y
desvergonyits, que s'enfilavan pisos amunt, aferrantshi ab la cua; y'l
trepitx de sos peus, sossegat y lleuger alhora, li retreya'l d'aquells
lladres que en algun de sos somnis havian penetrat en son quarto, punyal
en mà, pera assessinarla: ab tal certesa, que fins el cop de la fulla,
escruxidor y fret, se'l sentia en les entranyes.
-- ¿Donchs, no m'has cridat? -- repetí en Mitja-galta, badant una mica
més el porticó de la finestra y treyent el cap defora sens esperar
contestació.
Més esverada la Nèta a cada moment pel procedir extrany d'aquell home,
ni's donava compte de lo que veya.
De cop va suposar si l'intent d'en Mitja-galta fora'l d'espiar a n'en
Met, pera sorpèndrels en ses relacions nocturnes; mes al veure que'l
saltimbanquis no's movia de sa posició, sostenint una actitut, més que
seria, cavilosa, tal com si resolgués algun escrúpol en sa malmenada
conciencia, lo pes de sos primers dubtes li caygué al dessobre de nou.
No s'ho explicava què podia atrèurel pel carrer del Petons en aquella
hora.
Sens un alè d'ayre qu'amanyagués misericordiosament sa testa; sens més
claror que la del únich fanal, colocat al extrem del carrer com a
centinella de la fosca, ni altre anunci de vida que'ls miols, esbufechs
y corredisses dels gats, que recaptavan per aquells recons, jogant ò
barallantse alhora ab remoroses corredisses, a la veritat la presencia
d'en Mitja-galta no li satisfeya gota.
De sobte's collgirà bo y ajustant la finestra, y ullant a la Nèta ab una
mirada que volia ser riolera pera encubrir sa traydoría, li digué ab
amorosida veu:
-- ¿Sabs, Nèta, que t'has fet gran? ¡Ja ets tota una dóna! Vés qui m'ho
havia de dir quan te duya de vila en vila y de llogaret en llogaret,
cavalcant demunt de mes espatlles com a Sant Cristòfol nano, ab el gos
sempre a la vora, saltironejant al teu darrera a truco de lleparte'ls
peus, ¿quí m'ho havia de dir que t'havías de fer tan gran, que t'havías
de tornar tan maca? ¿Tu, no te'n recordas, eh? --
En Mitja-galta semblava que s'hi rejovenís per segons; la Nèta
s'axeribía als recorts de sa infantesa, esborràntseli del rostre'ls
solchs de son esverament.
-- D'aleshores ensà, -- reprengué'l saltimbanquis, -- ¡cóm has
cambiada!... ¡Quin salt de criatura a dóna! De tos cabells jo'n feya una
treneta com la cua d'un ratolí... Les teves mans eran tan remenudes, que
jo les escalfava clohent una sola de les meves... Ton capet era petit y
bufó com un d'aquells àngels que's veuen per les iglesies ab una aleta a
cada costat... Eras tan remenuda que, quan feyas tamborelles seguides,
semblavas un molinet de vent d'aquells que fan corre'ls noys: com que
més lloch necessitava'l gos que no pas tu pera agèuretl...
Y avuy... Y ara... Tos ulls s'han engrandit, y s'han animat, y
enfosquintse alhora perquè, no sé com dirho, sembla qu'escupin foch. Ta
cabellera, si la destrías y te la escampas per les espatlles, pot
servirte com de mantell... Tos llavis s'han engroxit y obert totduna
encesos com la magrana... Y has crescut, y has posat carns, y t'has fet
una donassa!... --
La Nèta contragué son rostre ab perceptible gradació. Aquella auba
d'alegria, que clarejava en sos ulls als recorts de sa infantesa's tornà
poch a poch en crepúscol vespertí, mes, d'una tarde boyrosa y rúfola.
En Mitja-galta, adevantant un pas ensemps que la Nèta'n reculava un
altre en direcció a la finestra, prosseguí entusiasmantshi:
-- Tu'm feyas moxaynes a tothora. Ajogassada com eras, t'enfilavas a mos
genolls y, vulgas no vulgas, pujavas axis fins a dessobre de mes
espatlles y dalt del cap tot seguit, hont t'hi entretenías una estona,
belluganthi els brassos per agafar alè, y dexante caure d'un bot a
terra. ¿Te'n recordas? Jo't recullía, y tu, agrahintme la paciència,
te'm menjavas a petons. ¡Que no hi siguem en aquell temps ara! ¿Eh,
Nèta?
Espahordida la Nèta per les alteracions qu'anava descobrint en la
fesomia del saltimbanquis, que ja s'havia acostat a n'ella fins a
fregarli la roba, reculà decidida, obrint de bat a bat la finestra.
El sereno del Passeig cantava en aquell instant la una de la matinada.
L'_Ave María Puríssima_ s'ohí clara y distintament com el cant d'un gall
en mitx d'una nit quieta.
Pel carrer dels Petons, esvahit el cant del sereno, cap més remor
s'ohia, fóra de la fressa dels gelosos gats, que s'empaytavan encara,
entossudits en sa endiastrada brega.
-- Però, ¿què fas, Nèta? -- continuà en Mitja-galta ab un tò de veu
apagat com si exís del fons d'una cova. -- ¿Que vols que't prenga un
ayre?; Anem, dóna, anem! -- Y arrimantse a la finestra la clogué de nou.
-- ¿No tens pas por? -- afegí, ab la matexa enfosquida entonació, tot
posantli, tot acariciantli l'espatlla ab una de ses mans.
La Nèta s'hi encongí tot d'una, com si's sentís un fret dintre del cor,
reculant una passa més pera foragitar de si aquella barroera mà, que li
semblava tingués urpies ò fos de ferro per lo pesanta.
-- Es que, al costat meu, Nèta, no tens cap motiu d'agafarhi por. Pera
deslliurarte de qualsevol etzar jo donaría fins la sanch de les meves
venes. Sí, Nèta. Ab els anys que tu y jo vivim dessota'l mateix sostrat,
l'aranya del temps ha vingut embolcallantnos ab sa subtil trenyina fins
al punt de no podèrnosen desfer sens l'espetech d'una extremitut
violenta... Sí, Nèta; es axis, no ho dubtis. Com que, si per malastruga
sort, tractés algú de rompre aquest lligam, que de dia en dia més
estretament va subgectantnos, ¡ho pots ben creure!... ¡esdevindría un
daltabaix sols a la primera estrebada! Mes, no serà, nó. Ningú del món
pot contemplarte ab els ulls que ara jo't miro. Ningú pot sentir a ta
presencia la passió que jo sento, forta y ardenta com fermentada beguda,
ja que, reprimíntmela, he passat alguns anys... Ningú, ningú més que jo,
té dret al teu carinyo, més que jo, que, per sostenirte y sostenirme he
sofert lo que sols Deu sab... ¿Entens, Nèta? --
¡Y què havia d'entendre!... Motxa, aturdida, ab un posat d'encarcarament
extrany, com el d'una sonàmbula, nos mogué de sa posició fins que sentí
prop de sa boca'l febrós alè d'en Mitja-galta. Aleshores, dexondintse
d'aquell somni, obrí'ls ulls esveradament, donà un pas enrera bo y
redressant més son cos, y enlayrant un de sos brassos ab la mà extesa y
amenassant, exclamà frisosa:
-- ¡Apartèus!... ¡Apartèus ò crido!...
-- ¿Tu?--respongué en Mitja-galta, aparentment imposat. -- ¿Tu? ¿Y,
aquí? Anèm, dóna.... Tu no conexes d'aquest món les amagades alegríes...
Els secrets del goig que fan la vida desitjada... Sola sempre, y sens
ningú que t'haja acompanyat pel camí del goig, entalemat de verdor,
guarnit de flayroses flors y animat per la cantadissa dels aucells...
¡Què té d'estrany!... ¡què té d'estrany!... --
Y acostà'ls seus llavis envers als de la Nèta, mentres ab un de sos
brassos li enrotllava la cintura...
Al sentir la Nèta aquella verinosa bravada, que li trasbalsava'l
sentits, alsà de nou el bras, decidida, dexantlo caure ab tota sa fúria
sobre l'assenyalada galta del saltimbanquis.
Al esclat de la bofetada va tremolar el pis; el llum, que ja s'esqueya a
l'agonía, va finar al primer trontoll, y'l gos, que geya abaix, dessota
de l'orga, grinyolà, desconsolat, com si l'empaytessen a garrotades...
-- ¡Pobre de tu! -- va esclatar en Mitja-galta, al sentirse'l tanto, bo
y fent un bot envers a la Nèta, que s'havia arredossat darrera d'una
cadira. -- ¡Pobre de tu!... --
Y caygué al demunt d'ella renegant com un endemoniat.
Al sentir l'embranzida, la Nèta, s'esmunyí del amagatall, fugint de
puntetes y a les palpentes pera guanyar la porta del carrer.
-- ¡Ira de Deu!... -- exclamà en Mitja-galta, sospitantho. Y's llensà al
darrera d'ella ab tota fúria.
El _Scheling_, sobtat per les corredisses, grinyolava esglayadorament,
com si pressentís una mort, com si preveyés una desgracia.
Tot just la Nèta obria la porta que ja en Mitja-galta li agafava'l bras
pera subgectarla.
-- ¡A dins!... ¡A dins, te dich, ò t'assessino!
-- ¡Socors!... ¡Socors!... -- confegia la Nèta ab defallida veu.
Cruxí una finestra, tot seguit, mes quan algun dels vehins, mogut per la
curiositat, s'abocava al carreró, ja en Mitja-galta tenia fermada la
porta.
La Nèta va passar aquella nit entre la vida y la mort.
Lassa, desconortada, petant a estones de dents com si l'arborés una
febre, s'arrupí, la pobre, en un recó de son quarto, ab el _Scheling_,
que era sa única custodia al costat; mes sempre ab el sobressalt al cor,
de temerosa de que la bestiola no li avinentés ab sos gestos la
presencia del saltimbanquis.
## XIV
-- Avuy no tens pols, Met, -- li digué son pare observant que'ls cops de
mall estavellavan la cabota de la escarpra.
En Met, sens respostarli, continuà brandint l'eyna pera descarregarla ab
tota sa furia.
-- ¡Lo dit! ¡Si tremolas! -- repetí son pare. -- Vaja, anem; val més que
reblis aquell cèrcol. ¡Roig!... ¡Vína!...--
Y en Met cedí la seva plassa al fadrí major...
Al caure la primera batallada de les vuyt, en Met abandonà les rodes y
els carros pera dirigirse a casa seva, com si no volgués esmorzar
entre'ls fadrins, qu'ab dues llesques de pà, mitja ceba y l'arengada, ja
comensavan a formar el rotllo.
Unes quantes passes li faltarían pera arribar a sa casa, quan se
collgirà tot d'una, sentint que l'anomenavan.
-- ¿A mi? -- respongué ab sorpresa.
La drapayre del carrer dels Petons, qu'era la que li signava ab reserva
que se li acostes, va insistir ab ses especials senyes.
-- ¡Veníu! -- li digué, al vèurel més a la vora.-- Veniu que no convé
que ningú'ns escolti.
Capficat y trist com durant el resto d'aquell día, en Met, seguí a la
drapayre fins a darrera d'un casalot que donava al Pastím.
-- Met, de bon matí y al exir de casa -- li digué la dóna, -- m'ha
cridat la Nèta ab un ayre molt contristat y m'ha dit ab veu retinguda:
"Que no'm fareu un favor, en que siga per la mort de Deu, que Deu y
María Santíssima vos ho pagaràn?" "Digas, noya, dígas; per què hi foram
en aquest món?" "Donchs, cerquèu a n'en Met, y diguèuli, que si'm
guarda encara una engruna d'estimació, que'm vinga a treure tot seguit
de la ratera en la que'm té ficada aquest home (assenyalant a dins).
No hi puch aguantar més. Si passo lo que's diu dos dies, me perdo,
Madrona, me perdo."
Y se m'ha posat a somicar com una criatura, com que'm partia'l cor, y
axò que n'he vist algunes de desgracies! Tot seguit m'ha comptat lo de
la nit passada... ¿No'n sabeu rés?... Quin diastre d'home!... Se veu que
se li capgirà'l cervell!... La volia maltractar... La volía... ¿enteneu?
Però ella s'hi ha resistit com una fera... De què no es capassa una noya
pera guardar sa virtut, sobre tot quan ja té qui l'estima? ¡Y com del
pis de son cor, ja fa temps que vos ne teniu la clau!... Sí; vos... ¡Hi
hà coses que no cal dirles!... Se'n van pels ulls... Se llegexen a la
cara... ¡Reixen arreu!... Com tots n'hem patit d'aquest mal, sens
repararhi gayre, qualsevol l'endevina!... Donchs, be; m'ha dit que si
jo... que si jo volgués... però, fill, ¡jo no m'hi puch comprometre!...
¡Be prou que la justicia'm té l'ull a sobre per tonteríes del ofici!
-- Bueno... Bueno... -- reprengué en Met.-- ¿Es a dir, que se'n vol
anar?... ..¿Que hi està resolta?... ¿Que li cal fugir?... ¡Es clar que
li cal fugir!... ¡L'esparver y'l colomí dins una matexa gàvia!...
-- Just... Axò es, y ab vos... Allà ahont siga... Hont volgau
portarla... ¡Com la pobre no té a ningú!
-- Bueno. ¿Què més? ¿No vos ha dit com y a quina hora?
-- Axò vos...
-- Mirèus, ¡com me ve tot de cop!... ¡Aquest mitx día'ns tornarem a
veure! --
La drapayre s'allunyà, y en Met, commogut y cavilós, se dirigí envers a
sa casa.
Agafà les eynes, al arribarhi, decidit a treures de devant el remendo
qu'enllestia pera quedar nét del tot a l'hora de plegar, y s'atrafegà de
ferm en sa tasca. Però al amo del remendo li hauria valgut més
retrassarlo un parell de dies, donchs en Met, entavanat ab ses cabòries,
en tot el quart de jornal y malgrat la seva fuga, va fer molt poca feyna
y encara mal girbada.
Al punt de caure les dotze's desarremangà'ls brassos per acudir a la
cita.
La drapayre ja hi era. Se passejava neguitosa, resseguint la paret del
casalot bo y enrahonant ab si matexa, es a dir, bo y repassant la llissó
que la Nèta li acabava d'ensenyar pera que no se n'hi anés de la
memòria.
-- ¿Y, donchs?... ¿Còm ho tenim?
-- He vist a la Nèta... Per sort ¿eh?... qu'en Mitja-galta sols s'ha
mogut de la cofurna pera anar pel tabaco. Mes, com jo estava al aguayt!
¡Pobre Nèta! ¡Si l'haguesseu vista!... Li semblava que no podía ésser...
Ni una criatura quan s'ensopega ab les troballes dels Reys! ¡Vos dich
que m'ha enternit! "¡Ara sí que veig que m'estima!" ha exclamat tota
ensentimentada: "¡May del món m'he vist tan contenta com avuy!.. Aquí
dintre -- m'ha dit, assenyalant son cor -- hi sento una frescoreta que'm
refà tota. Com si ruxessen una planta que s'esmortuhís d'assedegada!.."
Sí, Met; l'afició que vos porta creguèu que no es pas per dita. Si
adhuch mentres me parlava de vos se'm anava fent... ¿còm ho diré?...
¡mes guapa, vaja!... --
-- Be, ¿y què?... ¿Y, còm?... ¿Y a quina hora?
-- Axò... Axò... Ella diu que si a les dotze de la nit... ¡Per la porta
no cal pensarhi!... El _Scheling_ y en Mitja-galta jauen a baix, y com
els dos tenen les orelles prou fines!...
-- Donchs, ¿per ahont?... ¿Per la finestra?
-- Just... Just. Per la finestra. Arrimarà'l catre a la paret, ben arran
del empit; nuarà un llensol a una de les cames après de llensar el fato,
y's despenjarà sens gota de fressa. ¡Com de gimnàstica ja'n sab la
prima! ¿Ho heu entès? ¡Per Deu, que hi sigau a l'hora! ¿Y, ahont penseu
durla, si's pot saber?...--
En Met li confegí un nom a l'orella, un nom que li era prou conegut, y
après de recomenarli'l secret clohentse ab un pessich els llavis, se
retirà a grans gambades.
## XV
No cal encarir com va passar en Met aquelles cansoneres hores de la
tarde y de la vetlla.
La dóna supersticiosa que pren un bitllet el día que li ha entrat un
borinot al pis; el jugador infortunat que, endut per diabólich rampell,
posa tot quant li queda demunt la primera carta; el bolsista, que té
pendentes d'un telegrama una tirallonga d'operacions; tothom qu'espera'l
venciment d'un plasso pera la decisió d'un etzar, que compta ha
d'afavorirlo, rumia y sofreix, dubta y s'entavana.
No hi hà més remey... El jayo del temps, que per la etat que ja té y per
les coses qu'ha vist, li sobra la experiència, sab prou qu'a la matexa
hora que fa saltironejar el cor de molts al impuls d'una sobta alegria,
nega'ls ulls de tants altres a copia de sentides llàgrimes... Y d'aquí
la seva inexorabilitat. No li resta més recurs al impacient que
revestirse de conformitat, y axò es lo que va fer en Met a la mesura de
ses forses.
Ab tot, un hora abans de la convinguda, ja's passejava pels encontorns
del lloch triat pera la entrevista.
Tot s'esqueya en repòs. De la botiga del manyà, situada ahont es avuy el
"Saló dels nostres", en quin lloch "Se afeita, corta y riza el pelo, por
un real", ja n'havían sortit el graner del Portal Nou, el pellayre del
Pastím y'l ferrer de tall de la plassa, eterns companys de "solo" y els
darrers d'anar a retiro de tot el barri.
El cel estava trist. Una gropada de foscos núvols cubría'l firmament,
dexant entreveure, si be a curtes estones, com passatgers eclipses, a la
lluna, redoltada tota ella per un disch boyrós. Era una nit pesada.
L'ayre venia a toms, com si un fexuch obstacle s'interposés en son camí,
y era fresch y humit son alè, tal com si la pluja ja s'extengués per a
la vora.
En Met, alleugerint els passos, s'acostà resolt al carreró.
Tot estava mut, quiet. L'ombra que progectava'l fanal se reproduhía en
la paret com un emblema cabalístich...
Per dins del carreró, rès, absolutament rés, ni la fressa dels gats,
abscondits segurament, com si ensumessen la tronada.
La sola senyal de vida's manifestava en els porticons de la Nèta,
d'ahont n'exía una ratlla de llum aparentant una llenca d'or...
En Met, bo y avansant, no la perdía de vista. Caminava pas a pas,
sigilós, retenintse l'alè y posat al aguayt, lo mateix qu'un lladre.
Al caure'l primer toch de les dotze s'entreobiren els finestrons.
La Nèta s'abocà a la finestra, y après de cercar a n'en Met ab una
llambregada, li etzivà'l lligall de son fa to.
-- ¿Baxo, Met? -- li preguntà tot seguit com per assegurarse de la
situació.
En Met li feu que si ab el cap, y la Nèta, ja enfilada en sa cadira y
estrenyent entre ses mans el retorsut llensol, se disposà pera la
devallada. Se tombà d'esquena al carrer, s'assegué al empit de la
finestra y, sens més fresses ni remors que la fregadissa de ses robes,
comensà la descenció.
En Met, ab l'esglay al cor y les orelles atentes, no apartava'ls ulls de
la porta.
De sobte reculà un pas, ensemps que la Nèta, que ja tenia tot el cos
enfora, sobresaltada per l'actitut d'en Met, restà sospesa.
-- ¿No sents? -- li observà en Met.
-- Es el _Scheling_, el malehit _Scheling_, -- respongué la Nèta.
El gos bordava ab desassossego.
-- ¡Avall!... -- digué en Met, decidit.
-- ¡Crech que'l sento! -- afegí la Nèta.
-- ¡Avall! --reprengué en Met, ab els brassos extesos, com si tractes de
tomarla.
La Nèta s'hi dexà anar d'un bot...
En aquell instant s'obrí la porta de la botiga aparexenthi en
Mitja-galta.
Estava desconegut. Vermell el rostre com un borratxo; els ulls enfora
semblant als d'un boig; closos y amenassants els punys, com la
personificació de la venjansa...
-- ¡M'ho pensava! -- exclatà, enrogallada sa veu per el despit. -- Mes,
¡no te'n gaudiràs!... ¡No te'n gaudiràs, traydora!... --
Y trayentse de la pitrera un afuat ganivet, embestí resolt a la Nèta.
Aquesta, ab els brassos oberts y pregants els ulls, se decantà vers a
son aymant, implorantli sa protecció; mes, tot just en Met tractava
d'interposarshi, que ja la pobre de la Nèta's sentia l'eyna en ses
entranyes...
Al vèurela caure en Met, volgué cridar; mes la matexa ira li nuava la
gorja. Trastornat, rabiós, ja fóra de si, vegent al saltimbanquis aprop
seu, amenassantlo ab la boca y més que ab la boca ab el sagnant ferro
qu'en sa destra brandía, s'hi abrahonà com una fera. Fort de punys, en
Met, a la primera embestida li subgectà'l bras que sostenía l'arma; mes,
lleuger de cames, el saltimbanquis, li feu la traveta tot d'una, cayent
y rodolant abdós per l'empedrat...
En mitx d'aquella brega, la malastruga de la Nèta hi agonitzava bo y
anomenant a n'en Met carinyosament; en tant el _Scheling_, fermat als
peus de l'orga, hi udolava ab desesperació.
No sé si en Met ohiria'ls estroncats mots de la Nèta, donchs, com si li
revinguessen obtadament les forses, se desarrapà d'un de sos brassos,
apoderantse decididament de l'arma.
Vegentse perdut, el saltimbanquis, s'aferrà ab les ungles y ab les dents
al coll d'en Met, ab ayres d'escanyarlo, mes, deslliurat aquest de abdós
brassos après d'una contracció suprema, li enfonzà'l ferro fins al
mànech, com que caygué a terra lo mateix qu'un sach.
. . . . . .
Una hora après, y mentres la Justicia feya axecar abdós cadavres a la
vista dels vehins del carrer dels Petons, abocats per balcons y
finestres, en Met corría, corría carretera de Fransa amunt, amunt
sempre, revent com un llamp, com que maymés se n'ha sapigut rès...