El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila.
Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l'esmorzar al Zidro, la
perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura
d'oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s'imaginava tenir
una pulmonia. A més s'és clenxinada. Asseguda en una cadira
mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc
de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam
de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha
començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de
seguida. A força d'aigua i estrebades s'és fet un monyo com el
puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela.
Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la
porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una
troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la
cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si
l'embull fos un ratolí.
L'aviram és a pasturar les cols del quintanot que enfronta la
masia. La Francisca treu d'un sac una embostada d'ordi i comença a
apel·lar l'aviram. Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol
escapa catasquejant i batent les ales. Comença aleshores una
persecució furient. Un dels pollastres, acorralat contra el
llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre
gamba feixes avall com un mal esperit. Un cadellot que dormitava en
el paller, entusiasmat d'aquella peripècia, empaita el fugitiu; mes
la seva mestressa, desagraïda, li arruella un boscall. Per fi, el
pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament,
s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera. La
Francisca els porta, un a cada mà, dient-los improperis; i ja dins
de la masia, els encreua de potes, agarrotant-los amb la trinxa
d'uns faldillots esparracats, una pura filagarsa que arrabassa amb
les dents. Es muda el gipó, es posa unes mitges blaves, i es calça
unes espardenyes, les gracioses espardenyes de vetes negres, que
ella encreua i nua en la fermesa de son turmell d'heroïna rural.
Oh! la masovera és ben formada! Ha deixat entreveure, per l'escot
de la seva camisa gruixuda de lli, un poc de morbidesa
aristocràtica d'una impensada blancor, i el que emplena la mitja de
cotó és pla bé d'una opulència formidable.
* * *
La Francisca emprèn pel camí dreturer. Gamba gentilment amb les
faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs
amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del
braç esquerre, i un cabàs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de
l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de
blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac
i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar
eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les
parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la
masovera; i és, aquella llum, una aurèola en la testa, on el
capell, eixugant-se, esdevé rinxolat; és en la lleu pelussera de la
galta, un endaurament; és, en les virolaines del mocador del coll,
un llampegueix feréstec; és, en les crestes dels gallarrots, un
espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges.
Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a
mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una
figuera esponerosa hi ha un barracó de ginesteres, entre les
clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota
el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla
bé de què riu, la masovera. Allí aguaita els oriols el fill de
l'amo, un hereu que es refà de la vida crapulosa de ciutat, que
sojorna en la masoveria gran i qui coneix una mica massa. El
recorda assegut en l'herbei de la riera, barbotegant-li grolleries,
mentre ella, espitregada, nua de brassos i de cames, agenollada en
el rentador, flectida de cintura, esbandia la robeta del menut.
Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el
jove, mostrant el bust, ha fet acció d'escometre-la. Ella ha
aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de
bona gana. -Tira peixet! ¡bona la faria, la cacera, el poca pena!-
L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret
emmelador, en lloc d'anarse'n a passar camí amb aquella calda, no
ha pas deixat de fer-li gràcia. Per un breu instant ha estat
temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera,
adinerar allí mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell
de pollastres, i no passar més endavant. La imatge del Zidro
regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a
cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els
alegrois.
Més en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i
ha fet via per un planell alterós. Pel corriol, onejant entre un
negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava ànima
viventa. Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el
caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a
casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una
penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre
empiocat i una rosquilla per a l'infant.
El que pujaria més diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un
ensurt i resta aturada en el viarany. Maleït-siga la seva memòria!
¡Havia oblidat el setrill! I bé, i alguna bona ànima li faria
fermança d'una ampolla!
El sol cau aplomat i munta del bosc una vibració de fornal. La
Francisca agafa un brot de romeguera tendra i se'l posa a la boca.
Per fer això ha hagut de deixar el cabàs dels ous a terra, arran de
bosc, i ja (valgan's Déu!; no vindrà pas d'un minut!) tant se valia
que es descarregués dels pollastres.
Ça com llà, els braços se li havien enrampat i duia una espardenya
desfermada. S'és encabida a l'ombra d'un suro, i allí es revé,
mentre deslliga el mocador del coll i se'l posa al cap molt fluix i
ben endavant dels ulls, a la faisó d'una tenda de carro. Un delitós
oratge de mar la refresca; el suor se li enfredoreix a la nuca i a
la pitrera. Els pollastres estiren el coll per heure les formigues
del terrer. Cal tornar-hí: resta una curta estricada per a arribar
a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a
l'entorn, i, segura que no s'atansa ningú, s'aclofa dins les mates
abombant els enagos. En les branques del suro una cigala canta, i,
en la brosta, un pregadéu de rostolls se li és encarat,
contemplant-la immòbil, amb una devoció absurda, avergonyidora:
talment l'hereu de l'amo.
* * *
La marinada ratxeja encoratjadora per aquell cimal. S'obiren
pobles, rierals, selves i conreus, i el cor s'eixampla. En els ulls
fulgurants dels pollastres hi ha l'èxtasi dels viatgers d'un
_sleeping-car_, i el paisatge roda lentament a l'entorn de la
pagesa, que s'els emmena vers un nou món, atzarós.
De sobte han davallat una cinglera de gresa lliscosa. Al fons s'ou
el remoreig de l'aigua i el repipiejar dels merlots, que
esvoleteguen en els llentiscles. La masovera traspassa gentilment
un tauló de vern llançat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes
salten de l'herbei a les aigüerulles amb un violent xipollejar de
pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un
flexible vaivé de trampolí. S'és acabat el penar. Les parets
blanques de la vila i els teulats de majòlica lluen a través de les
clarianes del rieral frondós. Traspua la joia viva i fressosa del
mercat en la reverberació de la llum i en la polsina del camí ral,
d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans
d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles,
desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos. Passa molt
digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades.
Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la
ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha
engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la
senyora. Segueix carrer avall.
Força pagesos retornen del firal: qui duent un cabrit a braç, com
una criatura de bolquers; qui estirant la ferma d'un vedell, que
s'emperna en la pols i branda la testa, desesperat de la seva
orfanesa; qui tocant un escamot de xais entontits, divagadors i
magres; qui fent dringar les glans als nassos d'una truja; qui
empaitant un nodrís esquerp, estúpid, que fuig per fugir, sense
saber a on, i es fica pels portals i escaletes, i s'esmuny per sota
les rodes, fins que es topa amb qualsevulla benefactor que
l'engrapa ferm per una orella, i el subjecta, mentre ell en
protesta amb una estridència de grinyols agudíssims, que us
esquerden les orelles.
Passen també vaques tristes, gambant de mala gana, mugint l'enyor
de llurs vedells; homes atuïts sota un sac de tres quartans; dones
carregades de cistells buits; mulats que tiren guitzes; sagals amb
unes morralles escadusseres a les mans; vells amb una fanga,
llossada de bell nou, al muscle; bosquerols amb els sarrons
proveïts a l'esquena; vailets pinturers que apallissen el bestiar,
i donzelles que riuen menjant pa blanc.
La masovera va fruint d'aquesta animació i bullici amb la cara de
pasqües. S'és introduïda en una portalada senyorial. Ha empès una
mampara que ostenta una placa del Sagrat Cor i un lletreret
d'esmalt, i s'és trobada en un rebedor penombrós on mandrejava un
perdiguer. El propi doctor Massa, home infal·lible sempre que
pronostica una defunció, ha fet la compra, li ha dit _guapa_ i li
ha posat tretze pessetes cabals en el palmell de la mà. Després la
Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i
encantada. Ha vist un _papadineru_ que venia un te contra
l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat de _quota_ amb el
casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del
diputat i una senyoreta de la colònia. Del vestit de les dues n'ha
passat inventari per descriure'l al Zidro i riure'n junts.
A la plaça gairebé no hi restaven pagesos. Molta palla per terra i
els bancs en desordre. Una vella escardalenca romania amb una oca a
la falda, un hortolà es recolzava en una rima de planter de cols
tardanes; una matrona grassa, enorme, peixava uns aneguets amb
fulles d'ensiam; i sota una vela, escampats arreu, uns quants
revenedors de fruita i d'esquivamosques de paper esperaven els qui
no venien.
Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a
menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de
parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a
bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la
taula. Els camperols intentaven ficar-se en la bullanga amb molt
poc èxit, i demanaven borreguets i ametlles torrades amb
vociferacions autoritàries. El vi tacava les estovalles,
ensementades de desferres, de sucs i de cendra de les cigarretes i
les pipes.
La Francisca s'és encabida a la cuina, i en un dient de parenostre,
asseguda en un escambell, s'ha menjat la seva racció d'escudella,
xarrupant el brou. Ha posat quinze cèntims a la butxaca de
l'hostalera, qui ni lleure ha tingut de pendre'ls; ha begut una
tirada de vi, oferiment d'un carboner amic del Zidro, i ha partit.
* * *
De retorn, els viaranys eren animats per corrues de bosquerols. La
masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del
Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent camí, han
parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampió de les
criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que
intentava emmelar una pubilla, i del sermó del vicari.
Després, la Francisca ha marxat sola. Sentia, però, la garola dels
qui li anaven endavant i dels qui li anaven al darrera. Una gran
boirada tapava el sol, i una bavor humida feia més penosa
l'ascensió de la cinglera. La Francisca ha sentit defalliment:
l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa
tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre;
mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una
pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de
camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell
un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on
llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les
moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en
aquell paratge.
En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajolí del tarut
de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret,
quan, sobtadament, s'és presentat en Merla. En Merla era una mena
de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella
arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al viot, babejant el
crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada,
però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca
de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades
i xarrups, la Francisca ha reprès el camí. En Merla l'ha seguida.
En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre
grapes, procurava llucar com més millor d'aquell garrot de cames,
cadenciosament àgils, botides per l'esforç del peu arrapat a la
gresa dels viaranys, dins l'afrodisíac campaneig dels enagos.
Mostrava les dents fortes i blanquíssimes, aixecant el llavi
superior a la faisó d'un ase enzelat absorvint l'efluvi d'una egua.
Intentava conversar, dir platxèries, per justificar el seu riure
obscè; mes la pagesa sols parava ment a apressar-se. La imaginació
li volava enllà, cap al seu menut, deixat en l'orfanesa de la
marona tantes hores.
El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el
bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un
ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una
fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova
inoratjada.
-Xica! o Xica!... Jo em moro!
Què redimoni devia tenir, aquell animalàs! rumiava la Francisca.
Però la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un
ofec d'agonia:
-Xica! o Xica!... Jo m'abruso!
I, a penes ha fet intenció de girar-se, s'ha sentit profanada per
una manassa folla, brutal, cobejosa.
La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el
cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit
contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami
amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes
han esvorancat el pòmul del filisteu. Transpua una sang negrosa,
espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma
uns grumolls com unes maduixes.
L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la
cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures
enteranyinades. Encara riu.
* * *
La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador
del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada,
el giponet desclòs i una mitja al garró. Es fica amatent dins,
pressentint no sap què, i troba el Zidro ombrívol.
-Reïra, quina estada!
Ella pregunta pel _naparró_. El _naparró_ ha caigut a la bassa
pescant capgrossos. És al bressol, pàl·lid com un lliri, inert i
sòpit. L'avi asmàtic el bressa sorrut i cellajunt. La masovera
tracta de deixondir el seu fillet. L'acarona, el cobreix de
besades, mostrant-li la rosquilla, que ella duia del mercat amb
tanta il·lusió, imaginant-se que la rebria amb alegrois i
ballmanetes. El nen esguarda la llaminadura un instant, de
rellisquentes; la pren sense delit i la reté amb indiferència.
S'ofega la masovera. Surt a fora. Dalt d'un penyalar ingent es
perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota
aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenció i ha fet
pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adúlter amb el
caçaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la
bestiota agressiva d'En Merla...
I si aquella mala encontrada del petit fos un càstig!... Ajunta les
mans i clava pietosament els ulls en el santuari del penyalar.
-Reina Santa d'Argimont! ¡volgueu ser clement! goriu-me el fillet!
¡Jo us faig ofrena d'un ciri de nou pessetes i tres sous!
Eren els guanys de la diada: just la resta del mercat.