L'egua va pollinar, assistida pel manescal més entès de la comarca.
Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen
esborrar-li el record desagradable d'en Bóta, a qui ella,
admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un
raíg de guitzes.
En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena té prou lloc
per a ser celebrat. Per això na Gracieta ho escrigué a na Cisa,
dipositada judicialment a instàncies d'un famós procurador
representant de l'hereu Pous, un molineret que no molia gaire.
L'estrella del jutge començava a eclipsar-se. En el poble no
s'enraonava d'altra cosa que del contratemps de l'infal·lible
Gorgals. Com tres i dos fan cinc, hagué d'amollar la noia. Era el
primer cop que un home de lleis vilatà li posava les peres a
quarto. Havia trobat, a la fi, sabates de son peu, i això feia
posar greix als seus enemics. En Bóta estava radiant. ¡I ara, que
procurés per l'altra!
Na Gracieta també tenia el seu tripijoc amb un galant foraster, ben
plantat i fatxendós, inacceptable però, ateses les exorbitants
pretensions d'aquell pare repatani.
Oh! les tres filles del jutge, isolades en aquella masia, sense
esbarjo ni tracte de cap mena, regimentadas a la vella usança,
s'enamoraven d'un papalló.
El tedi de veure com el gall empaitava les gallines i el boc les
cabres; com s'emmenaven la vaca a bou i la truja a marrà, i com el
pastor tirava escarrotxes de síndria a la pastora; neguitejava llur
jovenesa, fent-los desitjar la dolça inquietud d'un encontre
casual, d'una breu conversa clandestina, amb un galant mudat, de
gorra de seda i corbata virolada.
Cada tarda, del melonar a l'horta, de l'horta a la font, davallaven
al rieral somogudes per un delit aventurer. Allí s'enjogassaven
elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar algú molt
més si es tractava de jovencells. Els del poble i de la vila, així
que conegueren l'engranall, anaven a fer-los pampallugues jorn per
altre. Sobtar-les enfilades en el cirerer, o abastant mores en les
bardisses, esgarriades entre vidielles i ridortes, en mig de les
exuberàncies de la verneda afrodisíaca, plena d'olors i de
cantúries, no podia ser més engrescador. En ocasions les perseguien
un poc bàrbarament; altres vegades amb certa mònita, atemperant les
impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur
dot i llur formosura.
Per a major encís, el pare d'aquelles nimfes tenia fama de
terrible: un veritable drac mitològic, que mai era a casa.
En Bóta, moralista i psicòleg a la seva manera, havia augurat una
mala fi a les noies d'en Gorgals.
Això, més que res, li féu perdre l'horta; i no li féu perdre el cap
perquè el jutge era coquí i no disposava de més arma que la llei, i
la llei no concedia pas facilitats per a dur a la forca els que
llengüegen. ¡Prou se'n planyia en Gorgals!
Però, a les primeres eleccions de diputats, el jutge es basquejà a
fi que empresonessin en Bóta.
En Bóta era un d'aquests homes puritans que, en ficar-los a la
presó, ja mai més són altres. Es cregué deshonrat per tota la vida,
i no gosava presentar-se amb el cap alt davant la gent. Quasi
d'amagatotis anava a beure el seu gotet de vi, que no l'eixorivia
poc ni molt. I l'hauríeu vist romandre en un recó de la taverna,
mut, capficat i llòbrec, com un mussol que tem la claredat del dia.
En aquestes arribà la Mare de Déu d'Agost. Era la festa petita de
la vila, i a la tarda es sardanejava de valent.
En el cafè de la plaça, el jutge feia la manilla. Anava de company
amb el secretari, contra el fiscal i el metge.
Dues cases més avall hi havia l'acreditada taverna d'en Roig.
Estava plena de gom a gom de bosquerols i menestrals. En Bóta hi
era assegut en un sac de llobins, decaigut i pensívol. Els anants i
vinents li pasaven a frec de cames, llançant crits eixordadors,
roigs i suats, amb la barretina al clatell, el tupè enrinxolat
sobre les celles, i el caliquenyo als llavis. Alguns li pegaven
esquenades tot passant, tocant-li el botet a fi que cantés. -I dôs,
¿Bóta, quan farem la tossa a en Gorgals?
En Bóta els dirigia una mirada breu i punyent. Després, amb la mà,
insinuava un gest solemnial, que volia significar: -Tingueu calma:
deixeu-me fer, que no les portarà pas totes a molí!
A fora, entre la bavor de la tarda quieta, sense una alenada de
ventijol, els dansaires, emborniats de pols, puntejaven al so de
les tenores encarades al cel el mateix que una bateria de trabucs.
L'egua del jutge de pau, a l'estable d'en Pujató (un trapella íntim
d'en Gorgals alcalde i caporal de sometents), sola amb les gallines
i borinots, experimentava així com una mena d'enyorança greu i
fatídica per son pollí.
La llum minvava, i, a través del finestró enteranyinat, era
obirador el cimal d'un canyer atapeït de pardals que es disputaven
el jóc sorollosament.
La porta de la cort fou oberta d'una empenta, i el jutge entrà. La
moixaina de consuetud, el copet a les anques, una fregatella als
garrons amb un grapat de jaç, una estirada a la cingla; i ja, amb
la serreta al morro, de pas en pas, l'egua travessà la vila
estalonant l'amo.
En ser a la plaça, el jutge feia sonar la seva veu de botzina per
no atropellar els balladors ni els escamots de vailets que els
entrebancaven.
En front de la taverna d'en Roig un pagès va atansar-se al jutge.
-Gorgals, o Gorgals! ¿voleu escoltar dues paraules?
El jutge, posant la mà al morro de l'egua, va aturar-se en sec. El
pagès desitjava parlar-li d'un negoci urgent.
En Gorgals comprengué que no era al mig de la plaça on calia
enraonar de certes coses. Reculà unes passes i, fermant l'egua a
l'anella de la porta del cafè, se n'entrà cap dins seguit de
l'altre.
L'egua es frisava en aquella espera. La ferum de carnassa de moltó
sofregida que expandia la taverna d'en Roig la molestava. Les
mosques turmentoses com mai, li clavaven el fibló; i ella,
pernejant, havia temença de malmenar alguna criatura. Darrera seu
una collada de nois i noies armaven gran brogit tabolejant i
pegant-se esquenades.
En això, en mig les naixents cabòries d'egua despacientada, oí
esclatar un mot ardent i terrible, que devia ser una blasfèmia,
acompanyat d'un d'equests gemecs de destraler inseparables de tot
esforç desesperat. A l'acte experimentà una punyida freda i
dolorosa, vivament dolorosa, sota mateix del ventre. Fou tan
irressistible allò, que, a desgrat de tractar-se d'una bèstia
soferta i manyaga, pegà un bitzec de guitzes que de poc estavella
els més propers.
Aviat es veié rodejada de curiosos que la miraven espalmats, les
cares llargarudes i tràgiques. Percebia el sorollar d'un líquid que
es vessava a raig, talment, com si algú, molt a prop d'ella,
decantés l'aigua d'un càntir pel broc gros.
Una bravada de femta li pujava a la boca, una gran angoixa
l'envaïa, obligant-la a panteixar, i un tel li tapava la visió.
Flectà les cames (primerament les del darrera; després les del
davant), i restà amb els narius dintre la pols. Cada esbufec
n'aixecava un núvol, i cercà forces per enlairar el morro i
respirar. Mes era endebades: sentia un pes colossal al cim de la
testa; un vertigen tenebrós la feia giravoltar, aplanada al sòl. Li
semblava, també, que la terra de la plaça se li fiqués gorja
endins, absorbida per aquell bleixar d'agonia, emmotllant-se-li als
pulmons, emplenant-li les entranyes d'un fangueig asfixiant,
nauseabund, mortal.
Traslluí, encara, entre el brunzir de les orelles la veu de corn de
son amo que s'apropava adalerat; però en aquell instant restà
estenallada per a sempre més.
En Gorgals arribava convuls, verd, lamentable. Escridassà:
-Qui ha sigut? Qui ho ha vist?... ¡Atureu-lo! Socors a la
justícia!...- I, exaltat, fregava la vara de jutge pels nassos dels
badocs.
Ningú havia vist el criminal: el que veien era una ganivetada
furiosa en la panxa de l'egua, un cop segur donat amb sanya i amb
una eina descomunal i ben esmolada. El trau era escruixidor: partia
la cingla dos travessos de dit, i gitava sang presa.
A l'entorn del jutge s'hi havien aplegat els seus partidaris, els
seus subalterns i la parella de civils. Tots junts escrutaven la
multitud amb ulls inquiets. Una gran majoria de bosquerols, tota
la democràcia de la vila i algun terrassà espoliat, somreien i
arronçaven les espatlles, però curant de no ser vistos.
La taverna d'En Roig era un desert: tots els parroquians havien
eixit a veure la tragèdia.
Solament en Bóta romania impertèrrit, assegut en el sac de llobins,
i pesava figues.