Tot estava a punt: la canana, plena de municions; el sarró proveït;
les sabates de campanya greixades; l'escopeta, desenfundada; i les
polaines, terra enllà, esperant les meves incansables
pantorrilles.
Mancava una hora i mitja per a partir el tren: un segle i mig
d'impaciència. El dia era brúfol, tristíssim: un d'aquests dies
d'hivern en que vos sembla que el sol s'hagi encallat darrera les
muntanyes, i que faci anys que no l'heu vist, i que trigareu anys a
tornar-lo a veure.
En això trucaren a la porta. Arribà un missatger amb la nova que
calia suspendre la cacera projectada: «allà dalt hi nevava des de
la nit abans».
El missatger duia un gran paraigua encara moll de la neu fosa, i en
la revinguda sola dels esclops diverses capes de terra: terra roja
del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les
fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant
detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi hauríeu
trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de ginebró.
Podia seguir, per aquelles mostres, tots els passos del bosquerol
des que va eixir de casa seva fins a encabir-se en l'hòrrid vagó de
tercera: endevinava els paratges per on havia trascamat, els veia i
els anomenava interiorment, i feien bullir la meva sang de caçador
de vint anys, prometent-me gaudis i sorpreses a dojo. La neu! ¡la
neu il·lusòria! la neu pròdiga en ocells transhumants! neu verge,
on tots els rastres són seguidors! ¡la pintoresca, que tot ho
perfila d'ensomni, i fa amar el foc de la llar i la intimitat de
les cabanes, i aviva el delit i desperta la gana!
Anem, anem a fruir d'aventures i contalles «allà dalt», on neva des
de la nit abans.
En deu minuts vaig estar equipat, i els ulls devien brillar-me com
carboncles. La cara del missatger en veure el meu engrescament
esdevingué elegíaca.
Era el masover de la casa petita, i es neguitejava per estatjar-me
amb dignitat. La masoveria gran, on nosaltres teníem unes
habitacions reservades, estava llavors sense masover. Hi havia
mitja hora de camí de l'una a l'altre, i, per consegüent, no era
pas possible, arribant de fosc i a impensada, enviar-hi ningú per
disposar la cambra. Ens encabiríem com podríem: bona voluntat i
bona cara hi hagi.
Oh, quin viatge, aquell! Vaig saturar-me de la infinita melangia de
la naturalesa arraulida i sòpita, abrigada pel gebre. Els boscos i
els alzinars semblaven més llòbrecs; els verns i els saules, més
fantàstics i desolats en mig de les planúries blanques; i les
velles rouredes, esfumant-se en els horitzons color de cendra, amb
grans tofes de neu en els forcats de les branques i en els bonys de
les soques enormes, adquirien un esfereïdor encís de decoració
tràgica. I els aiguamolls eren com nafres en el pelatge d'un ós
polar; els bassiots i les llacunes reflectien la trista celístia
sobre un to blavís, de líquid verinós, embruixat i espès, on es
dissolien els grumolls margeners i l'escata que descendia dels
núvols. I dels grans pinars n'arribava una geliua aroma de molsa i
reïna, i, sota l'obagor de les capçades, mustines i atuïdes per la
pesantor de la neu, els matolls de les brugueres verdejaven amb
pregoneses d'esmaragda.
Trescàrem per caminets esborrats; esfloràrem dreceres relliscoses;
seguírem arran d'embardissaments on la fullaraca i els herbeis
interiors respiraven encara l'escalf acumulat en les jornades de
sol; creuàrem suredes obsessionants; pujàrem turonets escombrats
per un ventijol subtil; barranquejàrem entre la indecisió de la
llum morent, i, negra nit, arribàrem a la masoveria xica. Era poca
cosa més que una cabana situada en un collet, a revés d'un turó
pedregós i eixorc.
Us dono paraula que estava tip d'oir cruixir la neu sota les meves
soles de dos dits de gruix; però, així mateix, us he d'afirmar que
les visions recollides durant el camí encisaran la meva vida mentre
servi memòria i enteniment.
* * *
Dins la casota, en l'escó de la llar, vaig fer coneixença amb el
Cerdà. Havia oït parlar ben sovint del tal Cerdà. Feia molts anys
que a tongades, carbonejava els suros vells del nostre bosc, i
havia esdevingut amic del pare.
En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes
corpulents i feréstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una
frugalitat que atordia. Per tota vitualla solien dur un sac de
faves seques i un gros quarter de cansalada rància, que els durava
tot l'hivern. Així que la grana se'ls afetgegava al païdor,
baixaven a la riera o al córrec més proper, s'amorraven al corrent,
i xarrupaven l'aigua de les neus.
El que estalviaven en vi ho gastaven en tabac: una escafarlata
pestilent que anava embolicada amb paper d'estrassa. Mai de Déu es
treien la pipa dels llavis. I aquelles pipes descomunals, de broc
corbat i tapador de llautó emboiraven el bosc tant o més que les
mateixes carboneres amb llur fumerola eterna.
El nostre Cerdà, però, no tenia res de bàrbar. Era un home educat,
mig burgès, que, ultra coure el carbó, hi trafiquejava. De bell
antuvi se'n dugué tota la meva simpatia. A l'ombra d'unes celles
dures i esbullades, hi trobàveu la dolcesa d'unes nines color
castany jaspiades de verd, pregones i tristes. I encara tenia les
pestanyes llargues d'infant somniador. Duia un gros bigoti, ros
dels extrems, sota la clenxa del qual apareixia una resquícia del
llavi inferior i el clotet del mentó ben pronunciat i palpitant,
com solen tenir-lo els homes sensibles i bondadosos.
Parlava en un to de veu sonor i las, coralment.
Aquell hivern s'era redossat a la masoveria abandonada; i això vaig
saber-ho amb alegria, després de sopar, quan el brau Patllari, el
meu hoste a la força, es disposava a cedir-me el seu llit de
matrimoni en un rampell de generositat que l'hauria conduït a la
pallissa, i a la seua dona en el marfegó de la mainada.
El Cerdà digué que no hi havia cap necessitat d'estar estrets
podent estar ben amples. S'oferí com un home traçut en paraments
domèstics, i em féu sabedor que m'havia portat a coll moltes
vegades. La protecció que em dispensava el carboner, i el somriure
un poc amarg que em dirigia de tant en tant després de cada
gentilesa familiar, m'atreien irresistiblement. Començava a
estimarlo i a sentir-me estimat.
Ben abrigats amb els tapaboques, davallàrem vers la casa
abandonada. Ell brandava son fanal de carboner, assenyant-me els
mals passos, advertint-me els còdols, sondant amb el gaiato la
gruixa de la neu. Feia una tempura dolça; i els xaragalls del bosc
sorollaven la nit estimbant l'aigua del desglaç.
En una giragonsa del camí atalaiàrem de sobte la masoveria ran un
marge de romagueres i lladoners. Presentava el seu flanc de pedra
bruna, adusta i misteriosa. Les portes i finestres barrades i els
maons ensutjats de la xemeneia alzinant-se en la incertesa del cel
plomós, sense fumera ni guspireig, feien pressentir la buidor, el
desmantellament i les tenebres del dintre.
Aquestes traspuaven pels carrats finestrons de les corts i per la
gran boca de la pallissa, d'on eixia un cabiró aguantant una forma
imprecisa que a mi va semblar-me un ocellàs noctàmbul.
El Cerdà, indiferent a tota suggestió, familiaritzat amb les ombres
i amb els averanys, va empènyer la porta forana, només ajustada.
S'oí el gemec agut de les frontisses rovellades, i, amb
l'embranzida, l'anella del picador reboté contra la fusta amb un
timbalejar metàl·lic i somort. Alhora, damunt dels nostres caps, es
desplegaren unes alasses silencioses i feixuges, i una au espectral
va enlairar-se un moment, planant més enllà. I la silueta del
cabiró va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina,
com dos parracs de sotana conduits per l'oratge.
Eren ducs de la rodalia que venien a percaçar les rates. Això va
afirmar-ho el Cerdà mentre apuntalava interiorment la porta,
afegint que en treia un cert consol, d'aquella companyia.
* * *
Encenguérem un gran foc en la cuina immensa. Darrera meu, però,
sentia el trepeig dels escarabats removent les fulles seques
despeses de la llenya, i tambe (val a dir-ho) l'amenaça
esborronadora de les corts desertes, dels cellers enteranyinats,
dels dalts i baixos en quietud, atapeïts de foscor i d'incertesa,
prou espaiosos per a encabir-s'hi reguitzells de follets, de
monstres incorporis i de bèsties apocalíptiques. El record de
la porta ajustada em produïa una inquietud absurda.
Certament la precaució de barrar-la era cosa del tot inútil en
aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i
lluernes en franquícia. Mes... bon Déu! ¡un hom sempre ha cregut
que les ànimes, els mals averanys, els facinerosos i les
salvatgines agressives no poden entrar si no és per la porta
d'honor! I bé: ¿hi havia passat algú, abans que nosaltres?
Al costat d'aquesta aprehensió insana, jo experimentava la positiva
gràcia del que acaba de trobar un cor lleial, un germà de més anys,
serenitat i experiència, entre la solitud d'un enderroc. El Cerdà
havia agafat les meves sabates i les greixava a consciència, no
planyent-hi la cansalada del seu patifell.
Els meus mitjons de llana fumejaven la mullena arreplegada en
tantes hores de caminar per la neu. Ell m'aconsellà que me'ls
llevés, car el foc endinsava la humitat fins al moll dels ossos.
Intentà escalfar-me un ansadic de vi; i, en dir-li que no
m'agradava el vi calent, es neguitejà per no poder-me oferir altra
beguda.
Era una actitud afectuosa, previsora, paternal, la que esmerçava
aquell home amb mi.
En ocasions jo sorprenia els seus ulls lubrificats d'entendriment,
rectes com un dard, cercant-me l'ànima.
Va eixir de la cuina un instant, mentre jo, perplex, restava en el
banc escó torrant-me els peus, rumiant les peripècies de la jornada
i la tètrica vida del Cerdà en aquella gran casa solitària.
Respecte a la seva conducta, jo me'n sentia ben agraït, però alhora
la considerava rara, desavinent, ultranatural.
Ben aviat haguí una nova mostra del seu zel.
El Cerdà retornat a la cuina, sempre amb el seu mig riure amarg, em
digué les sagramentals paraules:
-Quan se'n vulgui anar a descansar...
Sobtadament se m'acudí que les nostres habitacions estaven barrades
i que ens havíem oblidat de demanar la clau al masover petit, que
n'era el depositari.
La mena d'indiferència del carboner després del meu ensurt, va
desconcertar-me un poc. Ell pla s'havia basquejat a recollir-la.
Res li passava per alt del que pogués contribuir al meu benestar.
Amb una evident satisfacció va introduir-me a la meva cambra. El
llit estava fet, els rajols escombrats, les cadires en ordre; sota
el rentamans hi havia un canti ple d'aigua, en el portabugia un
tros de ciri beneït, a l'espona una panna de suro; i àdhuc el meu
gos, el brau _Alí_, hi tenia una saca per a jeure.
No vaig trobar paraules per a remerciar tanta cura i diligència.
-Santa nit!
-Santa nit!
* * *
Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles
percebien el solemnial repòs de l'afrau nevada. El silenci, un
silenci que participava de molts silencis (silenci de palau
encantat, de ruines dins el bosc, de nit freda, d'espai, de
boirines, de mort i d'enigma), brunzia en el meu cervell,
mantenint-me desvetllat.
Bona estona vaig romandre amb l'atenció fixa, aguditzant els meus
sentits, per veure de trobar una remor, un so lleu, quelcom, en fi,
que em soporitzés amb la seva monotonia. Per últim, la respiració
profunda, sospirosa, del meu gos, es deixà sentir.
Uns quants minuts encara vaig estar torturant-me l'enteniment
tractant d'esbrinar el que podria fer el Cerdà en aquells instants.
Era versemblant que s'hagués estenallat a l'escó: altrament els
meus ulls haurien vist rastres de jaç en algun tocom. Les idees
començaren a oscil·lar dintre el crani: s'esvaïen i tornaven, i
eren acompanyades d'imatges inconsistents, absurdes i grotesques.
A mig trencar el son, una fressa insòlita va esparvillar-me. La
clau girava dintre el pany. S'oí l'escarritx de les dents que
relliscaven en el mecanisme roí i anquilosat; després el greu
funcionar dels ressorts, el cop sec de la falleba encaixant-se, i,
de seguida, altra volta el primitiu rapapieig de ferralla baldera.
La mà que executava aquella operació feia els possibles per no
sorollar gaire; mes, com sol succeir en semblants casos, el que
suprimia en intensitat ho augmentava en durada. El cas és que la
clau havia sigut treta del pany, i jo restava barrat, presoner en
la meva cambra. La nova peripècia exasperà els meus nervis.
Estava ben segur que no podia ésser ningú més que el Cerdà el qui
acabava de maldar en el pany; també ho estava que allò es reduïa a
un excés de mirament per la meva seguretat personal. Llavors,
m'amenaçava algun perill? ¿què temia el meu guarda? ¿quins eren els
seus propòsits en endur-se'n la clau? en cas de sorgir quelcom
desagradable, la meva reclusió absoluta ¿seria un aventatge o un
inconvenient?
Recordava que la única finestra que s'obria al camp, de les
habitacions nostres (que per cert coresponia a la meva cambra),
estava protegida per una reixa ferma i revinguda, i no aconseguia
sostreure'm a l'angoixa de sentir-me engabiat, en una situació
incomprensible i falsa.
Cal tenir ben present que em trobava dintre una gran casa vella
suspecta d'embruixaments, al cor d'una afrau boscosa i despoblada,
sobreexcitat d'imaginació, amb afany de viure aventures
extraordinàries i amb grans disposicions de narrador
transcendental.
El fidelíssim _Alí_ també estava alerta. Havia parat de roncar, i
l'endevinava sota el llit amb les orelles dretes, ensumant les
tenebres.
Fatalment s'imposava una revisió de la conducta del Cerdà durant
aquella vetlla. Hi entreveia, més clarament que suara, quelcom
d'inexplicable, un no sé què misteriós com si obrés suggestionat.
Semblava que la meva presència i la meva amabilitat l'afectessin en
el més viu del cor, però tristament; i que el servir-me i
afalagar-me provenia d'un impuls irresistible, d'una habitud
perduda i recobrada, el mateix que si, a través de mi, obsequiés un
altre ésser més íntim, més car a la seva ànima.
Recordava altra volta el seu esguard una mica extàtic, humit
d'entendriment, perforador, curiós del que podia haver-hi dintre el
meu jo. En definitiva vaig concloure que res de mal podria
arribar-me d'aquell home.
En això, de bell nou sonà la grinyoladissa dels perns rovellats de
la porta forana, i repercutí l'anella exactament com en entrar. I
just finida aquesta remor, es deixaren sentir, de part de fora, ran
de la meva finestra, uns passos lents i feixucs, però determinats,
que es perderen camí enllà. A desgrat deI coixí de la neu, vaig
aconseguir percebre llur retruny fins que el caminant hagué tombat
la recolzada del marge, on s'esfumaren del tot. El Cerdà se
n'anava!
Confesso que, com un nin, en sentir-me abandonat pel meu company,
en considerar-me sol entre tantes solituds, vaig passar uns
instants de basarda. De seguida, però, poguí sobreposar-me a tal
ridiculesa.
De tota manera, ¿per què se n'havia anat, el Cerdà? Per ventura
tenia les piles enceses? No, no les hi tenia. De les paraules que
jo havia pogut collir d'una conversa entre ell i en Patllari, deduí
que la campanya del Cerdà havia finit alguns dies abans. Ni gens de
mercaderia restava al bosc.
Llavors?... M'agullonava una imperiosa cuiositat de saber on
s'encaminava aquell home en aquella hora i en aquella nit. El bosc
era intransitable, i intransitables els viaranys. Per a afrontar el
fred, la fosca, el desglaç i tota mena d'inclemències, calia
segurament un motiu poderós, un interès desmesurat, una dèria
abassegadora, un impuls delirant...
Vaig aturar en sec les meves cabòries i conjectures, espantat i
atordit. Bon Déu! ja no era el veïnatge dels ducs i de les rates el
que més em repugnava: era l'ignot, l'abisme d'això que en diem
_seny_, d'això que en diem _ànima racional_...
Vaig encendre el tros de ciri beneït, i, per fer quelcom, vaig
carregar l'escopeta i mirar el rellotge. Eren les dotze i
vint-i-tres minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri
resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la,
acotxant-me, altra vegada, cap i tot. I no diríeu mai el bon consol
que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en oir
caure una gota acompassadament, hores i hores, damunt la teulada
que el sopluja.
* * *
Per a saber el que cercava el malanat Cerdà mentre jo era el seu
presoner i conjecturava absurds, es precís que us transmeti la
narració que va fer-me en Patllari.
Després d'un any i mig d'absència i de no tenir-ne noves, quan ja
el meu pare estava decidit a donar la feina a un altre carboner, va
presentar-se de bell nou el Cerdà a sol·licitar una campanya. Havia
enviudat, i tornava de la seva terra en companyia del seu fill
únic, un galant minyó en plena adolescència. Havia reunit un
capitalet i podia molt ben estar-se de treballar; però el buit
horrible que deixà la morta, i l'ociositat en què vivia, acabaren
per fer-li insoportable la casa i el poble. Demés, aquell fill,
massa contemplat, regit dèbilment per la seva mare, demostrava
predisposicions vicioses. El Cerdà cregué que la muntanya seria una
bona escola d'austeritat per al noi i un gran consol per a ell.
Lluny de la pàtria i en terra amiga, es feia la il·lusió que les
coses seguien igual que abans. La dèria del feinejar i la pau del
bosc, segurament els guaririen tots dos.
Les condicions del tracte aviat foren escatides entre el Cerdà i el
meu pare.
El Cerdà havia construït la seva barraca en un planell sota una
margenada de suros revinguts.
Un d'ells s'allargassava fugint de l'obagor dels altres. Tenia un
gruix, una altura i una inclinació convenient per a servir de biga
a la rústega cabana d'un bosquerol. El Cerdà no va fer altra cosa
que apuntalar aquella soca, arran de branques, amb un forcat;
després hi recolzà uns quants torells formant dues pendents, els
atapeí de feixines, i cobrí el conjunt de gleves. La joliua barraca
estava llesta. El ramatge del suro s'avançava a manera de cobert
ideal, protegint la fatxada de les pluges i dels gebres.
A un tret de bala, darrera un turó hi havia el mas Patllari.
Entre els cerdans i la família d'en Patllari (pare i mare i quatre
fills, el més espigat de set anys) s'establí una bella franquesa.
El masover ajudava el Cerdà a apilar boscalls, i el Cerdà, un poc
curandero, li guaria els menuts quan s'empiocaven, i, en tornant de
vila, els duia carquinyolis i pa blanc.
* * *
La vetlla de Nadal, a entrada de fosc, el carboner traspassà davant
la porta de can Patllari. Anava sol, abrigat amb el seu tapaboques,
i punyia la mangala com si tornés de viatge.
La Tereseta, la dona d'en Patllari, trencava rama per als bous al
fons de l'entrada. En atalaiar-lo el convidà a fer una estona de
xerinola amb ells.
-¡Us enlleireu, sant cristià, entaforat en la vostra barraca!- Ells
celebrarien la festa del tió per als infants, courien unes quantes
pomes al caliu, menjarien unes quantes figues ensucrades i uns
quants turrons de neu, i encetarien una botellola de garnatxa. En
Patllari s'ho pendria a desaire, si el Cerdà no hi anava amb el seu
noi. Fins la mainadota li'n sentiria grat, car els enriolaria amb
els seus acudits i amb la seva vèrbola de gavatx. Era de cor que
desitjaven la companyia dels carboners i volien compartir amb ells
llurs pobreses. Refúmera! ¡era nit de germanor i de joia, aquella
nit! Que no la fes pertenir, que no fos gusarapa.
El brau Cerdà rodava el cap, i un núvol d'entendriment obscuria el
jaspi dels seus ulls manyacs. La regraciava tartamudejant:
-Pas possible, miona; pas possible.
El noi li havia arreplegat la marfuga, aquella passa de mal de coll
que assotava el comarc. I mostrà a la Tereseta una ampolla
d'aixarop i un manadiç d'herbotes; i féu, distretament i amb la
punta de la mangala, unes ratlles cabalístiques en el calçobre de
la paret, tornà a regraciar l'oferta de la masovera, i emprengué la
pujada del turó amb el seu aire las i resignat.
* * *
L'absència dels carboners fou sentida talment com la d'uns
familiars, en la llar d'en Patllari. El foc de gatoses no tenia
aquella resplandor tan gaia ni aquell repetellejar de festa que
esperaven. La soca d'olivera amorrada al foc, el tionàs fart de
blat de moro, expel·lia, del seu ventre màgic, ara això, ara allò;
mes la mainadeta no hi trobaren pas un fort engrescament. Els més
xics s'adormiren aviat; els més grans preguntaven per l'home de la
pipa, que sabia imitar la veu del gamarús, el flauteig dels tòtils,
i cantava cançons estrambòtiques estarrufant els bigotis i fent
anar la nou del coll amb un sacseig infinitament còmic.
Acabaren tots per emmustigar-se. Tocats sant Sunyer, d'un a un la
masovera els anà pujant a les cambres. Quan els tingué tots ben
acotxats sota teulada, la Tereseta davallà, situant-se a l'escó, on
el seu marit romania capjup, mirant el guspireig del sutge amb les
mans creuades sobre els genolls. Tastaren els torrons i begueren
garnatxa en el mateix got, amb una serietat de congregants.
Semblava que complissin un deure i no pas que fessin una eixera
nadalenca.
El foc s'apagava, i determinaren anarse'n a dormir.
En Patllari, com cada vetlla, obrí la porta forana i desaparegué.
Retornà tot seguit ajustant-se la faixa. Estava núvol i feia un
temps dolç, un temps de neu. Expressà a la seva muller la recança
de no tenir la barraca del Cerdà més a la vora. Aniria a donar-hi
un cop d'ull. ¡Pobra gent!
* * *
Seria mitja nit, seria la una... Déu sabés quina hora seria, quan
la Tereseta es desvetllà. El pregon silenci de la muntanya semblava
poblat d'una vaga remor vellutada, com d'aleteigs misteriosos. Les
orelles de la masovera ho destriaven clarament. Va aixecar-se i mig
obrí el finestronet de la cambra. Per l'escletxa passà un hàlit de
gebre i una llum somorta més blanca que la de la celístia, més
corprenedora també. Cel i terra es confonien en una mateixa
mortalla grisenca, lleument atzurada, i espessos borrallons de neu
davallaven remolinats, a penes obiradors, com flocs de cendra, en
aquella resquícia de besllums estel·lars transparentant-se en la
llisor dels núvols.
-Patllari! o Patllari!... El sacsejava el mateix que si hagués de
socórrer, un cop despert, una gran necessitat.
Ell es desvetllà de mal humor, i ella no sabé pas explicar-li el
perquè del seu esverament il·lògíc.
Nevava, nevava, i seguia nevant; però fins aquí no succeïa pas res
de l'altre món.
* * *
Cap a la matinada la Tereseta tornà a esparvillar el seu marit:
tenia l'aprehensió d'oir una mena d'ahuc llunyà. A vegades li
semblava un crit ronc de persona demanant auxili.
Discutiren el que podia ser: si provenia d'això o d'allò, i si els
cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el
vent! De sobte una ratxa furiosa lliscà per la teulada.
Un traüt enorme, muntava dels fondals. Entre els bruels de l'oratge
i el gemegar de la selva, ben definits, es percibia un rumor sord,
de catàstrofe, compost de crepitacions, xocs i retrunys
inexplicables.
Era el cruixir de milers i milers de branques esqueixant-se alhora;
era que els grans arbres embalumats de neu, vinclats per l'huracà,
es rompien en sec a mitja soca; era que, estimbant la tofa de llurs
ramatges, en feien seguir d'altres, i junts esmicolaven els més
xics, i per les valls i per les serres el desastre repercutia
horríson.
La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava
alçapremada per una força sobrenatural. Ell recorria els llocs de
perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al
llit, recordant-se del Cerdà, resava parenostres.
El suro gros de l'era va caure estrepitosament. Les criatures,
desvetllades i esporuguides, en mig de grans plors, cridaven la
mare llur.
Mes, quan semblava que havia arribat la fi del món, el vent amainà.
La calma sobrevingué quasi de cop. S'oïa, encara, com un gran chor
de xantres que psalmodiaven muntanya amunt.
Els porticons de la cambra de la Tereseta traspuaven claror diürna.
Un gall cantava en la pallissa.
* * *
El Cerdà havia fet una untura a la gorja del seu fill, li havia fet
beure una cullerada d'aixarop, l'havia emborrassat amb la manta;
acabant per estenallar-se al seu costat en la jaça. Mal carés
presentava la malaltia del bordegàs; però el Cerdà era un home dur,
avesat a tot i va adormir-se profundament.
Transcorregueren algunes hores. De sobte el malalt començà a
remoure's i a gemegar, deixondint el seu pare.
S'arborava de febre i respirava dificultosament. El Cerdà encengué
el fanal, traient la capsa de mistos d'entre la juntura de dos
torells. Havia deixat un poc de caliu a la llar, i començà a maldar
a fi d'avivar-lo. Prengué un ansadic ple de tisana, i, en acostar-
lo al braser, va sorpendre'l una fressa especial que venia del
sostre del barracó. Tant bon punt hagué servit uns glops d'aigua
entebiada al desficiós empiocat, es lliurà a una inspecció
detinguda. Descobrí tot seguit que era la soca del suro que
cruixia. Semblava el cruixir d'una bastida massa carregada.
Aplicant l'orella a la biga mestra es notava perfectament el
crepitar de les fibres llenyoses subjectades a una flexió violenta.
El cor li botà endevinant una amenaça greu; un perill inconegut
però horrible. Què passava? Va empènyer la feixina que obstruïa la
sortida del barracó, i la fetxina resistí. Fou debades que esmercés
tota la seva força. Com si de part de fora una gran roca apuntalés
aquella porta, el desgraciat troglodita no pogué obrir-se pas.
Llavors va treure el cap per l'espirall que feia la servitud de
xemeneia: estaven aparedats per la neu! El ramatge del suro n'havia
arreplegat tanta i tanta, que la seva pesantor descomunal feia
vinclar la soca, que tendia a aplanar-se. Sense el pilar del
frontispici de la barraca, que li aguantava la pressió, pare i fill
haurien sigut esclafats com uns pollets.
El Cerdà no es féu pas il·lusions: mentre la gravitació es
mantingués en sentit vertical, l'alzinot, que apuntalava la soca,
resistiria: altrament, si es decantava aquella, el veurien mig
partir-se com un lluquet. Pensà en treure el noi.
S'esgarrifava, però, d'haver-lo de deixar sobre la neu encès de
febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una
semiinconsciència.
Calia treure'l a la força, endur-se'l a pes de braços. A on? A can
Patllari: no hi havia un altra refugi més a prop. El Cerdà
reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una
persona inerta. Si el bordegàs hagués tingut habilior
d'arrapar-se-li al coll, el cerdà l'hauria transportat en vint
minuts a la masoveria.
Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa,
feixuga, inclement. Començà a bufar una ventolera de mal presagi,
unas ratxes de ponentada intermitents. La capçada de l'arbre
oscillà. Els torells que formaven el costellam de la barraca es
desconjuntaren, i tota ella grunyí com una barca vella assotada per
les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt. L'home, en notar-ho,
es tornà pàl·lid d'espant, i s'hi abraonà amb tota la seva
desesperació. Per si es rompia, apuntalà la seva espatlla a la
biga, contragué els seus muscles esdevenint rígid com un soc. Ell
no desdiria, no!
Féu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridassà que fugís,
que esventrés la barraca per qualsevol indret; i obtingué de
resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescència de
sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfíctiques.
Llavors, el Cerdà, horripilant-se amb l'ànima escruixida, sempre
aferrant l'espatlla a la biga mestra, començà a demanar auxili.
Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons,
que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura,
udolants de primer, roncs després, estridents, el mateix que de
guineu, més tard.
Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats,
esmicolats. Damunt la barraca del Cerdà, les branques i els
massissos de neu hi rebotien amb patacs somorts i retrunys
formidables. L'esquena d'ase formada pels torells arrimats a la
soca s'anava aixafant. El tronc del suro, però, reaccionava com una
ballesta. La mateixa empenta irresistible de l'huracà escombrava
sovint la teulada d'aquell _inpace_, alleugerint-lo. Els seus
habitants ja no eren persones d'aquest món ni vides d'aquesta vida.
Quan en Patllari, de bon matí, ajudat d'altres pagesos, aconseguí
perforar aquell pilot de llenya i neu que cobria la trista barraca,
veié el Cerdà apuntalant encara la biga mestra. Feia cinc hores que
romania en la mateixa positura, sense afluixar els muscles, sense
flectar les articulacions, sense desdir ni poc ni molt.
L'arrabassaren a la faisó de qui arrabassa una cariàtide de sota
una coronisa. Estava groc, no podia dir paraula, i mirava fit com
si tingués per ulls dues bales de vidre.
El noi desvariejava. La marmanya seca de l'interior del barracó el
cobria del tot i, per un atzar providencial, cap dels torells
despresos li havia aixafat el cap.
Els conduïren a can Patllari amb tots els miraments. El Cerdà
romangué tota una novena en el mateix estat d'idiotisme de quan el
tragueren de sota la biga: continuava test, insensible, mut: seguia
sent un puntal de fusta revessa. Quan va recobrar els sentits i
l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia
creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare
hagués sigut inútil. Començà a cercar el bordegàs per tots els
paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant
branques. El cridava a grans crits, i així que esdevenia afònic
li agafaven unes terribles rauxes de desesperació i es colpejava
furiosament el cap amb els punys, fins a ensangonar-se.
Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del
cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que
el seu fill era allí, sota una petita creu de llates.
A poc a poc anà entrant en raó. Una tristesa enorme substituí la
primitiva follia. Va anar a Cerdanya a vendre's tot el que era
d'ell, i retornà al bosc de casa. I no se n'havia mogut mai més.
* * *
-Fa anys que fustigueja sol i vern- digué en Patllari. -A nosaltres
ens porta llei. S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per
la migranya. És el bosquerol de més bon faire que jo sóc conegut.
L'hem fet padrí d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat
una alegria. De tota manera, no està pas bo. Rara és la nit que no
vaga pel bosc fins que clareja. No l'hi esmenti pas que se
n'avergonyeix. El no dormir i el no menjar l'acaben. És possible
que algú l'hagi entabanat amb facècies de l'altre món, i (no haig
pas de dir-li una cosa. que no sigui), ell creu de bona fe que se
li apareix el bordegàs o, almenys, li enraona escondit en la foscor
dels clotarals. Ara tindria l'edat de vostè. I estic cert (Déu me
perdoni), que el nostre Cerdà fou ben ditxós, ahir,
d'emmenar-se-l'en a vostè a la masia, i de servir-lo í vetllar-li
el son. ¿No va notar de quina manera li _clavava els ulls?_