Així es donà el cas que en Bóta plantà, conreà, gemà i enasprà unes
tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans
judicialment; i no cal anomenar el personatge que es cruspí els
tomàquets.
Per això en Bóta es trobà insolvent amb certa joia. La idea de
frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava.
A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible
d'optimisme. Coneixia lleis imaginàries segons les quals li serien
retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a
perdre-les, de bell nou, entusiàsticament.
I (el que són les coses!), en Bóta sols encertava en tractar de
lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li això,
feia per manera que hi haguessin testimonis.
En Bóta esdevenia perillós a certes hores i en certs dies, sobretot
durant les tardes dominicals, després de fer malla. Llavors la seva
vèrbola adquiria una convicció i una lògica especial. Bescantava en
Gorgals retraient-li històries velles, citant fets i malifetes duts
a terme amb refinada perversitat, àdhuc amb individus de la seva
pròpia família. ¡En volguéssiu d'homes honrats que purgaven en la
presó una paraulada dirigida al jutge, de viudes i menors
espoliats, de gent tirada a la misèria, de trampes i despotismes,
d'hipocresies i prevaricacions audacioses!
L'atzar, més sovint del que hauria desitjat en Gorgals, els posava
a curta distància. En Bóta, en atalaiar el jutge, s'enfutismava com
una salvatgina acorralada. En públic en Bóta es limitava a
vocalitzar amb sordina la seva cançó horripilant. El jutge, però,
l'entenia sols en veure el moviment dels llavis i la contracció
dels punys. Si es topaven a camp ras, en Bóta començava a
escridassar-li coses per l'estil: -¡Ah, mala negada de murriot!
¡Espera't, que t'arreglaré els comptes! On vas a rampinyar? ¿Què
has fet de la teva filla? En quin hospici has ficat el teu nét? O
potser l'hagis donat a les truges! I, els diners de la teva cunyada
¿amb quina maturranga te'ls has polits?
Arribava fins al morro de l'egua encirat, furient, espantós. -Et
dic lladre!... sents? ¡et dic lladre! lladre!!... Apa, fica'm a la
presó! ¿No ho feres amb el pobre fadrí extern de can Barrot? Botxí!
En Bóta era vell i magristó, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava
els punys, i feia molinets amb els seus braços llargs i durs,
brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca,
desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla.
El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre camí; feu el vostre
camí...- Però l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen,
sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com
tot ell tremolava.