En Bóta, més que un trist hortolanet del poble, més que un pobre
dimoni que no tenia un pa a la post, era l'enemic acèrrim d'en
Gorgals, el jutge.
El seu ofici era el pledejar amb ell, esbatussar-s'hi seguidament,
aprofitant totes les conjuntures. S'atribuïa una missió venjadora,
i estava disposat a morir-se de gana a truc de retopar una sola
vegada la infal·libilitat jurídica del terrible victimari. Se les
havia amb tots els amics i protegits d'en Gorgals, amb raó o sense.
Després s'apel·lava de les sentències del jutge només pel gust de
fer-li regruar la victòria, sabent que li carregarien les costes. I
avui la vinya, demà el campot, demà pàssat la mula i l'altre la
casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials,
la «murrialla de vila», com deia ell. Els lots de la seva petita
hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els
tenia. Si li recaven en perdre'ls, era perquè no en tenia prou pel
coratge que l'arborava. I, com els cartutxos un soldat, en el fort
d'una batalla no s'abstenia pas d'engegar-los per consideracions
econòmiques.
Mes es tractava d'un adversari sotil, qui, el mateix que certs
fantasmes, s'engolia els trets, i, en, lloc d'occir-lo,
l'engreixaven. En canvi a en Bóta els trets li eixien per la
culata. En Bóta era un de tants advocats de secà que no saben de
lletra; i el sapastre del jutge de pau, en tractant-se d'ell, finí
per estalviar notificacions al secretari i passos a l'agutzil.
Dos testimonis de la confiança de Gorgals firmaven per en Bóta, i
en Bóta restava ignorant de tot el que _legalment_ li comunicava en
Gorgals.