De l'ètica particular del jutge, l'egua, naturalment, no en sabia
mitja paraula. Tres coses, emperò, la induïen a cavil·lar un xic:
el jutge no anava mai de nits; s'abstenia de passar per certs
tocoms, encara que hagués de fer molta marrada; i trencava de camí
en obirar una dona jove, vestida de dol, de posat trist i ulls
fulgurants.
Hi havia un altre fet que tampoc se l'explicava, l'egua. Un matí la
guardia civil havia entrat, segons costum, a casa el jutge, duent,
lligat com un Crist, un brau minyó quasi adolescent. El jutge, així
que el veié, es posà engallat. Féu cridar el Triadó i el Roquet,
dos jornalers que cavaven blat de moro en unes feixes més enllanic
del porxo, i els encarà amb el pres. Aquest se'ls mirava de fit a
fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un
ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes
arronçant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de
l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa. El seu
amo la formulà amb aquell to despòtic usat sempre que volia
coaccionar els testimonis; i ells la respongueren alhora, amb un
-Sí, senyor- sec i contundent de comparsa, sense alzinar els ulls
ni deixar de sacsejar les espardenyes.
El jutge, els civils i el minyó eixiren a l'era. Després d'una breu
conferència, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com
un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de
moro, i la casa del jutge restà silenciosa, basardosament
silenciosa.
En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Mercè, ni
na Gracieta. Sols la muller del jutge traspassava per l'espaiosa
entrada feinejant i sospirant, entre el mosquer brunzidor.
A la nit, el jutge comparegué, es ficà a l'estable, donà d'esma un
copet a l'anca de l'egua, li estoveí el jaç trasbalsant la palla a
cops de peus, li'n posà un braçat a la menjadora, forfollà uns mots
incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingué
aquell silenci dramàtic.
L'endemà, de bona hora, l'egua portava na Mercè camí de Sils.
Abans, dintre el casal, en alguna cambra alta, havia esclatat una
ploradissa formidable; una d'aquestes ploradisses femenívoles
sorolloses, complicades i estridents.
El jutge, que feia de mosso de peu, no pronuncià un sol mot en tota
la llargària del trajecte.
Na Mercé gravitava en el costellam de l'egua com un sac de farina,
talment atuïda i insensible. Arribaren a l'estació: hagueren
d'esperar el tren una mitja horassa.
L'egua, estacada en el rastell de la via, tingué un gros èxit.
Mossos i sagals, tartaners i negociants comentaven la seva estampa
i el seu preu, mirant-la i remirant-la.
Després, així que el jutge hagué embarcat na Mercè i una monja que
l'havia anada a recollir, ja trotant pel camí ral, l'egua seguia
rebent més homenatges.
El cas era que tots els admiradors s'aturaven palplantant-se al peu
de la cuneta i, com si s'haguessin conjurat, llançaven, en passar,
un mateix crit per fer avinent una mateixa cosa.
-Gorgals, oidà! la tens prenys!
I el jutge, encaparrat amb el seu drama íntim, pensant només en
aquella filla que acabava d'acomiadar a l'estació, s'ho prenia
malament, com una sarcàstica referència.