La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava
l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La
menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i
les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven
que se la rebia amorosament, amb tots els honors.
Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida
seria fàcil i el treball lleuger.
Pàssà una mesada. No us podria pas dir quin de tots dos estava més
cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bèstia havia
format un alt concepte d'aquell pagès que li servia el pinso amb
les seves pròpies mans i que, àdhuc a la nit, la vigilava per una
trapa oberta en el trespol, a través de la volta.
Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria
amb una pell de moltó, i unes alforges de vellut; i no la feia
llaurar ni rodar la sínia, ni batre, ni tirar el carro.
A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la
bona teca, l'egua s'enjogassà poc o molt. Perfectament: això es
curava _menant-la a cavall:_ ja era de preveure.
Li posaren una manta als lloms, i (oh, el mirament per les seves
entranyes somogudes!) l'amo es disposà a guiar-la a peu, mudat com
per a una festa. L'acomiadaren les noies, i l'haurien guarnida el
mateix que una núvia si no hi hagués intervingut severament el
pare.
A la vesprada, na Cisa, na Mercè i na Gracieta esperaven, assegudes
a l'era, el retorn de l'egua. En veure-la arribar, lenta i lassa,
pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides.
A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada
de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat
qualsevulla les interessava i pertorbava.
Amb l'esguard inquisidor, varen resseguir l'egua des dels ulls a
les illades, estranyant-se de trobar-la tal com havia partit, sense
un relleix del seu sacrifici i del seu goig.
¡Oh, quin tumulte espiritual, en adonar-se que era possible el
secret i la hipocresia!
Després l'acaronaren amb una ardència tímida, així com a una amiga
retornada de Montserrat en plena lluna de mel.
DE COM EL PORTAR SOVINT UN JUTGE A LES COSTELLES ARRIBA
A FER CAPIR EL QUE PUGUI ÉSSER LA JUSTÍCIA.
L'egua anà familiaritzant-se amb la vida d'aquella família. Sense
moure's de l'estable oïa les converses, i, sols girant el cap,
llucava els anants i vinents i tot el que pogués succeir en aquella
espaiosa entrada que feia la servitud de vestíbul, de menjador de
mossos i criades, de dipòsit d'eines, i del que fos convenient a
les diferents necessitats de l'amo, jutge, hisendat, terrasà,
administrador de finques, cobrador de censals, usurer, polític,
curandero i negociant. Per això allí es debatien qüestions greus i
futeses indignes d'atenció, que l'egua escoltava sense voler. I
allí tingué lleure, per primera vegada, de contemplar aquests
subjectes anomenats civils, que ella considerava com una varietat
estrafolària del gènere humà. Els civils entraven i sortien sovint
en aquella masia; i, tan bon punt arribats, l'egua, admirada,
plegava de menjar i, enlairant les orelles i revirant la testa, no
els treia la vista del damunt. Na Cisa, na Mercè i na Gracieta no
se'n sabien avenir, d'una dèria tal; si bé elles, sempre que tenien
ocasió, no feien pas altrament que l'egua, atretes per la jovenesa
dels braus agents de la justícia i per llur encís marcial.
Usualment, el jutge muntava l'egua per anar al poble cap de partit
a exercir el seu altíssim ministeri: un viatge de tres quarts
d'hora de camí planer entre rierals oratjosos i alzinars ombrius.
L'egua, d'indubtables condicions intel·lectuals gens ni mica
vulgars, arribà a compendre el que hi havia d'honorífic en aquelles
anades i vingudes, com abans havia comprès la significació, també
honorífica, de les visites dels civils.
Així mateix, a força de traginar el jutge d'una banda a l'altra,
d'oir-lo conversar sentenciosament, de participar dels saluts
respectuosos que li dedicaven els pagesos, d'observar les bones
rebudes que arreu li feien, de gaudir ella mateixa d'atencions poc
usuals en fermes particulars i públiques, acabà per enorgullir-se
de ser qui era, tocada d'una pregona admiració per son amo i
senyor. Àdhuc arribà a capir la gran i formidable investidura sota
la qual aplicava la llei, mentre ella, en el pati del jutjat
municipal, amb el morralet al morro i la cingla fluixa, esperava el
sentenciador.
A dalt, en l'únic estatge del rònec edifici, darrera la sutzeria
del mosquer enclòs entre els vidres i la fusta d'un porticó barrat,
expandint-se per l'altre a mig obrir, tronaven les discussions
litigioses. A voltes arribaven a les seves oïdes les condormidores
lectures del secretari, les rèpliques zitzaguejants dels
procuradors, el fil de veu d'un testimoni fals, el sermonejar lent,
descolorit, hipòcrita d'un _home bo_, el plany divagador d'una dona
acusada, i, a intervals, la parla grossa, rotunda, invicta del
petit Salomó, son cavaller.
Oh! ¡aquella veu era un prodigi de gravetat i ressonància! Sense
esforçar-la gaire, dominava les altres, car tenia el poder de
despertar les vibracions de les coses pregones; i us la sentieu
repercutir a les plantes dels peus com una trontollada sísmica.
Irrespectuosament, algú, intentant explicar aquesta sonoritat
desmesurada, començà a fer córrer la brama que el jutge s'havia
engolit un corn.
L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits,
advocats assessors de secà, guardaterres, i tota mena de gents
interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que
estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada
sospita de perdre. Aquests compareixien primer mústics, amb el seny
tèrbol de sant horror a la injustícia, amb una mena de vel cendrós
als ulls, amb les mans creuades sobre el ventre (discreta actitud
dels que fluctuen entre la resignació i la revolta), silents
darrera el procurador, els dits del qual encara s'obiraven enclosos
entre les planes del codi, si és o no és crispats, com els del
malaventurat caçaire de guineus en l'instant precís de
desparar-se-li el braó que destinava a la faïna.
Els altres baixaven bulliciosos, insultadors, acompanyats del
jutge, qui deixava a dalt, sota la litografia del Sant Crist de
Velàzquez, damunt la polsosa _luda_ de l'escriptori, tota mena de
hieràtiques actituds. En aquestes ocasions, quan dins la llei
trobava maneres de donar la raó als seus amics o compares en
política, sense vexar massa els contrincants, es tornava
campetxano. Discutia procediments; criticava sentències, ni que
fossin del Tribunal Suprem; es mofava dels jurisconsults amb títol,
de les pretensions del seu superior, el jutge de primera instància;
esbroncava el conseller, adversari del seu protegit, ja en plena
fugida: tot era mal agafat, mal portat i mal sostingut: la seva
egua ho faria millor. L'egua, present, s'estarrufava, endevinant
l'elogi en el gest de l'amo; el secretari assentia, i els oients
admiraven.
El secretari era un sergent retirat de l'exèrcit. Havia fet la
guerra de Cuba, i l'esporuguien els gossos folls, contra les
possibles escomeses dels quals anava armat d'un bastó d'espasí.
Tenia un cabell molt espès, les celles juntes i grosseres, la barba
llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava
del mentó i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les
paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva
serietat inexpressiva. L'hauríeu confosa amb aquests caps de fusta
de pim-pam-pum, excitadors de tírries, a qui tothom apunta i que
tothom encerta, que reben fins les pilotes destinades al veí; tan
bon punt drets, tan bon punt estenallats.
I certament que, de totes les malvestats i artimanyes del jutge de
pau, atribuïdes o veritables, se n'emportava la culpa el dolç
sergent: servia de parallamps al seu superior.
I no obstant, ell hauria pogut dir quelcom ben fonamentat referent
a l'inexplicable motiu de perdre's les causes defensades pels homes
de carrera i guanyar-se les altres dirigides per advocats
margeners.
Els comiats, els judicis de faltes, les reclamacions de salaris,
executius de menor quantia, i el que fos, es substanciaven per
endavant, damunt la cort de l'egua, en llargues rumiades noctürnes,
en la intimitat del coixí jurídic. I era natural que el que es
sabia guanyador no fes pas despeses endebades enviant a cercar un
lletrat a vila.
No sempre s'hauria pogut acusar de parcialitat el bon jutge. En
aquest cas sortós, el litigi moria en un arreglo, «cosa prudent i
econòmica» No hi havia vençuts ni vencedors: el que hi havia era
una espantosa degollada de pollastres a l'hostal.
Ah! aquell jutge de pau mai era tan just ni tant de pau com en les
ocasions en què no volent fer agravi a cap de les dues parts, es
decidia a ordenar les esmentades hecatombes.
Els seus llavis molsuts, d'un color agitanat, en les juntures dels
quals els excessos d'eloqüència deixaven una ratlla de xerigot
fastigós, no sols eren gormands de les exquisideses del Dret civil,
sinó també de la samfaina i del rostit, del pa blanc i del vi
negre.