En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú.
El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de què no era pas
mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur.
Per més ànecs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es
prenia pas la molèstia d'apuntar. Esperava sobtar-los rabejant-se
en les aigües arrecerades o, el que més, tirar-los quan la
tramuntana els feia baborotejar damunt les tanques de tamarius, que
era, si fa o no fa, com afusellar-los penjats d'una antena. Anant
amb altres caçadors podien ocórrer dos casos: o tenia testimonis de
la peripècia, o no en tenia; o estava prop d'un company, o estava
lluny, isolat. I ell ja procurava que això darrer esdevingués
sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el
matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre
disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia
fallar.
Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga
guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre. Amb gran
satisfacció del brau home, que temia la possibilitat de veure's en
un greu compromís, la llebre es desviava plana enllà, allunyant-se
d'en Carxofa, que començava a respirar tranquil. Mes heu's aquí
que, de sobte, la llebre, adalerada, topa amb un ramat, regolfa,
i, galopa que galoparàs, va dret a ell seguint la margenada d'un
camp, cega i esmaperduda.
En Carxofa sap que, en la planúria santperenca, ell i la llebre són
tan vistents com si es trobessin a la plaça del poble, al bell mig
d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el
ridícul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a
tret sense engegar-li la metrallada. El contempla gent de l'ofici,
experts tiradors que no perdonen ni callen, contra els quals no
valen manyes, ni excuses, ni defalliments.
La llebre ja és arribada a la jurisdicció de l'espingarda d'en
Carxofa. Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la,
seguint-li els moviments, desitjós de no precipitar-se. Tota la
guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripècia. La
llebre té llavors una generosa iniciativa: es sacrificarà per
salvar la reputació del pescador. I heu's-la aquí aturada, asseguda
al mig del terrosser, amb les orelles dretes, esperant que en
Carxofa fos servit. Ell apel·la en aquest instant suprem, a tota la
sang freda que Déu li ha donat, i la reprèn una, dues, tres
vegades. Els altres caçadors no s'expliquen com en Carxofa triga
tant a passarne els taps.
És que no vol assassinar-la? ¿És que intenta lluir-se rebolcant-la
en plena carrera? Ah! de totes maneres no deixa de ser exposat el
donar temps a repensar-se a un animalot així, d'enteniment tan
vel·leïtós i de cames tan àgils!
Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa,
sorgeix una rastellada de pols en el conreu; però una dècima de
segon abans, la llebre ha pegat un bot fantàstic, i, quan la
detonació arriba a les orelles dels caçadors, ella gemula altra
volta, com un mal esperit, camps a través.
Els companys d'en Carxofa presenciaren llavors la desesperació més
formidable que es pugui presenciar en aquest món i en l'altre.
Causava pietat. Se'l veié rebotre la barretina per terra, fer acció
d'estabellar-se el cap a cops de puny, de partir l'arma a trossos i
llençar-la ben lluny com una eina inservible i deshonrosa...
Després s'escabellonà, i, posant-se-la al muscle, culata en l'aire,
a la funerala, emprengué la marxa, abatut, amb la barretina de
gairell, sacsejant les espatlles com si hi dugués una muntanya de
remordiment i malastrugança.
* * *
Vaig estar alguns anys sense tornar a Sant Pere Pescador. Un jorn
l'enyorança va portar-m'hi una altra volta. «L'almirall de les
aigües mortes», en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era
el mateix home dret i ben plantat; però la decrepitud s'insinuava
ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se
la vellesa. Ens contemplàrem sense dir un mot. La vida havia sigut
ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament,
en Carxofa es posà a somriure de la mateixa faisó d'antany, amb
aquella ganyota de plaga candorós que enjogassava els trets
marcials de la seva fesomia nobilíssima.
Així, i mirant-vos de fit a fit, procurava estalviar-se les
fórmules orals d'una salutació vulgar. Una vegada més vaig ser jo
el primer a pendre la paraula.
-I doncs... què tal anem, Carxofa?
Sense deixar de contemplar-me amb afectuosa atenció, sacsejà el
muscle dret amb una batzegada expressiva, com qui cerca el jaient a
una alforja massa plena de coses pesants.
-I vostè?
Sense treure-li els ulls de sobre, vaig pegar, com ell, una altra
batzegada amb el muscle esquerre. Alzinà el front, quadrant-se i
saludant militarment.
-_A la orden!_ Veig que encara naveguem en la mateixa fragata.
El meu oncle el convidà a sopar sabent que la presència d'aquell
home em causava plaer. Passàrem la vetlla vora el foc, parlant
d'algunes gestes insuperables realitzades junts. En Carxofa, com si
tractés d'obsequiar-me amb el millor record, es posà a entonar una
cançó picardiosa:
«En Pere va a la plaça:
en Pere va, i li compra,
i encara no n'és llevada.
-¿Com me'n llevaria jo,
si la cotilla m'en manca?...»
I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li
mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gipó i després les
faldilles, el mocador del cap, les sabates... un mai acabar. I
tornem-hi:
«En Pere va a la plaça:
en Pere va, i li compra,
i encara no n'és llevada...»
En Carxofa sostenia la seva veu en un to de cornamusa, allargant la
cadència planyívolament; cosa que feia més cançonera aquella cançó.
Ell sabia pla bé el poder evocatiu de la tal música, i tombava el
cap, signant-me l'estaca on solíem penjar els trofeus de les
nostres caceres.
Sí, brau Carxofa, sí: el sarró ple de sagars, la canana buida,
l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en
la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les
grans jornades, amb ponderacions i confidències referents al bon
sopar de peix que ens esperava. Era allò l'himne de la nostra
victòria, entonat allí mateix, vora el foc de capçots, amb les
pipes enceses i el vas de xarel·lo temperant-se en la cendra.
Ell m'havia conduit a un lloc màgic. De cada mata de jonc en rajava
un becadell; i al bon guiatge d'en Carxofa jo havia correspost amb
una diada de punteria infal·lible, una d'aquestes diades en què
sembla que els perdigons siguin atrets per la víctima. Els
terribles voladors queien en sec trinxats d'ales, capbussant-se el
mateix que un parrac de roba, damunt les aigüerulles.