Jo he anat amb en Carxofa a treure tenques d'aquell bertrol
escondit. Era un matí d'hivern clar, tebi, dolç... Vàrem arrossegar
la barcota per llots i sorrals, i començàrem a navegar per un canal
ocult, enfonsat entre dues margenades de joncs. Una immensa onada
d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni
un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen
gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge
simplista i malencònic. En Carxofa remava a petites estrebades,
només amb el feixuc automatisme de les seves munyeques. Quasi feia
calor. S'escoltava amb delícia el gotejar dels rems i el lleu
xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en
transparències i besllums, els créixens i els herbais, les
arrelamentes blanques i les boscúries de llots filiformes, que el
corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.
A poc a poc ens apropàrem a la malesa. El canal s'eixamplava,
convertint-se ja en un braç de llacuna ensunyada. Envestíem un
murallar de bogues, i les tiges que s'ajeien al pas de la nostra
barca començaren a espesseir-se i rautar els fustatges sota els
nostres peus.
A força d'estrabar i giragonsar, ens endinsàrem en un tortuós
passadís de vegetació seca. Els rems no trobaven espai per a
maniobrar, es travaven, i en Carxofa acabà per apuntalar-los en
sec com si vogués en un mar de palla. Les halques ajagudes,
retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per
oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror. Més enllà
es redreçaven ufanoses, altíssimes, compactes, obrint un solc
tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari.
Aquella ruta estranya conduïa al cor de l'Amazona gran, el gorg més
pregon, més inassolible, més rodejat de maleses, més misteriós,
dels de l'encontrada. Allí en els jorns de mal temps, en les tardes
grises i emplujades, en els captards de tràngol, hi veuríeu abatre
els grans camallargs, les aus viatgeres que travessen la plana com
un estol de creus fantàstiques, les voladúries de saltets i d'ànecs
xiuladors, i algun solitari nòmada que ha perdut el rumb de l'espai
i s'hi llança amb les ales revinclades, tallant el vent que se
l'emmena.
EI cor se m'anava oprimint d'un respecte sacrosant. Tenia noció de
la nostra temeritat exploratòria. Penetràvem en el refugi
inexpugnable dels nostres seculars enemics, on els caçadors,
decebuts, veien desaparèixer, amb recança, tota mena de feram de
les llacunes, i d'on partien en la quietud de la nit, els insòlits
escàndols d'orgies i d'esbatussaments interminables. I jo gaudia
l'encís familiar a les fotges i capons d'aigua, als quals sentíem
esvoletegar dins la boscúria.
* * *
Durant molta estona sols vaig veure, damunt del meu cap, un viarany
de cel estretíssim, uns murs de halques mortes a dreta i esquerra,
i a baix la xomba esmaragdina, anorreadora: en conjunt, una
escletxa d'infinit, des de l'enlluernament a les tenebres.
La idea d'uns llims, d'un _in pace_ misericordiós, us feia grat el
perill de deixar la vostra ànima perduda eternalment en aquell
laberint de la llacuna.
Mai de Déu us podríeu imaginar la impressió de solitud, de
llunyania, de tocom introbable, que s'experimentava allí. Ni al cim
d'una muntanya, ni al mig del mar, jo m'hauria sentit tan
absolutament separat de la família i dels amics, tan invisible a
les mirades dels homes, tan estrany a llurs afers i a llurs
quimeres, tan a recés de tot.
* * *
En Carxofa s'anava apropant al seu tresor. Havíem vençut la barrera
de malesa. Navegàvem per l'aigua morta i ombrívola, l'aigua
basardosa de les llegendes. El meu company havia emmudit. Els rems
colpejaven els estrops, emplenant la veta de retrunys somorts, un
si és o no és fatídics; i tallaven, lliberts de vegetació, la
superfície del gorg encalmat, de consistència talment oliosa.
Creixia, als meus ulls, en Carxofa. El mateix que si l'alenada
mefítica de l'estanyol l'atiés immaterialitzant, la seva figura de
vell poemàtic esdevenia fantàstica. El creia una mena de Caró
d'aiguamoll que se m'enduia (pecador de mi! impenitent de mi!)
devés la _ribera tenebrosa_, on devia esperar-me tota la fauna
estrafolària de la maresma, que jo havia perdigonejat, per punir
les meves malifetes. ¡Oh, els becs aguts i terribles dels
bernats-pescaires! ¡Oh, els becs de llossa, festonejats de serres,
dels corbs marins! ¡Oh, les ungles en garfi dels galls de mar i les
dents esmolades de les llúdries!
* * *
Jo m'havia abocat pel cim de la borda del barquinyol, obsés per
aquella gruixa d'aigua. Hi endinsava tossudament l'esguard,
procurant destriar quelcom entre l'ombriva intrasparència del fons,
d'un to corprenedor d'etzavara.
Segons la dita, mai cap corder, dels nats, havia pogut trenar
cordill ni soga capaç per a assolir el capdavall de tanta
pregonesa.
-¡Els gavatxos que hi han sigut ofegats, aquí dintre!
Era en Carxofa que trencava a parlar, i les seves paraules tenien
un greu accent de tradició. Aquell indret era un indret de suplicis
expiatoris. Els braus empordanesos de l'any vuit percaçaven
ràpidament i amb sanya els soldats de Napoleó; i, així que s'ho
valia, en feien un vaitot i els duien a la gorga, on mai més en
cantava gall ni gallina. I, per explicar el mecanisme d'aquella
matança collectiva, en Carxofa executà, amb el puny clos, el
moviment senzillíssim de capbussar un atuell. -Com qui buida una
ratera dintre un cossi, llamp m'encengui !
Després em parlà del _bruel_. Sí, el _bruel_: una mena de bramul
formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a
repercutir en les muntanyes del Portús i Requesens. Es sentia només
de llustre en llustre, i feia dreçar «els cabells del cap».
En Carxofa afirmava que eixia d'allí, i no l'atribuïa pas als
gavatxos ofegats. Era més científica, la seva explicació; i us
parlava d'uns vents subaquàtics de naturalesa volcànica. ¡Aneu-ho a
entendre!
Una cosa semblant havia sentit a dir a les gents de Banyoles. I no
deixà de preocupar-me, aquesta coincidència. També les aigües
d'aquell estany tenen fama d'insondables; i també alli, com en el
gorg santperenc i com en altres gorgs de la nostra terra, us
donaran assegurances de l'existència d'aquest horríson bruel.
¿Hi ha algun fet, s'és produït algun fenomen estrany, que pugui
haver donat orígen a l'espantosa afirmació dels vells?
No ho sé pas; però el que us dic és que, en trobar-vos, com jo,
dins uns fustatges insegurs, surant en aquelles aigües
enigmàtiques, colpits per la tràgica narració dels francesos
sentenciats, pensant en llurs ossos espargits en la invisible
fondària dels llots infectes, us hauríeu sentit ben disposats a
creure l'increïble.
* * *
Un llampec d'escata es produí entre dues aigües: una corpulenta
llíssera seguia, ventre en l'aire, una trajectòria per demés
incongruent. En Carxofa hi cargolà un renec, tot mirant a l'entorn,
vers la malesa, amb visible desconfiança. Tan rara va semblar-me
l'actitud del pescador com les evolucions del peix. De seguida,
però, en Carxofa va insinuar-me el què. ¡Allí hi havíen engegat
algun petard!
La infàmia em va llevar a mí no solament la il·lusió d'un nou
misteri, sinó, demés, les meves petites pretensions d'argonauta.
-Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vós sol qui
transita per aquestes aigües. Per a trobar dinamiters no calia pas
moure'm de ciutat.
-Hi deixessin el cervell! Són aqueixa murrialla de Castelló!- I,
engrapant el salabret, pescà la llíssera amb un hàbil moviment de
llossa.
Jo, llavors seguint la maniobra, comencí a obirar el fons. Deduint
l'engany de la refracció, el judicava a dues canes dels meus ulls.
Evidentment, el prestigi d'aquella _llauna_ s'esvaïa. Ho vaig fer
notar a en Carxofa. Ell em va mirar paternalment.
-Mala fosca de Déu el faci bo!- I m'allargava la perxa de l'ormeig.
Agafant-lo per l'indret de la xarxa, vaig posar-me en actitud de
sondejar la _llauna_.
-¡Pari ment que li passi per ull, i en no anarse-n'hi vostè al
darrera!
I em subjectava per la folra del gec, com si jo fos un nin a punt
d'estimbar-me.
En veritat que el que a mi em semblava el llit de l'estanyol no era
més que un enteiximat de fulles i arrels de boga, entre les malles
del qual creixia una molsa tènue i lleficosa, i unes arborescències
gelatinoses, brunes, repugnants. S'endevinava tan flonjo, tan
porós, tan consumit, tan poc resistent a la meva pressió, tan fals
i homicida, que, aprehensiu, vaig abstenir-me d'enfonsar-hi la
punta de la perxa. I encara em penedí d'aver-la-hi clavada poc o
molt. Supersticiosament, considerava que les ànimes dels ofegats
s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que,
pel trau de la burxada, es desencadenés aquell huracà de l'infern
que eriçava els «cabells del cap».
En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb
escruixidora convicció:
-Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres més.
-Set sostres!
-Set sostres, i després més gorga.
-Més gorga!
-Més gorga, i encara més sostres.
I la meva imaginació assolia el centre del món, aplombant-se i
davallant hores i hores, dies i dies, en aquella immensitat d'aigua
sòpita, i llots deliqüescents i vegetacions putrefactes.
* * *
Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en
Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un reconet de la
malesa, i un hom no concebia pas una cosa més introbable en tota
la capa de la terra. Començà a estirar el cap que subjectava
l'estre. La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i
lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia
algunes canes, quan, en la superfície del gorg, s'inicià una
mena de rebull expressiu. Així que aparegué el fleixe de l'ormeig,
les glopades d'aigua es feren més tumultuoses. Sorgí un tros de
xarxa, i, per fi, tota la bossa del bertrol. Era, en les mans
del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme
moneder d'argent on les monedes, animades d'una màgica
flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses
inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions
enlluernadores, xarbots i gotellades.
En Carxofa escollí dues tenques, les més famoses del bertrol; les
tirà dins la _veta_, submergí les altres, virà en rodó, i ens
entornàrem per la mateixa ruta.
Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra
que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sòl de la
veta. Jo les vaig veure agonitzar entre convulsions i estremituds
de ganyes. En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i
les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser
un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva
amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta
exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus.