Sobtadament callà. Va tocar-me amb el seu genoll.
-Jo ja no lluco els ànecs, per grossos que siguin. Faig aigües com
la _veta_, ¡llamp m'encengui!
Es quedà ensopit. El tenia tan a prop, que poguí resseguir-lo de
cap a peus: un tel blanquinós, com un d'aquests núvols prims
d'hivern que corren davant la lluna, li tapava les nines; a través
dels peücs i de les mitges de llana blava, la inflor dels turmells
era vistent; i, per les articulacions dels canells i de les mans,
el reuma havia engendrat bossogues: un dels dits xics s'assemblava
a una pipa.