Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.
A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja
us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per
alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que
fóssiu, gossos i tot, (suplicant, però, que els subjectessin, per
evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre
ells, no capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems
després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament
pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint
gorgues i estretors, fins al punt de a vegades us fèieu la il·lusió
de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb
dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a
la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament
no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons
de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata
de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó
oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un
braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el
desplaçament ràpit d'algun passatger indisciplinat, podien
ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava el primer, feia esqueneta
als passatgers, i, tot estrebant La corda de la petita embarcació
amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams del
desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia
apoiar la vostra petja.
De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia,
començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.
Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de
misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a
ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits,
índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de
respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic
envalentonat i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors
apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma rublerta de
paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del
crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques
verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les
serrades, alenaven més vagorosament l'enigma llur.
I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de
la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels
canyissos esdevenien fanàstics, destacant-se contra cel; la ressaga
del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en
Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de
boira moradenca, subtil, vibràtil.
Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa
convicció que si no tornava a cercar-vos us caldría restar allí per
a sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell
paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella presó sense murs
ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els
estels.