I
-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir això l'hauríeu
vist quadrar-se, aixecar la seva mà bruna i renuada al nivell del
front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa
(talment un casquet frigi), i restar així, com un mariner del rei,
fins que la vostra suposada autoritat marcial li digués prou.
Davant vostre teníeu un home d'anys, cepat, alt i test com una
antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d'una
fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals
brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat.
Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials,
iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de
dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa
moreno del seu sarró de pescador.
Estic convençut que ni ell mateix sabia del cert si això de Carxofa
era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que
feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.
En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta
planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i
altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a
Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava
a si mateix _l'almirall de les aigües mortes_, volent significar el
domini absolut que tenia d'aquells tòcoms laberíntics, habitats
solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats-pescaires.
I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu,
devés Sant Pere Pescador, i una _veta_ com un bressol, que
transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.
No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi
s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.
La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit,
la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren
d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida
per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del
riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas obirat
fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i
els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot
de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una
reconada d'escòries; en fi, pel qualsevulla objecte menys per un
enemic.
I en Carxofa ho era, si bé atenuat per una gasiveria de pagès a qui
no plau massa escampar les municions, ni fer soroll en provatures.
De tota manera, ell no desemparava mai la seva escopeta d'un canó,
que la salabrosa humitat de les maresmes convertia en una
ferramenta plena de rovell, com gitada d'un naufragi. Desconfiava
de les de dos canons, la punteria de les quals, presa pel mig de la
soldadura, li semblava fal·lible.
Recordava les teories de balístíca apreses, en la seva joventut,
durant el llarg servei en la marina de guerra, i no admetia aquella
absurditat d'encarar dues boques de foc en una sola guinyada.
* * *
En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble, an un tirat
de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava
fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren
amics d'anys, i un i altre congeniaven prou bé per a suportar-se.
¡Baldament així amb la seva filla i el seu gendre! Tots tres, com a
bons santperencs, tenien un gènit viu i cridaner, i s'enfurismaven
per poca cosa. Els dos homes no podien conversar de coses de
l'ofici sense dir-se'n alguna en to de mofa. El jove, que comandava
el llagut i eixia a arriscar la vida en plena mar, més enllà dels
rompents, solia menysprear, tabolejant, el vell pescador d'aigua
dolça, que feia la viu-viu, manyagament, amb la seva barcota plana.
Ella, la filla d'en Carxofa, més arriada que tots plegats, en
oir-los discutir engegava al diable el qui tenia més avinent. Però
el brau Carxofa era puntillós, i acabà per fer vida a part. Contra
les impertinències del riu, tenia una mena de sotabanc on es
refugiava entre els estres de pescar; contra les _avingudes_ més o
menys molestes de la seva família, tenia la casa dels amics, on
s'organitzaven caceres, excursions i platxeries. Per a semblants
casos ell tenia sempre a punt un cert bertrol ple de tenques, ben
amagat en un paratge introbable. Aquest dipòsit de peix viu el feia
un home indispensable així que es tractava d'improvisar un àpat
vora mar en honor d'algun foraster. A més, el seu llarg trasteig
per la maresma, la seva convivència íntima amb tota mena de feram,
el seu caràcter pintoresc i servicial, el portaren ben aviat a ser
un guia i col·laborador insuperable de caçadors i excursionistes.
A la hivernada, els senyors de Barcelona es disputaven la companyia
d'en Carxofa. Els del poble, així que volíen quedar bé amb algun
personatge, el confiaven a les seves mans. La barca de quilla que
comandava el gendre, l'altra petita barca transportable, l'escopetó
rovellat, les botes d'aigua, el bertrol de les tenques, el gos
negre i pelut, que mai desdeia a tirar-se a les maleses i en els
gorgs, per fred que fes; els seus ulls, els petits ulls d'en
Carxofa, d'enfoc llunyà, avesats a escrutar les boires i la fosca,
a resistir els besllums cegadors del mar i les polsegueres de
ruixim dels tramuntanals i com també els seus braços de remador
incansable; tot ho posava a disposició dels amics dels seus amics.
Mai cobrava un cèntim, perquè sabia que el que no es cobra en
diners es paga amb dinades.
Molta fe en la seva experiència i molta disciplina a obeir-lo:
heu's aquí el que exigia el brau almirall de les aigües mortes.
No calia pas discutir l'estabilitat una mica problemàtica de la
seva barca plana, ni la poca resistència d'una perxa podrida que
servia de passera sobre un rec; ni tampoc demostrar un dubte a
petjar un braçat de salsures deixades per ell en un xipolleig i
que, per al cas, feien la mateixa servitud d'un rierenc que escurça
el traspàs d'una torrentera. Tant si us manava caminar damunt dels
llots que engoleixen els homes i el bestiar com per les halques que
atapeeixen les llaunes(*), la llegendària profunditat de les quals
esborrona, era precís obeir-lo sense temença resoltament.
En Carxofa sabia viaranys per a travessar el que mai a primera
vista hauríeu dit que es pogués travessar. Això sí: un pas més ençà
o més enllà, una permanència d'uns quants segons allí on ell us
recomanava lleugeresa, us podia causar un fort espant. Ell donava
l'exemple, i vosaltres no teníeu res més a fer que petjar les seves
petjades: altrament corríeu el perill de restar clavats com uns
estaquirots o desaparèixer per a sempre entre llots i
regurgitacions pestilents.
En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una
gran indiferència per la vida dels que li anaven al darrera. Més si
algú es mostrava tardà, desconfiant de trobar sosteniment, en
Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit
sermó.
-Quin soldat, llamp m'encengui! Allí on s'hi avorreix una
eugassada, bé pot avorrir-s'hi un senyor, com una reïra de Déu!
¡Massa unces, maleït-siga!
I mentre deia això, ajudava al poruc a passar el mal pas, i si
convenia el transportava a coll-i-bé, renegant com un oriol.
(*) _Gorgs d'aigües mortes._